¡¡¡L'acabaré!!!

 Bon dia!!! 

Continu el que vaig començar en el whatsapp: Jo, personalment no em col·locare en el calaix d'eixida per a recórrer uns quants metres dels 42195 metres que tindré per davant, no, em pose el dorsal per a recórrer tots els metres, per a recórrer cadascun d'eixos quaranta-dos mil cent noranta-cinc metres, tots, perquè la meua visió de la marató és començar-la per a acabar-la.

La meua missió el dia 3 de desembre de 2023 és acabar el que vaig començar a la fi de l'estiu i només podré cridar; està acabat! Quan creu la meta, no abans.

Com tots els dorsalers que serem allí, sé el que significa patir molts d'eixos metres, hi sé lo que significa començar una marató i sé que no comença el diumenge 3 de desembre a les 08.55 hores, sinó que va començar a la fi d'agost quan vaig decidir entrenar-la, i soc conscient que no acabaré amb la Marató de València fins que no detinga el meu crono després de travessar la línia de meta.

Cada vegada que he travessat la línia de meta en una marató he expressat d'una forma agònica un anunci, un crit de victòria que significa haver completat alguna cosa que m'havia proposat i que, després de moltes maratons, significa que done per finalitzada una part de la meua vida com a corredor que tindrà, sens dubte, conseqüències, jo, ja no seré mai el mateix corredor que unes hores abans va començar a córrer el primer metre. Cada marató acabada és el naixement d'un nou corredor.

Eixa exclamació de victòria no té res a veure amb el resultat cronomètric de la carrera, és una altra cosa, és el crit d'un físicament feble i espiritualment victoriós lluitador, que ha complit, que ha hagut de superar molts obstacles durant mesos, i que ha passat per moments en què li era molt difícil entrenar, en què les lesions no li deixaven córrer, i no obstant això no va caure en la temptació de deixar de córrer ni d'arribar a la meta.

Jo soc conscient que no vaig a València a començar una marató, sé que acabaré el que vaig començar i, que quan em pengen la medalla, només llavors; començaré a pensar que això no és fi, que la fi es troba en la línia d'eixida de la pròxima marató la data de la qual tindré necessitat de començar a buscar a partir d'eixe moment, i llavors tot tornarà a començar de nou.

Amics, vaig a València a acabar una marató no a començar una carrera més.

 ¡¡¡L'acabaré!!!

Calia cumplir i ho hem fet

 Bon dia a tots!!! 

Com deia en la matinada d'ahir calia complir i ho hem fet, totes les activitats que havíem de desenvolupar dirigides a persones i corredors de fora del club han acabat i, encara que puga semblar que no són necessàries són i han de ser de summa importància per a un club.

Un club de corredors no ha de mirar només cap a dins, sens dubte també cap a fora, i això significa compartir la nostra afició, significa guiar als que volen començar, significa mostrar a tots els que ens envolten el que significa córrer perquè arriben a entusiasmar-se amb la carrera a peu.

Estic segur que a tots ens ha succeït alguna vegada que, en assistir a un espectacle molt bo o anar de viatge a un lloc bell, immediatament sorgeixen en nosaltres desitjos d'explicar-li'l als amics, de compartir eixa experiència amb aquells que volem.

Quan estàs emocionat amb alguna cosa, vols parlar d'això tot el dia i amb totes les persones que et trobes. En això consisteix la comesa d'un club: parlar d'eixe tresor a tots.

Seria molt egoista que un club es guardara eixe tresor per a si, deixant als altres que vagen per camins equivocats. Segons ho veig jo, esta és una missió que no ha d'oblidar-se i, que no obstant això molts de nosaltres no veiem necessària.

Ara, passats ja tots els actes cap a l'exterior torna a ser hora de mirar-nos el melic, i concentrar-nos en nosaltres, en els dorsalers, en la Marató de València, en el XIV Trofeu Dorsal 19, el Polvoró, la Gala de Dorsal 19, en els entrenaments… Però cura, un dels perills en els quals podem caure és el de ser egoistes, i hem d'estar atents amb no confondre-ho amb voler que ens vaja bé.

És indiscutible que Dorsal 19 ha de buscar el seu propi bé i créixer, sent un clar error no fer-ho així, però no buscant-se exclusivament a si mateix, sinó obrint-se als altres, és a dir a través de ser generós. La millora de Dorsal 19 passa, no ho dubteu, per fer coses bones per a la carrera a peu i que tots estiguen contents, sent condició necessària per a ser un millor club tindre satisfets als altres, als quals pel motiu que siga no s'integren.

En canvi, un club egoista procura cridar l'atenció sobre si, es creu el centre de l'univers, només li importa ell i considera als corredors únicament des del punt de vista de la seua utilitat o conveniència per a si. Dorsal 19, si es tanca en si mateix, sense voler, intentarà utilitzar i manipular als seus membres, llavors no és que no vulga millorar, sinó tot el contrari, vol millorar, però seguint un camí equivocat; en realitat se sent incapaç de desenvolupar activitats que acosten a tots els seus membres pel que fracassarà en les seues relacions interpersonals entre ells.

Esta clar que Dorsal 19 s'ha de voler a si mateix, que no és el mateix ni molt menys que ser egoista perquè són en realitat conceptes oposats. Resumint: hem de superar l'egoisme per a arribar ser un gran club, perquè només serem més grans i millors quan les nostres activitats ens porten i ens acosten a tots els corredors.

Hem de desitjar amb totes les nostres forces ser millors, ser un club de referència en la Marina, la qual cosa ens imposa l'obligació de voler per damunt de tot als nostres corredors, a través de bolcar-nos a voler la carrera a peu i a tots els que la practiquen.

Ja sé que a vegades no m'explique bé i que per això no se'm comprén, però és que tinc les meues reticències a la gent fidel a si mateixa, vaig amb un exemple. Si una persona decideix casar-se, li demane que siga fidel al seu cònjuge, al seu projecte de vida, al seu compromís. No a si mateix. El mateix amb els corredors d'un mateix club. Si m'arriba un corredor que vol ser dorsaler i se'm presenta com algú fidel a si mateix, tinc les meues reticències sinó no m'ho explica molt bé. Ja se que la carrera a peu és un esport individual, però jo no estic insinuant que s'haja de renunciar a la millora personal, sinó tot el contrari. El perill és el de convertir-se cadascun en la seua pròpia mesura. I ser un jutge i part està molt lleig. I perillós. La grandesa de l'ésser humà, i un corredor ho és, està a comprometre's lliurement amb les coses que valen la pena. I saber mantindre eixe compromís per damunt de tot.

Per a mi fidel a si mateix és el que manté la fidelitat als seus compromisos lliurement adquirits. El que canvia d'opinions, el que evoluciona cap a compromisos cada vegada més grans, el que sap estar sempre al costat dels problemes, pero el que canvia el discurs segons les circumstàncies, no és fidel a si mateix. I no és lo mateix. Encara que ho disfresse aprofitant que estem en una farsa permanent.

En fi, ho deixe per hui.