dijous, 3 de juliol de 2014

Dorsal 19 "club viator"

     El diumenge que ve ens enfrontarem a la 2a etapa del “I Open summer circuit training” de Dorsal 19, una part d'eixe projecte que ens hem inventat en Dorsal 19 per a passar l'estiu corrent i entrenant.
     La Marjal Pego-Oliva serà la protagonista i és que un club de corredors ha d'estar en tot moment immers en algun projecte com el deuen tindre també els seus integrants, és bo per a tot corredor estar ficat en algun propòsit, algun pla, estar preparant alguna cosa, estar en moviment i això Dorsal 19 ho porta, curiosament ben gravat.
     La idea del “homo viator” és molt antiga, l'home viatger, sempre de camí cap a alguna part. Nosaltres podem ser el “corredor viator” sempre ficat en algun projecte, algun circuit de carreres, algun pla d'entrenament, sempre imaginant on, com i quan anar a córrer.


     Dorsal 19 és un “club viator” i no sols per que curiosament es vista amb la marca de material esportiu del mateix nom sinó perquè sempre li agrada estar ficat en algun projecte, sempre li agrada estar caminant cap a alguna part, sempre en moviment siga quina siga l'època de l'any.
     Esta forma de ser obliga a posar en el primer pla la imaginació.
     Però hi ha més: Dorsal 19 esta format per corredors i cada corredor és sempre individual, únic, irreductible; és cert que esta dins de Dorsal 19 però cada un d'ells projecta i intenta realitzar els seus projectes i buscar les seues metes, i ací residix el fonament de l'estructura projectiva d'un club.


     Hi ha certament un projecte principal, més o menys clar i articulat, que es va descobrint tots els anys, que s'articula en diverses trajectòries el destí dels quals sempre acaba en organitzar la Volta a Peu; però hi ha un poc més, que se sol passar per alt: sempre m'ha interessat també el dia a dia, eixe projecte que comença i acaba cada dia. Organitzar la Volta a Peu, preparar una marató o alguna carrera en concret és important però també ho són els entrenaments i les carreres diàries.
     Els projectes a llarg termini estan molt bé però els diaris, els que comencem i acabem tots els dies tenen una gran importància.
     Quasi tots els dies quan eixim a córrer comencem un xicotet projecte, cada dia, una vegada i una altra, i l'acabem encara que siga provisionalment, el renovem diverses vegades a la setmana, durant la majoria de dies de cada mes i quasi tres-centes vegades en un any, eixe xicotet projecte diari d'eixir a córrer és inseparable del corredor.
     Si, el corredor és viu i recorda la seua condició personal i cada dia es desperta a un entrenament, a un projecte, a una expectativa que, pot i ha de ser, una esperança a millorar. Però es desperta cada dia, no ho oblidem, a un entrenament o a una carrera que li pot eixir bé o li pot eixir malament, es desperta també a l'expectativa d'entrenaments insegurs.


     Esta és la realitat elemental del corredor, que té molt diversos graus d'intensitat i així van hi ha ser també eixos grans projectes que tots tenim com a corredors o com a club. D'eixa expectativa de cada matí, d'eixa anticipació imaginativa de la jornada que comença, del que s'espera d'ella, depén el que serà el gran projecte que tots tenim.
     El projecte quotidià és el més important, la clau de tots els altres. Tem que a penes es pense en ell, que no se li'l tinga en compte. En eixos entrenaments en grup, en eixes etapes del “I Open summer circuit training” de Dorsal 19, en eixes xicotetes eixides per a entrenar i esmorzar en això consistix la riquesa de la carrera a peu i la qualitat d'un club més que la celebració de grans projectes i esdeveniments.
     A l'eixir a córrer, ens trobem tots els dies amb el nostre estat de forma, amb el nostre nivell, el de la nostra edat, i açò és decisiu. Amb tots els nostres grans projectes per davant, encara que ens podem lesionar i no puguem complir-los, i ho sabem, però comptem que no serà així i continuem, sempre el projecte.
     Es manifesta ací el misteri del corredor, la impossibilitat de descansar. Hi ha un ardor secret que l'impulsa permanentment cap a algo nou. Ser corredor significa no detindre's, no descansar, tindre sempre alguna cosa que fer, estar en busca de algo, viure. És un do i una tasca.


     Quan eixim a córrer sempre tenim un motiu, sempre per alguna cosa, sempre per a aconseguir alguna cosa que ara no tenim i sempre amb l'esperança d'aconseguir-ho.
     Per tant, el corredor es revela com un ser que està fonamentalment orientat cap al futur, és un ser d'esperança. Inclús on tota esperança pareguera ser impossible. El corredor sempre està per fer. I com tot ser humà també està en camí: és el «homo viator».

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada