IN MEMORIAM

dijous, 23 de novembre del 2017

XXXVII Marato de Valencia.

Diumenge passat Dorsal 19 va acudir a la carrera que més il·lusions provoca; la Marató de València, s'ha convertit en el punt de referència de cada temporada per al nostre club, si participar-hi consistira en una mera anticipació del futur, el compliment de les nostres il·lusions la faria esvair-se, l'anul·laria. No és així. 


L'haver aconseguit el nostre objectiu o haver-nos quedat en l'intent no fa variar la il·lusió d'un maratonià per a la pròxima edició, no destruïx la il·lusió; vull dir, no necessàriament; si ocorre, direm que hi ha hagut decepció, desil·lusió en sentit rigorós.
Perquè la il·lusió d'un maratonià persistisca, no obstant això, fan falta certes condicions, que aclarixquen més la seua consistència. Cal que hi haja continuïtat, és a dir, que la percepció que podem millorar o la certesa que ens hem passat uns mesos disfrutant de la carrera a peu, va a continuar. Si a l'acabar la marató es compliren totes les nostres expectatives, deixaríem de tindre il·lusió. Si en canvi es dóna un avanç o increment de les nostres expectatives, la il·lusió subsistix i pot augmentar o elevar la seua intensitat.

Quan un corredor corre una carrera i la disfruta, pot succeir que quan acabe la recorde com un gran dia en què disfrutá de la carrera a peu. Un maratonià continua veient i vivint indefinidament la ultima marató que ha corregut. El maratonià ama tant la marató que se la pot continuar mirant durant tota la vida, sense que s'acabe mai, sense que se la done per «ja acabada».


Esta consideració ens conduïx a una evidència de la major importància per a comprendre el que signifiquen els 42195 metres. En sentit estricte, no ens il·lusiona qualsevol cosa, sinó més aïna el que no és «cosa». Ens il·lusionen, sobretot i pròpiament, les carreres; en segon lloc, els objectius que ens marquem; finalment, algunes competicions quan s'incorporen al nostre projecte personal, quan no funcionen merament pel que són, sinó per la significació que adquirixen dins de la nostra vida, per una espècie de personalització sobrevinguda.

Sens dubte la consecució de marques personals no garantix la il·lusió per a la següent marató però sense cap dubte ajuda, molts dorsaleros van aconseguir millorar les seues marques; Tino, Raúl, Tatka, Esteban, Linda, José i Juanito, amb el que eixa faceta de l'èxit es va veure complida i ara només falta la continuïtat a buscar la millora en la següent.
Tots els que hem corregut una marató sabem que té un argument, perquè és una realitat dramàtica, i per això es pot contar. Cada marató té la seua història i no hi ha manera d'entendre-la més que contant-la, cada dorsalero té la seua que sent els mateixos 42195 metres és diferent.

Els que s'enfrontaven per primera vegada amb la marató com; August, Iván, Manolo, Rafa i Vicent Cuevas tenen una narració de la història diferent de la de Vicent Arbona, Vicent Sala, Tony, Bay i Màximo que ja porten moltes maratons en les seues cames.
Si llegírem la narració de cada una de les maratons dels dorsaleros a València ens trobaríem en algun moment d'eixes maratons, en unes breus línies, esta consideració o alguna molt pareguda: “Si en compte d'iniciar el canvi de ritme en tal quilòmetre haguera esperat a tal, tal vegada hauria sigut possible una millor marató ” . Este tipus de frases es poden aplicar a tants i tants fets que ens han passat durant tota la marató, que tenen sentit perquè ens n'adonem de que les decisions adoptades podrien haver sigut molt diferents. Però davant de les mateixes sorgixen altres preguntes. Per exemple: és correcte culpar-me per haver triat un ritme en compte d'un altre? Hagueren anat millor les coses si haguera realitzat més quilòmetres?
Indagar sobre la correcció (o incorrecció) d'una determinada decisió del passat implica suposar que tenim els suficients elements de juí per a aprovar o condemnar tal decisió. Tals elements de juí són “els nostres”, és a dir, de corredors que estem potser assentats ara en una cadira però no en les situacions concretes que vam viure amb una intensitat i dramatisme que difícilment podem imaginar.
Per això, quan ens assabentem que Batiste abandona la marató, podem pensar que haguera degut prendre alguna altra decisió; però si ens trobàrem en una situació semblant, què hauríem decidit nosaltres?

Mirem ara l'altra pregunta: haurien anat millor les coses en la marató si les decisions hagueren sigut diferents? Esta pregunta suposa tindre idees més o menys clares sobre el que seria millor i el que seria pitjor per a aquell determinat moment de la carrera.
Hauria sigut millor la marató si s'haguera actuat d'una altra manera? En alguns casos la resposta pareix fàcil, però en altres seríem més honestos si ens limitàrem a descriure alguns fets i deixem de costat suposicions sobre futuribles sobre els quals no tenim idees clares.
El que sí que podem fer, ara i sempre, és reconéixer eixe misteri de la marató. Des d'ella naixen heroismes i covardies, ambicions i generositats. Després, cada un pot posar els ulls i el cor en la següent marató i vora quines opcions estaria cridat a adoptar per a construir una carrera amb menys errors i amb un poc menys de temps.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada