IV "Open Summer Circuit Training"

IV "Open Summer Circuit Training"

dimarts, 17 de gener de 2017

I Gala Dorsal 19

El dissabte finalitzà la temporada 2016, li vam posar punt final en què ha començat a denominar-se I Gala Dorsal 19, despres de sis anys en què la féiem coincidir amb el Trofeu Dorsal 19, així enguany a sigut un acte completament independent i separat del Trofeu.


En esta primera edició hem mantingut el format de les cerimònies d'entrega de premis i hem fet també un recorregut per tot l'any passat, un repàs on vam recordar no sols totes les nostres activitats sinó també a la gran majoria de dorsaleros que han col·laborat a convertir a Dorsal 19 en el que és, un gran club.
No sé molt bé per quins motius, però els corredors coincidim al dir que el que busquem en la carrera a peu és divertir-nos i practicar un esport. A vegades adjuntem al verb divertir (“i vull ser feliç”), denotant que no es tracta de trobar alguna cosa que més o menys òmpliga l'expedient, o done una certa varietat dins de les nostres activitats diàries, sinó que el conjunt de tot el que es mou al voltant de la carrera a peu ens porte a sentir-nos feliços cada vegada que practiquem la carrera a peu. 


És curiós constatar llavors, de quina manera no ens conformem amb el que som com a corredors quan comencem a córrer, sinó que les nostres exigències apunten cap a un punt, cap a alguna cosa que de moment es troba fora del nostre abast, cap a una cosa que necessitem aconseguir i que ens falta. Necessitem batre les nostres marques i aconseguir nous objectius.
Ho vam veure en l'ambient que es respirava durant tota la I Gala Dorsal 19, un ambient en què es perseguia un fi, hi havia com una consciència de carència, com si cada un dels que estàvem allí diguera” encara no sóc com a corredor el que he de ser”, acompanyada pel coneixement que eixe fi que busquem tracta, precisament, d'eixa cosa que ningú sap molt bé en què consistix, però que tots coincidim a anomenem passar-ho bé corrent.


Vam veure l'afany de superació en els nostres millors corredors de l'any, Carmen i Máximo.
Lluïa amb una llum especial les ganes de menjar-se el món en la nostra millor aposta de futur, Tania.

En l'homenatge que els vam brindar als dorsalers que van acabar la seua primera marató haguera botat pels aires la sala si haguera entrat un àpex més d'il·lusió en la vinent marató, perquè Rosa, Linda, Joan, José, Nando i Raúl ens van assegurar que seguiran en el món de la marató.
No cabia més energia positiva en el Saló Fillol's ni tan sols quan van pujar els nostres lesionats, Ramón, Carlos, Vicent i Fede.

Els posseïdors de les pitjors marques, Joan, Paco, Dolo i Pilar estaven convençuts que els seus registres millorarien.
Els organitzadors de cada una de les etapes del “III Open summer circuit training” de Dorsal 19, Vicent Arbona a Orba, Linda a Murla, Paco en els Poblets, Patki en Oliva, Fede i Vicent en la Marjal de Gandia i Pepe en la Vall d'Alcala ens van assegurar que enguany serien millors les etapes.

Així com el reconeixement de l'èxit del II Relleu 24 X 1 de Pego amb el nostre homenatge a l'equip de caminadores, a l'escola d'Atletisme, a l'equip de corredores, al nostre amic Juan Andrés i als dos equips de Dorsalers que van creuar els 300 quilòmetres, que ens van certificar que la tercera edició batria tots els registres.
No ens vam trobar en tota la nit amb cap mentalitat detinguda, el dorsaler si quelcom combat és la quietud. Les expressions que més utilitzaríem per a descriure els sentiments que omplien la sala serien; Anhel, desig o buscaqueda, perquè tots miraven més a una meta que al dia de hui, o que, inclús en el cas que algun dorsaler es trobara satisfet amb el seu estat actual, eixa mateixa satisfacció exigiria el seu cuidat i conservació.


És a dir, estar satisfet amb el nostre estat de forma actual no s'assembla res a estar entrenant “veient vindre” sinó que és una realitat que demana una activitat intensa, meravellosa però també plena d'ambició. Encara que en la mateixa mesura en què estar en bona forma es constituïx com el camí que ens porta a ser feliços corrents, es torna també en la possibilitat més clara de patir una decepció.

Alberto i Batiste que ens van representar en la Botamargens també han posat la diana en la pròxima edició i com l'arquer, cap a ella van hi ha dirigir les seues fletxes, perquè el corredor si no té un cap blanc cap al qual apuntar la seua fletxa, és possible que o bé deixe de córrer o bé desperdicie les seues fletxes tirant a la babalà (dóna el mateix cap a on).
Però si resulta que en eixa fletxa de l'exemple va representat l'esforç de molts dies d'entrenament i ocorre que no té meta, no es podrà dir una altra cosa sinó que tant d'esforç resulta inútil, prescindible, innecessari.

Perquè ens sentim satisfets dels nostres entrenaments cal mantindre en peu la possibilitat d'aconseguir alguna cosa, i que una vegada trobat no acabe amb això les nostres ganes de córrer, donant peu a què ens avorrim. Però esta és una idea difícil d'explicar.
I per això algunes vegades als corredors se'ns compara amb un heroi, ja que busquem aconseguir una meta que estem disposats a intentar-la encara que ens vegem obstaculitzats per la presència de molts problemes, inclús en el cas que se'ns presenten com invencibles. 


Ens l'expresa molt bé un dels herois de la Gala quan ens va descriure la seua determinació en la marató: “cal arribar”. No és estrany llavors que cada pas que donara, cada por que va sentir, el mateix fracàs que va sentir en diverses ocasions, adquirisquen el seu ple sentit a causa de la possibilitat d'obtindre el fi (completar la marató). 
És entorn d'eixe desig tan fort d'arribar a meta on es forja l'entramat del sentit de l'heroi. Només qui resistix estarà en condicions d'aconseguir el fi a ell degut; però només qui ja sàpia sobre eixe fi pot decidir-se a resistir, i a llançar-se, a enfrontar-se contra els problemes que sorgiran per a aconseguir els objectius.


Però no tot van ser objectius esportius els que es van celebrar en la I Gala Dorsal 19, ens vam recordar dels nostres cuiners, Armando i Tony sense els quals no existirien eixos forts llaços d'unió que es produïxen gràcies a eixos dinars i sopars, on a més naixen molts dels nostres objectius.

Vam escoltar moltes paraules, i ens vam recordar un poc de totes les que ens va dir Bay en tots estos anys, vam sentir el nostre Regidor d'Esports, Raúl, i a Arbona el nostre president lloar als seus presidits en la despedida i nos en vam adonar com en els set anys que portem realitzant este acte cada vegada és més emotiu i cada vegada ens ompli més d'orgull ser un dorsalero.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada