diumenge, 3 de novembre de 2013

Una moneda a l'aire

     Moltes vegades els corredors hem de prendre decisions complicades com ho és sens dubte córrer la marató.
     Els que tenim una personalitat tímida, indecisa i insegura sospirem per tindre al nostre costat a algú a qui preguntar, Què he de fer?, amb l'esperança d'una contestació encertada. No volem decidir, no volem arriscar i tindre nosaltres tota la responsabilitat.


     Decidir córrer la Marató de València quan no es té l'entrenament que ens agradaria és una de les decisions més  complicades per a un maratonià, enguany ens hem esperat fins al final per a decidir-nos a córrer i hem sigut excessivament raonadors, ens hem ofegat en la incertesa, hem tingut una sorprenent por de la realitat del nostre estat de forma i hem retardat la nostra decisió ja que volíem tindre la màxima seguretat perquè el  nostre terror al fracàs ens ha fet reflexionar tant que una moneda a l'aire ha sigut el nostre millor conseller.
     La moneda, com no podia ser d'una altra forma, ens obliga a córrer la Marató de València amb una decisió ràpida perquè uns segons han sigut suficients per a llançar-nos a esta aventura.
     No es tracta d'apostar per la irreflexió, la frivolitat o l'aventura boja. Córrer la marató sempre esta rodejat d'unes tenebres per les quals cal avançar, sempre serà un territori desconegut que tindrà un poc de risc, d'aposta, de bot en el buit, i és necessari assumir-ho. Si no, val més quedar-se en el el llit per la resta de la vida.
     Hi hi ha coses en la vida, i la marató és una d'elles, en les que si en cas de dubte apostem per quedar-nos quiets, si posem una gran resistència a complicar-nos la vida, si exigim massa garanties a no patir en el “mur" i si temem tant equivocar-nos que preferim esquivar tots els riscos potser arribem a ser perfectíssims i súper previsors amb uns entrenaments i posades a punt perfectes, però potser això no siga ser maratonià i participem en poques maratons.


     Un verdader maratonià no ha de quedar-se paralitzat davant del dubte, no ha de tirar la tovalla a la primera dificultat i canviar immediatament d'objectiu en quant este es presenta costós i buscar conformar-se amb una bona mitja marató. Imposar-se el compliment d'entrenaments que ens costen, obligar-se a decidir a un termini determinat, no sostraure's a la realitat del nostre estat de forma, per dura que siga. Així, a poc a poc, el caràcter del maratonià es va formant.
     I és que el maratonià deu ser constant, decidit, persistent, ferm i no rendir-se de seguida, ha de llançar la moneda a l'aire totes les vegades que siguen necessàries fins que isca cara, no siga que tinguem uns moments de mala sort i ens quedem sense córrer la Marató de València.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada