diumenge, 9 d’agost de 2015

Comença el viatge a cap a la nostra "Ítaca"

     Estem en uns dies molt especials per als maratonians, en especial per als que es preparen per a córrer la marató de València perquè són molts els que trien començar el seu entrenament quan faltes 13 o 14 setmanes.

     Una de les condicions de l'èxit en un entrenament és considerar-ho com un treball. Potser no siga per a tant, però si pareix clar que una de les característiques d'un bon entrenament de marató és el treball per mantindre'l.
    Hi ha la idea, molt estesa, que el bàsic i consubstancial a la carrera a peu és disfrutar sempre corrent. Segons esta idea, un entrenament funciona mentres funcione la sensació de plaer i un indicador que l'entrenament de marató és un èxit seria el nivell de satisfacció. Quan es deixa de sentir la sensació de benestar en l'entrenament, la marató perd el seu sentit i el millor és abandonar-lo. Seguint esta idea, lluitar per mantindre l'entrenament en contra del que dicta el sentiment de gaudi seria d'hipòcrites.
     A partir d'eixe moment molts corredors comencen a buscar en altres distàncies el que no troben en la marató. En compte de concentrar la seua atenció i esforç a recuperar o reconstruir eixe objectiu que ens hem marcat en la marató es deixen portar pel que dóna plaer o d'allò més fàcil, comencen per sentir-se com a victimes i busquen consol en altres entrenaments. Tal vegada el que existia no era un objectiu realista sinó només passió per córrer la marató.

     Un entrenament per a la marató on el més important o lo fonamental siga el disfrutar corrent, és molt feble i pot explicar, en part, l'alt índex de fracassos i desil·lusions en la marató.
     Un entrenament tan llarg com és el de la marató i que afecta tants aspectes de la vida social de les persones com són la quantitat d'hores d'entrenament no pot estar sustentat sobre una cosa tan fràgil i trencadís com són els sentiments de disfrutar. Tinga's en compte a més que els sentiments de plaer, per la seua mateixa naturalesa, són oscil·lants i subjectes a pujades i baixades que en la majoria dels casos no depenen de la voluntat d'un mateix.
     Els sentiments depenen de nombrosos factors interns i externs a l'home i a la dona. Factors com ara la climatologia, el cansament, els desarreglaments hormonals, l'estrés, etc. fan que varien els nostres sentiments de gust i estats d'ànim.
     L'entrenament de marató ha d'estar constituït sobre algo un poc més sòlid, una gran força de voluntat.

     L'origen de l'atracció per la marató en un primer moment pot situar-se en l'esfera del sentiment d'admiració per la distància mítica i inclús en l'admiració pels nostres companys que han aconseguit acabar-la. El pas següent és un sentiment aventurer que ens invadix, un sentiment normalment intens, que ens porta a voler entrenar i a desitjar preparar-nos per a acabar-la. Ens sentim bé volent ser maratonians.
     Fins ací el corredor no ha posat res, tot és plàcid, deixar-se portar del que abellix i agrada. Eixa força sobre la qual poc decidim és la que guia.
     L'entrenament per a una marató és un pas més del fins ací explicat. L'específic del maratonià és la capacitat de prendre decisions, de decidir lliurement fer quelcom, de no fer dependre el seu entrenament de l'apetència. Pot resultar molt difícil assumir esta idea en un temps en què prima fer les coses sense esforç i en la que es fuig del compromís.

     Ens fustiguen des dels anuncis, les sèries de televisió, les revistes i tants altres fronts amb la idea que l'home té dret a la felicitat i que esta passa per satisfer tots els desitjos i evitar el que costa. Missatges publicitaris com ara “t'ho mereixes”, “date el gust”, “date un capritx”, etc. fan profunda mossa en el subconscient i acaben condicionant l'actuació de molts corredors que fugen de l'esforç com de la pesta. Estem en el que s'ha denominat “pensament dèbil”.
     No obstant això la grandesa del maratonià se situa precisament en el seu poder per a comprometre's lliurement i portar a terme el seu entrenament encara que açò coste molt i requerisca esforç.
     Gràcies a esta capacitat específica del maratonià és com els corredors aconseguixen no sols acabar una marató sinó anar realitzant marques personals. Segurament es van donar moments de cansament, de falta de ganes, moments en què sense sacrifici i responsabilitat hagueren abandonat.

     Una de les diferències bàsiques entre la marató i el plaer de córrer és precisament el compromís. En la marató hi ha un acte de compromís lliure i responsable. Vull córrer la marató, vull entrenar-la, vull realitzar la meua marca personal i estic disposat a lluitar per això. Estic disposat a fer el que siga necessari per a mantindre eixe compromís durant moltes setmanes.
     Al contrari, el que caracteritza a la carrera a peu com a entreteniment és precisament la falta de compromís. Hi ha unes ganes per córrer mentres estiguem disfrutant i passant-ho bé però només mentres dure açò. Es partix de la idea que quan no vagen bé les coses o falle l'estar disfrutant no hi ha res que ens obligue a seguir avant, no hi ha compromís ni autèntica obligació.
     Deia que la marató és eixe pas més que es dóna quan fem intervindre això que és especifique del maratonià, el compromís.

     Des d'eixe moment en què decidim començar eixe llarg camí cap a la marató s'entra en una altra dimensió. Ja no pot ser el plaer, que és molt important, el que regisca els entrenaments. Cal donar pas a la voluntat, a l'exigència i a l'entrenament diari per a mantindre la il·lusió per córrer la marató.
     L'afirmació anterior no és molt popular, de fet una bona amiga m'ha dit al parlar sobre este assumpte que els hòmens som molt freds i massa calculadors. Res més lluny de la meua intenció. Torne a repetir que la passió és molt important però no pot ser la guia ni el fonament d'un entrenament per a la marató, estaria construït sobre arena.
     A ningú li estranya que els entrenaments dels corredors d'elit supose un esforç. Des que sona el despertador fins que s'apaga la llum a la nit han de viure per a la marató i, en molts casos, fer el contrari del que els abellix. No obstant això, a pesar del que s'ha dit, es pot disfrutar de l'entrenament.
     De l'entrenament per a la marató es poden aconseguir moltes coses positives. Proporciona satisfaccions quan està adaptat a les nostres qualitats físiques, eleva l'autoestima quan és reconegut per altres, facilita amistats i relacions entre molts corredors, servix per a mantindre'ns units en un club i el més important per als maratonians, suposa participar en la carrera de les carreres, suposa participar del mite de la marató.

     En fi, demà comencem en Dorsal 19 el camí cap a les maratons de tardor, un camí que serà llarg i a vegades dur, serà el nostre viatge a Ítaca, serà eixe viatge que tan bé ens descriu Konstantinos Kavafisy en el seu poema “Viatge a Ítaca”, i el maratonià ha de saber que l'important no esta a córrer eixe dia els 42195 metres sinó en el que haurem aprés en eixe viatge fins a arribar a la nostra Ítaca.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada