IN MEMORIAM

dimecres, 1 de març del 2017

“Oye cómo va, mi ritmo… Bueno pá gozar, mulata…”

“Oye cómo va, mi ritmo… Bueno pá gozar, mulata…”, resa la tonada que marcarà el començament del Circuit a peu a la Marina per a Dorsal 19.
Sents com ens va? Ja anem al nostre ritme? Per tant a gaudir dorsalero!


Però el més eloqüent no és la resposta que puguem donar a estes preguntes sinó el ritme que ens punteja Santana en la seua cançó, l'important és ballar tot el circuit al nostre ritme i no preocupar-nos de res més.  
Utilitzaré com excusa al guitarrista mexicà Carlos Santana perquè ens vaiga a guiar en este principi de Circuit, amb este  mambo llargament acreditat de Tito Puente, l'apegalós “Oye cómo va”.
En esta versió de Santana, el llegendari guitarrista a penes ronca la tonada, però repetisc, en eixa explosió de ritme, això de menys és la lletra…


Així que, això de menys són els nostres temps o les nostres marques o les nostres classificacions l'important és el ritme sabroson que li anem a posar a tot el Circuit i que seguirem.
Després de molt pensar i molt parlar amb els corredors, al final un arriba a la conclusió que el major problema dels circuits de carreres on hi ha carrera quasi totes les setmanes no són tant els quilòmetres que puguem realitzar en poques setmanes sinó quant la falta de ritme a realitzar-los. Tots hem assistit a carreres que podríem considerar llargues (més d'una hora) o molt llargues (eixes que ja es passen d'hora i mitja) i ens hem sentit tan a gust en elles. També ens ha passat assistir a una carrera curta de poc més de quaranta minuts i acabar com si ens hagueren donat una palissa.


Açò és com la diferència entre un bon passeig de dos hores a ritme constant, i hora i mitja en un museu a pas de quadro, que és menys temps però acaba un baldat. La raó està en eixe anar trencant el ritme a trompades que no hi ha cos que l'aguante, ni tan sols el d'un servidor inclús gaudint de cos serrà per la cosa del naixement.
Crec que a ningú que ame la carrera a peu o vullga viure-la amb intensitat li molesta especialment una carrera un poc més llarga si l'hem preparat bé, si els entrenaments són els justos i ben executats, les sèries correctament programades  i els altres elements en la seua orde establit. Així dóna gust. Ull, que dic un poc més llarga, no maratoniana de tres hores, que per a això cal tindre ja molta afició.


Però, no tenim més remei que oblidar-nos un poc del nostre ritme particular i veure com li va a Dorsal 19, veure quin és el ritme a què el nostre club ha començat a moure's en este Circuit a peu a la Marina, i pareix que ens movem amb agilitat i gràcia.
Quaranta-quatre dorsaleros han ballat en la pista de ball de Xàbia disfrutat d'un bon circuit amb un clima que ens va permetre passar un bon matí de diumenge, on si teníem algun dubte de com afrontar enguany la “Volta a la Marina” queda en l'oblit perquè tot es va desenrotllar en un bon ambient.
En una carrera en què van acabar 1444 corredors, 44 van ser dorsaleros tots ballant al seu ritme i m'ha paregut molt molt encertat. Hem d'aprendre a no comparar-nos amb ningú, que la nostra forma de córrer la creem nosaltres mateixos i la podem canviar nosaltres.
No hi ha excuses que valguen!


Només cal saber la forma en com fer-ho possible, esbrinar el que realment volem quan eixim a córrer i prendre la tasca per a aconseguir-ho.
No importa com siguem, ni el lloc que ocupem en la classificació de Xàbia,
http://www.somesport.org/circuitapeu/2017/clubs_xabia_17.php ,  ni l'impossible que ens parega o com ho vegem de llunyà, cal eixir a córrer, buscar el camí, l'ajuda necessària, el suport suficient, la motivació total i moure's ja!.


No demà, o passat perquè “hui estic cansat”, perquè “total està molt lluny” o per qualsevol altra excusa, si no t'agrada la forma en què has enfocat enguany el Circuit de la Marina canvia'l!, no hi ha excusa que valga.
Només cal creure en un mateix i saber que u pot amb tot el que ens propose si tenim la suficient motivació i força per a alçar-nos cada vegada que entropessem amb una pedra, ja siga esta gran o xicoteta.
Insistisc. No és problema de temps, ni de nombre de carreres, ni de quilòmetres sinó de ritme. Pensa-teu.


En fi, no voldria acabar sense dedicar esta entrada i esta canço a algú a la que no necessitem preguntar-li “Oye cómo va”, perquè segur que es troba encantada de com a començat el Circuit, perquè començar guanyant és sense lloc a cap dubte la millor forma de començar.

Cristina Bañuls pot ballar al ritme que vullga, pot ballar la cançó que més li abellisca en cada moment perquè ella posa la música, la lletra i pot ser que trie la coreografia ja que el seu ritme és el d'una guanyadora.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada