IN MEMORIAM

dimecres, 29 de març del 2017

La primavera la sang altera.

Molt bé, ja estem en la primavera, i encara que tots tenim l'experiència, sensorial i “huesal” (perquè el fred es fica fins als ossos), dels primers signes de la calor que es promet, que ve de forma sorprenent i se'n va com si en un engany una altra vegada tornara l'hivern. En este joc del «hivern que se'n va-primavera que s'endevina», sempre venç la primavera.


Dorsal 19 no és alié a este joc de la mare naturalesa. En estos últims dies estem assistint a una «primavera que es promet» i a un «hivern que es resistix» a desaparéixer. I en eixa primavera se'ns apareix com a saba nova Carlos Siscar Pastor que s'unix al ja llarg nombre de dorsaleros que pugen al podi.
Ho ha fet en la Perimetral de Benissa, quedant segon en la seua categoria, lloc que també ocupa Tania en el 5K de Sant Joan d'Alacant i quasi puja al caixó Rafa que es va quedar a només un lloc de pujar.
Esta primavera, com déiem al principi, es fa esperar, però sempre ve. Es nota en els dies que s'allarguen, en les flors que esclaten i en els nous corredors que volen unir-se a tots els dorsaleros que pugen al podi, ja ho estem comprovant amb Carlos i com Rafa comença a brollar i és que esta tèbia temperatura ens fa reviure.
Dorsal 19 veu com els dorsaleros es renoven amb la primavera perquè la quantitat d'hores de llum sempre ens renova fent-nos més fàcil l'eixir a entrenar. Estos dies són climàticament agradables, especialment per les seues temperatures suaus.
Però igual que quan el sol calfa l'aire i la temperatura s'eleva i es percep com una sensació agradable per a molts corredors, per a altres corredors és més aïna com un moment “dramàtic”, especialment durant les primeres carreres de la primavera.


Molts de nosaltres ho haurem notat ja en algunes carreres, com si estiguérem corrent en ple estiu, òbviament, no és així, però les primeres vegades que ens trobem amb temperatures de tan sols 22-24é en alguna carrera ja és suficient perquè nostre cos tinga un davallada considerable.
Açò és degut a la falta d'adaptacions del mecanisme de control de la temperatura, que implica nombrosos òrgans del cos. Es pot pensar en un mecanisme tal com un regulador de la temperatura del cos en relació amb l'ambient extern.
Fins fa uns dies el nostre cos s'enfrontava als esforços sostinguts amb temperatures fresques, i el control de temperatura mai es va activar per a dispersar la calor produïda durant l'exercici; de fet, s'utilitzava la sang per a calfar el cos. Ara, en lloc hi ha una important necessitat eliminar la calor del cos, el mecanisme encara no funciona tan bé com a li agradaria, el que resulta en greus molèsties físiques i una disminució del nostre ritme.
El control de la temperatura del nostre cos no està ben entrenat per a este període; Açò es pot veure pel fet que es reduïx la sudoració (s'activa més tard que a l'estiu, i la suor és hipertònica, ja que conté moltes sals), també a causa d'una vasodilatació que no és òptima.


L'ajust de l'eliminació de calor requerix un temps d'adaptació així cal tindre paciència en estos primers dies de primavera.

En fi, començarem a preparar la XXXV Volta a Peu a Pego que celebrarem d'ací a un mes, el 29 d'abril del 2017.

dilluns, 20 de març del 2017

No hi ha repòs per al dorsalero

Quan tot pareixia indicar que ens trobàvem en un cap de setmana tranquil i de festa fallera, resulta que ens hem trobat que uns dels nostres més destacats dorsaleros han canviat els trages fallers per a posar-se el trage de córrer i un dorsal i competir.


Màximo se ens va anar a Torre de les Maçanes a participar en la primera carrera del Circuit Costa Blanca Runnig de 10K, i no podia començar d'una millor forma que guanyant en la seua categoria, mentrestant Carmen se ens va anar a participar en el Campionat d'Espanya de Cross per a veterans que es va celebrar a Elda, quedant en la posició 12+1 de la categoria de més de 45 anys.


Com veieu, no existix “repòs per al guerrer”, la disposició a competir del corredor  sempre serà un misteri que cal desvelar amb paciència, i anar interpretant-la en cada un dels que ho tenen o poden tindre el do de la competició. Actuar sense pressa, però sense pausa, tindre paciència, però, de cap mode, encreuar-se de braços; estrényer i exigir però no ofegar; saber respectar totes les fases de l'entrenament i de la competició és un art.
Quan pensem on pot estar la diferència entre els corredors normals i aquells com Màxim, Carmen, Bay, Vicent Sendra i tants altres que tenim en el club, ens ve de seguida a la ment que està en la seua  fortalesa i imaginem força física. Si fóra així, la seua força física tindria poc que dir en els períodes de temps en què cal suportar els descansos o tindre el valor necessari per a suportar l'adversitat, per a resistir les lesions, per a proveir les virtuts que tenen amb la càrrega de vigor necessàries per a traure'ls el màxim rendiment.


Però qui és fort? Abans que res, qui està disposat a afrontar els riscos que comporten els entrenaments, a dir no davant d'una situació contrària als seus interessos esportius o que el pot portar a errors difícils de reparar.
No es tracta de força física sinó de la virtut de la fortalesa que suposa superar la debilitat que es manifesta en centenars de formes i, sobretot, véncer la por.
Hi ha corredors que tenen una valentia especial, que són capaços de traspassar eixa barrera, i superar en certa manera els propis límits, vencent-los i corrent el risc de trobar-se amb una lesió de conseqüències desagradables.


A tots els corredors ens agrada superar-nos, i açò suposa, evidentment, el coneixement i l'acceptació prèvia del que som, però suposa també eixe inconformisme de qui sap viure la vida amb metes elevades que li impedixen viure una existència normal. 

No hi ha repòs per al dorsalero.

dissabte, 18 de març del 2017

Cremem la nostra falla.

Molt bé, estem davant de un cap de setmana què podríem denominar assossegat, del que no estarem davall la pressió de la competició, no així de la pressió de l'entrenament i de com combinar-lo amb les falles.


Així que el que podem fer és buscar la nostra família o amics i eixir a divertir-nos, cal prendre's unes xicotetes vacacions i compartir amb ells no sols la nostra afició per la carrera a peu sinó participar de les activitats que més els agraden.
Una altra cosa que cal fer és visitar les falles i buscar quantes s'han recordat del corredor, i veure si les seues crítiques són encertades i gracioses, i veure si s'ha indultat a algun “ninot” corredor.
Els ninots indultats han existit sempre, així que no cal estranyar-se que algun ninot corredor isca corrent per a salvar-se del foc, encara que l'essència de les falles, i per tant dels ninots inclosos en elles, és desaparéixer davall el foc per a simbolitzar la destrucció d'allò que es critica.


Perquè al final, Què seria de la festa les Falles sense el monument? Per tant res, seria com una carrera sense corredors perquè el monument faller, o simplement falla, és la base de la festa.
I per a què es planta la falla? Per tant per a cremar-la, perquè si no, no seria una falla.
I per a què correm? Per tant és una bona pregunta que no es pot respondre tan fàcilment, cada un de nosaltres té muntada la seua pròpia falla de corredor; la composició, impacte visual, pintura, acabat, crítica i coherència temàtica de la nostra falla és la que mostrara el motiu pel qual eixim a córrer i el que som com a corredors.
Un recorregut per les falles dels nostres corredors ens permet descobrir el que són, igual que en les falles de veritat; la corrupció, els polítics, els escàndols  i les vides dels famosos formen part de la temàtica de cada falla i el seu sentit crític. En les dels nostres corredors són les ganes d'entrenar, la il·lusió, l'entusiasme, les seues metes i els seus objectius el que ens ha de dir el significat de la seua falla i el que l'artista desitja transmetre.


La falla es crema la nit de Sant Josep, la falla del corredor la conservem o mantenim la tradició i la cremem? Perquè no és mala idea, lo de purificar-nos almenys una vegada a l'any, traure al carrer totes la idees velles, totes les il·lusions que ja no usem, tot eixe entusiasme que tenim oblidat en algun traster, traure al carrer eixes metes i objectius que se'ns han fet vells de tant anhelar-los, amuntonar-los i cremar-los.
És lògic que abans d'iniciar qualsevol compromís amb la carrera a peu, abans de sembrar qualsevol bona idea netegem  de zitzània tot el que ens puga molestar.
Necessitem purificar-nos. I el foc és un bon agent purificador, açò requerix valentia, abrivament, decisió per a encendre la metxa després ja vindrà la mascleta i la nit del foc i ens mostrara tota la novetat.
Així que quan ens trobem davant de les cendres de la nostra falla ens arriba el moment de moure'ns, perquè el canvi implicarà moure's, la nostra intel·ligència, si no està atrofiada es dóna compte del que ha de fer per a canviar. És quasi un pas automàtic, esta visió ha de ser capaç per a moure'ns a canviar tot allò que necessitem canviar per a assemblar-nos cada vegada més a eixe corredor que ens agradaria ser. La primera cosa que hem de fer no és una altra cosa que la formulació d'un ferm propòsit de millora.


Fixa't molt bé que he anotat la paraula ferm. No és una redundància. El que succeïx és que estem acostumats a fer tants propòsits sense fermesa, que per això he volgut aprofundir en eixa paraula. La diferència entre un propòsit dèbil i un propòsit ferm radica en les bases en què se sustenta el dit propòsit. Un propòsit ferm se sustenta en una bona reflexió i a anar a l'arrel del que volem fer. Un propòsit dèbil es fa per a eixir del pas, per a tranquil·litzar la consciència. Un propòsit ferm es fa a fi de canviar, de millorar.
Estem en falles, a disfrutar-les.

dimecres, 15 de març del 2017

L'Infern Trail,Trans Ilicitana, Marató de Barcelona, Gata i Paelles de la Falla La Font.

La veritat és que afortunadament existixen molt poques setmanes en què en Dorsal 19 no succeïsca alguna cosa, hi ha setmanes que ens conformem amb la carrera de la Marina però altres se'ns omplin de carreres i d'altres esdeveniments.


Este cap de setmana ens vam trobar representats en l'Infern Trail, en la Trans Ilicitana, en la Marató de Barcelona, en Gata i en les paelles de la Falla La Font, com veieu molt de camí per recórrer.
En la Marató de Barcelona vam estar representats per Bay que va aconseguir baixar de les tres hores amb el que no hi ha canvis en les marques d'esta temporada i ens deixa a Bay amb dos maratons quan només han passat uns escassos dos mesos d'esta temporada.


Baixar de tres hores en marató no és fàcil, a pesar del que puga paréixer quan ens acostumem a llegir molts articles sobre quan s'abaixara de dos hores. A vegades ens concentrem en les grans marques i ens oblidem d'altres grans marques com ho és la subtres hores, i és que la nostra societat tendix moltes vegades a dividir-nos en guanyadors i perdedors, associem els rècords als guanyadors i les altres marques inferiors als perdedors.
Desgraciadament, no reflexionem ben sovint sobre la manera de com ens afecta estes diferències en les marques ni el que significa per a nosaltres com a corredors.


Amedeo es va enfrontar amb la Trans Ilicitana on va aconseguir arribar al quilòmetre 78 dels 104 que consta la prova, una gran aventura que val la pena que estudiem un poc millor l'any que ve, perquè recórrer els 104 quilòmetres en 24 hores és un repte que ens ha d'explicar amb deteniment Amedeo, perquè l'any que ve siguem més els dorsaleros que ens atrevim a completar-la. És una aventura que necessita un entrenament i d'un entorn adequat per a poder-la completar. L'any que ve hem de ser capaços de portar almenys a un dorsalero fins a la meta.


Encara que amb estos reptes cal anar amb atenció. Què significa? En essència, que la nostra afició per córrer no tendisca a estar massa carregada de competència, perquè ens contagiem massa els uns als altres amb la pressió de fer més, aconseguir més i avançar més ràpid.
Algunes vegades eixa pressió no és un estímul precisament innocent que ens anime a entrenar dur; sinó que és un virus que ens infecta, de manera que quasi tot en el nostre entrenament conspira ara amb el narcisisme que hi ha en nosaltres per a espentar-nos a guanyar, per a establir-nos a banda d'altres, per a sobreeixir, per a estar en el primer lloc, per a ser el millor corredor, per a ser el més popular, el més experimentat, el que més ha viatjat, el que més sap de córrer o qualsevol cosa.


Cal caminar amb atenció quan molt de pressa ens movem per a trobar alguna cosa en el que puguem superar a altres o a tota velocitat tractem d'establir-nos d'alguna manera a banda i per damunt d'altres.
Açò ens pot deixar en una situació incòmoda: Com formem club entre els uns i els altres quan els nostres conquistes i èxits poden arribar a ser causa de zels i ressentiment, quan són fonts d'enveja i armes de rivalitat?


Un club només es pot donar quan podem permetre que els logros i èxits d'altres engrandisquen les nostres pròpies carreres i podem deixar que els nostres propis logros i èxits engrandisquen, més que amenacen, a altres.
I ací, és on entren activitats com el concurs de paelles de la Falla la Font, activitats que per molt apartades de la carrera a peu que puguen paréixer són una part fonamental d'un club, perquè són ocasions en què ens reunim per a poder confraternitzar i unir els nostres projectes amb els dels altres, que és en definitiva la raó de ser d'un club. 
I, allí vam estar, després de córrer en Gata, perquè Tony ens preparara unes paelles i poder disfrutar d'un gran dia.



Però vam córrer abans en Gata, i una altra vegada Cristina ens va mostrar el seu bon fer tornant a guanyar, en conjunt tots els nostres corredors es van comportar com autèntics dorsaleros encara que com a equip encara no hem pogut veure quin pot ser el nostre potencial perquè no hem tingut l'oportunitat de presentar l'equip complet.

dilluns, 13 de març del 2017

Infern Trail

Molt hem sentit parlar estos dies d'eixe lloc on els condemnats patixen, després de la mort, castic etern i on  habiten els esperits dels morts. També hem sentit anomenar a corredors que se'ls denomina com a àngels  rebel·lats als que han tirat a l'abisme.


I u, en un primer moment dubta, perquè ens han ensenyat que al començament els diables eren àngels bons, creats per Déu, però que després per si mateixos, pel seu lliure i irrevocable decisió, es van transformar en malvats, rebel·lant-se i rebutjant Déu.
I comença un a lligar caps, buscant que corredors abans eren bons i després per si mateixos s'han transformat i han rebutjat el més bàsic de la carrera a peu i s'han anat a un lloc situat en el més enllà, on es va a patir i a maleir. Hi ha eixos dorsaleros? Hi ha eixe lloc?
Per tant tot pareix indicar que sí, hi ha l'Infern Trail i existixen Batiste, Armando, Alberto i Esteban. I eixe lloc és un trail running de 43800 metres amb 1900 metres de desnivell positiu, un infern per als nostres corredors que no obstant això es desenrotlla en un dels llocs amb més encant de tota la Marina Alta.


Algunes vegades ja hem escrit per ací que als corredors de muntanya els agrada córrer, per descomptat per muntanya, realitzar rutes i sendes per la muntanya que estaven oblidades i que s'utilitzaven antigament com a camins entre pobles. Ara, estos camins s'han convertit en circuits de carreres on els caps de setmana s'entrena o es competix. La muntanya pareix que té un ‘plus' per a molts corredors i que es connecta amb la naturalesa.
L'infern Trail és perfecte per a corredors que els agrada motivar-se, i al desenrotllar-se a Orba amb la que ens unix tan bona relació, és ideal per a  buscar un nou objectiu en este món de la carrera a peu i proposar-se noves metes.
Este ‘boom' per les carreres de muntanya també ha tingut un altre tipus de conseqüències en Dorsal 19, en la forma d'entrenar-se ja que els nostres corredors necessiten un pla específic d'entrenament per a la muntanya. La clau per a divertir-se és la preparació, sinó es pot convertir en un autèntic malson.


Esta forma de córrer enganxa tant els dorsaleros que volen portar el seu cos a l'extrem i descarregar tot l'estrés del dia a dia com als que volen passar un dia relaxat corrent rodejat de naturalesa.
Podem imaginar com és l'infern Trail?
Podem donar-nos una idea aproximada sobre com podrà ser, encara que per a fer-nos una idea del que és el millor serà que ens esperem un any i mentrestant unir-nos als nostres dorsaleros perquè ens mostren eixos llocs per on entrenen i competixen.



En fi, ho deixe per hui que este cap de setmana ha sigut molt intens i encara tinc alguna cosa a dir de la marató de Barcelona, dels 100 quilòmetres, de la carrera de Gata i de les paelles.

dimecres, 8 de març del 2017

Dorsalero “Road Runner”

Ja tenim la segona carrera del 21è CIRCUIT A PEU MARINA ALTA acabada i ho hem fet amb la mateixa il·lusió i amb les mateixes ganes que la primera, no debades encara tenim tota la nostra energia intacta. 


La V CURSA POPULAR SOLYMAR – CALP ha sigut l'encarregada de dir-nos si Dorsal 19 contínua amb el mateix ritme, un ritme que de moment és el que ens havíem marcat, la cançó i el ritme que hem triat per a Calp és el d'Imelda May, bo el de la seua cançó “Road Runner”.
La que sí que continua amb el seu mateix ritme és Cristina Bañuls que ha tornat a guanyar, i a la que tornem a felicitar i dedicar esta cançó, encara que ella no ha arribat a ser una “corredora per la carretera” tot aplegara.
“I’m a road runner, I’m road running - yeah I’m a road runner oh… - I’m a road runner, I’m road running - yeah I’m a road runner oh… - B-B-B-Bye boo”.


Road Runner”, tot dorsalero és un “road runner”, començant per Máximo que va ser el primer dorsalero a arribar a meta com Joan Pons que va ser l'últim. “Road runner” són també Tania Navarro i Linda Blanco les dos úniques representants de les dorsaleras, i és que la Pinyata ens ha llevat molts corredors però ens va donar una magnifica nit de dissabte i tot no pot ser.
“Get up, roll up - Goin up in the world - Goin round, yeah round - Goin round in a whirl - Gettin by I’m fly that’s movin so fast ”.


Costa molt, després d'una nit de música i desfilades disposar de tots els corredors i ja portem dos carreres on els dorsaleros hem acudit a córrer amb l'ànim reconfortat per una bona nit, on hem alliberat les nostres ments però hem llastat les nostres cames,  i molts dels nostres caps han patit els dubtes de la ressaca, però un dorsalero; “ Never stop - Cause I’m having a blast - Never slow down dk dk down down - dk dk down down - dk dk down down - Gettin high, gettin love - Oh as good as a drug Oh - I got a great, great feelin - I’m as snug as a bug”.  
“I’m as snug as a bug”, i és que lo nostre és córrer, ens trobem com a peix en l'aigua, en el nostre ambient, “Never ‘stop'”, mai parem perquè “cause I’m having a blast” sempre ens ho passem en gran corrent i mai anem lentament “never slow down dk dk down down”, som així.


Córrer per als dorsaleros és com una droga, “Oh as good as a drug Oh”, per això ens trobem contents i satisfets quan correm, “i got a great, great feelin  i’m as snug as a bug”, som feliços quan ens posem les nostres sabatilles i això que no tenim molt d'estil, “i got no class”, però no ens importa ja que no tenim cap barrera que trencar, “no glass celing to break”, i ací estem sense parar perquè estem en el nostre lloc, en la nostra marca, “never stop - cause I’m on the make”, i mai alcem l'accelerador ja que sempre ho donem tot, “never slow down dk dk down down”, així som els dorsaleros.



Ara només ens queda fer una ullada a la classificació de Calp, http://www.somesport.org/circuitapeu/2017/clubs_calp_17.php  escoltar la cançó i preparar-nos per al diumenge que ve en Gata. Una nova cançó, una nova carrera i una nova diversió.

diumenge, 5 de març del 2017

Carmen Sala, rebrà el Jo Dona 2017


La dorsalera Carmen Sala rebrà el Premi Jo Dona 2107 de part de l'Ajuntament de Pego, a través de la regidoria d'Igualtat el pròxim dia 8 de març a les 19,30 en la Casa de Cultura. S'entrega este premi a les persones o entitats  locals que s'hagen distingit a aconseguir dins de Pego que la igualtat entre hòmens i dones siga cada vegada major.


Enumerar el que representa Carmen Sala per a tot el món de la carrera a peu en este blog és un treball que considere innecessari perquè tots els que estareu llegint esta entrada coneixereu de sobra tots els seus èxits esportius.  Molt haurà comptat la llarga trajectòria esportiva de Carmen, no sols en la carrera a peu sinó també per la seua participació en els equips de bàsquet i handbol de Pego, crec que este premi reconeix la seua modesta labor en la igualtat d'oportunitats i drets a través de l'esport, en especial la carrera a peu.
Nosaltres que practiquem la carrera a peu hem comprovat que carrera rere carrera i any rere any gràcies a corredores com Carmen que són capaçes de competir a un nivell gran, el nivell de desigualtat en les carreres ha sigut cada vegada menor. Són molt rares les carreres en què es facen distincions  a l'hora d'entregar  els premis, encara que una de les diferències que encara queden és que solen haver-hi menys categories femenines i es nota més en les de veteranes  a qui ja pertany Carmen.


Però on pot ser que la labor de Carmen haja influït més a aconseguir que cada dia hi haja més dones corrents i on pareix que existixen més dificultats a l'hora de practicar la carrera a peu és per a eixir a entrenar.
La carrera a Peu és una activitat que és fa majoritàriament a l'aire lliure, generalment fora de l'horari laboral i normalment en grups molt reduïts i és en estos tres punts on la dóna troba mes dificultats. A l'aire lliure pot significar, soledat i inseguretat. Fora de l'horari de treball significa moltes vegades hores intempestives, amb la qual cosa tornem a la soledat i inseguretat. En grups reduïts significa una altra vegada soledat i inseguretat.
Solucionar estos problemes és una tasca que hem de començar a plantejar-nos tots i intentar que es consciencien les autoritats, intentar que els nostres camins rurals siguen mes segurs no sols concernix a la policia sinó que tots els corredors hem de començar a sensibilitzar a la resta de la gent que una dona corrent esta realitzant una activitat a la què té tot el dret i no cal veure-ho com una excentricitat.
 És possible que el problema ens vinga de la mateixa arrel en què esta basat l'esport modern, l'esport va ser ideat per i pa hòmens com a via de transmissió de determinats valors i per al desenrotllament de les seues capacitats físiques.


 És també molt possible que este mes encaminat a promoure, sobretot, valors com la competència, la fortalesa física, o l'agressivitat, basades en capacitats motrius com la força, la potència o la resistència. I són estes idees les que cal anar canviant, quan s'ix a córrer no sols es busquen ja estos valors, sinó valors com l'amistat, buscar un benestar físic i mental, també millorar la qualitat de vida i si fóra possible adquirir hàbits mes saludables.
El que trobem com normal veure una dona corrent pels nostres carrers i camins potser hi ha sigut una labor que ha anat desenrotllant Carmen quasi sense adonar-se, i este és un bon principi d'esta normalització.
Afortunadament a Espanya hem avançat a un velocitat de vertigen pel que fa a legislació laboral i igualtat, no obstant això queda molta discriminació que dies com este s'encarreguen de recordar. I és que no pareix propi que en ple segle XXI més de la mitat de les dones treballadores cobren menys que els hòmens per idèntic treball o que siguen acomiadades per quedar-se embarassades.  


Estos atemptats, i més, continuen ocorrent en l'Espanya de 2017 pel que la seua denúncia, per justícia i no per feminisme ranci, és obligada.
En el món de la carrera a peu pràcticament no existix ja cap diferència entre ser home o dona, encara que molts, quasi tots, diuen lluitar per la igualtat i s'ufanegen d'això com si el terme en si mateix representara un valor indiscutible. Nosaltres els corredors sabem molt bé el que significa igualtat, veiem perfectament que no hi ha dos corredors iguals encara que entrenen igual, els corredors no som iguals en quasi res.
Quan estem participant en una carrera i mirem els nostres companys veiem que no ens pareixem ni físicament, ni en la nostra personalitat, molt menys en les intransferibles vivències que ens toquen en sort. Tot, absolutament tot, ens fa sers infinitament distints, i eixa desigualtat, sí que és un qualitat, una característica única i irrepetible.


Però tornem al Premi Jo Dona y a Carmen Sala, en les carreres a peu, caldrà comprendre que les diferències, la desigualtat i les nostres pròpies particularitats, han de ser benvingudes, no cal llevar categories per a igualar-nos sinó que haurem d'augmentar-les per a igualar-nos.  Per això, resulta difícil entendre com eixa paraula, igualtat, ha passat a ocupar un lloc de privilegi en els discursos, i com la seua implementació efectiva ha significat desposseir-nos de la nostra pròpia singularitat, buscar sistemes per a igualar classificacions ja siguen a temps real, temps compensat o traure coeficients segons l'edat o sexe només han de ser com una curiositat, una cosa simpàtica, sense més.
Per això, tornant una altra vegada a la diferència home-dona, esta no es xifra a tindre diversos rols. La major part dels treballs són intercanviables. I precisament per la diferència és bo que els equips laborals estiguen formats per hòmens i dones. En cada activitat es fa necessària la cooperació dels dos sexes, quant als seus matisos femenins i masculins.
Per això el home ha d'estar més present en la família i la dona en la societat. Fa falta anar cap al que es podria descriure com una família amb pare i una cultura amb mare.



Que Carmen Sala ha col·laborat perquè la dona s'integre cada vegada més en este món de la carrera a peu és innegable, que les dones de Pego se n'hagen adonat que sent dona es poden aconseguir metes que fins fa uns anys només les podien aconseguir esportistes hòmens és una labor que este premi ve a confirmar.
Queda molt de camí per recórrer perquè esta igualtat siga una realitat en tots els àmbits i moments de la vida quotidiana. I basta tirar una mirada a les nostres veïnes, a les famílies dels nostres barris, a les nostres companyes de treball, a les treballadores d'altres continents per a veure que encara hi hi ha diferències, discriminació i violència per raó del sexe.
Però amb estes línies, no basta, ho sé. Per desgràcia som hereus d'una història d'enormes condicionaments que, en tots els temps i en cada lloc, han fet difícil el camí de la dona, despreciada en la seua dignitat, oblidada en les seues prerrogatives, marginada sovint i inclús reduïda a esclavitud. Açò li ha impedit ser profundament ella mateixa i ha empobrit la humanitat sencera d'autèntiques riqueses espirituals. No seria certament fàcil assenyalar responsabilitats precises, considerant la força de les sedimentacions culturals que, al llarg dels segles, han plasmat mentalitats i institucions.
Quantes dones han sigut i són encara més tingudes en compte pel seu aspecte físic que per la seua competència, professionalitat, capacitat intel·lectual, riquesa de la seua sensibilitat i en definitiva per la dignitat mateixa del seu ser!


I què dir també dels obstacles que, en tantes parts del món, impedixen encara a les dones la seua plena inserció en la vida social, política i econòmica. Baste pensar en com sovint és penalitzat, més que gratificat, el do de la maternitat, a què la humanitat deu també la seua mateixa supervivència. Certament, encara queda molt per fer perquè el ser dona i mare no comporte una discriminació.
Es tracta d'un acte de justícia, però també d'una necessitat, d'ací la importància de dones com Carmen que exercint una afició com la carrera a peu han defés la dignitat de la seua condició femenina per mitjà de la conquista de fonamentals drets en les carreres, igualant categories i premis, i han pres esta valenta iniciativa en temps en què este compromís seu era considerat un acte de transgressió, un signe de falta de femineïtat i una manifestació d'exhibicionisme.
És necessari perquè continuar en este camí! El premi Jo Dona és un mitjà per a seguir eixe camí, no obstant això estic convençut que el secret per a recórrer lliurement el camí del ple respecte de la identitat femenina no està només en la denúncia, encara que necessària, de les discriminacions i de les injustícies, sinó també i sobretot en un eficaç i il·lustrat projecte de promoció, que contemple tots els àmbits de la vida femenina, a partir d'una renovada i universal presa de consciència de la dignitat de la dona.


En fi, acabaré sabent que encara queden moltes coses per dir però seran dites en llocs molt més adequats perquè arriben a aconseguir el seu propòsit, ací només volíem fer un xicotet comentari.

Agrair al premi Jo Dona l'haver-se acordat de Carmen Sala per corredora i per dorsalera.

dimecres, 1 de març del 2017

“Oye cómo va, mi ritmo… Bueno pá gozar, mulata…”

“Oye cómo va, mi ritmo… Bueno pá gozar, mulata…”, resa la tonada que marcarà el començament del Circuit a peu a la Marina per a Dorsal 19.
Sents com ens va? Ja anem al nostre ritme? Per tant a gaudir dorsalero!


Però el més eloqüent no és la resposta que puguem donar a estes preguntes sinó el ritme que ens punteja Santana en la seua cançó, l'important és ballar tot el circuit al nostre ritme i no preocupar-nos de res més.  
Utilitzaré com excusa al guitarrista mexicà Carlos Santana perquè ens vaiga a guiar en este principi de Circuit, amb este  mambo llargament acreditat de Tito Puente, l'apegalós “Oye cómo va”.
En esta versió de Santana, el llegendari guitarrista a penes ronca la tonada, però repetisc, en eixa explosió de ritme, això de menys és la lletra…


Així que, això de menys són els nostres temps o les nostres marques o les nostres classificacions l'important és el ritme sabroson que li anem a posar a tot el Circuit i que seguirem.
Després de molt pensar i molt parlar amb els corredors, al final un arriba a la conclusió que el major problema dels circuits de carreres on hi ha carrera quasi totes les setmanes no són tant els quilòmetres que puguem realitzar en poques setmanes sinó quant la falta de ritme a realitzar-los. Tots hem assistit a carreres que podríem considerar llargues (més d'una hora) o molt llargues (eixes que ja es passen d'hora i mitja) i ens hem sentit tan a gust en elles. També ens ha passat assistir a una carrera curta de poc més de quaranta minuts i acabar com si ens hagueren donat una palissa.


Açò és com la diferència entre un bon passeig de dos hores a ritme constant, i hora i mitja en un museu a pas de quadro, que és menys temps però acaba un baldat. La raó està en eixe anar trencant el ritme a trompades que no hi ha cos que l'aguante, ni tan sols el d'un servidor inclús gaudint de cos serrà per la cosa del naixement.
Crec que a ningú que ame la carrera a peu o vullga viure-la amb intensitat li molesta especialment una carrera un poc més llarga si l'hem preparat bé, si els entrenaments són els justos i ben executats, les sèries correctament programades  i els altres elements en la seua orde establit. Així dóna gust. Ull, que dic un poc més llarga, no maratoniana de tres hores, que per a això cal tindre ja molta afició.


Però, no tenim més remei que oblidar-nos un poc del nostre ritme particular i veure com li va a Dorsal 19, veure quin és el ritme a què el nostre club ha començat a moure's en este Circuit a peu a la Marina, i pareix que ens movem amb agilitat i gràcia.
Quaranta-quatre dorsaleros han ballat en la pista de ball de Xàbia disfrutat d'un bon circuit amb un clima que ens va permetre passar un bon matí de diumenge, on si teníem algun dubte de com afrontar enguany la “Volta a la Marina” queda en l'oblit perquè tot es va desenrotllar en un bon ambient.
En una carrera en què van acabar 1444 corredors, 44 van ser dorsaleros tots ballant al seu ritme i m'ha paregut molt molt encertat. Hem d'aprendre a no comparar-nos amb ningú, que la nostra forma de córrer la creem nosaltres mateixos i la podem canviar nosaltres.
No hi ha excuses que valguen!


Només cal saber la forma en com fer-ho possible, esbrinar el que realment volem quan eixim a córrer i prendre la tasca per a aconseguir-ho.
No importa com siguem, ni el lloc que ocupem en la classificació de Xàbia,
http://www.somesport.org/circuitapeu/2017/clubs_xabia_17.php ,  ni l'impossible que ens parega o com ho vegem de llunyà, cal eixir a córrer, buscar el camí, l'ajuda necessària, el suport suficient, la motivació total i moure's ja!.


No demà, o passat perquè “hui estic cansat”, perquè “total està molt lluny” o per qualsevol altra excusa, si no t'agrada la forma en què has enfocat enguany el Circuit de la Marina canvia'l!, no hi ha excusa que valga.
Només cal creure en un mateix i saber que u pot amb tot el que ens propose si tenim la suficient motivació i força per a alçar-nos cada vegada que entropessem amb una pedra, ja siga esta gran o xicoteta.
Insistisc. No és problema de temps, ni de nombre de carreres, ni de quilòmetres sinó de ritme. Pensa-teu.


En fi, no voldria acabar sense dedicar esta entrada i esta canço a algú a la que no necessitem preguntar-li “Oye cómo va”, perquè segur que es troba encantada de com a començat el Circuit, perquè començar guanyant és sense lloc a cap dubte la millor forma de començar.

Cristina Bañuls pot ballar al ritme que vullga, pot ballar la cançó que més li abellisca en cada moment perquè ella posa la música, la lletra i pot ser que trie la coreografia ja que el seu ritme és el d'una guanyadora.