divendres, 11 d’abril de 2008

La diferència entre una bona carrera i una roïna.



Demà comença la Volta a la Marina, i com tots ja sabeu és Teulada, i la distància són 11 km , doncs bé, ara donaré uns quants consells per a poder realitzar una bona carrera.


Hi ha un consell base per a poder realizar una bona carrera, el ritme d'eixida és el ritme que se sap que es va a poder mantindre durant tota la carrera, és així de fàcil i així de complicat.
És fàcil, eixim al nostre ritme i ja esta, però és difícil perquè amb l'ambient i els altres corredors sol succeir que correm a un ritme que no és el nostre i ahí esta la complicació.


Quan donen l'eixida en una carrera en realitat correrem dos carreres. Les dos són d'un grandària molt semblant, però es diferencien molt en el seu contingut.
La primera mitat pareix fàcil, sovint massa fàcil. Un sap que ha d'estalviar un poc per a despres, però el cos suplica: "Mes ràpid" . I és difícil contindre's.
Llavors ve la segona mitat, la que pareix una carrera diferent. Ací és on comencem a patir. On se'n va anar tota eixa velocitat i energia? El cos crida ara: "Mes lent". I un sap que hauria d'anar mes ràpid. És difícil continuar.


Les males carreres són resultat d'un defecte humà molt comú: córrer ràpid quan ens sentim frescos, i lentament quan comencem a patir. Les bones carreres, d'altra banda, són en molt el resultat de fer cas omís dels instints de frescor i dolor, controlant-nos quan ens sentim millor, i estalviant l'energia per a utilitzar-la quan ens sentim pitjor.


La diferència entre una bona carrera i un roïna és el bé o mal que ens mostrem en la ultima part. La primera mitat senzillament establix l'escenari; la ultima és on es Du a terme l'actuació principal. La força de l'actuació final descansa en el treball de base que es va establir a l'inici.


El doble caràcter amb què hem de trobar-nos en una carrera ens exigix que arribem a l'eixida amb una mentalitat fraccionada. L'ideal és tractar la mitat, com si estiguérem preparant-nos per a una actuació i en la que establim l'escenari amb fredor, l'atenció i meticulositat d'un tècnic. Ací hem de fer un treball definit, amb certs limites en els nostres ritmes; esta és la part de la carrera que es tracta com un negoci.


En la segona mitat, la carrera canvia d'estil i nosaltres deurem adoptar un nou paper a què ens tenim d'ajustar. És l'hora de l'artista, és quan ix a escena l'actor. Hem d'actuar en l'escenari que abans hem establit. Ens devem oblidar de les precaucions i inhibicions i ens posarem a córrer amb abandó creatiu, hem d'improvisar, cal traure tot el que queda. Si el tècnic ha fet el seu treball en la primera part, l'artista actuara bé i triomfara. Si no, els errors de la primera mitat tornaran com a fantasmes i nos persiguiran fins a la meta.


Bé, ja tenim suficients analogies; no es tracta d'eixir lent, jo diria fer una eixida cautelosa. El ritme d'eixida ha de ser el que sapiem que podem mantindre durant tota la carrera. Al principi és possible que ens parega massa fàcil; despres, el mateix ritme ens pareixerà impossible de mantindre.


En fi, si a açò afegim que hi ha pujades i no sabem com són ni on estan açò fa que hàgem d'improvisar prou, és possible que siga complicat però és molt divertit.
Fins a Teluada.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada