IN MEMORIAM

dilluns, 31 de desembre del 2012

No podem resignar-nos!


     No volguera que acabara el 2012 sense fer una breu entrada a eixa actitud de l'ànima que és sentir-se vell.
     Sentir-se envellir és dolorós, a ningú li agrada, però tots volem viure molts anys. És llei de vida nàixer, créixer i envellir. Si o si.
     Primer som bebés, xiquets, jóvens, adults i ancians, encara que açò últim el disfressem amb altres noms.


     Envellir, m'agrade o no, és un fet ineludible.
     Però el problema no és ajuntar anys, sinó el sentir-me vell.
     Quan Ramón decidix córrer la marató de Castelló molts van pensar que s'equivocava, que la seua edat no era recomanable córrer tants quilòmetres, que la seua època de marató havia passat, que era vell.
     Això va pensar molta gent.
     La gent es va equivocar.
     El corredor Ramón va resultar ser el corredor més jove d'esperit que ha tingut Dorsal 19 en tot 2012 i quasi segur en tota la seua història.


     Saber que m'estic fent vell es constata amb facilitat; canes, calvície, artrosi, ulleres de llarga vista que cada vegada tenen més augment, arrugues.
     Ser vell també ho constate amb la pèrdua de l'entusiasme, la nostàlgia que els vells temps van ser millors: lo nou no és bo, això d'abans era lo bo.
     Quan es viu mirant per a arrere és que s'ha arribat a la vellesa definitiva.
     No vaig acceptar este tipus de vellesa.


     Tots tenim moments de debilitat en què ens sentim aclaparats, desubicats, no trobem el nostre lloc i ho expressem i ho escrivim.
     La vida a qualsevol edat va ser creada perquè tots la visquem i la fem viure, potser de manera distinta segons com estiguen els nostres ossos, però lo essencial que es necessita per a morir jove és tindre el cap jove, el cap amb alguna il·lusió, amb algun desig inclús quant les cames no acompanyen.
     Em ve a la memòria el cas del compositor José Verdi. Als seus 74 anys va regalar al món de la música l'arxiconegut Otello. Anys més tard, fregant els 80 continua la seua producció i dóna a llum al Falstaff. No era suficient. Els anys pesen, però de què serviria estalviar vida i energies? Als 85 d'edat corona la seua vida amb l'Ave María, el Stabat Mater i el Et Deum.


     Ara que molts dels membres de Dorsal 19 s'acosten als seixanta i alguns ja els han sobrepassat i s'acosten als setanta, pense que el més trist seria que em sentira un vell que es crega mort, inservible, una ferralla. 
     No puc i no podem cap de nosaltres perdre la il·lusió i l'optimisme.
     Hauria d'estar prohibit, també en Dorsal 19. La vida és un continu quefer. Sempre es pot ajudar, aconsellar, escriure, organitzar, col·laborar, acompanyar…
     No hi ha pitjor malaltia que la desconfiança i no sentir-nos ubicats.
     Desgraciadament els sers humans som els únics que caiem en ella.
     Pareix que l'edat inocula gèrmens nocius i ens sentim inservibles, baüls de records o peces de museu.
     No pot ser així! No podem resignar-nos! Cal deixar este món de la carrera a peu millor del que el vam trobar, a Dorsal 19 més gran. La vida és una tasca, una assignatura que dura fins al final.
     Eixe pensament va ser el que va animar al polític Adenauer a prendre les riendes del seu país. Contava 77 anys i Alemanya era nació derrotada per la guerra. No es va abaixar del cavall i va estar en la presidència fins als seus 88 anys d'edat, suportant les inclemències dels temps moderns.


     És més gran un xicotet club com a Dorsal 19 que la “gran” Alemanya!
     No pot ser que mentres Dorsal 19 s'este convertint en un club gran nosaltres ens sentim vells!
     Quin motiu podria arraconar-me i declarar-me un trasto inútil al sobrepassar el llistó dels seixantes? Ai, això de viure és massa bell! L'edat, abans que enterbolir els dies, ens deu omplir de color i de fantasia. Als humans ens passa el que al vi: com més anyenc, major és la qualitat i el sabor.
     L'ideal d'un home no pot ser arribar a vell. Això seria viure en blanc i negre, en un tauler d'escacs, arriscant-se a ser menjat per qualsevol peça assassina. Cal viure a colors: amb profunditat, amb optimisme, a braçades entre el dia i la nit.


     El famós savi de l'antiguitat Cató va començar a estudiar grec als 80 anys. A la mateixa edat Goethe acabava la seua obra mestra el Faust. Si s'haguera retirat, si haguera obeït als suggeriments de tants amics: “A la teua edat és millor viatjar; no exageres, ja has escrit molt; pots sentir-te orgullós...”, què haguera succeït? Que hui en dia ens privaríem potser de l'obra cima de la literatura alemanya i ningú mencionaria el nom de Goethe. Si als seixanta haguera deixat d'escriure seria un segundon, un don ningú.
     I els exemples són tants...
     Per això m'enorgullisc al parlar d'eixos “vells jóvens” que són i som en Dorsal 19, i que esprimin les nostres habilitats i virtuts fins que...
     Si al final de la vida, la vida ens troba cansats per sembrar, per ensenyar, per organitzar, per presidir serà una bella manera de morir-se.
     Perquè haurem mort sent jóvens.


     En fi, no se si és la millor entrada per a acabar un any, però volia deixar a este vell any totes les males sensacions, tots els mals auguris, tots els sentiments negatius que m'acompanyen i que es podrisquen en este 2012 pa què 2013 comence com ha de ser, un any per estrenar, fresquet com a acabat de pescar o calentet com a acabat d'eixir del forn. Un any jove que faça desaparéixer a un vell 2012.

FELIÇ ANY 2013.

diumenge, 30 de desembre del 2012

Presents en el present.


     “Tots desitgem als altres i a nosaltres mateixos un bon any, però pocs lluiten per obtindre'l.”
     Així acabàvem l'última entrada, però quins són els nous reptes que ens podem plantejar per al 2013. A l'inici de cada any, invariablement ens fem la mateixa pregunta. 


     De fet, no som els únics a estar obsessionats de saber què és el que ens va a passar en el futur –I no sols a principi d'any-, és més, inclusivament arribem a consultar tot el calendari de carreres per a veure quins seran els nostres objectius.
     Si no em falla, els típics interrogants han de ser: Com ens anirà en la pròxima carrera?, quina marca aconseguirem?, quan correrem la vinent marató?, eixirà bé la Volta a Peu a Pego?,  a quantes carreres de la Volta a la Marina acudirem?, canviara el circuit de la III Mitja Marato “Vila de Pego”?, correrem, caminarem o acompanyarem en la Yecla –Pego?,  qui seran els nostres rivals directes en la carrera del club?,  on serà la carrera del club?, estarem en forma?,entre moltes altres més.


     En fi, vivim preocupant-nos pel que vindrà i deixem passar de llarg el moment actual; sense donar-nos compte que moltes de les coses que volem que ens passen en el futur depenen de com ens manegem en el present. 
     Per exemple, si volem buscar les respostes a moltes de les anteriors preguntes només hem de haver acudit hui a l'excursió de Murla o a la Volta de la Vall de Gallinera i hem d'acudir a la Sant Silvestre de Pego, al Gran Fons de Xaraco i sobretot al menjar de Nadal del club el diumenge 13.


     Si no afrontem el present immediat deixem que qualsevol circumstància es faça càrrec del nostre destí, no siguem còmodes com quan usem el pretext de la pluja per a justificar que no podem entrenar; quan la verdadera raó va ser que ens va donar fluixedat de por o estàvem molt a gust prenent un café amb els amics.
     Per tant, si el que volem és saber com anirà 2013 per Dorsal 19, no hem de recórrer als astres ni a la màgia, ni a llegir el blog el mes que ve, ni esperar que altres decidisquen per nosaltres; l'única cosa que hem de fer és encaminar els nostres primers entrenaments i carreres d'una manera adequada per a estar presents en el present, en eixos moments claus.


     D'esta manera, assegurem que podrem fer un pronòstic molt encertat del nostre futur.
     Viure sempre pensant en el futur és ridícul i en el passat impossible, així que visquem bé el nostre present que és l'única cosa que en realitat tenim!

dissabte, 29 de desembre del 2012

Un any nou per davant.


     Començarem un nou any ja.
     Començar com si fóra qualsevol cosa és una enorme malaptesa. Un any per davant per a córrer i entrenar és un regal massa gran per a llançar-lo a perdre.


     Alguna vegada heu sentit en el més fondo del vostre ser eixe desig profund i enorme de millorar o de canviar? Si és així, no deixes que el desig s'escape, perquè no tots els dies ho sentiràs. Si hui sents eixa crida a voler córrer més carreres, a ser més ràpid, a ser més resistent, a ser distint, atrapa-la amb força i fes-la realitat.
     L'inici d'un nou any és el moment per a reunir les forces i tota la il·lusió per a començar el millor any de carreres, perquè el que es propose convertir este en el seu millor any, ho pot aconseguir.
     L'any nou és una oportunitat més per a transformar-se com a corredor, com maratonià, i també com a persona. «Vull ser diferent, començaré bé; així serà més fàcil seguir bé i acabar bé. Potser l'any passat no va ser el meu millor any, em va deixar un mal sabor de boca.


        Este serà distint, vull que així siga; és un desig, és un propòsit, i no el vaig a fer malbé. Tinc una altra oportunitat que no malbarataré, perquè la vida és massa breu».
     Qui és capaç de dir: "Des de hui, des d'este primer dia, tot serà distint"? “Un altre estil de vida, una altra forma de ser, un altre tipus d'entrenament, més quilòmetres, altres maratons. Per què no intentar-ho?”
     En els moments en què hem acabat les nostres carreres, cansats, defraudats, plens de culpa, arribem a pensar: «Per què no deixar de córrer?» Però en eixos mateixos moments es pot pensar una altra cosa: «Per què no començar de nou?».
      

     Alguns veuen les seues carreres i marques del 2012, i pensen que la temporada passada ha sigut gris, vulgar i mediocre, i el seu gran argument i raó per a desesperar-se és: «He sigut un Desastre, què puc fer ja?» Però altres trauen d'ací mateix el gran argument, la gran raó per al canvi radical positiu: «No em resigne a ser vulgar; vull continuar corrent, vull lluitar, entrenaré, vull tornar a començar».
     El 2013, un any acabat d'eixir de les mans, és un any que encara no està estrenat. Què faràs amb ell? L'any passat no et va agradar? no donares la mesura? Amb aquest què faràs? Un nou any acabat d'iniciar: tot comença, si tu vols; tot torna a començar...
     

Dorsal 19 s’uneix als grans insatisfets, als que reneguen de la mediocritat, als que, encara conscients de les seues debilitats, confien i lluiten per continuar gaudint amb la carrera a peu.
     Tots desitgem als altres i a nosaltres mateixos un bon any, però pocs lluiten per obtindre'l.
     En Dorsal 19 som dels segons.

dilluns, 24 de desembre del 2012

Un bon inici de Nadal.


          Fa un moment m'he assentat davant de l'ordenador i m'he espavilat de sobte al veure els temps de les mitges i he vist com va anar el descans actiu de Dorsal 19 este cap de setmana, sabent que estem en unes dates ideals per a descansar i intentar aprofitar estos dies per a agafar energies.


     D'entrada anar a participar en dos Mitges Maratons no pareixia que fóra una bona idea però els corredors de Dorsal 19 són disciplinats i pareixia que sabien mantindre els ritmes adequats per a no passar-se.
Com acabe de veure els temps, he de pensar que o les Mitges són molt curtes o no han fet ni punyeter cas dels ritmes.
     La Mitja d'Aspe amb circuit homologat i amb moltes pujades i baixades era un lloc ideal per a disfrutar de la carrera a peu i oblidar-se dels temps.
     La 20a Quarta I Mitja Marató Picanya – Paiporta oferia també, amb un circuit més pla, la possibilitat de realitzar un bon descans actiu.
     En un principi les festes Nadalenques les teniem pensades per a recuperar totes les nostres forces i mantindre el bon estat de forma que vam obtindre amb els entrenaments de les maratons. 


     Però com tenim la sort de tindre tots els caps de setmana carreres la idea era córrer-les a un ritme lleuger i reduir un 20% el quilometratge setmanal evitant els nostres circuits més durs a fi d'evitar en la mesura que es puga les pujades i les baixades. 
     Havíem parlat també per a mantindre el nostre estat de forma realitzar-nos algun massatge o relaxar-nos algunes vegades en la piscina. 
     També vam comentar que la nostra alimentació juga un rol determinant en estes dates per a mantindre el nostre estat de forma i que calia controlar molts els dolços de Nadal i l'alcohol en totes les seues variants. Pues ni punyeter cas.
     Durant estes festes Nadalenques i de Cap d'any tenim la tendència a relaxar-nos en l'alimentació i aprofitar els diferents dinars, ja siguen en família, en amics o d'empresa per a augmentar de pes.


     Tots sabem alguns trucs per a mantindre el nostre pes a ratlla, el més usat és realitzar entrenaments llargs a un ritme lent els dies anteriors als sopars en què sabem que no ens anem a controlar.
     El principal problema amb els quilos no són els abundants sopars ni els dolços sinó la falta d'entrenament, el que realment ens fa augmentar de pes és la peresa que ens dóna eixir a córrer amb ressaca o amb l'embafe ple, perquè les llargues dinaes fan quasi impossible eixir a entrenar.
     Lo aconsellable seria eixir a rodar uns 30 minuts en els dies en què és complicat entrenar, just per a cremar entre 600 i 800 calories i oblidar-nos d'entrenaments durs ja que moltes vegades ens resulta molt difícil córrer fort, és millor estos dies eixir a córrer a sensacions.
     Les festes estan començant i ja tenim les primeres alarmes enceses, estem corrent massa ràpids o les carreres són curtes, i encara ens falten les Sant Silvestres, alguns ja han demostrat en els sopars d'empresa el seu estat de forma, no corrent entre les taules sinó demostrant que l'entrenament de la carrera a peu servix i molt per a ballar, que també és una bona forma de cremar les calories dels sopars.


     Vist com se'ns presenten estes festes estic segur que hi haurà bàscula abans de l'entrenament del dia 13 de gener per a repartir els circuits segons els quilos de cada un per a així no tindre després en el menjar del club cap tipus d'impediment per a complir en la taula com tot bon corredor de Dorsal 19.



20a Quarta I Mitja Marató Picanya – Paiporta.

01:24:03   FOLQUES LORENTE, MAXIMO.
01:25:00   SISCAR BAY, CARLOS.
01:33:59   PONS SORIANO, ALBERTO.
01:34:24   SENDRA FRANQUEZA, J. PASCUAL.
01:37:02   SENDRA FRANQUEZA, VICENT.
01:37:15   WOODALL, TONY.
01:37:17   OLTRA BAÑULS, JOAN.
01:42:38   VICENS PASTOR, FERNANDO.

Mitja de Aspe.

 Sala Ferrer, Carmen.-               1.27.36.
Sala Gonzalez, Vicent.-              1.40.32.

dissabte, 22 de desembre del 2012

El nostre amic Arthur Lydiard.


           Els culpables de molts dels vicis i costums de Dorsal 19 no són altres que Arthur Lydiard i Ernst Van Aaken.
     El culpable d'eixes preparacions de mesos per a la marató, de perquè en Dorsal 19 es realitzen tants quilòmetres, el culpable d'eixos aparents canvis en els circuits i el perquè de sobte sempre estem donant voltes per Sant Antoni o com ens passem setmanes corrents per la Marjal i del perquè un dia ens oblidem d'estos circuits i ens encabotem a pegar voltes per Sagra i el Ràfol o ens machaquem durant setmanes el carril bici no és un altre que Arthur Lydiard.


     I el culpable de lo que realitzem les ultimes 13 setmanes abans de la marató, el responsable del perquè realitzem canvis de ritme d'un quilòmetre o de perquè a vegades els realitzem de 3, 5 o10 quilòmetres no és un altre que Ernst Van Aaken.
     Encara que el verdader culpable de tot és Dorando Pietri que ens ha fet amar la marató i presentar-nos en una certa forma a Arthur Lydiard i Ernst Van Aaken.
     Així que, els culpables que en Dorsal 19 ens passem pràcticament tot l'any entrenant llarg, que no dur, no són altres que estos dos senyors que ens obliguen a començar a pensar en marató 25 setmanes abans de la carrera.
     Segurament ja hi haurà algú que este pensant que seguint els models d'estos dos entrenadors no arribarem a ser corredors d'elit, i tal vegada no li falte raó, però és que nosaltres només volem arribar a la línia d'eixida de la vinent marató, a la de meta ja és una altra història.
     Segurament també hi haurà algú que ja haja tret comptes i se n'haurà adonat que són 6 mesos els que dura la preparació d'una marató en Dorsal 19.
     És veritat però no és del tot cert, Arthur Lydiard va ser el creador de la metodologia de l'entrenament en forma piramidal, va ser el primer que estructura tot un entrenament complet.
     Segons esta forma d'estructurar l'entrenament, la piràmide estaria dividida en quatre escalons i en cada un d'ells desenrotllaríem una o diverses característiques fisiològiques, en l'escaló següent passaríem a mantindre els beneficis de l'anterior i afegiríem altres.


     Ja sabreu que segons que fase ens trobem estarem entrenant una qualitat en especial, per això hi ha setmanes que ens interessa córrer per la Marjal i altres que ens interessa córrer per Sant Antoni.
Arthur Lydiard pensa que la base de la piràmide que el denomina “període de construcció” és per a adquirir resistència aeròbica i que hauria de tindre una duració entre 4 i 8 setmanes, depenent de l'estat de forma de cada u. I que representa l'entrenament base de tots els corredors ja siguen d'elit, populars o de Dorsal 19 encara que és essencial per als principiants.
     Esta fase és la que hauríem de començar allà per abril si pensem córrer la marató de València, depenent del nivell de cada corredor caldria començar abans o després, per exemple; si no podem córrer durant 1 hora i mitja, esta fase deuria durar entre 10 o 12 setmanes si en canvi som corredors que portem corrent més de 5 anys i estem corrent uns 80 quilòmetres a la setmana ens bastarien 6 setmanes per a completar el nostre entrenament aeròbic, un altre exemple si no arribem a 80 quilòmetres a la setmana i portem pocs anys en este món de la carrera a peu necessitaríem entre 8 i 10 setmanes, com veieu de qualsevol manera són moltes setmanes.
     Arribats a esta altura ja no ens queda més remei que dir per damunt quals són els entrenaments que hem de realitzar en esta fase, efectivament, la carrera lenta i llarga. Però un aclariment, devem saber distingir entre una carrera lenta que ens dona un benefici i una altra carrera lenta que ens done la recuperació d'un esforç realitzat. Un altre exemple; si som un corredor que tenim una marca en marató d'al voltant de tres hores i realitzem un entrenament de carrera lenta de 40' ens va a donar poc rendiment, només ens servirà com a sessió de recuperació per a després d'un entrenament llarg o dur. El ritme de carrera entre una sessió de carrera lenta de recuperació i una de carrera lenta llarga sol variar molt poc la diferència ha d'estar en la duració que no deuria baixar dels 90 minuts.


     Un poc més d'este període de “construcció” del nostre ja amic Arthur Lydiard, en estes setmanes l'objectiu és fer molts quilòmetres i que millor que realitzar-los en plena naturalesa i en circuits el més variats possible, la marjal reunix totes les característiques idònies així com el nostre famós circuit de Sant Antoni i les nostres excursions a la Vall d'Alcala o la Reprimala, és temps de disfrutar de la nostra naturalesa, és temps que els nostres GPS es carreguen les piles i els deixem connectats a casa perquè amb un simple rellotge per a arribar a temps a l'esmorzar tindrem suficient, el ritme ens interessa poc en esta fase de la preparació.
     No sols serà córrer llarg i lent, perquè realitzarem algunes acceleracions de 100 o 200 m. però només amb un objectiu biomecánic pa que els nostres músculs no se'ns engarroten de tant de córrer lent amb la camallada curta.
     Arthur Lydiard té en el període següent que l'anomena de Potència i que ve a durar un mes, les famoses carreres i sèries en pujada per a adquirir força en les nostres cames, també té un període especifique que sol durar unes 6 setmanes en què entrenarem la potència aeròbica i una cosa molt important la resistència a eixa potència amb sèries llargues i entrenaments a ritmes molt pròxims al de la marató. Despres encara ens queda per a córrer en bona forma la nostra marató escoltar el que ens recomana  Ernst Van Aaken.
     Però tot açò que ens pot paréixer encara molt llunyà ja ho tenim molt prop, com el 2013, ja que la marató de Barcelona ja esta prop, i encara que els maratonians de Barcelona ja es troben pràcticament en les mans d'Ernst Van Aaken, hui he volgut recordar a Arthur Lydiard que gràcies a què només es dediqua a entrenar campions en els seus inicis, en la dècada dels 60 i 70, i que després ha sigut un entrenador d'entrenadors, hui podem entrenar basant-nos en les seues ensenyances.


     Actualment les seues teories estan en desús en l'elit, acusant-lo de basar els seus entrenaments a acumular Km. sense sentit. Personalment pense que, en realitat, inclús els entrenaments moderns tenen el seu nucli en les seues teories.  Amb els seus matisos i diferències, clar, adaptant-les als nous temps i a les noves tècniques d'entrenament (que també n'hi ha). Però per a mi Lydiard va deixar dit el 80% del que calia dir sobre la teoria de l'entrenament.
     Però com se que alguns els agraden els números i les dades només recordaré el seu pas per Finlàndia: Arthur Lydiard, va arribar a Finlàndia en l'hivern de 1967. Ell ja era llavors el responsable dels èxits de Peter Snell, Murray Halberg, etc. L'atletisme finlandés havia tocat el fons i Finlàndia contractava a Lydiard per a superar un molt mal moment.
     El 20 de març de 1967, Arthur Lydiard aterrava a Finlàndia. Des de l'aeroport d'Hèlsinki, Lydiard va prendre rumb al nord, cap a la localitat de Tampere, el quarter general que havia triat per als dos anys següents.
     Els corredors finlandesos es conformaven d'entrenar unes cinc vegades per setmana completant 50/80km setmanals. I no tenien ni la més remota idea que Lydiard els anava a exigir 170-180 Km. setmanals. I això va ser el que van realitzar durant dos anys, acompanyats per Lydiard, respectant la seua forma d'entendre la planificació anual.
     Quan Arthur Lydiard va abandonar Finlàndia al març de 1969, encara no hi havia cap atleta finlandés d'elit internacional, però començaven a haver-hi senyals. Una era Lasse Viren.
     Al contrari que la generació anterior de finlandesos, a Lasse li agradava córrer i amb Lydiard va aprendre a amar els quilòmetres. En 1967 va córrer 1.564 km; en 1968, 2.019 km; i en 1969 va arribar a 3.400. Només corrent s'arriba a ser corredor. No cal témer als quilòmetres, cal amar-los! No cal témer a córrer dos hores, cal disfrutar-les!
     El 3 d'agost de 1969 en la xicoteta localitat d'Inkeroinen, Lasse Viren va començar a arreplegar els fruits dels quilòmetres i de la seua relació amb Lydiard. Els primers 1.000 metres es van cobrir en 2:41, els 2.000 en 5:31. El temps final de Lasse Viren, 14:17, es va convertir en un nou rècord nacional júnior.
     En l'estiu de 1969, va batre de nou el rècord júnior de Finlàndia i d'Escandinàvia en esta mateixa distància amb una marca de 13:55. En l'últim any, Lasse havia millorat la seua marca personal de 14:59.4 a 13:55.
     Rolf Haikkola, seguint el mestre Arthur Lydiard, va començar a exercir d'entrenador personal de Lasse cap a 1970. Lasse Viren i Rolf Haikkola van acordar formar un equip. En 1970, Lasse Viren va córrer 3.728 Km.; en 1971, 5.332; i en 1972, 7.348 Km. La doble corona olímpica de 5.000 m.l. i 10.000 m.l. en els Jocs Olímpics de Munic 1972 i Montreal 1974 estava ja penjada prèviament en el coll de Lasse Viren.
Arthur Lydiard havia sigut la clau, una cosa que sempre va reconéixer Lasse Viren en totes les entrevistes que va concedir als mitjans de comunicació.


     Una altra cosa, tal vegada la més important que li devem al nostre membre honorari de Dorsal 19, Arthur Lydiard, és el que popularitza el terme jogging. La idea de trotar en grup de forma organitzada va ser donada a conéixer en un article que va escriure en el diari New Zealand Herald al febrer de 1962. En l'article es feia una invitació perquè atletes i persones que buscaven adquirir condició física es reuniren una vegada per setmana per a trotar i socialitzarse. El periòdic suggeria que este grup de persones es denominaren el “Club de Joggers d'Auckland”. Va ser la primera vegada que es va usar el substantiu jogger per a referir-se als trotadors, ara si que sabem de qui va ser la idea d'eixir a entrenar els diumenges tots junts per a després “socialitzar-nos” amb un bon esmorzar.
     A si que l'entrenador de Steve PrePrefontaine i cofundador de Nike, Bill Bowerman va visitar el seu amic Lydiard en Nova Zelanda en 1962 i es va familiaritzar amb la pràctica del jogging. Va tornar a Estats Units per a introduir el concepte. A la gent li va encantar i va escriure diversos llibres respecte d'això i prepara el boom de les carreres populars. 
     Ara es pot comprendre perquè en Dorsal 19 sempre estem preparats per a realitzar una tirada llarga o córrer una marató, som alumnes no sols de les gestes de Dorando Pietri si no també de les ensenyances d'Arthur Lydiard, encara que per a córrer ràpids una marató no ens queda mes remei que passar, com tots els mortals, pel període d'entrenament especific per a la marató que ja és responsabilitat d'Ernst Van Aaken, per cert alemany, que ens fa suar i algunes vegades maleir la carrera a peu, però és el que tenen els alemanys, que són durs molt durs.
     Bo, fins a l'altra que espere siga més curta i potser més divertida, però és el que té estar un dissabte sense entrenar, que ens passem la vesprada davant de l'ordinador.

dijous, 20 de desembre del 2012

Descans Nadalenc.


                    Han passat ja les últimes maratons d'este ja vell 2012 i tot pareix indicar que Dorsal 19 es va a prendre un xicotet descans però les carreres no descansen i este últim diumenge encara podíem anar a córrer a Rafelcofer.
El descans en tot entrenament hauria de ser una sessió obligada dins de totes les activitats que realitzem per a mantindre i millorar el nostre estat de forma.


El descans el tenim moltes vegades associat a les vacacions, com un temps per a reprendre forces, per a poder realitzar amb més deteniment alguna activitat que en la resta de l'any, per les ocupacions, no podem realitzar, però com a corredors necessitem uns descansos extres per a recuperar-nos després d'esforços molt intensos o després de llargs períodes d'entrenament.
El començament de la Bíblia, en el Llibre de la Gènesi, quan narra la creació del món i de l'Home, ens diu que al sèptim dia, Déu va descansar. Crea el món en sis dies, i el sèptim descansa.
I em pregunte com és que Dorsal 19 pareix que no descansa, sempre esta en alguna carrera o realitzant alguna activitat.


Potser, si pensem un poc, el desig de descansar de les nostres activitats o aficions, haja de veure doncs en que moltes vegades ens toca realitzar esforços que no ens agraden, que hem de fer-los, però que no ens omplin plenament, que en definitiva no “amem”.
Per això, pense que el descans de Dorsal 19, després de tants mesos d'entrenaments i carreres, que realitzem pel nostre afecte i amor a la carrera a peu, és un temps de “disfrutar” el que hem fet, un moment de seguir “amant” totalment tots els entrenaments i carreres que hem realitzat.
Quan diem que Dorsal 19 descansarà este Nadal no diem una altra cosa ni fem una altra cosa que continuar disfrutant allò que s'ha aconseguit durant 2012, que és el poder continuar amant i disfrutant del que tenim, del que hem fet.


El nostre descans és per a poder disfrutar més del que hem fet, del que tenim, de les persones que ens rodegen, i descansem quan ens n'anem a córrer la nostra Sant Silvestre o alguna Mitja o algun Gran Fons, o descansarem també quan ens quedem a casa i isquem a córrer tots junts per a després acudir al dinar de Nadal del club i poder compartir més i d'una manera distinta amb els que vivim i correm, no sols ja el que hem realitzat sinó també tot el que ens oferira el 2013.
Descansem recordant allò que s'ha succeït en 2012 i imaginant el que ens oferira el 2013, descansem perquè no estem realitzant cap entrenament, descansem fent lo que mes ens agrada, però això si, descansem encara que parega estrany, corrent.


RAFELCOFER.

CARMEN SALA FERRER.-           0:40:21.
FERNANDO VICENS PASTOR.- 0:41:24.
JOAN OLTRA BAÑULS.-               0:45:09.
VICENT SALA GONZALEZ.-       0:53:48.

dissabte, 15 de desembre del 2012

Premis José Marsal Caballero.


             Hi ha notícies a les què moltes vegades no prestem molta atenció com per exemple la següent: "Radio Dénia Ser entrega los premios José Marsal Caballero".
Però saludem abans a tots els corredors de la Marina.


Que apareix en la web del diari Las Provincias i que diu així:” El centro social de Denia fue el escenario anoche de la gala de entrega de los Notables, Premios José Marsal Caballero, que todos los años y, ya van 32, celebra Radio Dénia Ser. En esta ocasión los galardonados fueron el Hotel Les Rotes, el Comité organizador de la Volta a la Marina, Jesús Reina, José María Gallardo, Antonio Reig y José Vicente Benavente”.
Doncs bé, ja vos n'haureu adonat que ens han donat un premi i la Cadena Ser de Dénia ens l'ha donat per: “Per aconseguir promoure i motivar la massiva participació de les persones en les carreres populars que es disputen de cap a cap de la Marina Alta”.
Este premi s'ha donat als nou clubs que ja portem 17 anys organitzant la Volta a Peu a la Marina i que jo vull expandir a tots els clubs que diumenge darrere de diumenge ens fan disfrutar en qualsevol part d'Espanya de la carrera a peu i l'expandisc perquè “Per aconseguir promoure i motivar la massiva participació de les persones en les carreres populars que es disputen de cap a cap de la Marina Alta.”, perquè excepte per la localització este premi se'l mereixen també tots els clubs que mantenen en el seu dia a dia els nostres mateixos objectius.


Ara bé, Quin és, en primera lloc, l'ofici i l'objectiu d'un club de corredors, sana, i esportivament entés, si no precisament cultivar i promoure la massiva participació de les persones en la carrera a peu i desenrotllar la seua salut?
Encara que tot l'anterior és prou conegut i realitzat per molts corredors, a pesar de ser tan bàsic, és al mateix temps fàcilment descuidat en el món de la carrera a peu de hui. Baste citar ell titule del llibre del Barrie Houlihan, “Dying to win” (Morir per a véncer) per a veure com una distorsió de l'esport, per exemple, la del dopatge, nega fonamentalment este fi d'educar i enfortir el cos fins al punt que una cosa saludable es convertix en quelcom danyós i inclús mortal.
També en un món on creix l'obesitat i les malalties físiques –Ambdós a vegades condicionades per una vida plena d'estrés– hi ha molt que recuperar en el mateix esport i en la sana recreació física perquè estes activitats saludables tornen a ser practicades i disfrutades en bé del cos.
I este és el treball que estan realitzant molts clubs, promovent carreres cada vegada menys competitives i més participatives.
Però, més enllà de la salut física, hi ha un poc més que podem trobar en les carreres populars? Si el primer objectiu seria el de desenrotllar, i enfortir el cos el segon hauria de ser el de predisposar el cos al servici de la persona. Les carreres populars, adequadament dirigides desenrotllen el caràcter del corredor fent-lo una persona valerosa, que sap perdre amb generositat i véncer sense presumpció. No és només desenrotllament físic. La carrera a peu correctament entesa ha de tindre en compte a la persona en la seua totalitat.
Sens dubte, este és un camp grandíssim on els clubs, poden i deuen a través de les seues escoles, activitats, entrenaments i carreres aprofitar la potencialitat “formativa” d'estes activitats.


Si pensem que els nostres clubs estan actuant d'esta manera és fàcil arribar a la conclusió que la carrera a peu és cultura.
El premi Notable, José Marsal Caballero que ens a concedit Ràdio Dénia Ser, a tots els clubs vull pensar que és un reconeixement també a l'acció cultural que desenrotlla el nostre esport i que en estos anys de crisis tantes autoritats estan despreciant. Este reconeixement ens ha de fer seguir en este camí perquè sens dubte, veiem l'espai cada vegada més ampli que ocupa l'esport en la vida de la nostra societat. Podem veure també que la pràctica dels diversos esports, sobretot a nivells professionals, tendix a allunyar-se cada vegada més dels ideals originals de l'esport.
Considerant tot açò és necessària la necessitat dels clubs, és a dir, a cada un en la mesura que siga possible a començar amb el treball ardu però essencial de tornar els valors fonamentals a l'esport. Potser en la història de la humanitat mai com hui ha tingut l'esport tanta importància.
En fi, donem les gràcies a Ràdio Dénia Ser per recordar-se de nosaltres i d'atorgar-nos este premi recordant-se d'uns clubs que no desitgen cap benefici ni econòmic ni polític si no sols el d'expandir el seu esport.

divendres, 14 de desembre del 2012

No hi ha paraules o no les trobe.


            Grete Waitz, després de córrer i guanyar la seua primera marató de Nova York va dir “Mai correré açò de nou”, guanya huit vegades més la famosa marató, així que les sensacions després d'acabar una marató ens poden portar a no ser objectius en les nostres opinions. Saludem abans a tots els que van córrer la III Marató de Castelló.


          Però no hem esperat quasi una setmana pa què les nostres opinions es tranquil·litzaren perquè des que passàvem pel quilòmetre 40 i Picayna feia cap a dos quilòmetres que ens estava relatant la marató de Dorsal 19, no hem canviat d'opinió, ni tan sols les nostres emocions s'han tranquil·litzat, perquè encara que ens quedaven dos quilòmetres per a culminar una de les gestes maratonianes més grans de les realitzades a Pego pues ja sabiem que Ramón acabaria el seu primer marató i es convertiria en el corredor més veterà de Pego a realitzar els 42195 metres de què consta una marató, ja sabíem també que la marató de Castelló de 2012 era un rotund èxit per a tot Dorsal 19.



          El retard a publicar una entrada sobre la marató de Castelló ja es pronosticava en els últims quilòmetres de la marató, perquè ja sabíem que Máximo havia triomfat en tots els aspectes, primer realitzant la seua marca personal, segon baixant d'eixa barrera infranquejable per a molts maratonians com són les tres hores i tercer i més important l'haver sabut aprendre dels seus errors i rectificar la seua tàctica de València com també ho va fer Carmelo que va aconseguir baixar de les tres hores i mitja  modificant la tàctica de València per a aconseguir a Castelló una marca que esta més prop de les seues possibilitats en la marató.


           Però el saber els resultats dels teus companys quan inclús et falten alguns quilòmetres per a acabar la marató i comprovar que tots els corredors de Dorsal 19 que ja estaven en meta havien tingut èxit en la seua carrera t'obliga a continuar espentant, t'obliga a no fallar, saber que Vicent havia aconseguit una altra vegada, com ens contava Picayna hi haja pel quilòmetre 39, haver arribat hi ha meta realitzant una gran marca i no presentar cap dels símptomes dels què han corregut una marató, el saber també que Carlos havia acabat la marató sense cap molèstia en els seus esquiliotibiales i haver-hi realitzat uns últims quilòmetres  al límit per a provar i saber que d'ací a uns mesos, per fi, tornarà a ser el maratonià de sempre. Açò t'espenta, et motiva a acabar una marató.


            Però Picayna continuava corrent al nostre costat amb el xandall de Dorsal 19 i la seua motxilla a l'esquena i no parava de contar com hi havia vist entrar en meta a Alberto molt cansat però molt content perquè la seua marca de Castelló és fàcil que siga el seu millor registre en una marató i encara que ja ens té acostumats a les seues arribades agòniques  esta vegada la marca valia l'esforç que realitza, també ens relata com a moments abans havia arribat Pascual que torna a trobarse a gust amb la marató, el va veure disfrutant de la carrera, la seua marca ens assegura el retorn a la marató d'un dels grans devoradors de quilòmetres que tenim en Dorsal 19, torna un clàssic.
            Però Picayna no ens podia contar, perquè ho estàvem vivint, els últims quilòmetres de Ramón, no podia dir-nos una cosa que nosaltres ja sabíem, que Ramón acabaria en uns quilòmetres amb mesos de debats i conversacions dins de Dorsal 19, acabaria amb la incògnita de si seria capaç d'acabar una marató. Acabaria una marató i eu-feia a ajudat d'una força de voluntat molt difícil de trobar en un corredor jove i molt rara en un corredor tan veterà així com acabava amb les excuses de molts corredors de no atrevir-se amb la marató.


             L'entrada en el blog es retardava no per trobar les imatges ni els resultats sinó per no trobar les paraules amb què poder expressar les emocions sentides i rebudes en la marató, descriure l'emoció d'una marató a algú que mai l'ha corregut és com tractar d'explicar-li com són els colors a algú que va nàixer cec, jo almenys no se perquè eixes emocions no tenen veu.
          Esta entrada es publicá com una nota informativa a l'espera de trobar alguna forma de deixar per escrit com sentim i disfrutem els de Dorsal 19 no sols la marató de Castelló sinó qualsevol altra marató i és que jo no s'escriure d'emocions  perquè no hi ha paraules per a fer sentir la marató.
         Acabe amb una frase de John Bingham sobre la marató: “El miracle no és que vaig acabar. El miracle és que vaig tindre el coratge de començar”.


 CASTELLÓ.

MAXIMO FOLQUES LORENTE.-                2:59:42.
VICENT SENDRA FRANQUEZA.-               3:18:25.
CARLOS SISCAR BAY.-                                3:23:59.
CARMELO VIDAL.-                                       3:24:40.
PASCUAL SENDRA FRANQUEZA.-            3:26:18.
ALBERTO PONS SORIANO.-                        3:26:37.
VICENT SALA GONZALEZ.-                        4:15:32.
RAMON ALEMANY SENDRA.-                    4:15:32.

dijous, 6 de desembre del 2012

La cautela i el marato.


           Em van educar per a ser cautelós, física i moralment: “¡Vés en compte! No cometres un desbarat! Cuida't! No faces res del que hages de penedir-te!”  Jo vaig aspirar eixes paraules, literalment, en els meus anys d'infància, en els meus anys de formació i ara cada vegada que m'enfronte a la marató no puc evitar actuar amb cautela i seguretat.


        Este diumenge que ve, a Castelló ens tornem a trobar amb els 42195 metres i una altra vegada serem cautelosos, ho portem en la nostra genètica. I eixa cautela ens ha servit de molt perquè hem pogut acabar moltes maratons sense massa complicacions. No és xicotet el regal.
Però eixa cautela porta amb si, a vegades, altres conseqüències per les quals estic menys agraït. U pot estar en plena forma, però tan cautelós i tímid, que el temor, que no ens isca bé la marató, es convertix en una marca pobra i massa fàcil de realitzar.
           Els inconvenients de l'ofici d'estar sempre escrupolosament segur consistixen en el fet que un pot fàcilment acabar amb moltes marques que no arriben mai a mostrar el nostre verdader potencial, i, mentrestant, sentint una certa enveja dels atrevits que encara que s'arrisquen a fracassar aconseguixen bones marques.
    Una pregunta que ens interpel·len: Estem potser corrent les maratons amb excessiva seguretat?
    El perill d'afrontar la marató massa segur és que, a vegades, quan pensem que estem enfrontant-nos al repte de la marató, estem realment realitzant un entrenament llarg; a vegades, quan pensem que estem participant en l'aventura de la marató, estem defenent-nos realment de participar en cap aventura; i quan pensem que estem parlant en favor de l'èpica de la marató, estem parlant realment de la nostra por als 42145 metres.
          Estic enormement agraït per l'educació que vaig rebre, a pesar de l'actitud de reserva congènita que va deixar en mi. És bo ser caut. És una forma responsable i bonica d'entendre la carrera a peu, sense lesions i contratemps que ens impedisquen continuar corrent. Però cada vegada em torne més honest sobre els seus perills. La major part del temps romanc prou caut, però algunes vegades sent que sóc més poregós que arriscat. La cautela i la seguretat són també perilloses.
Però una cosa tenim clara que la setmana abans de la marató cal ser cautelós i córrer amb seguretat, i, així ho hem intentat en la Mitja d'Algemesí, diumenge passat, i este dijous a Alcoi i en el Raval.
És fàcil que no siga de molt cautelós l'acudir a dos carreres la setmana de la marató però és que últimament ens estem tornant molt audaços, encara que crec recordar que en alguna ocasió Napoleó Bonaparte va dir “Amb audàcia es pot intentar tot, mes no es pot aconseguir tot.”
Ja veurem el diumenge a Castelló.
Mitja de Alcoy.
SALA FERRER, CARMEN.- 1.23.31.

½ de Mitja Marato de Alcoy.
SALA GONZALEZ, VICENT.- 0.59.18

Mitja Marato de Algemesi. 
01:27:26   FOLQUES LORENTE, MAXIMO.
01:27:41   SALA FERRER, CARMEN.
01:35:49   SENDRA FRANQUEZA, J. PASCUAL.
01:35:56   SERVER COSTA, FREDERIC.
01:35:56   SISCAR BAY, CARLOS.
02:03:38   ALEMANY SENDRA, RAMON.
02:03:38   SALA GONZALEZ, VICENT.

El Raval. 
FREDERIC SERVER COSTA.-    0:43:06.
PASCUAL SENDRA.-                    0:43:20.
MAXIMO FOLQUES LORENTE .- 0:44:33.
JÚLIA SISCAR BORDES.-            1:00:41.
CARLOS SISCAR PASTOR.-       1:00:41.