IN MEMORIAM

dimecres, 31 de desembre del 2014

Ràpidament cap a 2015

     Ja ha passat el dia de Nadal i ara ens encaminem ràpidament cap a la festa de Cap d'Any o d'Any Nou i segur que la majoria de nosaltres farem o tal vegada ja ho estiguem fent el balanç de tot el que hem corregut en este 2014 i analitzarem si les nostres marques han millorat o han empitjorat, o si les nostres sensacions han sigut millors o pitjors, tal vegada som dels que pensem que la història tornarà a repetir-se igual que tots els anys. Per als corredors la nostra història avança en línia recta cap a una meta molt concreta.

     El 31 de desembre és una data important, sense cap dubte. Llevar l'últim full del calendari, produïx la sensació que s'ha acabat alguna cosa, i és veritat, ja que el canvi d'un nou calendari, porta amb si la pèrdua o el guany d'un any que no tornarà. Anem ha guardar l'agenda on hem anotat durant 12 mesos totes les carreres que hem realitzat i molts també tindran anotats tots els entrenaments, i molts ho guardaran amb recel, perquè en cada full que hem anotat les nostres carreres i els quilòmetres que hem realitzat, se n'ha anat part de la nostra vida.
     L'any vell se'n va amb un immens goig per a qui l'ha aprofitat i pot observar moltes carreres on ha vist complits els seus desitjos.
     I és estremidor per al que no ha aprofitat cada una de les grans oportunitats que ha tingut per a aconseguir les seues metes.

     Tots som simples corredors, que practiquem un esport que no permet que res del que hem realitzat es perda, ni una gota de suor del nostre front, ni una mala carrera, ni un mal entrenament. No sé què ens espera l'any que ve, si l'acabarem bé o tan sols arribarem a córrer bé Santa Pola. Però sé el prou dels corredors com per a endevinar que posaran cada dia i en cada entrenament el resto, gran o xicotet de les seues forces i de les seues il·lusions.
     En moltes facetes de la vida el nou any, la nit vella pot significar un “creu i ratlla”, però per al corredor no ha de ser així, perquè seria una danya que desperdiciàrem tots els entrenaments que hem realitzat perquè cada quilòmetre que hem corregut, cada experiència que hem emmagatzemat en eixa agenda que ara ja esta plena, segur que ens pot servir de molt en este 2015 que anem hi ha començar.
     Els entrenaments que estem realitzant per a Santa Pola seguixen el seu camí, van directes i en línia recta cap al 18 de gener i no entenen de canvi d'any, igual que nosaltres que continuem amb les xicotetes històries sobre la Mitja Marató.
     Vam dir que en la pròxima entrada escriuríem un poc sobre la importància de la recuperació entre les repeticions, com no vam tindre temps l'explicarem un poc en esta, així que anem allà.  

     Junt amb les repeticions la recuperació és el tema estrela de tots els entrenaments perquè inclús hi ha qui pensa que per a les carreres de resistència es deu recuperar o caminant o parant. 
     La recuperació sempre ha de realitzar-se corrent. Ho explicare un poc, durant la recuperació hem d'eliminar tot el lactat que hem produït, si estem parats o caminant el lactat s'acumula en canvi lo que mes es recupera són les pulsacions.
     La recuperació no és la mateixa quan preparem una mitja que quan ho fem per exemple per a una marató o una altra distància més curta, si les repeticions estan ben calculades ja siga en distància i velocitat la recuperació estarà també estudiada per a ja siga amb la distància a ritme lent o en el temps que ens marquen el lactat deuria haver sigut metabolitzat.
     Ens sol succeir que per diversos motius, que a tots ens vénen a la ment, realitzem les repeticions més ràpidament i llavors si recuperem el que tenim marcat se'ns acumulara el lactat i no les podrem acabar totes o farem les ultimes més lentes. Si pel motiu que siga ens succeïx açò haurem de recuperar a ritme més lent, i llavors és el corredor el que ha de gestionar el seu ritme segons les seues sensacions.


     A tots ens agrada realitzar les repeticions tots junts i és llavors quan ens trobem amb corredors que no estan entrenant com deuen, ja que al començar la següent repetició hi ha qui ha recuperat massa i un altre massa poc, i açò se deu al fet que cada corredor necessita un ritme i una recuperació diferent.
     El perquè de les diferents velocitats i les diferents distàncies serà una altra història, segurament ja serà en el jove 2015 ja que en este 2014 només ens queda córrer la Sant Silvestre i començar l'any que ve amb totes les il·lusions intactes.

diumenge, 28 de desembre del 2014

El repte.

     Tots, segur que ja sabreu que el nostre corredor Carlos Siscar Bay participara en el repte de La Sansilvestrada 2014, segur que també sabreu que consistix a córrer 3 Sant Silvestres el 31 de desembre. 

     Encara que lo que importa no és lo gran o l'important que ens puga paréixer ni la quantitat de quilòmetres que ens proposem córrer en un dia perquè córrer 3 Mitges Maratons el mateix dia o tal vegada 3 Maratons serien igual d'important i gran. 
     Ací l'important és buscar el nostre repte i dur-lo a terme, i en això el nostre amic Carlos és un especialista, li agrada buscar-se els seus desafiaments i portar-los a cap.
     Les persones i com no els corredors estem fets per a buscar la bellesa i no el repte més gran o més difícil i ho definix molt ben un gran escalador com Maurice Hergoz: “No és més qui més alt arriba, sinó aquell que influenciat per la bellesa que l'embolica, més intensament la sent”


     Els corredors estem fets per a buscar la bellesa que existix en la carrera a peu. No sols per a l'entrenament, les sèries, les carreres o les marques.
     Podríem definir la bellesa com allò que posseïxen les coses que ens fan que ens agraden. La satisfacció que ens produïx i sentim quan correm pareix no respondre a cap necessitat concreta, com tampoc es pot explicar per que Bay s'enfrontara amb les tres Sant Silvestres.
     Els hòmens primitius van fer bols d'argila cuita per a aplacar amb més facilitat la seua fam i la seua set, i també per a conservar i traslladar millor el menjar i la beguda. El que no sabem és per què van adornar els seus atuells amb una sanefa de figures geomètriques. Eixa decoració no servix per a res, no complix cap finalitat biològica, i per això mateix revela que els hòmens no sols busquen satisfer les seues necessitats, sinó aconseguir també que les coses siguen o pareguen belles. Una necessitat, com hem dit, que no pareix tindre res de fisiològic, i sí mental.

¿Perque es bella aquesta imagte?
     Per què correm una Marató o ens enfrontem als nostres reptes? La solució potser ens la d'un altre escalador, Lionel Terray, quan es pregunta “Per què pujar muntanyes? Perquè estan ahí”.
     Carlos participara i aconseguira complir el seu repte perquè esta ahí, no són els 30 quilòmetres, ni córrer en tres carreres distintes el mateix dia, és eixa satisfacció personal que ha trobat que l'ha vist i que li portara a participar en eixe repte.
     Definir la bellesa és possible i insatisfactori al mateix temps. Definicions o frases sobre la bellesa les trobarem de moltes formes i totes elles ens vénen a manifestar la indefinició del concepte. No vol dir que tots coincidim a estimar belles les mateixes coses, sinó més aïna que només anomenem "bell" a lo que sentim que hi ha de ser considerat així per tot el món.

     Podem identificar i descriure conceptualment el que significa córrer una marató o la satisfacció que ens produïx realitzar una marca personal en una carrera, però no tenim una regla o un model que ens permeta establir si la marató i la marca personal són bells, ni en quina mesura, ni per què ho són.
     Siga com siga, nosaltres només veiem el valor, lo complicat o com puga ser de difícil realitzar el repte de la Sansilvestrada 2014, i pot ser que arribem a envejar a Bay per portar-lo a terme encara que no és això el que s'hauria d'envejar, sinó el que l'impulsa a realitzar-lo.  

dissabte, 27 de desembre del 2014

L'entrenament Nadalenc de Dorsal 19

     En estes Festes Nadalenques hem comptat amb quasi de tot, amb betlems, arbres de Nadal, il·luminació en els nostres balcons, uns suculents sopars, cava, torró i si alguna cosa ens faltava era l'entrenament Nadalenc de Dorsal 19, així que aprofitant que el 26 de desembre és festa a Pego hem complit amb esta ultima obligació que tenen els clubs de corredors.


      Hem celebrat, si dic bé, hem celebrat que ve a ser el mateix que festejar un esdeveniment com és el Nadal amb tots a què ens unix la mateixa passió per la carrera a peu.
     Què hem fet? Per tant córrer. Ja se que pareix obvi que un club de corredors comence o acabe totes les seues celebracions corrents, però cal insistir en el fet que siga així.
     Hem corregut com ens agrada hi ha nosaltres, tranquils i xarrant cada un amb el grup que millor s'adaptava a les seues necessitats després enmig del passeig Cervantes un bon avituallament Nadalenc amb rialles, bromes i brindis per a desitjar-nos bones carreres i amb bones marques.
      Dorsal 19 és un xicotet club de corredors que com tots ja sabeu esta centrat en la pràctica de la carrera a peu i compromés a compartir la seua afició amb tots. Esta obert a hòmens, dones, adolescents, jóvens i adults.
     Esta podria ser l'una bona definició però la nostra ambició seria convertir-nos en un grup d'amics, que es coneixen, que es recolzen, que es reunixen regularment per a disfrutar amb la carrera a peu.


     Són estos entrenaments en grup un bon camí per a arribar a aconseguir que un club de corredors vaja transformant-se també en un grup d'amics que corren, en les conversacions i xarrades anem compartint tot el positiu que trobem en la carrera a peu, ajuntem les nostres idees i les nostres formes de veure la carrera a peu, ens animem i ens embarquem en nous projectes,  
     La idea de club es va formant per mitjà del contacte personal, tant en la reunió setmanal dels divendres, com en els entrenaments en grup i en les diverses trobades que anem organitzant durant tot l'any.
     En fi, acabe ja, perquè en cas contrari puc resultar pesat i al final avorrit. Ens despedim com no podia ser d'una altra manera amb un brindis, amb un dels brindis més famós el de la Traviata i en una versió que va ser tota una revolució, el conegut com el del “sofà roig” amb una espectacular Anna Netrebko en el Festival d'Opera de Salzburg 2005.

          Però no em despediré sense alçar la meua imaginària copa i brindar; A la salut de tots els corredors !”

dijous, 25 de desembre del 2014

Les repeticions i la Mitja Marató.

     Abans de començar amb esta entrada alegrem-nos d'estar feliços i gojosos per ser hui Nadal i desitgem a tots Feliç Nadal.  
     Així que una vegada que hem exclamat el Feliç Nadal a tots! I saber que ja estem ficats de ple en les carreres Nadalenques, que ens les trobarem per tots els pobles de la nostra contornada i que ens resultara molt difícil controlar-les totes és hora de continuar parlant un poc més de la Mitja Marató. 



     El fet que diumenge passat es corregueren les dos ultimes de l'any en la nostra Comunitat, la Paiporta-Picanya i la d'Aspe, ens podria servir perquè realitzàrem un recorregut resumint com ha sigut el 2014, però ho deixarem per a cap d'any que és quan se solen fer els balanços del que hem realitzat i quan ens proposem les noves metes.  
     Acabar l'any amb l'esperança de millorar o d'aconseguir atrapar les metes que no hem pogut en este 2014 és important. Però l'esperança en la carrera a peu no s'improvisa, ni depén dels brindis, el raïm o els SMS o whatsapps més o menys originals, s'aconseguix entrenant i sobretot no parant d'eixir a córrer. 
     Molts de vosaltres, que esteu preparant la Mitja de Santa Pola ja vos haureu adonat de la quantitat de sèries que estem fent i és que les mal anomenades sèries, perquè una sèrie és un grup de repeticions d'una distància en un temps establit. Així que el lògic seria parlar de repeticions, però bo l'anomenem com l'anomenem, és un mtambé ho fa l'acide làcticitjà d'entrenament necessari per al que vol aconseguir millorar la seua marca però no tant per al que només la vol acabar.



     Perquè servixen? Normalment les repeticions que estem realitzant per a Santa Pola ens deuen servir per a millorar la nostra potència aeròbica, perquè per a millorar en una mitja cal aconseguir ser més resistent però també més potent. 
     Quan som capaços de córrer els 21 quilòmetres sense parar-nos som resistents i ara el nostre objectiu és ser prou potents per a poder córrer el més ràpidament possible. 
     Quan correm tranquil·lament, a pas lleuger, no produïm acide làctic i segons la nostra velocitat va augmentant també ho fa l'acide làctic, llavors el nostre organisme el va eliminant fins que arriba a una certa quantitat que no elimina el suficient, el nostre objectiu serà per tant que el nostre cos metabolitze tot l'acide làctic que produirem al ritme de carrera.



     Tot açò ho aconseguirem amb les repeticions, però que ens esta passant en els entrenaments, m'estic donant compte que molts de nosaltres estem cometent errors, anem amb un exemple: suposem que el nostre ritme per a Santa Pola és de quatre minuts el quilòmetre i que estem realitzant les repeticions d'un quilòmetre a 3' 20'' o 3' 30'' llavors no estem entrenant bé la mitja marató, ho estem fent per a distàncies més curtes. Per què? Perquè a eixa velocitat el nostre organisme produïx tal quantitat d'acide làctic que no tenim temps d'eliminar-lo i se'ns acumula en els músculs pel que tindrem d'interrompre prompte l'entrenament. 
     Per a entrenar bé devem produir acide làctic en una quantitat un poc superior al que produirem a la velocitat de carrera pa què el nostre organisme vaja estimulant el seu metabolisme i el puga eliminar per complet i així poder aguantar molts quilòmetres. Si en els entrenaments correm a una velocitat molt superior i produïm una quantitat molt superior d'acide làctic respecte a què es produirà en el dia de la carrera no estem entrenant bé la mitja marató. Amb paraules un poc més tècniques, per a la mitja s'ha d'entrenar la potència aeròbica i no la potència anaeròbica.



     Una altra cosa que haurem de cuidar molt en els nostres entrenaments és la recuperació entre repeticions i entre les sèries, però això ja serà una altra història i un altre dia.
     Ara recordem un poc els resultats del cap de setmana passat, amb eixe magnific tercer lloc de Máximo en la carrera de Beniflá i les bones marques que es van aconseguir a Paiporta – Picanya així com alguna participacio en les carreres Nadalenques com la de Xaló.


MITJA DE PAIPORTA-PICANYA.
01:38:29.- SENDRA FRANQUEZA, J.PASQUAL            .            
01:38:29.- SERVER COSTA, FEDE.
01:40:09.- SENDRA FRANQUEZA, VICENT.       
01:40:09.- WOODALL, TONY.
SAN SILVESTRE DE XALO.
GONZALEZ MESTRE, JOSE.- 0:15:49.
SAN SILVESTRE DE BENIFLA.

MAXIMO FALQUES LORENTE.- 0:25:46.

dissabte, 20 de desembre del 2014

2n dia de Nadal, ultim llarg.

     Després de diversos dies tornarem a escriure un poc més sobre la Mitja Marató, aprofitant esta entrada en què vull recordar-vos l'entrenament de Nadal que celebrarem el dia 26, festa a Pego. 
     Crec recordar que ens vam quedar parlant del tipus de sistema energètic que usarem al córrer els 21097,50 metres, així que el nostre entrenament hauria d'anar encaminat hi ha poder habituar als nostres músculs a utilitzar eixe tipus de carburant tan “potent” com són els carbohidratos.



     Però abans direm alguna cosa per als que s'enfronten per primera vegada la mitja, si som dels que no hem realitzat molta activitat física durant la nostra vida, l'únic objectiu ha de ser el d'arribar a meta en les millors condicions físiques possibles. Després en el futur ja podrem pensar a anar millorant la nostra marca. La primera vegada ens dedicarem a conéixer-la, a fer-nos amics.  
     A la mitja li succeïx com a la marató, es necessiten uns quants mesos d'entrenament per a assegurar-nos que l'acabarem bé, si som dels nouvinguts a la carrera a peu ens deuríem esperar entre cinc i sis mesos si estem sans i no tenim sobre pes. Si tenim algun quilo de més i no practiquem cap tipus d'esport haurem d'esperar un poc més per a estar en bona forma per a poder disfrutar de l'emoció i l'alegria d'acabar una mitja. 
     La Mitja Marató representa cada vegada més una de les distàncies preferides per als corredors populars. És una meta cada vegada més assequible per a molts corredors, ja que no ha de causar por a quasi ningu. Quan la correm per primera vegada i ens convertim ja en assidus ens sol donar seguretat perquè és al mateix temps un verdader repte, però que resulta assequible amb un adequat entrenament. Quan acabes una mitja ja no pots sentir-te l'últim corredor de la terra, perquè eres conscient de sentir-te psicològicament actiu i saps que si bé la carrera a peu és igual a cansament també és igual a benestar psicològic. 



     Però al que anàvem, el 2n dia de Nadal a Pego és festa, així que hem pensat aprofitar-lo per a realitzar un entrenament conjunt, amb diverses distàncies perquè puguem acudir tots. 
     L'eixida tindrà lloc en el passeig Cervantes a les huit del matí, a fi d'estar prou prop de les pista d'atletisme per a poder-nos canviar i al mateix temps el prou cèntric per als que no vullguen agafar el cotxe, també disposem del suficient espai per a poder instal·lar l'avituallament amb què ens recuperarem i celebrarem estes Festes Nadalenques.
     Hem ideat dos circuits, el més llarg que podeu veure en blau, té una distància de 15,700 metres mentres que si ens anem desviant pels trams en roig recorrerem la distància de 12,300 metres.
     Què aconseguim? Amb els dos circuits tenim la possibilitat d'acabar realitzant els dos últims quilòmetres tots junts. Això clar esta que sempre que la diferència de ritme entre els dos grups no excedisca del minut per quilòmetre.  
     Anem hi ha realitzar alguns càlculs per a animar als que pensen que no estan en les suficients condicions. Suposem que el grup dels més forts és capaç d'anar a cinc minuts el quilòmetre durant els 15,700 metres, tardaria llavors 01:18:30. Si mentrestant l'altre grup es llança a realitzar els 12,300 metres a un ritme de sis minuts el quilòmetre tardaria 01:13:48, com veieu inclús hi ha un matalaf de quasi cinc minuts per als que vullguen córrer per davall dels cinc minuts puguen fer-ho i els que vullguen, per culpa dels dinars Nadalenques anar més lents de 6 minuts puguen fer-ho. 
     També succeïx que si mirem una altra vegada els números nos en adonarem que podem estar amb temps de sobra en el dinar de Nadal a què segur ens tocara acudir també el segon dia de Nadal. 



     En fi, segurament l'ultim entrenament en grup d'este 2014 i que ens servirà per a brindar per tots els quilòmetres que hem recorregut i per tots els que anem hi ha recórrer i que començarem a disfrutar en la nostra dina de Nadal l'11 de gener. 
     Bo ja acabare de parlar de la Mitja Marató un altre dia que m'estan esperant per a anar a sopar i és que la Festes Nadalenques és un "sense parar" de menjar.

dijous, 18 de desembre del 2014

Dénia i Rafelcofer banc de proves

     Com ja vaig dir l'altre dia ara ens anem a dedicar un poc més a la mitja marató, que encara que és la mitat de la marató no es pot prendre com una carrera menor ni com una marató xicoteta o siga no és un “maratonet”. Es podria dir que per l'esforç que es realitza al córrer-la és més pareguda a un 10 k que a una marató. 

     Dic açò per que els mecanismes que usa el nostre organisme per a aconseguir l'energia necessària per a acabar-la són més pareguts als d'una carrera de 10 k que no la d'una marató. Esta clar que açò es deu a la duració i a la intensitat de l'esforç.
     Farem uns quants números, sempre pensant que correrem la mitja marató a un ritme ràpid i no com un passeig o a pas lleuger, aproximadament per a córrer una mitja marató anem hi ha necessitar prop de 20 kcal per cada quilo que pesem, en canvi en una marató venim hi ha gastar prop de 40 kcal per quilo. 
     Succeïx que si un corredor popular entrena una mitjana de 50 quilòmetres a la setmana pot arribar a aconseguir emmagatzemar prop de 300 g de glucogen, que ens donen al voltant de 4 kcal per gram, si calculem un poc resulta que un corredor de 70 quilos gastara 1400 kcal i només amb el glucogen emmagatzemat en els entrenaments tindrà 1200 kcal pel que amb un bon desdejuni el dia de la carrera i un sopar amb carbohidratos no deuríem tindre cap problema energètic per a acabar-la bé, al contrari que amb la marató.

     Però clar el temps que estem corrent també té importància, per davall de l'hora i 30 minuts no hi ha problema energètic, per davall de l'hora i 45 minuts eixes 200 kcal del nostre exemple que ens faltaran les obtindrem dels greixos pel que haurem d'entrenar un poc el consum de greixos fent alguns llargs a ritme lent o fent els primers quilòmetres de la carrera a un ritme lleugerament més lent per a guardar glucogen. Els que estiguen per damunt de l'hora i tres quarts van a haver de pensar a prendre algun gel per a mantindre el nivell de sucre en sang i no tindre un davallada en la part final.
     Podríem resumir que la mitja marató es corre pràcticament amb els carbohidratos mentres que en la marató és necessari entrenar el consum de greixos perquè al final sempre les anem hi ha utilitzar.

     Com veieu no hi ha massa problemes energètics per a acabar una mitja marató, els problemes vénen sobretot pel ritme i l'esgotament muscular.
     Però això ja serà un altre dia, ara repassarem els resultats dels nostres corredors este cap de setmana.
     Haurem comprovat que van eixint en algunes classificacions de Dorsal 19 corredors i corredores nous, que fa poc de temps que estan amb nosaltres i als que aniran unint-se alguns més. A uns els costara més eixir en els llistats de les carreres però aniran apareixent a poc a poc. Des de Dorsal 19 els donem la benvinguda i intentarem donar-los tot allò que tenim i sabem sobre la carrera a peu, i ells necessiten, perquè se senten a gust en este món de la carrera a peu. 

     És bo ara que toquem el tema dels socis nous i tot el que els podem oferir, que hi ha una cosa que moltes vegades se'ns oblida i és el que ells aporten a Dorsal 19.
     Un club ha de saber rebre el que li poden donar els seus socis i sobretot els nous. Moltes vegades no deixem als altres que irrompen en el club amb idees noves o s'ocupen de les nostres necessitats, els impedim sense voler una plena integració.
     Curiosament, a vegades els nous, els corredors que s'acosten per primera vegada a Dorsal 19, albiren necessitats nostres que ens passen desapercebudes, i quan ens oferixen generosament ajudar-nos, la mateixa sorpresa ens fa rebutjar eixa ajuda. Acceptem-la, té sentit i podrem reconéixer-la.

      Ens pareix bé que el club aporte coses als seus socis i que ho accepten, i que el club se senta bé de ser útil als seus corredors. Però el club ha de ser també prou generós per a permetre als altres ser-ho amb ell, deixar-se ajudar i aconsellar, donar als nous l'oportunitat de ser generosos amb nosaltres i no negar-los la seua bona intenció.
     No deixem que la distorsió del concepte d'orgull s'interpose entre nosaltres i els que volen, amb la millor intenció del món, ajudar-nos en alguna de les nostres necessitats.

     Una altra vegada, i ja són moltes les vegades que ens hem estés més del compta però en fi així és la vida o almenys la nostra vida i ja quasi se m'oblida que el cap de setmana passat vam tindre carreres a Dénia i Rafelcofer i inclús que no van superar els 10 quilòmetres són un excel·lent banc de proves per a les Sant Silvestres que se'ns acosten.


Denia

dissabte, 13 de desembre del 2014

El gat de Cheshire i la carrera a peu

     Descansarem de moment de la marató, no per molt de temps és cert, ja que a mitjans de febrer ens n'anem hi ha trobar amb la de Sevilla, en la qual també tindrem representació.
     Ja se que som molt maratonians en Dorsal 19 i algú pot arribar a pensar que les altres distàncies no ens interessen tant, però no és cert, el que succeïx es que la marató és el gran objectiu, la meta més difícil d'aconseguir.


     Moltes vegades parlant de la carrera a peu i de la gran diversitat d'entrenaments així com de la necessitat, o no, de seguir un sistema d'entrenament per a aconseguir cada un dels objectius o simplement córrer per córrer em ve al cap una de les escenes de "Alicia en el país de les Meravelles" de Lewis Carroll, novel·la que per cert es fa més interessant segons vas complint anys, on Alicia s'endinsa en el bosc i no sap com eixir i - “llavors Alicia va advertir que, assentat en una branca, estava el Gat de Cheshire que somreia i es va atrevir a preguntar-li: "Podries dir-me, per favor, quin camí he de seguir per a eixir d'ací? El gat li va respondre: "Això depén, en gran part del lloc a què vullgues arribar". "No m'importa molt el lloc" -va replicar Alicia. "Llavors tampoc importa molt el camí que prengues" -va contestar el Gat. "Sempre que arribe a alguna part…" -va dir Alicia com a explicació. "OH, sempre arribaràs a alguna part -va assegurar el Gat-, si camines prou!". A Alicia li va paréixer que açò no tenia volta de fulla.”


     En la carrera a peu ens succeïx el mateix, si el que ens agrada és córrer i no tenim un objectiu que vullguem complir, si el que ens agrada és córrer per córrer i disfrutar de totes les sensacions plaents que ens dóna la carrera a peu només necessitem un bon ambient per a córrer, i córrer, sense plans d'entrenament, sense metes que aconseguir ni obstacles que salvar, només eixir a córrer i divertir-se. "OH, sempre arribaràs a alguna part -va assegurar el Gat-, si camines prou!"
     Encara que m'haureu de reconéixer que també és divertit marcar-se un objectiu i poder arribar a atényer-lo, d'ací que la majoria de les entrades d'este blog vagen dirigides cap a la consecució d'algun objectiu, i la marató ho és.
     Però hi ha moltes cimes a què també val la pena pujar, com la Volta a la Marina, córrer bé la Volta a Peu a Pego, arribar a córrer una Mitja Marató o simplement intentar disfrutar més de la carrera a peu del que ho fem ara.

     El cap de setmana passat vam poder veure diferents carreres, La Mitja d'Algemesí, La Mitja i el 10 K d'Alcoi i la Volta a Peu al raval, totes amb diferents distàncies. 
     Tot és córrer però són carreres molt diferents i moltes vegades no ens n'adonem que el problema no està que siguen diferents, sinó a comprendre eixes diferències. El primer no es pot evitar. La segona cosa és una conquista. Una bona comprensió de cada distància ens farà entrenar i córrer-la millor. 
     Una mitja marató no és només la mitat d'una marató, és molt més, perquè requerix un entrenament i una tàctica de carrera completament distinta. El mateix succeïx amb la Mitja i un 10K i la Volta a la Marina que no és simplement participar varis caps de setmana seguits en carreres.
     La veritat és que totes estes carreres no sols tenen diverses distàncies, sinó que s'entrenen, preparar i valoren de manera totalment diferent. Pareixen procedir de mons distints i demostren que tenen necessitats absolutament distintes. És fonamental, per això, acceptar esta diferència i començar a potenciar la nostra forma física basant-se en esta realitat. Sense la consciència que són carreres distintes, s'entrenen malament. Llavors, comença una espera absurda: a veure si eixint a córrer un poc més les correré millor.

     Ara pareix que ens estem centrant en La Mitja de Santa Pola, així que també ens centrarem durant unes setmanes en este blog a parlar de Mitja Marató, d'eixos a vegades tan complicats 21 097,50 metres.

MITJA D'ALGEMESI.
01:26:58.- SALA FERRER, CARMEN
01:31:43.- LLAMBIES SENDRA, ENRIQUE
01:34:50.- PONS SORIANO, ALBERTO JOSE

QUART DE MARATO D'ALCOI.
Manolo Mira.- 0.42.38

dilluns, 8 de desembre del 2014

La Marató de Castelló

     Tots diuen i amb raó que el protagonisme en tota marató se'l porta el maratonià. En la marató de Castelló m'he pogut donar compte que el protagonisme l'aconseguixen a base del punt d'honor que demostren els maratonians, que em recorda aquell formidable pardal mitològic que renaixia de les seues pròpies cendres, davant dels meus ulls he vist la capacitat del maratonià per a refer-se.

     Tot corredor passa per situacions de crisi, en les que tot pareix impulsar-los a desistir, en les que abandonar-se a la desgràcia pareix el més raonable. Són crisis més o menys profundes i en un sentit ampli podria dir-se que tots passem en la marató per diverses d'elles.
     El maratonià tal vegada pels seus llargs entrenaments i per les seues constants batalles moltes vegades menudes, en les que va temperant el seu ànim, en les que aprén a prendre eixes xicotetes decisions que formen en ell una manera de reaccionar davant del que li contraria, en les que afronta un contratemps o es deixa portar per el seu solc de pessimisme i abatiment, a educat lo que podríem anomenar una capacitat per a refer-se.
     Ho he vist a Castelló, he vist com els nostres corredors han aprés a refer-se, he vist com saben controlar eixes funcions psíquiques internes que els proporcionen uns sentiments d'audàcia i de generositat, d'entusiasme i de constància.
     Ací ha estat la intel·ligència dels nostres corredors. Això és intel·ligència, perquè la intel·ligència és molt més que fer raonaments o resoldre problemes formals: la intel·ligència del maratonià ha de dirigir la seua motivació, portar hàbilment la negociació amb les seues limitacions, i també saber resistir-se quan veu que ens rendim abans d'hora. Perquè moltes vegades admetem massa prompte que no som capaços de resoldre un problema, o que el problema no té solució, quan el verdader problema és la nostra precipitada cancel·lació de l'esforç.

     ¿Cuantes vegades he oïd a Castelló als nostres corredors lamentar-se i queixar-se de com resulta de dura la marató? ¿Cuantes vegades els he oïd amenaçar-se en abandonar i de retirar-se? ¿Cuantes vegades els he oïd desfogar-se i maleir pel que estaven patint? Pues ho he escoltat les mateixes vegades que els he vist refer-se de cada un dels seus laments.
     Dorsal 19 s'ha fet més maratonià a Castelló, és ara un club molt més maratonià, un club que ha deixat escampades pels carrers de Castelló molt de suor i moltes llàgrimes, suor i llágrimes que hem sabut convertir en preciosos trofeus que ens faran millors corredors.
Els nostres corredors estaven preparats en Castelló, els seus objectius eren realistes però la marató no són només els 42 195 xicotets obstacles d'un metre, la marató són tots eixos obstacles concentrats en un sol dia d'una setmana que hem triat fa mesos i a molts més obstacles que no podem predir.
     Si la marató només presentara la dificultat de recórrer els 42 195 metres estaríem salvats, si poguérem triar en quines condicions hem d'enfrontar-nos amb la marató possiblement perdria part de la seua llegenda, el mític de la marató no és entrenar per a realitzar-la en un temps en concret, lo fabulós és que només sabem això. 

     Res podem saber si farà va fred, si dormirem bé eixa nit, ni si estarem refredats, ni si el sopar o el desdejuni ens assentara bé, o si farà vent, només coneixem una xicoteta part del que ens trobarem eixe dia, perquè només ens han deixat triar el dia no les seues condicions.
     A Castelló m'equivoque en les meues prediccions, no es va aconseguir la millor marca de la temporada però si una heroica pitjor marca de la temporada.
      Máximo no va poder millorar la seua millor marca de la temporada però en canvi Juanito si que va aconseguir millorar la pitjor marca de Patxi a València, Juanito supera la marca de Patxi només amb els freds números del cronometre però l'iguala en valentia, punt d'honor, patiment i sacrifici. Curiosament dels dos em vaig despedir en el quilòmetre 25 amb la paraula “abandono” escrita en les seues cares i inexplicablement els dos van acabar la marató.


     La marató de Juanito, per circumstàncies de la meua carrera la vaig viure més, perquè en vaig alegrar al veure que encara continuava corrent en el 28, l'abandoni en el 32 caminant en busca de l'hotel i en 42 l'ovacioni al veure que continuava trotant cap a la meta. Juanito recordara cada metre de la marató de Castelló durant molts anys, a mi ja se m'ha oblidat tot el que li escolti dir però recordare eixa marató com la millor experiència maratoniana que he tingut sense dorsal.
     Va haver-hi més històries, Máximo, Bay, Briones i Pascual van tindre les seues.
     Máximo disfruta durant molts quilòmetres l'alegria de veure millorada la seua marca i només la segona mitja marató molt complica pel vent i els lleugers desnivells li ho van impedir.
     Bay en la seua labor de guia de 3 hores 15 minuts ajuda a fer que molts corredors tingueren una bonica història que contar.

     Carlos Briones va patir molt en els últims quilòmetres, les seues cames se li van rebel·lar i volien parar, però en la marató qui mana és el cap, i la seua ment que no podia fer una altra cosa que sentir les paraules d'animo de Tino que no la deixava pensar i que li animaven contínuament a continuar corrent, i la seua ment no es va atrevir no va tindre el valor de donar la fatídica orde de parar, i no para fins després de creuar la meta. Excel·lent marca per lo que va patir.
     Pascual ha escrit i ha sigut protagonista d'una història que ens ensenya el valor de l'experiència en una marató, va córrer a l'espera, esperant eixe moment en què la seua esquena, com tantes vegades es rebel·lara, quan arriba eixe moment estava preparat i soluciona el problema, acabant la marató amb una excel·lent marca.
     Només una poques paraules per al meu llebrer, perquè tota llebre té un o més llebrers que la perseguixen, encara que he de dir que era llebrera.
     A Rosa no li cap a falta una llebre, eu tènia tot per a triomfar en la seua primera marató sense cap suport, només amb les seues hores d'entrenament tènia prou per a disfrutar i acabar sense problemes i amb la marca prevista, el “mur” ja se'l trobara en una altra ocasió.
     Acabe, amb els protagonistes secundaris que tota història té, i les històries dels quals van irremeiablement unides a la dels protagonistes principals. Els que vam acudir a Castelló per a animar i acompanyar durant alguns quilòmetres als nostres corredors tenim les nostres històries unides a les dels nostres companys, els seus èxits són els nostres èxits, les seues alegries les nostres alegries, el seu patiment el nostre patiment i si la marató de Castelló ha sigut un èxit per a Dorsal 19 també ho és per a tots els que vam col·laborar animant i espentant, i és que el fracasos, l'èxit i l'alegries de les llebres és el fracas, l'èxit i l'alegria dels llebrers.

     Però no tot va ser Marató de Castelló en este cap de setmana, així que demà publicare els èxits o els fracasos de Dorsal 19 en Algemesí, Alcoi i el Raval.


MAXIMO FOLQUES LORENTE:      02:42:51.
CARLES SISCAR BAY:                 03:14:19.
PASCUAL SENDRA FRANQUEZA:  03:32:11.
CARLOS BRIONES RUIZ:             03:37:40.

BAUTISTA PIERA FERRER:          03:56:41.

dissabte, 6 de desembre del 2014

El nostre Dinar de Nadal

     Com va repetinse des de fa alguns anys arribara el menjar de Nadal a Dorsal 19 després de totes les festes Nadalenques i del Cap d'Any, inclús després de la festa dels Reis Mags i és fàcil que arribem esgotats de tant de tràfec i de tantes menjades.


     Per a alguns hauran sigut unes festes essencialment gastronòmiques, Nadal sense Nadal, on haurem acudit a totes les dinaes o sopars que se'ns han posat per davant, d'empresa, d'amics i de familiars.
     Així que, arribarem a l'11 de gener farts de menjar i carregats amb algun quilo de més i amb la vista posada en La Mitja Marató de Santa Pola que ens espera sabent que hem perdut un poc de la nostra forma física.
     Sabrem també que el nostre Dinar de Nadal no podrà competir amb l'entranyable sopar de Nit de Nadal, ni amb el dolç resopar de després, no podrà comptar amb la qualitat del menjar del dia de Nadal amb tota la nostra família ni amb la festa i el sarau de la Festa de Cap d'Any ni comptara amb la incertesa dels regals de la nit de Reis així que arribarem al dia 11 cansats de tanta celebració i amb l'esperança que eixa siga la ultima commemoració de les festes.


     I encara que cansats i amb la dieta de recuperació acabada d'estrenar ens presentarem davant d'un dels esdeveniments més importants de tota la temporada i on haurem d'estar espavilats i amb les idees clares, on haurem d'estar atents a totes les dades que se n'aniran repetint sense parar, marques, passos per quilòmetres, dates, números i més números que haurem d'anar assimilant a poc a poc i amb la boca el més tancada possible perquè en cas contrari ens costara estar pagant cafés tot l'any.
     Ja se tambe que algun hi haurà, que en estes festes Nadalenques utilitzara els pastissets de moniato com a recuperador després de l'entrenament i que substituirà els gels per trossos de torró, l'aigua per a hidratar-se per una combinació isotònica a base de mistela i cava, també és possible que senta cantar al gall durant la missa de Nit de Nadal des del llit i que haja aprofitat la Sant Silvestre per a realitzar les ultimes sèries de l'any i este esperant la ultima campanada per a anar-se a dormir perquè vullga veure la primera llum de 2015 corrent, és fàcil també que veja passar la cavalcada dels Reis Mags esperant eixes sabatilles amb què pensa córrer l'endemà a Xeraco, si, estic segur que alguns hi haurà en Dorsal 19, i a ells haurem de prestar atenció el dia 11 de gener en el Dinar de Nadal perquè seran els mateixos que segurament ens guanyaran el dia 18 de gener en Santa Pola.  


     Però en fi, som un club on cabem tots, on hi ha corredors que eixirien corrent del Dinar de Nadal si es trobaren amb una bascula que els diguera el que han guanyat durant totes les festes i és que tot unit a la proximitat de Santa Pola ens obligara a un dinar tranquil i sense sobresalts, només alterad per les votacions per a la carrera del club.

     En fi, talle i tanque, perquè em vaig a preparar per a acudir demà al què serà l'ultime gran esdeveniment esportiu en Dorsal 19, la marató de Castelló de la Plana, me'n vaig amb l'esperança i la il·lusió de veure la millor marca del club en marató d'esta temporada i amb la seguretat de no veure la pitjor, demà ens despedim de la marató en el 2014, un any molt maratonià.