Açó tambe passará¡

Quan preparem una marató i ho fem en grup i eixe grup és nombrós, és fàcil que ens trobem amb algú que no aconseguix arribar al final de l'entrenament i per tant no correrà la marató.

       Ens ha passat abans, ens passa ara i ens continuarà passant, perquè són molts entrenaments, molts quilòmetres i les possibilitats d'una lesió també són moltes. És en eixos moments en què ens quedem a mitat del camí, quan veiem que el nostre objectiu en què vam posar tantes il·lusions se'ns escapa, és quan hem de recordar aquell vell relat que ens deia que sempre deuríem tindre un xicotet paper amb només tres paraules. Una simple frase a què sempre deuríem recórrer quan ens està succeint alguna cosa que pensem no te solucio, “AÇÒ TAMBE PASSARÀ”.

I és veritat, este problema que ens impedix córrer el diumenge que ve la marató de València “passarà”, tot passa, res és permanent. Per als que no podran córrer la marató este diumenge són moments d'abatiment, de tristesa, on el nostre cap està ocupat per lo negatiu i probablement ens falte objectivitat per a veure les coses amb equanimitat.

 Per això, cal traure el paperet amb eixa xicoteta frase, “AÇÒ TAMBE PASSARÀ” perquè és una crida i una invitació a pensar amb equanimitat, a alçar la mirada més enllà del fracàs d'ara, per a pensar en el llarg camí que encara ens queda com maratonians, en què esperem de la carrera a peu i en què és el que li dóna sentit a córrer una marató.

Els grans èxits han de saber assumir-se i mantindre's. Moltes vegades costa més mantindre's que crear. Il·lusionar-se a córrer una marató és fàcil però mantindre eixa il·lusió durant mesos i enfrontar-se a xicotets desenganys és molt més complicat.

L'èxit és aprendre a anar de fracàs en fracàs sense desesperar-se, deia el conegut estadista i historiador britànic Winston Churchill.

Sería una completa ingenuïtat deixar que la nostra afició per córrer es diluïra en una desesperada busca de algo tan utòpic com és el desig de romandre en un estat de forma permanent, o de continus èxits en les nostres carreres. El corredor que pensara així estaria quasi sempre trist, se sentiria desgraciat. Ja que es impossible triumfar sempre.

Fa pena veure a corredors vindre's baix i abandonar la carrera a peu al primer contratemps. Cal comprendre que tot passa, que cap èxit o fracàs són permanents. Com el dia i la nit, hi ha moments d'alegria i moments de tristesa, i cal acceptar-los com a part de dualitat de totes les coses.

I eixe paperet amb eixes tres paraules no sols cal llegir-ho quan les coses ens funcionen malament sinó que és també molt important llegir-lo en els moments en què estiguem disfrutant dels nostres èxits, de les nostres marques i dels nostres objectius complits perquè “AÇÒ TAMBE PASSARÀ”, i demostrarem intel·ligència quan aprenguem dels nostres errors i no ens envanim estúpidament amb els triomfs. Per això sol dir-se que un corredor intel·ligent es recupera de seguida d'un fracàs, però un corredor mediocre mai es recupera d'un triomf.

I, és en este moment de l'entrada quan no tinc més remei que tornar, com tantes vegades, a eixa cançó de Lluis Llach denominada –Viatge a Ítaca-, i és que és veritat la marató és la nostra Ítaca i tot el camí que hem recorregut, com ho hem recorregut, perquè l'hem recorregut és el nostre “Viatge a Ítaca”.

Ja sé que hi ha moltes més cançons que ens motiven per a córrer però la meua preferida des de sempre per a la marató és el “Viatge a Ítaca”, i és que el més important per al maratonià resulta que no ha de ser la marató sinó el llarg camí que ens portara a acabar-lo.

Itaca.

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,

has de pregar que el camí sigui llarg,

ple d'aventures, ple de coneixences.

Has de pregar que el camí sigui llarg,

que siguin moltes les matinades

que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven,

i vagis a ciutats per aprendre dels que saben.

Tingues sempre al cor la idea d'Ítaca.

Has d'arribar-hi, és el teu destí,

però no forcis gens la travessia.

És preferible que duri molts anys,

que siguis vell quan fondegis l'illa,

ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,

sense esperar que et doni més riqueses.

Ítaca t'ha donat el bell viatge,

sense ella no hauries sortit.

I si la trobes pobra, no és que Ítaca

t'hagi enganyat. Savi, com bé t'has fet,

sabràs el que volen dir les Ítaques.

És dur, ho sé, no córrer la marató despres d'haver-la entrenat tant però ha sigut un viatge “ple d'aventures, ple de coneixences”  i on hem experimentat sensacions que mai pensàvem que pogueren existir en la carrera a peu, i és que l'entrenament per a la marató ens ha donad eixa oportunitat, “Ítaca t'ha donat el bell viatge, sense ella no hauries sortit”.

Paraules, paraules, paraules… Que estan molt bé però ara, jo, vull córrer la marató, no em consola tan sols el recordar els entrenaments tan divertits que hem realitzat,  “No em doneu consol, no em sabré consolar” com diu també Lluis Llach en la cançó –Si arribeu- , efectivament no hi ha consol possible ara, d'ací a unes setmanes quan els nervis es calmen tal vegada vegem les coses millor, però ara no.

Si arribeu.

No em doneu consol,

no em sabré consolar.

I perquè sé que vosaltres

anireu més lluny que jo,

estic gelós i content,

molt gelós i content

de la sort que heu tingut,

de la sort que tindreu,

que tanmateix sé que mai

no he estat fornit atleta,

ni tan sols digne amant,

només un vianant.

No puc acabar una entrada la setmana de la marató així, no puc, és necessari donar un poc de llum i d'esperança i per a això recorreré una altra vegada a Lluis Llach, però esta vegada en la segona part del “Vitage a Ítaca” i que ens diu així:

Més lluny, heu d'anar més lluny

dels arbres caiguts que ara us empresonen,

i quan els haureu guanyat

tingueu ben present no aturar-vos.

Més lluny, sempre aneu més lluny,

més lluny de l'avui que ara us encadena.  I quan sereu deslliurats

torneu a començar els nous passos.  Més lluny, sempre molt més lluny,

més lluny del demà que ara ja s'acosta.

I quan creieu que arribeu, sapigueu trobar noves sendes.