IN MEMORIAM

diumenge, 30 de novembre del 2008

LA VINENT MARATÓ.

     Estant jo llarg temps ocupat en molts i diversos problemes, i tractant amb interés durant molts dies d'esbrinar, el que he de fer i que evitar, per a poder preparar la vinent marató se m'han passat ja els 42 dies de descans actiu que m'havia proposat realitzar, i no he arribat a cap conclusió, és veritat que participare en la marató de València, però la decisió de saber qual serà la vinent marató que entrenare no esta encara decidida i a molts entrenar sense tindre un objectiu ems costa molt.
     Alguna vegada ja hem parlat de les diferències que hi ha entre eixir a córrer i entrenar, l'interessant i divertit és entrenar però per a això necessitem un objectiu.
     Entrenar només per entrenar, no se, el millor de la marató són les aventures que comporten els entrenaments no la marca en si, però hem de tindre una marca que perseguir encara que fracassem algunes vegades.
     Per a molts no hi ha problema per a triar la marató, perquè la de València és una magnífica marató per a córrer, reunix totes les característiques perquè puguem realitzar una bona marca, però si pensem a conéixer altres carreres, altres gents i altres llocs, llavors la cosa es pot complicar.

 
     Qual és el motiu pel qual decidim a on anar, atractiu turístic?, un bon circuit?, un bon clima? O per la data, o tal vegada una mescla de tots.
     L'atractiu turístic que posseïsca la ciutat és important si passarem unes xicotetes vacacions, ací és important els gustos personals.
    Ara decidir si eixa ciutat té un bon circuit és una altra història, Quines són les característiques que distingixen un recorregut ideal per a millorar la marca personal? Òbviament l'absència de pujades, i en segon lloc l'absència de revoltes tancades i un bon asfalt.
     Pel que fa a l'altimetria els organitzadors tenen diferents solucions, n'hi ha que busquen un circuit el mes pla possible, evitant qualsevol tipus de pujades, altres en canvi busquen mes els atractius turístics de les seues ciutats encara que hagen de pujar i baixar algunes costes ja que així creuen pels llocs mes suggestius, altres per a fer el circuit mes ràpid busquen una línia d'eixida el mas alta possible en relació a la línia de meta, altres en canvi no tenen mes remei i els seus circuits són amb desnivells mes o menys durs.
    Hi ha coses que estan clares si un circuit té pujades serà mes lent que el pla i molt mes lent del què tenen una diferència positiva entra eixida i meta, però que succeïx amb un circuit que tinga diverses pujades i diverses baixades?
     Se sap que amb traçats amb pujades i baixades hi ha un gasto energètic diferent segons es puge o s'abaixe, pel que caldrà ser molt disciplinat en els ritmes, el sobre esforç que realitzem en la pujada mai es recupera del tot en la baixada, posaré un exemple que vaig trobar en un estudi sobre el tema.

 
     Si ens trobàrem amb una pujada en el que la pendent fóra de l'1% el gasto energètic augmentaria en 2,6 ml/kg/min, el que equival a un retard d'uns 650 metres si estiguérem pujant per una hora o el que és els mateix si correguérem a 4 minuts el quilòmetre perdríem 2, 36 minuts en la pujada d'una hora.
     Però si després baixàrem pel mateix lloc, amb el mateix pendent d'1% estalviaríem prop d'1,5 ml/kg/min, amb l'incrementaríem la nostra velocitat en 350 metres l'hora, la qual cosa significa un guany d'1 minut i 24 segons en una hora.
     La diferència com veieu és negativa.
     No vull dir amb tot açò que les maratons amb lleugeres pujades i baixades siguen negatives per a fer marca, el que succeïx es que cal córrer amb molta disciplina, i córrer d'una manera regular sense accelerar molt en les baixades i no espentar massa en les pujades, es tractaria en suma de córrer regularment durant tota la marató.
     En fi continuaré veient circuits i altimètriques sense oblidar la data, perquè és important el clima que ens puga fer però igualment són els mesos anteriors en els que haurem d'entrenar, com veieu si ens volem complicar la vida en l'elecció de la nostra marató, podem.

dissabte, 29 de novembre del 2008

DIUMENGE 28 DE DESEMBRE.


Hui que dispose de tota la vesprada per a poder estar davant de l'ordinador ja que l'entrenament de hui ja esta realitzat, que com veureu no ha sigut molt exigent ja que Carmen, "el Blanco" i jo hem tingut molts temes de què parlar i això es nota en els ritmes.

Però en canvi si no hem avançat molt en la carrera si que hem acabat d'aclarir l'eixida de Nadal.
Resulta que ahir ens vam reunir a sopar alguns corredors i entre altres coses vam pensar a realitzar el diumenge 28 de desembre, un entrenament llarg i després reunir-nos per a dinar, l'eixida seria des de les pistes d'atletisme a les 9 del matí i la distància variara depenent del nivell de cada u.
En principi seria el circuit de 21, 500 quilòmetres que recorre tot el nostre terme municipal, Sant Antoni, Marjal, Montañeta Verda i Mustalla.
Mes avant ja posarem el circuit i les seues variants per als que no puguen realitzar tants quilòmetres així com on estaran els avituallaments.
En dies successius continuarem donant mes dades.

Un altre dels interrogants que se'ns presenten quan entrenem al matí és que prendre, com ja sabeu este matí ha sigut un café amb llet però si entrenem a penes ens alcem, és millor que deixem el desdejuni per a després, sempre que la nostra activitat no es prolongue més d'una hora i siga d'intensitat moderada.
Durant l'exercici, el cos deu redirigir el fluix sanguini des dels músculs de l'estómac cap als músculs implicats en el moviment, per la qual cosa l'aliment que prenguem no serà digerit a temps per a aportar-nos energia.
Llavors té més importància el que vam sopar la nit anterior. Hauríem de prendre un sopar rica en hidrats de carboni que seran consumits per l'activitat intensa de l'endemà, amb un poc de proteïnes per a mantindre i reparar els músculs. Això sí, si l'exercici que realitzem a penes ens alcem és de llarga duració o molt intens, no ens va a quedar més remei que alçar-nos més enjorn i donar-li temps al nostre cos per a digerir el desdejuni. Cada persona és distinta, però no servix només mitja hora. Les nostres sensacions ens ajudaran a calcular quant de temps necessitem per a digerir.

PERÒ ME FA FALTA UN CAFE.

Han sigut també matins com este en què el vent s'ha unit als núvols i estos al fred les que ens han portat ha disfrutar d'un bon café, quants de nosaltres no hem buscat una cafeteria hores abans d'una carrera amb la idea que un bon café ens torne les ganes de córrer i d'enfrontar-nos a la carrera al mateix temps que ens faça entrar en calor.

Si hi ha tot açò hem d'afegir els possibles avantatges que puga tindre a l'hora de córrer ja tenim els al·licients suficients perquè ara m'este prenent un d'eixos cafés casolans que encara que no reunisquen les condicions d'un bon expresso almenys ens ajudara a eixir a córrer i és que la cafeïna crea habite.
I és que la cafeïna i el seu consum és legal en l'esport d'alta competició i es considera una substància dopen-te només si es consumix en altes dosis (8-9 tasses de café fort).


La cafeïna estimula la secreció d'adrenalina, la qual cosa accelera l'alliberament a la sang d'àcids grassos que estan emmagatzemats en el teixit adipós (reserva de greixos).
Açò permet que durant els primers moments de l'exercici, l'organisme utilitze àcids grassos, per la qual cosa les reserves musculars de glucosa duren més i es retarda l'aparició de la pajara.
No obstant això, a causa de l'elevat nombre d'estudis científics en què es valora l'acció de la cafeïna amb distints efectes sobre esportistes, resulta difícil una interpretació única dels seus resultats.
En fi amb la tranquil·litat que em dóna el saber que este matí no donaré positiu per cafeïna em vaig a entrenar, seran només 12 km. Però me fa falta el café.

dilluns, 24 de novembre del 2008

Comentari de Bay.

Hola soc Carles Siscar Bay, el diumenge 23 de novembre he participat per primera vegada en un Cross ha sigut al XXVII Cross Ciutat de Vinaròs-Campionat Provincial de la Comunitat Valenciana de Camp a Través de 9000m.

Circuit de 1500m on donavem 6 voltes per fer els 9km.

La eixida del Cross s'ha donat a les 12'45h a les categories de Promesa, Senior i Veterà.

He quedat el 25 en la general d'un total de 48 atletes amb un temps de 33m33sg a uns 3'44" el km.

Circuit de terra amb tobogans (sense fang) una experiència molt agradable

diumenge, 23 de novembre del 2008

I BAY...



Bo, ja fa temps que no teníem a cap corredor practicant la dura i bonica especialitat del cross. I ha sigut Bay el que ha tornat a provar la terra, i espere que no el fang, o tal vegada haja sigut la gespa de totes maneres córrer amb sabatilles d'asfalt un cross pot arribar a ser molt complicat.
Ja ens contara, ha estat en el XXVII Cross Ciutat de Vinaròs i ha corregut durant quasi 9 quilòmetres amb un temps de 33:33.
Algun dia parlarem d'esta especialitat tan interessant, l'únic problema que té és que cal estar federat en la RFEA.

UN BON ENTRENAMENT.

Ja hem corregut la nostra carrera setmanal, esta vegada a Elda, ha sigut un bon entrenament pues ja va sent hora de començar a entrenar una altra vegada, han passat 42 dies ja des de la marató de Carpi, i com es diu per ací cal estar un dia per quilòmetre sense tocar el ritme de marató i hui hem tornat a provar, i no m'explique com vaig poder córrer 42 quilòmetres a eixe ritme?, hui només han sigut els primers 15.

També és veritat que no volia que em doblaren els primers, cosa que no he aconseguit, com el 15 i la meta estaven junts i veient els kenyans que hi havia he calculat que si feien 1 hora i 5 minuts, jo eixint a 4,20 no m'atraparien , però és que han acabat en 1 hora 5 minuts i clar m'han passat com un vendaval ja prop de meta, encara ha tingut sort que el dorsal el tènia subjecte amb quatre imperdibles i encara sort, ja que he tingut la idea de subjectar-me la gorra, perquè no he perdut les adhesius perquè no les portava, com han passat, eren dos, i he pogut comprovar que no tocaven el sòl, volaven, impossible ni tan sols seguir-los amb la mirada, després de la passada que m'han fet el millor era relaxar-se i fer els últims 6 quilòmetres a pas lleuger, com he dit un bon entrenament.
He tornat a córrer amb el GPS, i no vull entrar en el debat que carrera és curta o llarga, només un detall les oficialment homologades són llargues, almenys amb el meu GPS, El Pinós: 21 km 310 m, Gandia: 21 km 6 metres, Elda: 21 km 360 m..
Una altra cosa, res més passar per meta s'ha trencat la informàtica i hem hagut d'esperar que es resolguera el problema, el problema s'ha resolt en dos minuts però el meu temps oficial també s'ha augmentat en dos minuts, ho dic per si algú ho comprova.


MITJA D'ELDA.


CARMEN SALA 1:26

VICENT SALA 1:35

dissabte, 22 de novembre del 2008

Cuando por causa de los años...

Siempre ten presente que la piel se arruga,
el pelo se vuelve blanco, los días se convierten en años...
Pero lo importante no cambia;
tu fuerza y tu convicción no tienen edad.



Tinc en les meues mans la medalla commemorativa del primer lloc en la seua categoria de la Marató de Carpi, la vam rebre fa uns dies i no tinc mes remei que tornar a recordar no sols esta marató sinó també la que vam córrer fa huit anys, i encara que van ser distintes en quasi tots els sentits hi ha una cosa que hi ha pesar del pas dels anys no ha canviat, la nostra il·lusió.
El món de la marató sempre m'ha fascinat, quan vaig veure en TV la meua primera marató, no podia deixar de pensar:
Com poden estes persones córrer 42 km.?
Que els mou a córrer una marató?.
Com és possible córrer quasi a 20 km a l'hora durant 42195 metres.?
Quines emocions es tindran després de creuar la meta.?
Doncs bé han passat els anys i ja tinc algunes respostes, però eixa passió amb els anys a crescut en mi inconscientment, sense que me n'haja adonat.
La majoria de què hem corregut algunes maratons, la carrera de llarga distància ens ha donat la possibilitat de viure agradables sensacions, i al mateix temps, ens ha permés utilitzar la "Marató com un estil de Vida", obstacles que superar (lesions, fred...), moments agradables ( els objectius aconseguits) i menys agradables ( els murs en les maratons).
La Marató ha sigut per a nosaltres, al principi una manera de "fugir" de la quotidianitat, un moment per a "escoltar el nostre Jo inconscient, per a poc després convertir-se en una "lluita amb nosaltres mateixos" volíem descobrir fins a "on podíem arribar"?, Quines eren les nostres possibilitats i com podríem aconseguir-les?. Acostant-nos a la Marató, tota la nostra energia es projectava cap eixe món fascinant, on tot són "emocions", on es viu una fascinant sensació de "soledat", on no hi ha ningú mes "nosaltres i la carretera".
Res hi ha mes important que estar allí en aquell moment, vivint el "ací i ara", moment a moment, Km. a km, fins a arribar a meta. I per a aconseguir açò es necessita tindre un aspecte "mental" especial per a aconseguir estos objectius i viure tots els 360é de la carrera.
Molts de nosaltres hem experimentat sobre "la nostra pell", que la "força de la ment" és capaç d'emportar-nos on el cos no "desitja", eixa és una energia molt mes fort que el nostre Cos. Tot açò explica com és d'important tindre una "lucidesa mental" o millor dita un "pensament mental positiu".
I han passat ja els anys, i l'única cosa que no ha canviat és la nostra il·lusió cada vegada que ens posem un dorsal en una marató.
Acabaré amb el final del poema i és que la Mare Teresa de Calcuta encara que no degué córrer mai una marató va fer de la seua vida una Marató.
Lluitadora fins al final.


Detrás de cada línea de llegada, hay una de partida.
Detrás de cada logro, hay otro desafío.
Mientras estés vivo, siéntete vivo.
Si extrañas lo que hacías, vuelve a hacerlo.
No vivas de fotos amarillas...
Sigue aunque todos esperen que abandones.

No dejes que se oxide el acero que hay en ti.
Haz que, en vez de lástima, te tengan respeto.

Cuando por causa de los años
no puedas correr, trota.
Cuando no puedas trotar, camina.
Cuando no puedas caminar, usa el bastón.
¡Pero nunca te detengas!
(Madre Teresa de Calcuta)

dimarts, 18 de novembre del 2008

AHI VAN ELS QUE FALTAVEN.

Sempre quan es busquen els resultats en diferents carreres és fàcil oblidar-se d'algun dels nostres corredors així que ahí van els que faltaven.


MITJA DE VALENCIA.

Gerardo Ortola Salva 1:48:32.

MITJA DE GANDIA.



Fernando Vicens Pastor 1:26:36.
Juan Sastre Sendra 1:51:52
.

diumenge, 16 de novembre del 2008

LA CLAU ÉS SUPERCOMPENSAR



No se com anomenar a este cap de setmana, mirant les classificacions de les dos Mitges a què hem acudit veig que els catorze estem complint de sobra amb els nostres objectius, caldrà parar atenció perquè, cal començar ja a mesurar els nostres esforços i no passar-nos si volem aprofitar eixe fenomen tan perillós i difícil d'aconseguir que és la “SUPERCOMPENSACION”.


MITJA DE VALENCIA.

MAS SISCAR, FERRAN 1:27:13
SENDRA FRANQUEZA, JOSE PASCUAL 1:28:08
SENDRA FRANQUEZA, VICENTE 1:28:19
PONS SORIANO, ALBERTO JOSE 1:31:59
MENGUAL COTS, CARLES V. 1:45:21
MENGUAL MOLL, JOSE 1:58:32

MITJA DE GANDIA.

COMPANY PUIG, PASCUAL CARLOS 1:21:12
SALA FERRER, CARMEN 1:21:43
SISCAR BAY, CARLOS 1:21:49
SERVER MILLET, JUAN ANTONIO 1:26:36
LLAMBIES SENDRA, ENRIQUE 1:26:42
SALA GONZALEZ, VICENT 1:34:43
PASCUAL PASCUAL, LAURA 1:42:37
CAMPS SENDRA, DAVID 1:42:37


     Hem de pujar el nostre nivell sense”passar-nos de voltes”.       Cada vegada que entrenem fort estem sotmetent a una sobrecàrrega a les nostres articulacions, músculs i sistema cardiovascular, de manera que a l'acabar el nostre nivell físic és inferior al què teníem al començar (per això ens sentim cansats).
     El nostre cos al rebre l'estrés d'una sobrecàrrega es prepara per a la següent sobrecàrrega amb un creixement muscular i adaptacions neuromusculars que fan que els músculs es coordinen millor entre ells i siguen més eficients, a més d'una altra sèrie de millores més complexes.


     Així la següent vegada que entrenem estarem més forts i serem més ràpids i resistents. Esta capacitat d'adaptació o pujada de nivell és l'anomenada supercompensació.


     - Si no ens recuperem el temps suficient després d'un esforç dur la supercompensació no es produïx. Al contrari, si repetim estos esforços sense recuperació podríem arribar a un estat de fatiga crònica per entrenar amb el cos en estat de debilitat, la debilitat induïda pel propi entrenament.


     - Si deixem passar massa temps el nostre estat de forma tampoc millora, ja que els efectes de la supercompensació s'han passat i hem tornat al nivell inicial.


     - La clau és aprofitar la millora de forma de cada sessió, per a iniciar la següent en eixe moment bo. Les diferents qualitats tenen diferents temps de recuperació ideals a respectar.


     Una altra cosa que no podem oblidar és que els cossos s'adapten i no necessita la mateixa recuperació un atleta d'elit que nosaltres.


     En general un exercici aeròbic lleuger es pot fer cada dia (la carrera suau), l'aeròbic mig-intens requerix d'un dia de recuperació, encara que també es poden fer dos o tres seguits i prendre un descans d'un o dos dies; les sessions de força convé espaiar-les deixant un dia complet de descans i quan parlem de força màxima i treballs amb alt component anaeróbico és aconsellable no repetir-los fins a dos dies després.
     Són estos uns consells senzills, que com sempre ens diuen que hem de descansar.

TINC SON.

Cuantes vegades ens hi ha que passat que despres d'estar preparant una carrera durant mesos arriba la nit anterior i no podem dormir, cuantes vegades ens hem que passat la mitat de la nit pensant en l'estratègia de carrera i l'altra mitat pensant que tot el nostre entrenament se ens n'ha anat al trast perquè no estem dormint, perquè en la nostra ultima nit no descansem, són nits molt llargues que ens donen temps per a tot, però si bé és veritat que si descansem estarem millor tan bé és veritat que fisicament no ens afectara massa.
Hi ha fases del son crucials per a nosaltres (les que generen ones de baixa freqüència), ja que en elles se segrega l'hormona del creixement que afavorix la reparació i creixement muscular, la crema de greixos i la formació òssea.


Si perdem son esta secreció disminuïx, per això els esportistes que dormen malament sovint no rendixen tot el que podrien.


• Vint hores de son menys induïxen fallades en els processos mentals, però amb el rendiment físic l'assumpte és diferent ja que este es veu molt menys afectat.


• Trenta hores de privació de son no alteren el consum d'oxigen dels corredors de fons encara que se senta major cansament i ganes de dormir després de l'esforç.


• Hi ha estudis que mostren que un esportista que dorma només 3 hores per nit durant 3 nits consecutives no perd força muscular ni en braços ni en cames ni perd capacitat de resistència, no obstant això descendix la capacitat anaeróbica lleugerament, la qual cosa es nota prou en atletes de disciplines la duració de la qual ronde els 4 o 5 minuts, que no és el nostre cas.


• Les variacions individuals darrere d'unes quantes nits sense dormir són enormes: hi ha atletes que perden fins a un 15% de la seua capacitat, altres a penes un 5% i inclús va haver-hi alguns durant les proves que van rendir millor després de la vigília.


Les bones notícies són que una sola nit sense dormir o amb son escàs abans d'un esdeveniment important no perjudica a penes el rendiment, així que vos acabe de desmuntar l'excusa per si hui realitzem un penós temps a València o Gandia.
Bon Dia...

dijous, 13 de novembre del 2008

COM A CORREDORS...

Esta succeint cada vegada més, però este cap de setmana a sigut per ració doble, no m'estic referint a la coincidència de diverses carreres sinó a la falta de dorsals i al tancament d'inscripcions amb prou antelació.
Molts de nosaltres coneixem els avantatges, perquè un poc d'organitzadors de carreres tenim, que té el saber amb prou antelació tots els corredors que correran, el treball que evita l'entregar els dorsals el dia abans així com posseir els diners de les inscripcions prou dies abans, però no devem oblidar un detall que se'ns escapa com a organitzadors i és que organitzem una o al màxim dos carreres a l'any i que com a corredors acudim a diverses carreres tots els mesos.
Hauríem d'organitzar cada any millor les nostres carreres però sempre intentant fer les coses més fàcils als corredors ja que som els corredors els principals i únics protagonistes.
Com a corredors veiem el problema que representa l'haver de desplaçarse el dia abans a arreplegar el dorsal, només caldria pensar si totes les carreres feren el mateix, no és una mesura que ajude a la participació en carreres sinó tot al contrari, i una mesura que per molt bona que siga per a l'organitzador, si va en contra del corredor també va contra la carrera a peu.
Com a corredors veiem que fer les inscripcions amb més de 15 dies d'antelació, si bé ens assegura la participació, ens hipoteca, perquè només cal pensar que a hores d'ara ja deuríem tindre totes les inscripcions del mes de desembre i sense tindre en compte el desembossament econòmic, això no és lògic no es pot planificar amb tanta antelació, tal vegada alguna vegada a l'any si, però quasi totes les setmanes és impossible.
Com a corredors veiem que amb l'excusa d'haver arribat al numere màxim de corredors, esta setmana 4000 a València i 1500 a Gandia, es tanquen les inscripcions sense que puguem saber realment que dia és l'ultime, penseu que molts de nosaltres per a no fer inscripcions en fals ens esperem a estar segurs de poder participar per a fer les inscripcions, que solució ens queda?
Com a corredors veiem que les inscripcions són cada vegada mes cares, no estem en contra de pagar lo raonable per participar en una carrera sinó en eixos preus que només es justifiquen amb l'anime de lucre, les ajudes als clubs es deurien buscar per altres camins, sinó com s'explica que una inscripció siga mes o menys cara depenent de la data o és que el dia de la carrera els que siguen inscrit abans produïxen menys gasto a l'organització.
En fi podríem seguir amb alguna cosa mes però pensem una o dos vegades a l'any com a organitzadors i moltíssimes vegades com a corredors i segur que les carreres ens costaran un poc més d'organitzar però també serem cada dia més els que ens desplaçarem a participar en elles que és el que compta, que el nostre esport siga cada vegada mes fàcil i popular.

dimarts, 11 de novembre del 2008

TRES MITGES.


Ara si que podem dir que estem ja en temporada de Mitges, i per fi estem corrent a ritme de marató, si veiem els dies que ens falten per a arribar a València podem avançar que ens espera una bona temporada, com estes mitges les tenim com a part de la nostra preparació no cal esperar grans marques però els ritmes que anem agafant ja ens diuen que estem en el bon camí.



MITJA DEL PINOSOSALA FERRER, CARMEN 1:24:49
SALA GONZALEZ, VICENT 1:38:42


MITJA DE XIRIVELLA
SENDRA FRANQUEZA PASCUAL 1:30:23
VICENS PASTOR FERNANDO 1:32:43
PASCUAL PASCUAL LAURA 1:41:04
CAMPS SENDRA DAVID 1:41:06


MITJA MARATO JESUS (Tortosa)CARLOS SISCAR BAY 1:24:8

El cap de setmana que ve ens esperen dos grans Mitges, València i Gandia, danya no poder córrer les dos però el calendari esta tan estret que ja no és rar trobar diverses mitges en el mateix dia, és al mateix temps una sort tindre tantes carreres i una desgràcia l'haver de descartar carreres que estan bé, però així són les coses.

dissabte, 8 de novembre del 2008

"… es la imperfección y no la perfección la que se encuentra en la base de la actuación humana"




Anit vaig estar veient el vídeo d'entrada a meta de la marató de Carpi i en els escassos deu minuts que vaig haver d'esperar fins a veure'm arribar, em vaig sorprendre al veure passar per meta a corredors que arribaven en un estat físic realment lamentable, només esperava no veure'm jo igual, arribaven de tots els tipus alts i prims junt amb baixets i grossets, inclús alguns que no encerte a saber com era possible que entraren en meta abans que jo, eren estos corredors als què estem acostumats a veure en les cues dels grans pelotons, i és que la marató és una carrera distinta, jo diria inclús que ens unifica a tots els corredors.
Ningú pot sentir-se segur de guanyar-la, en el moment d'eixir. Ni tampoc a pocs km. de meta, sinó recordeu New York.
No es pot estar segur, ni tan sols si arribarem a meta. Tots els abandons que hem vist i viscut.
La marató és l'única carrera que es pot perdre inclús quan correguem nosaltres sols. I és que podem perdre de tantes formes, ens pot guanyar el crono, la distància, el fred, la calor… en fi, podríem dir que ens trobem a la seua mercé.
És una carrera per a la que no estem preparats, som imperfectes per a ella, i és ací on radica la seua grandesa, en la seua imperfecció.
És fàcil que molts de nosaltres no sapiem qui és Rita Levi-Montalcini, però la solució és fàcil només cal seleccionar i apegar en Google, i veurem que en la seua llarga vida va escriure un llibre titulat "Elogi de la imperfecció", ve açò a conte a què nosaltres com a corredors quan ens enfrontem davant del repte de la marató, devem ser conscients que són les nostres carències les que ens portaran a ser millors corredors, el saber que no podem córrer una marató és el que ens fa entrenar per a poder acabar, o rebaixar la nostra marca en els 42195 metres.
"… es la imperfección y no la perfección la que se encuentra en la base de la actuación humana" (pág.366 del seu llibre.).
Són les nostres imperfeccions les que ens porten a entrenar, a córrer amb fred o calor, a buscar hores on no n'hi ha, a provar qualsevol classe d'entrenaments per a poder millorar, a saber el que són les sèries, les costeres, les progressions, l'inteval-trainner, a saber tot sobre els llindars aerobic i anaerobic, a cuidar la nostra alimentació per a intentar ser un poc menys imperfectes davant de la marató.
Però no tots volen millorar, són molts els corredors que se senten a gust amb la seua imperfecció, dia a dia van augmentant estos corredors als què no els importa ser mes perfectes en la seua carrera a peu, se senten còmodes com són i com corren i no necessiten complicats entrenaments, segur que coneixem a molts, són els que no saben que ritme deuen córrer, ni que velocitat deuen realitzar les llargues distàncies, no saben res de sèries ni de recuperacions, ells només coneixen dos ritmes, el del lent o millor dit del lentíssim i el de l'esprint.
El lentíssim és el que utilitzen durant a les carreres i l'esprint el que realitzen en els últims cent metres de cada carrera quan ja veuen la meta i els aplaudiments de la gent els forcen a avançar a tot corredor que tinguen per davant.
Són els únics corredors que són perfectes, per això no tenen la necessitat millorar, i és que este món del corredor a peu és així.
HI HA DE TOT.

dimarts, 4 de novembre del 2008

"que fins a la cua tot és bou"


Segur que vau veure ahir la marató de New York, a que vos agrada el final dels hòmens, i és que en la marató succeïx com en els bous "que fins a la cua tot és bou", i és que mai es pot assegurar qui acabara guanyant.
Però els Pegolinos també vam córrer, i ho vam fer com ja va sent habitual en diverses carreres al mateix temps.



1ª CURSA 10 Qms. de "LA CALA"
Ametlla de Mar

CARLOS SISCAR BAY 0:38:46.

GRAN FONDO DE BENIGANIM

SALA FERRER, CARMEN 1:02:08
SALA GONZÁLEZ, VICENT 1:11:25
SASTRE SENDRA, JUAN 1:23:07
SASTRE SENDRA, FERNANDO 1:23:09

PAS RAS "AL PORT DE VALENCIA"

COMPANY PUIG PASCUAL 00:38:31

Com veieu les marques ja comencen per fi a posar-se serioses.

diumenge, 2 de novembre del 2008

MARATON DE NEW YORK.



Tambe Gran carrera la dels hòmens però sera millor que la vegam a les 19,00 en "directe" per teledeporte. Sorpresa al final.
Atencio al Gomes.
El guanyador: 02:08:42
Tergat cuart.

Maraton de New York

Gran carrera de Paula que ha volat en la "gran poma", extraordinaris els últims quilòmetres en central Park.
1a Paula 2: 23:53 EXTRAORDINARI.
2a Petrova 2:25:42

3ªGuncher 2:25:
Els hòmens en la milla 24. El marroqui Goumri ataca.

Maratón de New York.



En la carrera de dones que ha començat abans, al voltant de la milla 20, Paula ha llançat el seu atac a la corredora russa i marxa decidida cap a la meta, ara estan en la milla 24 a només 2 de la meta, els hòmens estan en la milla 21 i acaba d'atacar el portuges Gomes i pareix que es marxa en solitari.