dissabte, 12 de març de 2016

L'essencial per al corredor

Hem tornat, després d'unes setmanes en què no hem pogut atendre com es mereix este món de la carrera a peu, però ja estem de tornada.

Necessitàvem urgentment tornar al món de la carrera a peu. Tornar també a l'essencial,  al que dóna el sentit autèntic de la carrera a peu, al seu destí final, al missatge que ens agrada transmetre, a la realitat que il·lumina als corredors i ens porta a estar enamorats d'este esport, calia tornar a córrer. I com no, tornar a una part tan important com és la competició.
L'essencial per al corredor no coincidix, per tant, ni amb les modes, ni amb els capritxos, ni amb les pressions de familiars i amics. L'essencial està a entrenar i eixir a córrer.
Al tornar a l'essencial, reordenem la pròpia existència. Donem la seua importància als entrenaments, especialment als entrenaments en grup. Decidim centrar-nos en la Volta a la Marina, en el Circuit Diputació de València, en la Marató de Düsseldorf i com no en la XXXIV Volta a Peu a Pego.
També ordenem la vida quotidiana. Eixa vida que implica algun xicotet sacrifici per a poder mantindre el nostre estat de forma i canviar alguns comportaments per a poder complir amb tots els entrenaments. Eixa vida que reconeix a la carrera a peu com una part important de la nostra existència.
I hem tornat amb el Circuit de la Marina ja començat, amb dos carreres ja celebrades i amb la tercera que se'n va hi ha celebrar demà, i ja podem dir que el període de màxim ambient de carreres ha començat, el Circuit de la Marina a sigut l'encarregat de certificar que ja tot esta en marxa, encara que podríem dir que a Orba amb el seu Infer Trail i les mitges maratons de Torrevieja i Düsseldorf van ser el complement ideal per a marcar el principi d'una gran primavera.

Molts en este principi s'hauran trobat a gust amb el seu estat de forma i han començat plens d'entusiasme i il·lusió. En canvi també ens podem trobar amb alguns que no s'hauran trobat tot lo satisfets que ells volgueren i pot ser que comencen un poc desil·lusionats.
I, és que a tots nosaltres ens ha succeït alguna vegada, que hi ha moments, que ens pareix que perdem l'esperança, que mirem els nostres resultats o els nostres entrenaments i, conscientment o inconscientment, pensem: “Açò no té solució! Açò és un desastre! Res pot remeiar açò! Totes les oportunitats de millorar açò s'han esgotat! No hi ha esperança!”
Però és este sentiment natural i depressiu, de fet, una pèrdua d'esperança? No necessàriament. En veritat, precisament quan ens sentim d'esta manera, quan hem sucumbit al sentiment que hem esgotat totes les nostres oportunitats, és llavors quan l'esperança pot arribar i substituir a totes les seues falsificacions, és fàcil que hàgem estat massa ansiosos i amb un exagerat optimisme. Per que al final Què és l'esperança?
Els corredors generalment tendim a confondre l'esperança a aconseguir una marca o un estat de forma amb un, podíem anomenar-lo, “pensament ansiós” i amb un “optimisme natural”, i ambdós tenen poc a veure amb l'esperança. En este món de la carrera a peu el pensament ansiós no té el menor fonament. Podem desitjar guanyar una carrera o aconseguir una bona marca, però eixe desig moltes vegades no té la menor realitat en què sostindre's. És pura fantasia. L'optimisme, per la seua banda, està basat en el temperament natural de cada corredor i igualment té poc a veure amb l'esperança de millorar una marca o un estat de forma.
El corredor a vegades o ho veu tot de color de rosa o tot gris i l'esperança no és un desig o un tarannà, és una perspectiva sobre el nostre estat, de manera que necessita estar basada en una realitat prou forta per a mantindre'ns corrent. Quina és eixa realitat suficient per a un corredor?
El corredor popular hauria de buscar eixa realitat suficient o tindre com a objectiu abastable la possibilitat de continuar corrent durant molts anys i així el nostre estat d'ànim sempre ens farà buscar sense cansament, sense desànim, eixe objectiu fent-nos oblidar les possibles xicotetes desil·lusions.

Però clar, açò implica tindre una gran afició a la carrera a peu i l'entusiasme sostingut per viure-la responsablement i plenament.
Quan un corredor inicia la seua vida esportiva, ho fa ple d'esperança i els companys li desitgem que gaudisca i que veja complits els seus objectius. Però estos desitjos no es complixen com la pluja caiguda del cel, hem d'esforçar-nos per construir-la.
Els bons resultats són importants per a aconseguir que es mantinga intacta la nostra passió per la carrera a peu, però no podem limitar la nostra passió per córrer a l'obtenció i gaudir d'eixos moments i, molt menys, sacrificar les altres facetes de les nostres vides a l'anhel desmesurat de perseguir bons resultats. Pobres dels corredors que posen els èxits en les carreres per damunt de la seua família, dels seus amics i de la seua moral!
A vegades les coses no ixen com volíem com a conseqüència d'errors propis, a vegades pels d'altres, i inclús, pel simple fet de viure en este món, que tampoc és perfecte.
El conformisme, l'acomodament, el deixar fer, el ja no fer res per una millora, l'abandó, el deixar de somiar, són signes de desesperança.
Com ens curem de la desesperança? Descobrint les arrels, buscant els valors que donen fermesa i raó a la nostra afició.
L'esperança renaix quan tornem a disfrutar de la felicitat al córrer, de recordar com ens relaxava i ens allunyava de l'estrés i de l'ansietat de tot un dia de treball. De com millorava el nostre estat anímic quan tornàvem d'entrenar. De com augmentava la confiança en nosaltres mateixos quan vam acabar la nostra primera carrera. De com hem descobert llocs i amics pel simple fet d'agradar-nos la carrera a peu. De com…
Eixim de la desesperança quan descobrim que tot el que ens va fer corredors continua dins de nosaltres. Saber que encara som els mateixos que vam començar fa anys a córrer ens ha de renovar i obligar a continuar corrent.

Hem començat el 20è CIRCUIT A PEU MARINA ALTA insegurs, però açò només acaba de començar, és veritat hem començat vacil·lants però amb un titubeig triomfant, no fracassarem, ningú absolutament, ningú ha fracassat ni fracassarà. Certament no serem uns triomfadors als ulls de la resta del món, tampoc ho cobegem, a nosaltres el que de veritat ens agrada i ens interessa és córrer, i mentres ho fem no podem sentir-nos frustrats ni fracassats.
Si ens parem lentament a mirar i a considerar des de l'angle del corredor popular que el que li agrada és córrer, ens adonem que, en síntesi les nostres xicotetes desil·lusions són un fracàs triomfant. Fracassa el corredor, si hui ha eixit a córrer o ho va a fero demà i ho tornarà a continuar fent sempre que puga? Pense que no.
Hem de reconéixer que l'èxit no és una de les nostres prioritats i que el corredor popular no cobdícia l'èxit públic i el protagonisme. En nosaltres, no es pot donar ni la frustració ni el fracàs, perquè tenim en la nostra mà l'èxit que suposa l'esperança de continuar corrent durant molts anys.
Al final, el corredor que mai pot sentir-se frustrat ni fracassat és el corredor que no desitja el triomf, perquè és el corredor que ho té tot, ja que no hi ha res que desitge tant com eixir a córrer.
En l'orde personal, quan s'aconseguix una determinada edat, el nostre cos pot veure's invadit per una profunda sensació de cansament que faça que parega impossible seguir avant. Tot pareix reduir-se a un enorme fracàs. Tots els nostres esforços pareixen quedar en res. Els somnis es van esvaint, les esperances s'han vist frustrades i les aspiracions fetes miquetes. És llavors quan la depressió s'apodera de nosaltres i pareix que el nostre entusiasme per la carrera a peu no torne ja hi ha tindre importància.
Prompte o tard el corredor s'enfrontara a esta situació, si una lesió no l'aparta definitivament. Els seus somnis i projectes s'han esfumat, la seua vanitat i el seu orgull han sigut laminats pels colps de la vida i veu que ja no li resta temps, ni té forces per a continuar batallant per eixos somnis i desitjos que un dia el van impulsar a córrer. Si la seua afició per la carrera a peu esta basada en contínues millores de les seues marques la frustració serà encara major, i possiblement este corredor es convertisca en un ser amargat. I açò no té perquè ser així, perquè no cal oblidar-se que el desengany o la frustració és el fat dels què corren totalment per a les seues marques.

El nostre objectiu: córrer.
La nostra esperança: continuar corrent.
I, és que com ens va dir, Pierre Teilhard de Chardin, fa ja alguns anys, “Necessitem l'esperança pa que la nostra alegria siga perfecta”.

En fi, la setmana que ve analitzarem com ens esta funcionant el Circuit a Peu Marina Alta, i ens alegrarem per la gran quantitat de corredors que tenim, més que per les seues marques i posicions.
P.D. Amb tant de rotllo, se m'oblidava que les marques que hi ha aconseguir durant tot este 2016 són les següents: 

The time-qualifying standards are as follows (runners only); all times run must be at least as fast as the posted time. Net (chip) time, not gun time, will be evaluated:

Men's Standards:

Age*
Marathon
Half-marathon
18-34
2:53:00
1:21:00
35-39
2:55:00
1:23:00
40-44
2:58:00
1:25:00
45-49
3:05:00
1:28:00
50-54
3:14:00
1:32:00
55-59
3:23:00
1:36:00
60-64
3:34:00
1:41:00
65-69
3:45:00
1:46:00
70-74
4:10:00
1:57:00
75-79
4:30:00
2:07:00
80+
4:55:00
2:15:00

 

Women's Standards:

Age*
Marathon
Half-marathon
18-34
3:13:00
1:32:00
35-39
3:15:00
1:34:00
40-44
3:26:00
1:37:00
45-49
3:38:00
1:42:00
50-54
3:51:00
1:49:00
55-59
4:10:00
1:54:00
60-64
4:27:00
2:02:00
65-69
4:50:00
2:12:00
70-74
5:30:00
2:27:00
75-79
6:00:00
2:40:00
80+
6:35:00
2:50:00

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada