dissabte, 24 de novembre de 2012

Hauran més maratons, segur.


          Quantes vegades al mirar este blog ens haurem detingut en eixa xicoteta frase de Montale, <<...amo l’atletica perchè è poesia, Se la notte sogno, Sogno de essere un maratoneta…>>, tal volta a algu li haja picat la curiositat i haja buscat alguna informació i llavors ja sabrà que Montale escriu esta frase dins d'un prologue per a un llibre sobre el 90 aniversari d'un club de corredors de Gènova i ho fa reflexionant sobre la gesta de Dorando Pietri, el nostre Dorsal 19, i és que viure una experiència de tal grandesa només es pot sentir en una marató.



El somni de Montale era poder sentir i comprendre el que experimenta eixe xicotet corredor de 60 Kg. de pes i d'1,52 m. d'alçada que portava el numere 19 en negre sobre una camiseta blanca amb uns pantalons rojos, encara que en les fotos són obligatòriament de color negre en realitat eren d'eixe roig Ferrari que es porta tant en eixa regió de Mòdena, eixe maratonià que amb il·lusió i patiment va aconseguir creuar la línia de meta, de a qui la seua grandesa, cau cinc vegades dins ja de la pista d'atletisme i tarda 9 minuts i 46 segons a recórrer els últims 325 metres de la marató més famosa de la història, la dels Jocs Olímpics de Londres 1908, i eixe somni de Montale és el que molts de nosaltres hem experimentat, la poesia de la carrera a peu.


Però Montale ens diu molt més, << amo l'atletica perchè è poesia >>, poesia, què és poesia? Poesia és més que paraules, oracions i rimes. Poesia és transmetre i sentir sensacions, poesia és expressar els sentiments al màxim, fer que la força dels nostres sentiments puga eixir de nosaltres i fer sentir als que ens observen les mateixes sensacions que tenim nosaltres. Per això molts maratonians ploren al creuar la meta i altres es queden sense aire de l'emoció igual que els seus amics i familiars.
Però les sensacions dels maratonians no les escrivim en un paper sinó que estan escrites en els nostres cors junt amb les històries dels nostres últims quilòmetres, junt amb les promeses que ens fem de superació i de les angoixes dels nostres fracassos.


I després de cada marató que correm augmenten la seua força ja que el maratonià posseïx la facultat de fer créixer l'afecte per la marató despres d'acabar de córrer-la, tant quan esta molt feliç tan feliç, que pensa que no és possible el que li esta passant, o quan esta tan trist que vol oblidar este amarg record.
Passats uns quants mesos des de la ultima marató als maratonians ens succeïx una cosa miraculósa, tan miraculósa que trenca les estructures de la quotidianitat amb tal força, que resulta impossible negar-ho, és més, arribem a sorprendre'ns però volem córrer una altra marató.
I és que per molta poesia que tinga la marató, al final després de contar-la i recordar-la tantes vegades arriba un dia que comencem a sentir-la d'una manera diferent, “com en una pantalla”, veiem com es projecten les nostres sensacions i tota la màgia de la marató comença a paréixer en el seu conjunt ara com un engany, com una ficció, de la mateixa manera que els són les imatges que veiem en la pantalla del cine. 


En efecte, quan un està immers en la pel·lícula pot arribar a viure la trama que en ella es desenrotlla com si d'una cosa real es tractara, fins al punt que s'arriben a experimentar emocions, alegries, tristeses etc. Però basta un colp de llum perquè tot es revele com fals, i l'encant desapareix. El que el maratonià sent és quelcom paregut. La nostra marató la recordem encara viva en els nostres sentiments però en un moment quelcom ens pot fer veure que tot això esta molt llunyà, que és fals, que és només fruit de la nostra imaginació i que necessitem tornar a sentir les mateixes sensacions.
Però per què? Què és el que ens revela que les nostres sensacions estan buides? La mirada cap al passat. Cada vegada haurem de buscar la marató de València de 2012 més amagada en els nostres records i haurem de mirar més a fons en la nostra memòria i en la memòria, al contrari del que sol dir-se, no viuen sensacions, només habita allò que ja no viu; és a dir, records.


I el maratonià necessita sentir-se viu, tornar a il·lusionar-se amb els entrenaments, tornar a frustrarse amb les lesions, llavors quan necessitem no sols recordar sinó sentir en les nostres cames el pas dels quilòmetres llavors eixe dia estarem perduts, ja no tindrem elecció, prepararem una altra vegada una marató.  

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada