IN MEMORIAM

dimecres, 29 de juny del 2011

"Nessun dorma" es temps de marató.

“És un espectacle espantós, encara que fascinant”, va escriure Sir Arthur Conan Doyle, “esta estranya lluita entre un propòsit fix i un cos totalment exhaust. Pràcticament delirava, bambolejant-se com un home en somnis”.

         En esta breu descripció de l'ardu final del nostre Dorando Pietri en la Marató Olímpica de 1908, el famós escriptor de misteri i creador de Sherlock Holmes, captura l'essència de l'esforç al final d'una Marató.
Si amics meus, ja estem en temps de marató, el canvi de dates en la Marató de València ens obliga que ja al juliol ens posem el trage de maratonians i comencem a entrenar.
Una de les característiques de la marató és la clàssica confrontació entre una ment disposada i un cos dèbil. Quan ens tenim d'esforçar al límit, este conflicte és inevitable. Sempre que competim en una marató arribarem a un punt en què el “propòsit fix” i el “cos exhaust” se'n van hi ha trobar. En algun moment dels 42195 metres ens trobarem en eixa batalla entre l'objectiu que volem complir i el nostre cos que no pot més. El nostre cos té limites inalterables; però serà la nostra ment la que determina fins a quin punt ens acostarem a dites limites.

         L'entrenament de marató ha de portar les dos parts la física i la psicològica. Una vegada vaig llegir una frase d'un psicòleg esportista que deia més o menys “L'esforç físic preval en l'entrenament; l'esforç psíquic en la carrera”. Competir en una marató implica l'esforç físic més dur que es puga fer, però les experiències emocionals en la carrera anul·len les demandes físiques. Estos pensaments i sentiments no els anem hi ha experimentar mentres entrenem diàriament i donen lloc a conflictes que no se'ns han presentat normalment en les carreres quotidianes. El mode en què ens manegem estes emocions determinara el resultat de la marató.
         Podíem dir que la carrera de marató és una tortura organitzada, que nosaltres ens busquem. Implica diversos tipus i graus de dolor, però el dolor físic i psíquic ens acompanyaren abans i durant la marató. El plaer ve després.
         Eixir a córrer pels nostres camins i disfrutar dels nostres paisatges és agradable però córrer una marató és una altra cosa. El nostre cap s'ompli d'angoixosos temors que ens produïxen dolor però la clau esta en una frase que va dir Fran Shorter abans de la marató de Fukuoka: “La prova més dura està entre les vint milles i el final. El meu únic dubte és que la meua ment estiga capacitada per a fer que el meu cos aguante”.

         Amb tot açò estem dient que cal sentir por d'una marató, per tant si, però no és roín, esta por és una cosa bona, ja que ens va hi ha mantindre en moviment i anem hi ha entrenar millor. Perquè és la forma que té la nostra ment per a estimular al cos per a l'enorme tasca que anem hi ha afrontar, hem de pensar que la nostra por és com una cosa que ens està fent un favor.
         La marató té el significat que nosaltres, els corredors, de manera personal i com a grup, decidim donar-li. I hem decidit donar-li un significat que no aconseguixen les altres carreres, és l'única carrera amb una història que es remunta a més d'un segle, amb llegendes pròpies i una gran tradició olímpica, és un objectiu “màxim” cap al qual qualsevol corredor habitual pot aspirar. La primera meta d'un maratoniano és acabar. I per a acabar, hem d'entrenar més que abans i és el que anem hi ha fer i així al final vencerem als 42195 metres.

"Nessun dorma", si, que cap maratonià dorma ja tranquil perquè el temps de la marató comença ja, però a la nit li seguix el dia i “All'alba vincerò! vincerò! vincerò!”

dimarts, 28 de juny del 2011

Reprimala-Lorcha- Reprimala.

Ja esta clar, l'ultim entrenament de qualitat que realitzarem abans de la Carrera de Dorsal 19 que enguany se'n va hi ha realitzar en Rubielos de Mora el 23 de juliol del 2011 va hi ha tindre lloc el pròxim 10 de juliol del 2011.
Va hi ha ser amb 13 dies d'antelació, temps més que suficient per a poder-nos recuperar i temps també per a triar la nostra tàctica de carrera segons ens trobem.

Com ja suposeu el circuit és el del Barran de l'Infern que ens portara des de la Reprimala fins a Lorcha i tornar.
Hem preparat com sempre dos possibilitats, una de 20 Km. que pujarà fins a l'estació de Lorcha i un altre amb 18 Km. que anira directament fins a Lorcha.
Així que el control d'avituallament que es troba en la font que hi hi ha en l'entrada de Lorcha serà el Km. 10 per a uns i el 9 per a altres i la desviació es realitzara un poc abans d'arribar al Km. 8.

La diferència no esta només en la distància sinó en les dos pujades a l'estació que s'eliminen en el circuit més curt, amb la qual cosa el grup que isca més tranquil va hi ha tindre temps de recuperar i així permetre que s'arribe sempre en grup.
Una altra de les característiques d'esta excursió va hi ha ser el pas pels túnels i la utilització de les llanternes, que haurem de portar, només les portarem durant el primer quilòmetre ja que els dos túnels en què les anem hi ha utilitzar es troben en este quilòmetre, la idea és deixar-les a l'eixida del segon túnel i al tornar arreplegar-les per a tornar-les hi ha utilitzar una altra vegada.

Tenim una altra cosa original i va hi ha ser el control d'avituallament del quilòmetre 15, ja que el del 5 pensem que no serà necessari, si fa molta calor el club posarà a disposició dels corredors un botelleta d'aigua que haurem de portar fins al Km. 5 i que utilitzaríem al tornar en el Km. 15, sempre que no ens acompanye ningú amb una bicicleta, en este cas l'aigua anira en la bici.
Però anem a la part tècnica, com veieu en el perfil, comencem a 150 m d'altura i anem pujant a poc a poc fins a aconseguir els 275 metres en el quilòmetre 8, des d'ací uns continuaren pujant fins als 290 metres en l'estació de Lorcha i els altres baixaren fins a 260 metres on es troba la font de Lorcha.
La tornada és un suau descens amb una curta pujada fins a l'antiga via del tren.


Els ritmes que hem pensat com sempre es diferencien en un minut per quilòmetre perquè tots puguen córrer tranquils. El ritme ràpid estarà al voltant dels 5,25 per als ràpids així que el lent serà de 6,25 eixe quilòmetre menys el la part final farà que ens trobem tots a Lorcha.
En la baixada els ritmes seran sens dubte molt diferents, nosaltres vam baixar tranquil·lament per davall dels 5 minuts així que és fàcil que els mes lents baixen sense problemes dels 6 minuts pel que ens agruparem en l'avituallament del quilòmetre 15.

Com veieu un circuit agradable, on no farà calor i apte per a tots els nostres corredors. La cita com és habitual en estos casos serà a les 6,45 hores, esta vegada en el Bar la Forana, per a eixir cap a la Reprimala a les 7,00. Si tot funciona bé a les 8,00 ja estarem corrent i a les 10,00 esmorzant en un bar de Villalonga que esta en estos moments per decidir.

dilluns, 27 de juny del 2011

Les nostres Dones.

Desgraciadament tenim poques dones en Dorsal 19, perquè resulta que…, bo eixe és un altre tema, hui vull parlar de la sort que tenim amb les nostres corredores.
A tots els clubs ens agrada que ens mencionen en les carreres a les què acudim i excepte en les poques ocasions que el culpable és Pascual Company en la resta de les ocasions les culpables que se senta el nom de Dorsal 19 a l'entregar els trofeus és per les nostres dones.

Este dissabte a Villalonga ha tornat a succeir, anticiparé que, ja fa molts anys, em vaig convéncer de la superioritat de la dona respecte a l'home, la meua admiració per la superior intel·ligència, paciència, voluntat i sentit de l'estètica de la dona, es basa en la constant observació, sobretot en la meua vida diària i en la forma en què afronten el nostre tan amat esport.

Ja feia temps que no participava en una carrera al costat d'una de les nostres corredores i encara que la carrera va ser curta vaig tindre temps de recordar i valorar tot el que signifiquen per a Dorsal 19 i la sort que tenim amb les nostres corredores.
Quan una dona obté un trofeu en una carrera està gaudint, esta disfrutant podríem dir del Paradís mentres l'home està sentint l'afalac del conquistador.
Són xicotets matisos que les fan disfrutar més de les carreres populars.
En tots estos anys que portem entrenant junts no recorde cap dia en què les nostres corredores hagen entrat en un “pique”, no busquen competir sinó que disfruten de la carrera i busquen traure el millor d'elles.

No se si les corredores de Dorsal 19 són diferents però amb Laura i Carmen tenim molta sort, la seua profunda sensibilitat cap a les experiències pròpies i alienes. El seu interés i tendència a ajudar als altres, fruit tal vegada del seu instint maternal. La variabilitat dels seus estats anímics, que tantes vegades ens desorienten,  tal vegada influïts moltes vegades pels seus canvis hormonals.
Totes estes coses i moltes més les fan imprescindibles en Dorsal 19, la seua capacitat per a congeniar amb tots nosaltres les convertixen també en necessàries, tal vegada siga per eixe sext sentit que tenen que el solen anomenar intuïció femenina i que gracies a ell moltes vegades ens impedixen cometre moltes favades.

Escrivia Antonio Machado que “Diuen que l'home no és home mentres no sent el seu nom de llavis d'una dona” i tots nosaltres sabem que Dorsal 19 no seria un bon club de corredors sense que elles portaren el nostre nom també dins de les seues camisetes.

diumenge, 26 de juny del 2011

Alcoi to Gandia Railway and Harbour CO. Ltd.

El 3 de juliol de 1889 va començar a gestar-se el pròxim entrenament-excursió de Dorsal 19, i  va ser en la ciutat de Londres ja que va ser allí en la llunyana Anglaterra  on es firma l'escriptura per la qual es traspassava la concessió de la línia fèrria  Alcoi – Gandia a la companyia anglesa Alcoi to Gandia Railway and Harbour CO. Ltd.. L'interés de la companyia en la construcció del ferrocarril es basava principalment en el negoci del transport del carbó anglés que demandava de manera creixent la indústria alcoiana.

I és en una part d'eixe trajecte en què hem pensat pa què siga el nostre pròxim circuit per a entrenar, concretament tota la part del Barranc de l'infern o Racó del Duc.

Nosaltres començarem a córrer uns metres abans del túnel de Mina Llarga pel lo  que haurem de baixar des de la pedrera de la Reprimala fins al riu Serpis, el circuit no té res a veure amb el d'Alcala, molt més dur, este només compta amb una pujada d'uns 8 quilòmetres que se'ns pot fer llarga però no és dura, ara la tornada tota és cap a baix.

El paisatge que anem hi ha admirar és dels més bonics de la Safor sempre amb el Serpis al nostre costat i amb el de castell de Perpuixent esperant-nos el la part de dalt, ja molt prop de Lorcha.
El recorregut ja l'hem provat dos vegades amb distintes variants en la zona de Lorcha i consta d'uns quasi 20 Km. Que es troben a l'abast, pensem, que de tots els nostres corredors.

Només ens falta decidir el dia i el bar de Villalonga on haurem d'esmorzar, així que hi ha preparar-se i d'ací a uns dies tornarem a Villalongo on este dissabte ja vam córrer, la seua Volta a Peu.

Quan tinguem la data ja completarem la informació.

divendres, 24 de juny del 2011

L'Emili, Gösta Holmer i Al-Azraq.

En un principi va ser en l'Emili, però no el nostre Emili d'Ondara i bomber, si no el del segle XVIII el de Jean-Jacques Rousseau que manifestava la importància que tenia per al ser humà la pràctica esportiva i el seu retorn a la naturalesa, i ho feia curiosament en una de les obres literàries més importants vinculada a l'àmbit educatiu i més concretament a l'Educació Física, l'Emili.

L'Emili es considera una referència en diverses disciplines, entre elles l'Educació Física, ja que marcarà el camí del mètode natural, ja que defén que l'activitat física ha de realitzar-se en la naturalesa i l'home ha de viure el major temps possible a l'aire lliure.
Potser haurem de reconsiderar les idees de l'Emili de Rousseau, encara que també les de l'Emili d'Ondara poden ser bones, i pensar en quanta raó tenia quan manifestava la importància que tenia per al ser humà el seu retorn a la naturalesa, i això és precisament el que vam fer diumenge passat, córrer en la naturalesa.

Més tard va ser Gösta Holmer, un suec, que inventa l'anomenat Fartlek, la primera forma coneguda de Fartlet sorgix, com no, a Suècia, i es produïx en els anys 30, en la seua preocupació per l'entrenament dels atletes en els països amb llargs períodes de fred.
Este primer plantejament del Fartlet era tan senzill com eixir a córrer a l'aire lliure, a través d'un terreny accidentat tant en desnivell com en superfície (arena, neu, pedres, etc), el que obliga al corredor a variar el tipus d'esforç realitzat en cada moment, ja que cada superfície sol·licita una exigències diferents per al desplaçament.

Des de llavors se el coneix com el Fartlek suec, diumenge passat vam realitzar el Fartlek alcalanero i el vam realitzar com hi ha de ser amb diferents tipus de superfície perquè vam combinar l'asfalt amb les pedres i la terra i tot ho vam combinar amb un terreny de veres accidentat.

És una danya que no tinguem imatges, però és que no em podia permetre la sobrecàrrega de la càmera i l'avantatge que açò donava als meus companys perquè un altre element fonamental de l'anomenat entrenament en la naturalesa i del Fartlek suec són els canvis de ritme i veient la companyia no estava jo per a donar tanta avantatge.

Tot funcione bé, el dia acompanya perquè no fea calor i el circuit va estar a l'altura de tots perquè al final el que fa dur un entrenament són els ritmes i el que succeïx la nit anterior, per tant teníem corredors que els costava més alçar els clacats que alçar les cames en les pujades i estes ocasions s'han d'aprofitar i així en els últims quilòmetres era necessari trencar el ritme i fer coincidir la falta de son a la ressaca i fer patir els rivals ja que “l'ocasió la pinten calba”, la qual cosa va portar com a conseqüència que haja d'existir una revenja però ja se sap “qui pega primer pega dos vegades” així que alguns vam guanyar la primera batalla, ara guanyar la guerra va hi ha ser més complicat i és que l'esport també és competició i lo bonic és una mescla que ens done salut i diversió.

La següent batalla esta inclús per decidir però segur que hi haurà.

diumenge, 19 de juny del 2011

Tot té el seu temps.


“Tot té el seu temps, i tot quant es fa davall el sol té la seua hora. Hi ha temps de nàixer i temps de morir; temps de plorar i temps de riure; temps de lamentar-se i temps de dansar” (Eccl 3, 1-5).

Este ha sigut un llarg cap de setmana, que va començar el divendres en Teulada amb la Gala d'entrega de Trofeus de la Volta a la Marina i que acaba el diumenge amb l'esmorzar després de la Volta a Alcala de la Jovada i és que no sempre nos en adonem, però el centre entorn del qual gira tota l'existència humana està en la capacitat de relacionar-se i de comunicar.

Les relacions humanes són el centre de tot.
Este cap de setmana hem pogut comprovar-ho en les dos ocasions que se'ns han presentat, el divendres amb tots els corredors de la Marina i el diumenge amb els nostres companys de Dorsal 19, dos esdeveniments que han acabat amb un menjar assentats al voltant d'una taula, en Teulada despres de córrer nou carreres al voltant de tota la Marina i en Alcalá després de córrer vint quilòmetres al voltant de la Jovada i és que relacionar-se amb altres corredors deu incloure's en tot pla d'entrenament.

La nostra reflexió partix d'un dada de fet. La relació ocupa, en els nostres dies, una part fonamental, com el creixement de la comunicació en tots els nivells de la societat, de fet, el corredor popular existix gràcies a la relació i per a la relació amb altres corredors. Cada vegada som més els corredors que ens ajuntem en les carreres, que són un mitjà per a relacionar-nos, i la nostra necessitat de relacionar-nos creix, madura i es perfecciona en cada carrera a la què acudim.

No podíem deixar passar estes dos ocasions per a relacionar-nos perquè encara que tots sabem de la “soledat del corredor de fons” ja que dir corredor significa dir ser autònom, independent i lliure no hem d'oblidar que tots nosaltres sentim un impuls existencial de contar les nostres experiències en les carreres, necessitem exterioritzar les nostres xicotetes aventures als altres corredors.
Llavors, encara que no vam acudir a moltes de les carreres de la Marina la nostra necessitat de relacionar-nos amb els altres corredors ens obligava a acudir a Teulada ja que les relacions amb els altres clubs són fonamentals per a Dorsal 19, és important "ser nosaltres", però no de manera aïllada i solitària.
Dorsal 19 no té un altre camí més que el de l'aprenentatge, aprendre les actituds i les habilitats dels altres clubs i corredors per a anar millorant i és en estos esdeveniments on més s'aprén.


Es tracta de col·laborar, de fet, tant el club com el corredor no pot realitzar els seus objectius sense els altres, acudint a estes reunions coneixem i ens coneixen, comprenem i som compresos.
Precisament la reciprocitat de les relacions és el que permet als corredors ser iguals i diferents de la vegada.
Perquè, diversitat significa també consciència que es posseïx alguna cosa que es pot oferir als altres corredors i clubs i des d'ací deriva el dinamisme i la necessitat de saber prendre iniciatives, per a donar nous impulsos a les carreres.

Ho vam passar bé, vam escoltar amb sorpresa moltes anècdotes i vam contar amb satisfacció les nostres, que encara que ja molt repetides ens continuen pareixent portentoses, vam conéixer personalment a molts corredors que tenim molt vistos en les carreres però que vestits de carrer ens donen d'entrada una altra imatge, però en quant parlen de córrer tornen a ser eixos personatges inconfundibles que acudixen a les carreres.

Esperem per tant que la 16 Volta a la Marina continue reunint a tants corredors amb ganes de córrer i de contar les seues carreres.

dimecres, 15 de juny del 2011

Al-azraq ens espera.

          El diumenge passat vam recórrer els 15 Km. de la Volta a Alcala, encara que en realitat només són diferents els primers 4 quilòmetres ja que la resta coincidixen amb els de la volta gran.

Vaig hi hi ha explicar-ho un poc, l'eixida és des del càmping d'Alcala i de seguida ens separem per a coincidir després en el quilòmetre 3,8 que ve a ser el 8,8 de la volta gran, de manera que el control d'avituallament del quilòmetre deu coincidix amb el 5 del circuit curt que esta situat en la Font del Pauet, terme de Tollos.

Pot paréixer complicat però si tot va bé, el normal seria que durant els tres últims quilòmetres, després de creuar Beniaya, els dos grups estigueren junts, cal tindre en compte que perquè açò siga possible el grup dels 15 quilòmetres correrà a un ritme d'un minut més lent que l'altre grup i recuperara un poc més en els avituallaments.

Així que no cal tindre por de quedar-se arrere, el ritme calculat per als 15 quilòmetres serà de 6 minuts i 30 segons de mitjana per quilòmetre, un ritme que ens pot permetre pujar tranquils. Com veieu res impossible encara que cal ser valent i decidir-se.
La carrera en pujada com tots ja sabem presenta unes diferències substancials, per exemple el peu troba el sòl abans que quan correm en el pla el que ens obliga hi ha tindre els músculs més temps encollits que relaxats i estirats pel que se solen cansar abans i si afegim que hem d'alçar el nostre pes més alt és clar que necessitarem més força, així que ens esgotarem més.

Per això cal ser prudents.
No ens precipitem a l'hora de triar el grup, reflexionem sense presses i sense aclaparaments, observem els que estan en cada grup i unix-te a què es trobe més prop de les teues possibilitats.
Controlem per tant nostre estat d'ànim abans d'eixir i no ens deixem portar per l'entusiasme del moment.

Cal tindre en compte que la Vall d'Alcala és “la Vall d'Al-azraq” el personatge musulmà més destacat del segle XIII valencià i va ser ací on tènia  la seua residència principal i que passarem pel lloc on es firma la pau amb Alfonso d'Aragó, passarem també 


per vàries restes de poblats moriscos així com per la “nevera de Baix” un dels pous de neu millor conservats de la Comunitat Valenciana sense oblidar que podrem tastar en l'esmorzar alguns dels plats típics com els “Minxos” o els “Farinetes”, així que anem hi ha unir esport amb turisme.

dimarts, 14 de juny del 2011

ADEU A LA MARINA 2011.

            Com no podia ser d'una altra manera la Volta a la Marina 2011 ha acabat i un any més ens toca afrontar l'estiu amb l'esforç acumulat i el que per a uns haurà sigut el final de la temporada i el seu primer objectiu, per a molts haurà sigut un bon entrenament que els tindrà situats en un bon estat de forma per a realitzar un bon estiu.

La veritat és que la Volta a la Marina mai ens passa inadvertida, són moltes carreres i moltes les oportunitats que tenim per a canviar el nostre sistema d'entrenament amb el risc que açò té per a no triar el millor.

Una de les millors estratègies per a afrontar este tipus de competicions sol ser la prudència.
El ser prudents ens permet reflexionar adequadament abans de prendre qualsevol decisió. Perquè per a decidir, és necessari reflexionar amb calma per a veure el bo o el pitjor de cada decisió. Es tracta generalment d'analitzar les conseqüències de cada possible decisió. La prudència és la que ens educa per a reflexionar bé i així, decidir bé.

Bé diuen que la prudència és la "mare de totes les virtuts". Si no reflexionem be no aconseguirem bones decisions. Si es reflexiona amb superficialitat o equivocadament, gens realment de profit s'aconseguirà en el nostre entrenament.

Però açò ja serà una altra història que procurarem analitzar per a la pròxima edició de la Volta a la Marina.
Ara només ens queda disfrutar de la Gala d'entrega de trofeus i esperar que durant l'estiu tot funcione bé.

No mostraré tots els números de Dorsal 19 en la Volta a la Marina, no ho crec necessari, tots els que han participat i els que l'hem observat i controlat ja els sabem, ja sabem que lloc hem quedat com a club, ja sabem quals han sigut els nostres millors corredors, també sabem els que han millorat i els que no perquè hui ens resulta molt fàcil controlar estes dades, ara conéixer les experiències de cada u és un altre cantar, això ho anirem coneixent durant l'estiu que per a nosaltres comença el diumenge que ve amb la Volta a Alcala de la Jovada.

Molts de nosaltres no sabem qui va ser Quinto Horacio Flaco i així continuarem, de moment, però una vegada va dir que “Mescla a la teua prudència un gra de bogeria”, així que intentarem fer-li cas i a utilitzar eixe gra de bogeria el diumenge que ve.


Jesus Pobre
Nom
Temps
Oficial
T/ Km
real
KOVAL SZUMIC, MYKHAYLO
0:40:44
04:09
VICENS PASTOR, FERNANDO
0:40:48
04:09
COMPANY PUIG, PASCUAL
0:40:48
04:09
 SENDRA FRANQUEZA, VICENT
0:44:08
04:27
PONS SORIANO, ALBERTO JOSE
0:44:08
04:27
GARRIGOS PINA, PEDRO
0:45:25
04:34
MAS SISCAR, FERRAN
0:46:41
04:44
PASCUAL PASCUAL, LAURA
0:47:29
04:49
CAMPS SENDRA, DAVID
0:47:31
04:50
WOODALL, TONY
0:47:35
04:50
PEREZ MARI, JOSE
0:47:56
04:49
ARBONA ESCRIVA, JUAN JOSE
0:48:05
04:51
PIERA FERRER, BAUTISTA
0:48:31
04:53
CERESOLA PIERA, FRANCISCO
0:49:03
04:56
SALA FERRER, XIMO
0:50:03
05:03
BOLTA NAYA, JUAN BAUTISTA
0:51:24
05:10
ALEMANY SENDRA, RAMON
0:56:03
05:36
FOLQUES NADAL, PAU
0:56:33
05:38
Benissa.

Nom
Temps
Oficial
T/ Km
real
SALA FERRER, CARMEN
0:37:43
04:06
LLAMBIE SENDRA, ENRIQUE
0:38:06
04:08
GARRIGOS PINA, PEDRO
0:44:01
04:42
PONS SORIANO, ALBERTO JOSE
0:44:07
04:42
SENDRA FRANQUEZA, VICENT
0:44:07
04:42
PEREZ MARI, JOSE
0:44:55
04:47
PIERA FERRER, BAUTISTA
0:45:56
04:54
ARBONA ESCRIVA, JUAN JOSE
0:46:09
04:58
CERESOLA PIERA, FRANCISCO
0:46:12
04:58
ALEMANY SENDRA, RAMON
0:51:54
05:35
GONZALEZ MONTERO, CARMELO
0:51:54
05:33
PEREZ GARCIA, ANGEL
0:52:32
05:39
FOLQUES NADAL, PAU
0:57:08
06:05
BOLTA NAYA, JUAN BAUTISTA
0:57:08
06:05