divendres, 15 de novembre de 2013

No puc dormir


     Enguany córrer la marató de València s'esta convertint en un somni, no em referisc a les poques possibilitats que tinguera de córrer-lo ni al desig improbable de què es realitzara sinó a eixe tipus de somni que no et deixa adormir.


     No em desperte al matí i recorde haver somiat que estava corrent la Marató de València, sinó que és tanta la il·lusió, tant el deliri i les emocions enfrontades a les que em porta enguany la Marató de València que no puc dormir, el no saber com podré córrer la marató no em deixa tranquil.

     És, enguany, una marató de contrastos, si la correc em destrossara físicament i sinó la correc em desmoralitzara, però m'alegra pensar que la correré i que l'acabara bé.

     Què em pot impedir que realitze el meu somni? Què em pot impedir córrer la marató?


     Un impediment gran que em trobe és com resulta de fácil trobar una justificació i una excusa. Sempre tinc una bonica paraula per a poder fugir de la marató, com la falta de temps que m'ha impedit entrenar, l'edat, el no tinc l'entrenament suficient, la desconfiança en les meues possibilitats. M'aclapara la sinceritat que li demane al meu somni, l'exactitud matemàtica que li exigisc, la certesa quasi impossible que la correré sense problemes. Però els verdaders somnis els que de veritat volen ser viscuts es deuen posar en marxa sense excuses, sabent a més el sacrifique que comportara el diumenge a València córrer del primer a l'ultim quilòmetre, no hem de ser esclaus de les nostres excuses. 


     Un altre obstacle seria la immediatesa, m'agradaria córrer la marató si més, ja, sense els llargs entrenaments ni sense realitzar massa esforç, ni esperar tants mesos. Per a córrer la marató ens hem d'oblidar de l'anàlisi minucios dels nostres entrenaments, de tots els esforços que hem realitzat o que realitzarem, no cal analitzar cada un dels xicotets punts sinó la línia que formen. I la línia, no els punts, serà el que ens porte a la marató, serà el que ens faça veure el dibuix complet.

     Un altre inconvenient, pense seria tractar el somni de córrer la marató només en primera persona del singular. Com si el somni de córrer la marató fóra només “la meua marató” o “el meu somni”. Crec que una de les nostres primeres limitacions és tractar tot açò, i sempre i nombroses vegades, només en primera persona del singular. 


     Basta ja de bestieses! No hi ha res millor per a viure i per a realitzar somnis que escoltar a altres i contagiar-se progressivament d'un horitzó comú. No hi ha gens millor per a córrer una marató que entrenar amb els nostres companys, escoltar les seues il·lusions i contagiar-se del seu entusiasme que al final serà el nostre. Que important és el club, el grup! Entrenes amb algú amb bon to, i et tonifica. Corres amb algú que patix, i pots donar-ho tot. Entrenes la marató pensant que tots l'acabarem amb satisfacció, i tu contribuir en alguna cosa a això, i acabes veient com el teu entrenament i la marató del diumenge també la realitzes amb alegria. 


    El diumenge a València no realitzare només el meu somni sinó que participare en un somni molt més gran, el de Dorsal 19. Córrer junt amb els meus companys, amb tots els seus somnis, això farà que em plantege la marató d'una altra manera i que el meu somni siga un gran somni.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada