Respectem el nostre cos

Parafrasejant a Fra Luis de Lleó, “Déiem ahir…”, que estàvem esperant el començament del 20è Circuit a Peu Marina Alta però ho estem fent en moviment, no hem deixat de córrer, el cap de setmana passat eu vam fer en Mutxamel, en el Gegant de Pedra i en la Marató de Sevilla, sense oblidar-nos dels nostres entrenaments en el carril bici i les nostres excursions al port de Sorell.

Gegant de Pedra

Dema en Xàbia, molts de nosaltres començarem el 20è Circuit a Peu Marina Alta, el que comportara exposar al nostre cos a grans esforços, esforços que mantindrem durant unes quantes setmanes,  pel que haurem de respectar al nostre cos.

Hi ha molts corredors que no reconeixen el valor del seu cos com algo que forma part del nostre propi ser, com a part de la nostra dignitat, del nostre valor com a persones humanes.

Coneixem alguna persona humana sense cos humà? I és que, s'és persona per l'ànima humana i pel cos humà. Per tant, el cos és el mitjà material que ens han regalat per a poder realitzar milers de coses i mai se li ha de despreciar portant-lo a extrems que el puguem danyar, considerant-lo com un objecte amb què puc fer el que se m'antulla.

Marato de Sevilla

Els corredors ja fa temps que nos en vam adonar l'important que és mantindre i cuidar el nostre cos, el devem cuidar per a poder córrer durant molts anys i és que el nostre cos actual és molt diferent del que teníem abans de començar a córrer. De sobte, a les poques setmanes de començar a córrer va començar a canviar, interna i externament. Els canvis els hem notat clarament, som més ràpids i més resistents. És entre el primer i segon any de corredors on es nota més la nostra evolució, són els moments en què madurem com a corredors, el que significa que som corredors "fets i drets".

Com a corredors sabem que el nostre cos és valuosíssim i que hem de respectar-lo, però ens podem trobar en situacions que sense donar-nos conta el portem a extrems perillosos, però açò ho podem controlar i ho hem de controlar. Hem d'imposar en estos casos la nostra intel·ligència i força de voluntat.

Aprofitare ara que estic de “sermó” per a recordar que també deurem en este 20è Circuit a Peu Marina Alta respectar a tots els corredors, i com no, li'l devem a totes les persones.

Respecta perquè et respecten és una de les premisses que devem tindre sempre en compte i el mateix val per al nostre cos.

El 20è Circuit a Peu Marina Alta és llarg i les seues carreres estan molt seguides pel que haurem d'anar amb atenció quan rondem la mitat o quan comencem a sentir que els entrenaments o les carreres se'ns fan més dures que les anteriors. No dormir bé i tindre fam constantment o notar que en els últims entrenaments no podem seguir el ritme dels nostres companys com féiem abans o si a mitat d'una carrera tenim que disminuirr el ritme sense notar cap tipus de molèstia ni dolor. Si advertim alguna cosa diferent, si simplement les nostres forces s'estan apagant serà quasi segur que el 20è Circuit a Peu Marina Alta ens haurà portat a l'anomenat: síndrome de sobre entrenament

Gegant de Pedra

Tots ja sabem que el cos dels humans ha evolucionat per a adaptar-se a nivells creixents d'esforç, el que fa que l'augment gradual en els esforços siga una de les maneres més eficaces per a aconseguir anar millorant. Esta és la raó per la qual quan entrenem una marató realitzem setmanes d'entrenament que s'intensifiquen gradualment seguides per intervals de descans. Esta metodologia, coneguda com a periodització, sovint si no la controlem bé produïx sobre entrenament.

La síndrome de sobre entrenament és el que ocorre quan el cos mai realitza eixe descans. A través de la combinació entre exercici excessiu i una recuperació inadequada, els corredors patim un xoc sever en el sistema nerviós parasimpàtic que controla les respostes inflamatòries del cos. Açò ens pot succeir fàcilment en el 20è Circuit a Peu Marina Alta si no triem algunes setmanes i per tant algunes carreres per a recuperar-nos.

En condicions normals, quan el cos s'estressa, el seu sistema nerviós simpàtic s'activa per a ajudar-lo a respondre. El cor s'accelera. Les pupil·les es dilaten. La sang es desplaça des del sistema digestiu cap als òrgans necessaris per a la supervivència immediata. El sistema parasimpàtic actua tambe de manera contrària, permetent que el cos torne a un estat d'equilibri. Després d'una carrera o entrenament dur, la freqüència cardíaca disminuïx i la sang torna a les extremitats, restaurant les funcions normals del cos. En els corredors amb sobre entrenament, eixes respostes d'equilibri no es produïxen. El sistema parasimpàtic es descontrola.

Mutxamel

Entrenem més fort, més i més, i el nostre cos es va adaptant a eixos entrenaments cada vegada més durs. Però hi ha un punt en què s'aconseguix un punt màxim a partir del qual, l'adaptació positiva a l'esforç i a la tensió es deté; i llavors el nostre cos comença a respondre negativament.

Les conseqüències de traspassar eixe punt són diferents en cada un de nosaltres atleta, ja que el sobre entrenament pot afectaro tot, des de l'equilibri hormonal fins a la funció neurològica. Alguns corredors patixen dolors misteriosos, pèrdua de gana, i disminució del desig sexual. Altres solem experimentar estranyes arítmies cardíaques o un debilitament en les cames.

Tim Noakes, l'escriptor d'eixe magnífic llibre sobre la carrera a peu “The Lore of Running” ens explica com els corredors populars solem arribar a la síndrome de sobre-entrenament: "Creem que mentres més dur entrenem, més ràpid correrem, i ignorem l'evidència que demostra que açò és descaradament fals. Per tant entrenem més durament i correm pitjor. I després, en l'últim acte d'estupidesa, interpretem el nostre pobre rendiment en les carreres com un senyal que no hem entrenat prou."

Noakes podria estar descrivint-nos a molts de nosaltres i és que la majoria dels corredors populars controlem el nostre entrenament amb la creença que els millors són els que entrenen més.

En fi, respectem el nostre cos i davant de les carreres que ens esperen tractem-lo amb el respecte que es mereix.