dimecres, 4 de gener de 2017

Comencem el 2017

Comencem este 2017 i sense esperar a veure com és, ni com se'n va hi ha desenrotllar, comencem a parlar de la carrera a peu. No anem a detindre'ns a repassar tots els bons propòsits que ens hem fet per a enguany ja que a mesura que van passant els anys hem aprés que el secret no es troba tant a incorporar projectes nous, ni afegir metes més altes sinó més aïna defugir dels objectius més difícils i desorbitats. Hem aprés, en fi, que ens pot bastar amb no cometre els molts errors que hem comés l'any passat.



Tenim ja una cosa clara, ens agrada córrer i coneixem tots el beneficis que este esport ens aporta, sabem també els avantatges que té, i encara que necessitem amb més ardor cada dia buscar temps per a practicar-lo, sabem que és el nostre esport, encara que el temps per la seua practica no és un problema menor.
Hi ha molts esports que a més del temps per a realitzar-los es necessita la presència d'altres persones (des del tenis fins al futbol), o d'una instal·lació per la seua practica (una piscina o un camp de futbol) i d'uns horaris precisos per a poder-lo practicar que no sempre s'adapten al nostre temps. Són esports que necessiten unes sèries de factors externs a nosaltres per a poder-los practicar i amb un discret grau d'organització de les persones que el volen practicar. A totes estes molèsties s'han d'afegir les que comporta l'edat ja que quan s'és jove el temps disponible per a la pràctica esportiva és molt major que quan amb el pas dels anys les obligacions laborals i familiars ens limiten prou els horaris per a la practica de qualsevol esport.



Som corredors i alguns d'estos problemes els tenim solucionats perquè la carrera a peu no necessita la presència de ningú, encara que córrer amb companyia és més agradable.
Córrer no precisa de cap estructura a què calga acudir per a la seua pràctica, nosaltres dissenyem les nostres pròpies instal·lacions en els circuits on ens interesse córrer. Ens posem les sabatilles i podem córrer on desitgem.
Córrer no costa pràcticament res, un parell de sabatilles, un pantaló i una camiseta, tota la resta és prescindible.



Ens basta de córrer durant trenta minuts tres vegades a la setmana per a estar i mantindre la forma, i si aconseguim mantindre esta simple rutina en unes setmanes ja notarem una millora que ens permetera practicar la carrera a peu amb molta il·lusió. 
Ja ningú ens ha de convéncer de lo bona i interessant que és la carrera a peu per a tindre una millor salut, ni dels avantatges que ens reporta quant a adquirir uns hàbits saludables. Ja som corredors convençuts i la nostra intenció és que este 2017 continue sent un any corredor.
Per això vam acabar l'any passat amb la Sant Silvestre de Pego, la vam córrer amb alegria i despreocupació sabent que els corredors estem alegres quan correm i que només ens està permés ser alegres (no sols estar, circumstancialment, alegres), perquè una característica inconfusible del dorsalero és l'alegria amb què corre a pesar de tots els patiments que li puga causar la carrera. 



A més, parafrasejant la famosa frase de Santa Teresa “Un corredor trist és un trist corredor” que és la més encertada forma de dir que no és possible cohonestar la carrera a peu amb la tristesa i que han de ser termes molt allunyats.



Alegria del dorsalero, que hi ha de ser eix d'una forma d'entendre la carrera a peu que, si bé quallada de dificultats, ha de ser significativament manifesta i de la que puga dir-se que no s'ha de deixar dominar per l'abatiment ni pel mal que, suposadament, ha de fer-nos veure que no aconseguirem moltes vegades els nostres objectius. 
   Molt al contrari sabem que succeïx als dorsaleros: saber-se corredor és estar segurs d'estar alegres i, amb tal seguretat i tal alegria no pot haver-hi muntanya que no siguem capaços de pujar ni avenc que no remuntem.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada