IN MEMORIAM

dimecres, 30 de gener del 2013

Temps de marques.


    Estic convençut que vosaltres, als que considere uns corredors imaginatius, perquè en qualsevol altre cas no estaríeu llegint açò, comprendreu el sentit exacte que done a esta frase: “L'últim només és el guanyador més lent” (C. Hunter Boyd) o la d'esta altra “Aquells que diuen que perdré i que estic acabat hauran de córrer sobre el meu cos per a guanyar-me” (Said Aouita).


    La Mitja Marató de Santa Pola ha aconseguit canviar la millor i la pitjor marca de la temporada en Dorsal 19, marques que no es mantindran molts dies perquè entrem ara en plena temporada de Mitges i comptem amb corredors capacitats per a millorar i empitjorar eixos registres.
    De moment la millor marca la posseïx el nostre corredor en millor forma, Máximo Folques, perquè seua és també la millor marca en marató. La del “guanyador més lent” esta de moment compartida per pare i filla, Tino i Tania.


    Tots sabem que les marques estan per a ser batudes i el primer atac seriós a elles es produirà en el pròxim cap de setmana a Granollers i en la Via Materal de Sueca, no podem assegurar que els noms i les marques canviaren però segur que es va a intentar.
    Tenim alguns Said Aouita entre els nostres corredors que no es van a donar per vençuts tan ràpidament, perquè fins al mes de juny en Rubielos de Mora hi ha molts quilòmetres per córrer.

diumenge, 20 de gener del 2013

Santa Pola.


     No cal confondre competitivitat amb rivalitat. Tindre metes i voler superar-se no està renyit amb els valors de la cooperació, la tolerància, la solidaritat i la igualtat.
     Valors imprescindibles en el nostre creixement com a corredors i, com no, com a persones i que hem de promoure en el nostre Dorsal 19.


     Hui hem corregut la primera gran carrera d'este 2013, Santa Pola ens ha donat el tret d'eixida, estem en l'inici de, esperem, una bona temporada atlètica.
     Ara que tenim per davant moltes carreres, també la Volta a la Marina, haurem d'estar alerta d'un enemic silenciós, un enemic que a poc a poc es pot anar instal·lant entre nosaltres sense que vos en adonem, eixe enemic, perillós com el que més, és la rutina.
     La rutina en el corredor i en la vida es va creant amb els anys; es va a poc a poc actuant amb monotonia, repetint els mateixos entrenaments, les mateixes carreres, sense sorpreses… pensant que ja hem realitzat la nostra millor carrera i que es tracta de continuar conservant i fent el mateix. S'establixen unes activitats avorrides, tal vegada sense arribar a desencantar-nos però sense il·lusió.
     Hem mencionat la paraula clau, l'antídot infal·lible: la il·lusió, que és quelcom que cal saber alimentar pa que els nostres entrenaments i carreres no arriben a caure en la rutina.


     Tindre objectius, tindre metes, és necessari perquè motiva i potència l'esperit de superació i el desenrotllament individual, és a dir, l'esperit de la competitivitat sana que mai cal confondre amb l'agressivitat que en la nostra societat connota la paraula competitivitat.
     Normalment, com a corredors populars, entrenem per a aconseguir un objectiu ja siga acabar una carrera o realitzar una marca, és a dir, ens preparem i ens motivem per a potenciar les nostres competències pròpies. Però també a l'acudir a les carreres ens trobem amb molts companys la qual cosa implica l'aprenentatge necessari d'un dels valors implícits en tota convivència: la cooperació.
     Cooperar significa construir junts compartint eixes competències personals i úniques que, com a corredors, tots tenim, però que, en cap concepte, han de convertir-se en objecte de rivalitat, de lluita d'interessos.


     És obvi que molts de nosaltres som competitius; tenim esperit de superació, hem degustat les mels de l'èxit personal i, per descomptat, del reconeixement, però mai a costa dels altres, mai minant l'autoestima o menyspreant la competència dels altres. 
     Tots ens valorem en funció de les nostres marques i dels nostres èxits personals, que de res ens valen si no compartim amb els altres i si no servixen per a col·laborar i cooperar en la consecució d'un objectiu comú: la construcció d'un club més tolerant, més solidari, més equànime.
     Com a corredors que ens agrada reunir-nos en un club hem de tindre en compte que ens entrenem per a ser sempre millors, però no per a creure'ns millors que els altres.
     Per això, apreciem les marques dels altres, perquè les diferències entre nosaltres han de ser una riquesa i, sempre, una ocasió per a conéixer noves realitats, posant-nos en el lloc del altre per a així entendre les seues motivacions i sentiments.


     Hui en Santa Pola hem donat un bon exemple, hem disfrutat igual de la millor com de la pitjor marca de la temporada. Hem vençut i hem sigut derrotats però tots amb la mateixa alegria hem disfrutat d'esta Mitja de Santa Pola. 
     Les nostres dones una altra vegada en el podium, una altra vegada amb trofeus, una altra vegada són un exemple que s'ha de seguir.
     Hem tornat de Santa Pola il·lusionats i la il·lusió és un estat mental positiu que produïx energia i content; viure i córrer així és un dels grans dons d'esta vida i està a l'abast de quasi tots els corredors. 
     No són les persones ni les coses les que ens fan feliços, sinó que som nosaltres els que triem ser-ho, i a i s'arriba mantenint viu el foc de la il·lusió.


FOLQUES LORENTE, MAXIMO.-       1.24.55
Sala Ferrer, Carmen.-                     1.27.34
SISCAR BAY, CARLOS.-                  1.28.10
Vidal Bañuls, Carmelo.-                  1.33.29
Sendra Franqueza,J. Pascual.-       1.34.45
Sala Gonzalez, Vicent.-                    1.39.27
PIERA FERRER, BAUTISTA.-           1.39.27
SERVER COSTA, FREDERIC.-           1.40.06
OLTRA BAÑULS, JUAN BAUTISTA.1.42.00. + 50''
ALEMANY SENDRE, RAMON.-        1.59.58
Navarro Martinez, Constantino.-      2.03.20
Navarro Agud, Tania.-                     2.03.20

dimecres, 16 de gener del 2013

El Dinar de Festes.


      Els clubs que posseïxen corredors que es divertixen corrent, que disfruten de la mútua companyia, que poden bromejar i compartir bons moments, disposen d'un capital emocional que no sols els permet destacar-se en els bons temps, sinó també superar estos anys difícils.


     Si esta entrada estiguera dirigida a narrar els esdeveniments més externs del Dinar de Nadal de Dorsal 19, parlaria sens dubte sobre l'excel·lent qualitat del que vam dinar i vam beure diumenge passat, la impecable organització, etc. (de les que també parlaré). Però des d'este buit de la web, la sensibilitat l'anem cultivant d'una altra manera. 


     
     Va ser tot un derroche de germandat per part de l'impressionant equip de corredors de Dorsal 19. Seria incongruent organitzar un Dinar de Nadal sense mostrar-se davant del món com un gran club.


     I este és un dels objectius de Dorsal 19 en estos anys tan complicats pels que estem passant. En este Dorsal 19 no sols brillen els millors corredors, guiats per exemple per Bay i Maximo, sinó la gran quantitat de corredors que s'entreguen dia a dia, no sols als seus entrenaments, sinó a compartir-los amb els altres.


     Durant el cap de setmana passat es va desenrotllar este magnífic Dinar. L'excusa: la Festa de Nadal i any Nou. La meta: arribar a multitud de corredors i familiars a qui cal atendre i acompanyar en el seu desig d'entrar en este món de la carrera a peu, superant les dificultats i obrint finestres d'il·lusió, molta il·lusió.


     Va començar prompte, a les nou del matí ja estàvem corrent pel carril bici cap al El Verger i a les onze ja estàvem tots dutxats i prenent el clàssic avituallament nadalenc en la Piscina Coberta, preparant-nos per al dinar.


     Es van abordar temes que giren contínuament en la nostra activitat com a club: la carrera on se celebrará el IV Trofeu Dorsal 19, l'entrega dels premis Dorsal 19, l'elecció d'uns pantalons per a completar l'equitació d'estiu, la Volta a Peu, etc. En fi, posar els fonaments per a anar creant un club a l'abast de tots. Temes com “La Marató” i “La Volta a la Marina”, van centrar gran part de les conversacions, mentres que altres vegades els reptes i desafiaments per a este 2013 ens van obligar a llargues discussions, així com diferents aspectes de la marxa del club.


     Es va comptar amb la presència i la intervenció de familiars que van saber abrigar i fer més agradable una llarga sobretaula en què es va triar el dia 20 de juliol del 2013 per a celebrar el IV Trofeu Dorsal 19 en la XXIII Mitja Marató Popular "Rubielos", s'anuncia també la possibilitat de assistir a la presentació de la Volta a la Marina, que enguany se celebrara el diumenge 10 de març en el Port de Dénia en un dels barcos de Balearia, es va triar un pantaló curt de Joma per a acompanyar al nostre polo en la vestimenta d'estiu i que ja anunciarem quan podrem triar la talla. 


     El menjar va culminar amb el clàssic cava i la ronda de gin-tonics i cafés.


     Enhorabona! L'experiència ha sigut un bon exemple de un club de corredors.

dimarts, 15 de gener del 2013

BAY. MITJA DE GRANOLLERS 2013.


Aquesta tarda s’ha fet a la Taverna d’en Grivé de Granollers la presentació oficial de La Mitja 2013, i ha comptat amb la presència dels alcaldes de Granollers, Josep Mayoral; de Les Franqueses, Francesc Colomé; i de la Garriga, Meritxell Budó; el regidor d’esports de Canovelles, Joan Isern; el representant d’Adidas a Espanya, Javier Zapata, la representant de la Caixa, Beatriu Dorado, i els membres de l’AE La Mitja, Toni Cornellas i Joan Villuendas. Tots ells han explicat les novetats de l’edició d’enguany, que comptarà amb més de 12.000 corredors, i els actes al voltant de la Mitja que es portaran a terme durant els propers dies (consulteu el calendari).
Així mateix, s’han presentat els atletes d’elit que participaran a la cursa. Entre els més destacats hi ha el campió olímpic a la Marató de Londres 2012, Stephen Kiprotich; els kenyans David Maru i Milton Rotich; i els espanyols Carles Castillejo, Manuel Penas, Javier Díaz, Jaume Leiva i Rafael Iglesias. En categoria femenina destaquen les kenyanes Jebichi Yator i Magdelene Mukunzi, i l’espanyola Vanesa Veiga.
Us adjuntem una fotografia de la presentació. Fotògraf: Ramon Ferrandis.

L'atleta de Pego, Carlos Siscar Bay representarà al C.E.Dorsal 19 en la Mitja.

dimecres, 9 de gener del 2013

Van Aaken.


     Quasi tots els corredors coneixem i ens hem referit quan parlem de carreres a Paavo Nurmi, Jesse Owens, Emil Zatopek, Vladimir Kutse, Fabián Roncero, Marià Haro, José Manuel Abascal, Martín Fiz, Abel Antón, Fermín Cacho, José Luis González, José Manuel Martínez (Chema), Usain Bolt, Carl Lewis, Michael Johnson, Haile Gebrselassie, Kenenisa Bekele, Henry Rono, Hicham El Guerrouj, Paul Kibii Tergat, Abebe Bikila, Said Aouita, Samuel Kamau Wanjiru, Gelindo Bordin, Noureddine Morceli, Bernard Kipchirchir Lagat, Baldini, Noah Kiprono Ngeny, Mohammed “Mo“ Farah, Zersenay Tadesse… i de molts més però molt poques vegades en eixes mateixes conversacions hem anomenat els seus sistemes d'entrenament o als seus entrenadors. 



     Hui en dia es parla o es discutix poc sobre entrenadors així que molt poques vegades ens recordem d'Arthur Lydiard, Van Aaken, Hans Reindell, Waldemar Gerschler, Percy Wells Cerruty, Stampf, Emil Zatopek, Gösta Olander, Bill Bowerman, Yury Verkhoshansky, de Rossa, Renato Canova, Lluci Gigliotti… però no sempre ha sigut així.
     En els anys 50 es discutia sobre els distints sistemes d'entrenament per a corredors i sobre els hòmens que els posaven en pràctica en els seus pupils, com ara de futbol, perquè els corredors eren autèntics forofos dels seus entrenadors.
     I és en eixos anys 50, quan un doctor alemany de nom Van Aaken ve a aportar llenya al foc d'eixa batalla entre les principals corrents d'entrenament de l'època, naturistes i cientificistes. 
     Com metge, Van Aaken es definia com a científic, però no per això deixaven les seues idees de ser totalment oposades a les fins ara preconitzades pel la corrent alemanya, l'entrenament per intervals, o siga sèries.
     Es realitzaven llavors congressos a què acudien els millors entrenadors i cada un mostrava les seues teories i és en el de Duisburg en 1964 quan este metge alemany compliqua molt la teoria de l'entrenament en la carrera a peu.


     Segons Van Aaken i contra allò que era sostingut per Reindell, és l'exercici físic moderat el que permet millorar la funció cardíaca. Per a Van Aaken, el correcte era córrer a freqüències cardíaques inferiors a 140 pulsacions per minut. L'exercici lent i continu, sostenia, tindria un efecte lent, és veritat, però finalment més important que els intervals, que nosaltres solem conéixer com a sèries, sobre una variable essencial en la millora de la carrera a peu: el volum d'ejecció sistólica del cor.
    Comptant amb una cavitat més gran, el cor enviaria major quantitat de sang en cada pulsació. Però els avantatges d'este tipus d'entrenament anaven més enllà per als seus defensors (entre els que es comptava l'escola «Spiridon» de Macolin, Suïssa) per tant segons ells l'anomenada «resistència bàsica» conduiria a:
  Augmentar la capilarización de les fibres musculars (major irrigació sanguínia).
  Multiplicar la quantitat d'hemoglobina i de mioglobina.
  Enriquir les cèl·lules musculars en el seu contingut de potassi, el que afavoriria el seu potencial energètic.
  Millorar el rendiment en la carrera.
  Augmentar l'activitat dels «ferments d'oxidació biològica».
     Al contrari, l'entrenament de sèries provocaria:
-Un esgotament de l'organisme degut a un augment exponencial del consum d'energia.
-Una fatiga de les cèl·lules musculars per falta de potassi.
-Una activació de la formació d'àcid làctic.
-Una contracció general dels músculs que limita la irrigació sanguínia durant l'esforç.


     A banda, els atletes que adopten l'entrenament per sèries presentarien grans fluctuacions en la seua forma física, amb estats de molt bona forma seguits de setmanes de baixa forma i fatigues repetides.
     Alguns de tots estos punts hagueren pogut deixar un sediment constructiu si hagueren sigut objecte d'un debat honest i obert. Però lamentablement, eren temps de prendre partit, més que de buscar la veritat. S'adheria a un o altre dels mètodes com hui s'adherix a una religió o a una bandera política.
     Com a prova de la poc fonamentada que estaven les opinions, vaja esta citació d'un article escrit per un adepte a l'entrenament de resistència: “L'experiència ho ha demostrat: l'entrenament per intervals realitza la seua escultura en l'arena, mentres que l'entrenament de resistència lent i prolongat construïx sobre sou ferm, sòlid i pràcticament indestructible. Bonica propaganda, no? Però de discussió seriosa, res.
     En la pràctica, els corredors que seguien este sistema havien de verificar les seues pulsacions de mode d'assegurar-se de no sobrepassar el límit establit i de no trobar-se mai en deute d'oxigen. Atés que l'entrenament d'un corredor de fons no pot reduir-se exclusivament a un cor que bat lentament, molts entrenadors que van aplicar açò estrictament van sacrificar a gran part de dels seus corredors per imposar “el sostre de 140 ppm”.


     Per a ser més exhaustius sobre les condicions de la metodologia de la “resistència fonamental”, posem a continuació alguns preceptes formulats pel doctor Van Aaken:
  Corre llargs durant tota la teua vida perquè això és el que permet accedir a la resistència biològica.
  No deixes d'entrenar si patixes xicotets esgarros musculars o de lligaments.  Quan això ocórrega realitza exercicis de llarga duració però intensitat moderada.
  Que el teu entrenament sorgisca com un joc, com corren els xiquets, o com ho fa un indígena en plena naturalesa.
  Després d'un fons llarg, continua corrent uns 30 a 40 minuts però amb llargues pauses de repòs.
  Corre a una velocitat que no supere mai la de competició i disminuïx la mateixa quan les teues pulsacions superen els 150 ppm.
  Corre molt. És el nombre de quilòmetres l'important, no la intensitat.
  Córre tots els dies, però fes-ho lentament.
     Passats els anys continua inclús utilitzant-se este sistema encara que només amb corredors veterans però el que si que va aconseguir Van Aaken va ser que les diferències entre adeptes als intervals o a l'entrenament lent augmentaren confirmant la ruptura ja comentada entre fartlek i sèries.


     En esta guerra de caps, on la majoria elegia un camp o l'altre, alguns entrenadors no van deixar de costat cap dels dos mètodes, aprofitant els avantatges d'ambdós.  
     Entre ells, es destaca un entrenador hongarés de nom Igloi, però això ja serà una altra història.
   De moment nosaltres vam acudir a Xeraco a disfrutar d'un agradable dia de Reis on vam poder veure en forma de regals el bé o el mal que es van portar els corredors durant eixe llarg 2012 i on molts de nosaltres vam estrenar els últims avanços en material per a córrer.


XERACO

00:59:00           SISCAR BAY, CARLOS.
00:59:00           VIDAL BAÑULS, CARMELO.
00:59:12            SALA FERRER, CARMEN.
00:59:12            LLANBIES SENDRA, ENRIQUE.
01:02:14             SENDRA FRAQUEZA, J. PASCUAL.
01:02:53            VICENS PASTOR, FERNANDO.
01:05:45            SERVER COSTA, FREDERIC.
01:05:49            OLTRA BANYULS, JOAN.
01:07:45            BOIX FERRI, JOSE.
01:07:45            SENDRA FRANQUEZA, VICENT.
01:08:04            PONS SORIANO, ALBERTO JOSE.
01:08:48            PIERA FERRER, BAUTISTA.
01:08:48            WOODALL, TONY.
01:09:12             ARBONA ESCRIVA, JUAN JOSE.
01:09:12             SALA GONZALEZ, VICENT.
01:18:25             ALEMANY SENDRA, RAMON.
01:18:35             FOLQUES LORENTE, MAXIMO.
01:22:26            BOLTA NAYA, JUAN.

dissabte, 5 de gener del 2013

Ja esta ací.


          Hem començat per fi este 2013 i vam acabar el 2012 com ens agrada, corrent. Ho hem fet en molts llocs, entrenaments de club, carreres de Nadal i Sant Silvestres.
      Però el passat, sí, moltes vegades ens condiciona, però no ens ha d'esclavitzar.
      Una visió realista del que ens espera en este acabat de començar 2013 ha de fer-nos comprendre que cal assumir amb responsabilitat el que som i tenim, les carències i les qualitats, els fracassos i els èxits anteriors, els afectes i els rancors, per a, des d'ací, sense tancar els ulls, preguntar-nos amb senzillesa: a on vull arribar en este any que comença? Quins deures he heretat del passat? Quines expectatives em rodegen i orienten els meus entrenaments per al futur?


     El any nou inicia en bolquers. L'abracem amb el temor de qui pren entre les seues mans a un xiquet de bolquers. Però l'agafem des de les canes, les arrugues i les cicatrius que ens han deixat els molts o pocs anys que hem transcorregut en este planeta. Potser en estos primers dies quan tornem els ulls al que va ser l'anterior, puguem respirar, amb orgull, al veure que alguna cosa ha millorat, que Dorsal 19 ha crescut, que hem realitzat les nostres millors marques, que estem més en forma. Potser, també, hàgem d'oblidar-nos d'un any perdut per fracassos i lesions que van ofegar els nostres millors propòsits.


     Ara quan el nostre calendari té números baixos en el mes de gener (el mes primer, el mes més tendre), podem traçar plans atrevits, fer propostes de superació i de conquista. Ho farem des del que som i tenim, per a anar més lluny: per a realitzar les nostres marques, per a córrer les nostres maratons i per a véncer per fi als nostres adversaris.


     Un adversari que sempre ens guanya, amb qui ens resulta impossible competir, pot resultar frustrant. Però no tindre competència és quasi pitjor. No pot dir-se que tindre adversaris i competència siga sempre roín. És més, molts pensen que pot ser positiu. No és que calga buscar-los constantment, però que existisquen pot arribar a ser una ajuda, curiosament.


     Tindre contendents pròxims pot ser d'allò més estimulant per a millorar. Ens ajuda a mantindre una sana tensió, a entrenar amb més rigor, a diferenciar-nos del que diuen que som, a innovar, a afegir interés pels entrenaments.


     El ser humà i el corredor de Dorsal 19, és competidor natural i es creix quan té prop un contrincant. Quan les coses van bé i a penes tenim adversaris, sorgix amb facilitat una tendència a acomodar-se i es corre el risc d'entrenar el més just o pitjor encara cada vegada menys. Per això es parla de morir d'èxit, perquè el triomf és contraproduent quan s'enterbolix amb l'autocomplaença. En canvi, una sana competència ens ajuda a no menysprear el valor dels altres.
     

     No es tracta d'entendre la carrera a peu com una competició, ni d'idealitzar la competència o la rivalitat. Però el fet és que la vida està plena de conteses i de desafiaments que se'ns plantegen encara que no els busquem. I com estan ací, cal afrontar-los i adonar-se que tots tenim necessitat que algú ens espavile.


    Quan ens trobem amb nous adversaris, potser és l'alerta que necessitàvem per a despertar.  Quan ens guanyen són crisi que hem de transformar en oportunitats, en canvi i en millora. I en açò, tan roín és caure en l'arrogància com en l'abatiment. 
     

     Tan perillosa és la incapacitat de reconéixer les pròpies fallades com la incapacitat de reconéixer les pròpies fortaleses.


     Quan un es creu el millor, perfecte i invulnerable, sempre apareix un enemic per a despertar-nos. La història demostra que tant les persones com les institucions decaen quan es mouen en un entorn de massa facilitat o d'excés de posició de domini. Els que més perduren són aquells que saben reconéixer els seus errors i les seues debilitats, procuren aprendre dels altres (siguen amics o enemics), saben adaptar-se als canvis dels temps i no es consideren més forts del que són ni amb més raó que la que realment tenen.


     Demà comencem a Xeraco un any ple de carreres, d'il·lusions, de rivalitats, de victòries, de derrotes, de lesions, de desastres, en fi un any com tots els altres en Dorsal 19.