dijous, 29 de novembre de 2018

La paraula èxit en la marató.


Tots nosaltres ja sabem el que hem de fer en esta setmana que desembocara en la marató, ho hem parlat i preparat moltes vegades, tots d'alguna manera busquem completar els 42195 metres segons el que tenim pensat, tots busquem un èxit personal al creuar la meta.

Per al corredor de marató la paraula èxit té una màgica ressonància, pràcticament quasi tots anhelem el que esta paraula representa. Però si analitzem un poc al maratonià veurem que hi ha un èxit material que és el que ens pot indicar el nostre cronometre i un èxit espiritual que és el que ens dóna la bolla de triomfadors. L'èxit cronomètric no és el verdader triomf d'un maratonià, l'important no és guanyar-li al cronometre ja que este té un limit, mentres que la satisfacció personal de córrer una vegada més una marató no ho té.


La satisfacció personal del maratonià, roman sempre oculta, en la profunda intimitat i ell mateix no vol que mai es trenque eixa intima relació que manté amb els 42195 metres. Mala cosa és que el maratonià gallege de ser-ho, perquè podem estar segurs, de que en eixe corredor que fa gala de ser-ho, lo mític de la marató li és desconegut, entre altres raons perquè no té un element indispensable per a ser un autentique maratonià, la humilitat. Es podria aplicar ací eixe vell refrany espanyol que diu: “Dis-me de què presumixes i et diré de què manques”.
Encara que no hem d'oblidar mai quan ens enfrontem amb la marató, una altra de les frases mítiques en la marató i per a la vida, la que deia el conegut estadista i historiador britànic Winston Churchill: “L'èxit és aprendre a anar de fracàs en fracàs sense desesperar-se”.


Cap corredor de marató pot dir que no fracassa mai, o que fracassa poques vegades. El fracàs és quelcom que va lligat a la limitació de la nostra condició física, i lo normal és que tots els corredors ho constaten ben sovint. Per això, els que poden dir que triomfen en la marató no és perquè no fracassen mai sinó és perquè han aprés a superar eixos xicotets i constants fracassos que van sorgint, entrenament rere entrenament i carrera rere carrera, es vullga o no. Els que, al contrari fracassen, són aquells que de cada xicotet fracàs en compte de traure experiència, es van afonant cada vegada un poc més.
El maratonià ho sap, triomfar en la marató és aprendre a fracassar. Estic segur que els que tindran èxit el diumenge, este els vindrà d'haver sabut afrontar els inevitables problemes que els van a eixir durant la carrera. D'esta més que curiosa paradoxa dependrà molt l'encert en la marató. Cada xicotet problema que ens anem trobant durant els 42195 metres porta amb si la llavor d'una infinitat de capacitats que hem anat aprenent en els entrenaments, sobre les quals fonamentarem el nostre èxit.


Tots eixos xicotets problemes juguen, en certa manera, a favor del maratonià. Eixos xicotets inconvenients fan que siguem conscients de la nostra limitació i, al temps, ens brindarà l'oportunitat de superar-nos, de donar el millor de nosaltres mateixos. És així, el diumenge no tot serà perfecte, però veurem com hem anat adquirint la intel·ligència per a anar solucionant cada un d'eixos problemes, seria una completa ingenuïtat pensar que tot sera perfecte, qui pense així caurà al primer inconvenient.
Per això, el maratonià en els entrenaments ha d'educar el seu caràcter per a no caure en cap espècie de neurosi perfeccionista. Perquè errors els cometem tots. La diferència és que uns trauen d'ells ensenyança per a la pròxima carrera i humilitat, mentres que altres només obtenen pessimisme. L'èxit, ho torne a repetir, està en la capacitat de superar els entropessons amb esportivitat.
Em dóna pena veure a bons maratonians vindre's baix i abandonar al primer imprevist i maleïxen contra la marató per considerar-la inhumana, i s'afonen miserablement, quan el major dels fracassos sol ser deixar de córrer una marató per por de fracassar.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada