dissabte, 10 d’octubre de 2015

Dorsal 19 i la Botamarges

     Parlar d'aventures i de grans reptes dins de la carrera a peu és un tema apassionant en el dia de hui. Vénen ràpidament a la nostra ment els grans reptes que els corredors poden afrontar, com les competicions en muntanya amb infinitat de quilòmetres o les grans travessies per qualsevol lloc a què algun organitzador se li passe pel cap.

     Si el corredor és un somiador que vol tan sols aplicar al peu de la lletra els consells per a corredors ocasionals, que només busquen millorar el seu estat físic es trobarà amb un perill. El perill de no trobar cap somni que perseguir. Si és un corredor somiador que li agrada l'atletisme buscara els seus somnis en les carreres i distàncies clàssiques dins de l'atletisme ja que des dels 100 metres fins als 42,195 metres hi ha una gran varietat que s'adapta a qualsevol característica física.
     Inclús si vol deixar les pistes o l'asfalt pot triar el cross, eixe gran desconegut que impressionaria als que busquen aventures estranyes.
     Però desplaçar-se el més ràpidament per a arribar a un lloc és un altre tipus de competició.

     Hui el món de la carrera a peu canvia en cada instant, en cada moment. El que hui és actual i normal, en poc menys del que pensem començarà a ser obsolet. Les carreres que són clàssiques dins de l'atletisme i que han sigut les grans metes que ens han costat molt aconseguir van donant pas a carreres cada vegada més estranyes per a l'atleta clàssic, on ja no compta quasi res la millora d'una marca, que es puga aconseguir en distints llocs perquè estes són competicions úniques, amb característiques úniques i que no es donen en cap altre circuit ni lloc.
     I un club ha de fer els comptes amb esta visió de la carrera a peu que ens esta arribant.
     Si les coses funcionen bé en un club i esta complint amb la missió de promocionar la carrera a peu pot sentir-se satisfet i amb un sentiment de grat pel deure complit. Però seria un error quedar-se quiet davant del repte que ens presenta esta nova classe competicions.  
     
     La missió d'un club de corredors no és merament un sentiment o una convicció que estem fent bé les coses, promovent les carreres clàssiques dins de les pistes o com les Voltes a Peu, els 10K, les Mitges Maratons o les Maratons, ha d'estar atent també a estes noves modalitats de competicions com la Botamarges.
     Enguany dos dels nostres corredors, Arbona i Javi, s'han llançat a acabar la Botamarges i han portat a acabe la seua gran il·lusió, una il·lusió que hem compartit moltes vegades tots els altres.
     Arbona i Javi havien trobat en la Botamarges un somni que perseguir, eixa meta que tot corredor necessita per a eixir a entrenar cada dia amb més passió.
     Per a participar i acabar la Botamarges és necessari no sols tindre una bona condició física sinó tindre clar des d'un principi quals són els nostres objectius, se sol dir que; “quan no aclarim el que volem, succeïx el que no volem”.

     Quan es comença a somiar amb la Botamarges somiem amb la millor de les aventures, la més intrèpida, la més dura i la que ens donarà més satisfaccions. Però el fet de no aclarir amb precisió el que volem ens pot portar a no realitzar els entrenaments correctes.
      Els nostres corredors ho tenien clar; acabar dins de l'horari que hi havia marcat l'organització.
     Podríem dir que la Botamarges és una especialitat esportiva en què els competidors han de realitzar un itinerari a peu per la muntanya en el menor temps possible.
     És simple, recórrer una distància per muntanya en el menor temps possible, encara que per a molts el –Menor temps possible- siga el màxim que indica l'organització.
     Es tracta per tant de traslladar-se per muntanya ja siga caminant o algunes vegades corrents perquè els desnivells només permeten córrer als més preparats.

     Així que els nostres corredors al principi de l'estiu es van traçar eixa meta, van apuntar cap a ella i no la van perdre de vista durant les llargues hores d'entrenament, per la muntanya per a adquirir resistència i habilitat en les sendes així com les infinites sèries per a agafar força en les seues cames per a poder pujar i abaixar els nombrosos desnivells que es trobarien en els quasi 70 quilòmetres, tot l'estiu realitzant un entrenament que els permetera acabar la Botamarges.
     La Botamarges com en tot "trail" el participant és el màxim responsable de la seua subsistència, això ho sabem molt bé els senderistes, el participant té l'obligació de conéixer bé el recorregut i saber on hi haurà un avituallament i els nostres companys van buscar unes motxilles amb què pogueren portar tot el material que pogueren necessitar, van buscar un bon frontal que els il·luminara durant la nit i unes sabatilles que s'adaptaren millor a les sendes.
     Estem acostumats a les carreres en asfalt on l'organització té un servici constant d'assistència, en una marató hi ha una línia blava que marca perfectament el circuit, hi ha avituallament cada 5 quilòmetres i esponges cada 2'5 quilòmetres, però l'esperit dels "trail" no és eixe.

     Quan se'n va a la muntanya, igual que a un "trail", tu has de ser autosuficient el que significa que a banda del que l'organització puga oferir o que tingues un accident eres tu sol i la muntanya, el muntanyenc ha de ser sempre autosuficient!, encara que l'organitzador t'oferisca de tot.
     L'excusa del preu de les inscripcions per a justificar una assistència permanent en la muntanya no val. L'esperit de la muntanya és la llibertat i la lluita cos a cos amb ella i totes les dificultats que ens puga presentar.
     Dic tot açò perquè Dorsal 19 va estar en un control d'avituallament, molt complet per cert, encara que m'atreviria a dir massa complet.
     La senyalització del circuit perfectament senyalitzada, massa per al meu entendre.
     Crec que hi ha un error de concepte en este tipus de competicions i és la de traslladar una carrera clàssica a la muntanya, i l'asfalt o la pista han de ser diferents i no sols pel ferm per on transcorre.

     No entenc que es pregunte  En quin quilòmetre estic? On esta el següent avituallament?
     La muntanya és un dels llocs més entranyables per a anar a disfrutar d'eixa naturalesa salvatge que cada vegada ens costa més trobar, però una competició per eixos mateixos llocs és una altra història. Un simple torcement de turmell en una marató no representa cap risc però en la muntanya és molt diferent perquè ens podem gelar si fa fred, tindre hipotèrmia si plou, un colp de calor si fa sol, deshidratar-nos sinó portem aigua o tindre un fort defalliment si no portem menjar i el participant deu estar preparat per a solucionar qualsevol d'estos problemes i no confiar cegament en l'organització.
     I la Botamarges és una gran competició, ben organitzada i amb tot el que és necessari perquè el participant menys expert la puga acabar, una aventura que val la pena provar alguna vegada, que ens ensenya unes rutes de senderisme que tenim molt prop amb uns paisatges que val la pena admirar i que estan ací tot l'any, no sols el primer cap de setmana d'octubre.
     Acostumar-nos a tindre una organització que ens solucione tots els xicotets problemes que puga presentar la muntanya ens pot portar a perdre-li la por i a no voler disfrutar d'eixes marxes de diversos dies sense una organització que ens done el seu suport i ajuda constantment, i perdre eixe esperit aventurer que esta unit al sentiment de llibertat que només podem trobar en les valls i les cimes.

     En fi el que havia de ser una entrada per a elogiar als nostres corredors en la Botamarges s'ha convertit en una entrada per a mostrar una especial visió de la competició en muntanya.

     Només una frase per a acabar, una frase d'un dels més discutits i polèmics muntanyencs que han existit, Anatoli Boukreev, «Les muntanyes no són estadis on satisfer la nostra ambició esportiva, sinó catedrals on practicar la nostra religió».

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada