dissabte, 1 de març de 2014

Me´n vaig de carnestoltes

     Difícil cap de setmana per a Dorsal 19, dissabte de carnestoltes i diumenge de carrera en Oliva. El carnestoltes s'ha convertit a Pego en una tradició i acudir el diumenge a una carrera tan volguda per nosaltres com la Mitja Marató d'Oliva és un xicotet problema.


     Però intentarem passar-ho bé els dos dies, la clau pot estar a saber gaudir i divertir-se durant el carnestoltes. No hauria de ser necessàriament esta nit el “regne del desorde”.
     Poguera paréixer que el carnestoltes és només la celebració dels bacanals romans, orgies de vi, embriaguesa i desenfreno, que la “carn” (carn-val) ho val tot, com eren les festes romanes en honor de Saturn, les Saturnalias, en les que durant diversos dies es vivia en una atmosfera d'eufòria i exaltació. Es donava llibertat als esclaus i s'elegia entre les classes inferiors al rei dels bufons, que governava un món al revés, incitant el seu seguici a ballar, a divertir-se i a disfressar-se de les diverses formes. S'invertien els conceptes: l'amo es disfressava d'esclau, l'home de dona, el llibertí de purità, el vell de xiquet. Tot en aquells dies pareixia un món al revés, ja que els amos servien als esclaus, invertint-se l'orde social.


     Si seguim el carnestoltes en honor de Saturn se'ns pot complicar la carrera en Oliva, ens convé més un carnestoltes seguint la seua expressió llatina que significa 'adéu a la carn', i indica els últims dies en què es podia menjar carn abans d'entrar en l'època arreplegada i austera de la Quaresma.
     Preparem un bo sopar on la carn siga la protagonista, acompanyem-la amb un bon vi i després isquem a celebrar el “adéu a la carn”, si podem recobrem els valors artístics i culturals del nostre poble i posem-los de manifest esta nit. Pense que quan les festes es mantenen en els seus cànons, la moral en el seu lloc i el respecte, les festes són belles. I tot el que es bell, lloable i bo val la pena que es cultive en el nostre poble fins a l'extrem. Lo chabacano espanta a tot el que tinga una sensibilitat normal. Un poble sense alegria sana, és un poble trist, deia Demòcrit.

     Ho sent per Oliva, però a mi m'agrada el carnestoltes. La disfressa, la xaranga, per a trencar la rutina i oblidar les preocupacions durant un estona. La nostra naturalesa llatina tendix a la vacació, a la reunió social, a la desinhibició, a la disfressa com a recreació d'un altre jo, amb el que ens convertim en el que voldríem ser, inclús en una burla de nosaltres mateixos, de la nostra pobra condició humana. El carnestoltes ens permet prendre forces després d'una marató de Sevilla un poc trista i davant de la llarga Volta a la Marina que ens espera amb tants dissabtes en què la carrera a peu serà la protagonista.
     


     Perquè el carnestoltes no sols és desgavell i paganisme, com van decidir creure els quaranta anys de censura, sinó una festa per a tots en mitat de l'hivern, quan el fred i la Mitja d'Oliva invita a quedar-se a l'abric de la taula de braser però el cos exigix música, dansa, acudit i rialla. Per això no entenc la persistència d'alguns a l'hora de convertir el carnestoltes en un afront religiós, vinga a disfressar-se de bisbes, capellans i monges –poca imaginació, sempre la mateixa matraca–, encabotats a burlar-se del que molts consideren sagrat. Per què convertir l'alegria en provocació? Tinguem la festa en pau. Deixem tranquil·les les sagristies, la intimitat dels credos, i isquem als carrers a omplir-nos els pulmons de ganes de viure.

     Bo, me'n vaig ja de carnestoltes i encara que demà no podré estar en Oliva per culpa de Sevilla esta nit sopar, música, disfressa i moltes rialles.  

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada