divendres, 22 de novembre de 2013

Marató de Valéncia 2013

     Resumir en una entrada la Marató de València d'este 2013 és una tasca que em sent incapaç de realitzar, perquè són molts mesos els que hem dedicat a preparar-la i molt el que hem escrit sobre ella.
     Pretendre que la Marató de València són els 42195 metres que vam córrer el diumenge 17 de novembre del 2013 és una neciesa perquè jo crec que són tots els metres que hem realitzat des que vam realitzar el nostre test de 7 minuts a principi de l'estiu.


     Res haguera succeït el diumenge si abans no s'haguera forjat en la ment de tots nosaltres el desig de córrer una marató, per a després transformar el nostre desig en un acte que posara la nostra voluntat en marxa.
     El maratonià és l'autentic rei dels desitjos. El corredor és un manoll de desitjos, una fabrica de desitjos. Des que comença a córrer i corre la seua primera carrera, ja comença a desitjar.
     Ens vam presentar el diumenge cada un amb el seu desig i encara que siga una redundància, el principal desig de tots nosaltres era que es realitzara el seu desig.
     Aconseguim acabar la marató que és el desig primer de tot maratonià, un desig que teníem l'absoluta convicció que era plenament realitzable pel que si després haguera resultat que la realització no s'haguera dut a terme, haguérem tingut el pitjor desengany d'un maratonià, sentir-se frustrat, la qual cosa mereixeria un comentari a banda.


     Els desitjos de tots els corredors de Dorsal 19 a València tènia clares possibilitats de realitzar-se i així va ser.
     El desig d'acabar el seu primer marató es va complir magníficament en Batiste, Vicente Arbona i en Patxi, que hauran d'esperar a una altra marató per a poder trobar-se amb el “mur” que molts maratonians diuen que existix allà pel quilòmetre 30.
     Baixar de les tres hores i mitja era un desig molt compartit enguany en Dorsal 19, per tant Alberto, Vicent Sendra, Tino i Fede primer el van preparar i el diumenge el van realitzar, botant-se eixe “mur” que tampoc es van trobar en cap dels 42195 metres.


     Hi havia també el desig de tornar a sentir-se maratonià, d'oblidar-se d'eixe “mur” que últimament sempre trobava i que tant li costava traspassar, i Ferran Mas va veure complit el seu desig, va tornar a sentir-se maratonià i realitzar una brillant marató el seu “negative split” així ho demostra.
     Els grans corredors pareix que tenen objectius i els altres tenim desitjos. Bay i Màxim es van presentar a València amb el seu punt de mira posat a realitzar una gran marca, no sols baixar de les tres hores sinó a realitzar la millor marca possible.
     Per a poder-ho fer, es van trobar amb un circuit difícilment millorable, una climatologia ideal i un ambient de carrera perfecte, i es van aprofitar, ja que només havien de preocupar-se de fer allò per al que s'havien preparat, córrer.


     Bay va tornar a realitzar una extraordinària marca i Máximo va aconseguir parar el seu crono en dos hores trenta-sis minuts i tretze segons.
     02:36:13 és una marca que espanta, ens deixa sense paraules, perquè omplir ací vàries línies d'adjectius lloant i meravellant-nos?, només de mostrar els seus parcials i els seus ritmes és suficient pa què tot maratonià passe uns minuts de relaxada admiració. 
     Observem els números i reflexionem en silenci.


     Però córrer una marató és la majoria de les vegades veure complit un desig i un desig satisfet generarà sempre a continuació el naixement de dos o tres desitjos més.
     Hi ha els que asseguren que el desig de córrer una marató, ja siga per primera vegada o no, és una font de patiments. Però esta afirmació, no és exactament certa, si és que s'enuncia amb caràcter rotund, perquè acabar una marató no és un desig irrealitzable, i amb entrenament es pot realitzar.


     Que ens espera ara?, tal vegada buscar una bona marca en Mitja Marató, buscar una altra Marató per a millorar, buscar eixir a córrer sense la pressió dels entrenaments o tal vegada descansar unes setmanes disfrutant de tot el que hem viscut en els últims  mesos.
     Els corredors desitgem millorar en les nostres carreres i amb els entrenaments, anem solucionant tots els problemes que se'ns van posant per davant per a poder córrer la nostra marató o les nostres carreres i ara quan tenim complit part dels nostres desitjos és moment de mirar també al nostre voltant, no estem sols.


     Som capaços de preparar una cosa tan gran com córrer una marató. Però després, en la vida quotidiana, no som capaços d'agranar el corredor de casa, netejar els plats, ajudar a arreplegar el menjar, cridar per telèfon a un familiar o amic i xarrar relaxadament.
     És un perill que ens aguaita a tots: volem fer grans coses, però no ser capaços de començar coses xicotetes.


     Per descomptat, val la pena tot esforç per participar en una marató. Però lo gran s'inicia amb actes de voluntat en lo xicotet. Com deien els antics: res es convertix en alt de manera sobtat, els edificis alts s'alcen a poc a poc.
     No podem viure només amb els nostres somnis ni amb els nostres desitjos. Cal anar també a lo concret, lo pròxim,  lo que està en al nostre voltant.
     És ara, després de veure complit el nostre gran desig, tirar una mirada al nostre voltant i veure si hem deixat oblidat algun xicotet desig per complir, encara que no siga nostre.  


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada