IV "Open Summer Circuit Training"

IV "Open Summer Circuit Training"

dimecres, 9 de gener de 2013

Van Aaken.


     Quasi tots els corredors coneixem i ens hem referit quan parlem de carreres a Paavo Nurmi, Jesse Owens, Emil Zatopek, Vladimir Kutse, Fabián Roncero, Marià Haro, José Manuel Abascal, Martín Fiz, Abel Antón, Fermín Cacho, José Luis González, José Manuel Martínez (Chema), Usain Bolt, Carl Lewis, Michael Johnson, Haile Gebrselassie, Kenenisa Bekele, Henry Rono, Hicham El Guerrouj, Paul Kibii Tergat, Abebe Bikila, Said Aouita, Samuel Kamau Wanjiru, Gelindo Bordin, Noureddine Morceli, Bernard Kipchirchir Lagat, Baldini, Noah Kiprono Ngeny, Mohammed “Mo“ Farah, Zersenay Tadesse… i de molts més però molt poques vegades en eixes mateixes conversacions hem anomenat els seus sistemes d'entrenament o als seus entrenadors. 



     Hui en dia es parla o es discutix poc sobre entrenadors així que molt poques vegades ens recordem d'Arthur Lydiard, Van Aaken, Hans Reindell, Waldemar Gerschler, Percy Wells Cerruty, Stampf, Emil Zatopek, Gösta Olander, Bill Bowerman, Yury Verkhoshansky, de Rossa, Renato Canova, Lluci Gigliotti… però no sempre ha sigut així.
     En els anys 50 es discutia sobre els distints sistemes d'entrenament per a corredors i sobre els hòmens que els posaven en pràctica en els seus pupils, com ara de futbol, perquè els corredors eren autèntics forofos dels seus entrenadors.
     I és en eixos anys 50, quan un doctor alemany de nom Van Aaken ve a aportar llenya al foc d'eixa batalla entre les principals corrents d'entrenament de l'època, naturistes i cientificistes. 
     Com metge, Van Aaken es definia com a científic, però no per això deixaven les seues idees de ser totalment oposades a les fins ara preconitzades pel la corrent alemanya, l'entrenament per intervals, o siga sèries.
     Es realitzaven llavors congressos a què acudien els millors entrenadors i cada un mostrava les seues teories i és en el de Duisburg en 1964 quan este metge alemany compliqua molt la teoria de l'entrenament en la carrera a peu.


     Segons Van Aaken i contra allò que era sostingut per Reindell, és l'exercici físic moderat el que permet millorar la funció cardíaca. Per a Van Aaken, el correcte era córrer a freqüències cardíaques inferiors a 140 pulsacions per minut. L'exercici lent i continu, sostenia, tindria un efecte lent, és veritat, però finalment més important que els intervals, que nosaltres solem conéixer com a sèries, sobre una variable essencial en la millora de la carrera a peu: el volum d'ejecció sistólica del cor.
    Comptant amb una cavitat més gran, el cor enviaria major quantitat de sang en cada pulsació. Però els avantatges d'este tipus d'entrenament anaven més enllà per als seus defensors (entre els que es comptava l'escola «Spiridon» de Macolin, Suïssa) per tant segons ells l'anomenada «resistència bàsica» conduiria a:
  Augmentar la capilarización de les fibres musculars (major irrigació sanguínia).
  Multiplicar la quantitat d'hemoglobina i de mioglobina.
  Enriquir les cèl·lules musculars en el seu contingut de potassi, el que afavoriria el seu potencial energètic.
  Millorar el rendiment en la carrera.
  Augmentar l'activitat dels «ferments d'oxidació biològica».
     Al contrari, l'entrenament de sèries provocaria:
-Un esgotament de l'organisme degut a un augment exponencial del consum d'energia.
-Una fatiga de les cèl·lules musculars per falta de potassi.
-Una activació de la formació d'àcid làctic.
-Una contracció general dels músculs que limita la irrigació sanguínia durant l'esforç.


     A banda, els atletes que adopten l'entrenament per sèries presentarien grans fluctuacions en la seua forma física, amb estats de molt bona forma seguits de setmanes de baixa forma i fatigues repetides.
     Alguns de tots estos punts hagueren pogut deixar un sediment constructiu si hagueren sigut objecte d'un debat honest i obert. Però lamentablement, eren temps de prendre partit, més que de buscar la veritat. S'adheria a un o altre dels mètodes com hui s'adherix a una religió o a una bandera política.
     Com a prova de la poc fonamentada que estaven les opinions, vaja esta citació d'un article escrit per un adepte a l'entrenament de resistència: “L'experiència ho ha demostrat: l'entrenament per intervals realitza la seua escultura en l'arena, mentres que l'entrenament de resistència lent i prolongat construïx sobre sou ferm, sòlid i pràcticament indestructible. Bonica propaganda, no? Però de discussió seriosa, res.
     En la pràctica, els corredors que seguien este sistema havien de verificar les seues pulsacions de mode d'assegurar-se de no sobrepassar el límit establit i de no trobar-se mai en deute d'oxigen. Atés que l'entrenament d'un corredor de fons no pot reduir-se exclusivament a un cor que bat lentament, molts entrenadors que van aplicar açò estrictament van sacrificar a gran part de dels seus corredors per imposar “el sostre de 140 ppm”.


     Per a ser més exhaustius sobre les condicions de la metodologia de la “resistència fonamental”, posem a continuació alguns preceptes formulats pel doctor Van Aaken:
  Corre llargs durant tota la teua vida perquè això és el que permet accedir a la resistència biològica.
  No deixes d'entrenar si patixes xicotets esgarros musculars o de lligaments.  Quan això ocórrega realitza exercicis de llarga duració però intensitat moderada.
  Que el teu entrenament sorgisca com un joc, com corren els xiquets, o com ho fa un indígena en plena naturalesa.
  Després d'un fons llarg, continua corrent uns 30 a 40 minuts però amb llargues pauses de repòs.
  Corre a una velocitat que no supere mai la de competició i disminuïx la mateixa quan les teues pulsacions superen els 150 ppm.
  Corre molt. És el nombre de quilòmetres l'important, no la intensitat.
  Córre tots els dies, però fes-ho lentament.
     Passats els anys continua inclús utilitzant-se este sistema encara que només amb corredors veterans però el que si que va aconseguir Van Aaken va ser que les diferències entre adeptes als intervals o a l'entrenament lent augmentaren confirmant la ruptura ja comentada entre fartlek i sèries.


     En esta guerra de caps, on la majoria elegia un camp o l'altre, alguns entrenadors no van deixar de costat cap dels dos mètodes, aprofitant els avantatges d'ambdós.  
     Entre ells, es destaca un entrenador hongarés de nom Igloi, però això ja serà una altra història.
   De moment nosaltres vam acudir a Xeraco a disfrutar d'un agradable dia de Reis on vam poder veure en forma de regals el bé o el mal que es van portar els corredors durant eixe llarg 2012 i on molts de nosaltres vam estrenar els últims avanços en material per a córrer.


XERACO

00:59:00           SISCAR BAY, CARLOS.
00:59:00           VIDAL BAÑULS, CARMELO.
00:59:12            SALA FERRER, CARMEN.
00:59:12            LLANBIES SENDRA, ENRIQUE.
01:02:14             SENDRA FRAQUEZA, J. PASCUAL.
01:02:53            VICENS PASTOR, FERNANDO.
01:05:45            SERVER COSTA, FREDERIC.
01:05:49            OLTRA BANYULS, JOAN.
01:07:45            BOIX FERRI, JOSE.
01:07:45            SENDRA FRANQUEZA, VICENT.
01:08:04            PONS SORIANO, ALBERTO JOSE.
01:08:48            PIERA FERRER, BAUTISTA.
01:08:48            WOODALL, TONY.
01:09:12             ARBONA ESCRIVA, JUAN JOSE.
01:09:12             SALA GONZALEZ, VICENT.
01:18:25             ALEMANY SENDRA, RAMON.
01:18:35             FOLQUES LORENTE, MAXIMO.
01:22:26            BOLTA NAYA, JUAN.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada