La millor marca de 10K, destrossada.

     Amb l'excusa que em dona la consecució de la nova millor marca de Dorsal 19 en 10k de 2023, que Maximo Folques ha rebaixat, i l'ha situada en uns excel·lents 34 minuts i 38 segons, aconseguits a Eivissa i, que a més és marca personal, vull recordar aqueix: “citius, altius, fortius” o cosa que és el mateix, “més ràpid, més alt, més fort”. 

Aquest és el lema dels Jocs Olímpics al qual, segons sembla o tinc entés, ara, el Comité Olímpic Internacional vol afegir la paraula “communitae” (junts). I, sí, és bonic i està molt bé, però espere que no es quede només en una paraula més. Ja hem vist en massa ocasions com ens han venut lemes d'allò més esperançadors, com “d'aquesta eixim junts”, i després, davant la crua realitat, es queda en res i amb la cara de ximple en haver-nos-ho cregut.

I és que, em pregunte: com s'entén aqueix “junts” en una activitat on la competició és present?

Recorde l'or compartit en salt d'alçada en els recents Jocs Olímpics de Tòquio entre Mutaz Essa Barshim (Qatar) i Gianmarco Tamberi (Itàlia). Després d'oferir-los un oficial olímpic l'opció de desempatar, Barshim va preguntar: Podem compartir l'or?, al que l'oficial va respondre que sí. Tots dos en el podi, amb les seues respectives medalles d'or, van ser el primer podi olímpic conjunt en atletisme des de 1912. Més alt… i junts.

El que cal entendre és que el triomf o aquesta marca personal de Màxim, que ho és també de Dorsal 19 en aquesta temporada, encara que vages sol, i m'agrada recordar que la carrera a peu és un esport individual, no és cosa de “un només”. Si comprenem això, llavors entenem on es troba l'essència de la vida. No hi ha medalla, ni premi, ni aplaudiment que ens done més felicitat que la que dona l'èxit compartit, aqueix que s'aconsegueix no perquè un deixa de competir i el reparteix, sinó perquè ho fa des del seu sacrifici, des del lliurament a un objectiu, l'honestedat en les seues accions i entrenaments, i el respecte cap a qui està al costat, lluitant pel mateix que lluites tu.

Potser, en aquesta ocasió sí que pot ser. Potser en aquesta ocasió aqueix afegit al lema no és un complement més, sinó una declaració d'intencions, un propòsit, una sincera anomenada a l'amistat entre corredors. I potser aquesta vegada sí que ens la creem i la posem en pràctica. Potser està vegada aqueixos 34 minuts i 38 segons siga un èxit de tots, junts Màxim i Dorsal 19, junts Dorsal 19 i tots els corredors. No sé. Les persones, i per tant també els corredors, no som rellotges suïssos, que sempre funcionem igual i amb exactitud. De tant en tant hi ha algú que se salta “l'esperat” i sorprén, compartint un gran triomf i encenent en tots la llanterna de l'esperança.

Els Carlos Siscar.

     No és casualitat que el bé i el mal sempre s'imaginen units, que no concebem el blanc sense el negre o que el yin-yang siga símbol clau de la filosofia oriental. En Dorsal 19 ens succeeix el mateix, i en la mitja marató també tenim els dos extrems. 

Ha succeït a Santa Pola, on cada any sol començar la nostra temporada de mitja marató, així que ja tenim les dues marques de referència, ja sabem on estarem situats quan ens enfrontem amb els 21097’50 metres.

De moment els Carlos Siscar són els posseïdors d'aquests registres de referència:

Carlos Siscar Bay         1.23:28.

Carlos Siscar Pastor    1.47:04.

Igual que no existeix aspecte de la nostra persona que no tinga “pros” i “contres”, que no hi ha llum que no projecte ombres, també ens succeeix el mateix en Dorsal 19 amb les marques. I és que així som, genials i amb deficiències, brillants i amb enormes llacunes.

I no dic que no hi haja moltes coses en nosaltres que podem canviar, polir o millorar… però hem d'evitar aqueixes concepcions ideals del corredor que rebutgen el “fosc” com si només hi haguera llum, que neguen el que no agrada com si només existiren virtuts i bones carreres. Molts dels aspectes del nostre entrenament que a vegades intentem canviar, rebutjar o ocultar, són part intrínseca de la nostra persona i no poden ser canviats sense perjudici de l'altra cara de la mateixa moneda, amb la qual segurament estem contents o fins a orgullosos. No hi ha virtut que no vaja acompanyada del seu defecte, i sobretot no hi ha defecte que no puga ser viscut en la seua potencialitat positiva.

I és que la carrera a peu no és blanca ni negra, que no!, que no és així! Propose que deixem el blanc i negre per a les pel·lícules i fotos antigues i mentrestant gaudim d'una amplíssima i preciosa gamma de grises, no tan efectius, però molt més reals.

La carrera de Jaume.

     Fa uns dies, el dorsalero Jaume Dominguis va realitzar una carrera mai vista en Dorsal 19, portant al límit les lleis del cos humà. És el primer dorsalero a aconseguir una gesta de tal calibre, recórrer els 162 quilòmetres del trail; 162K - ULTRA MUNTANYES DE L'ALCOIA I EL COMTAT. 

Per a comprendre la magnitud de la carrera cal aclarir què és el que realment va aconseguir. Jaume va córrer els 162 quilòmetres en 28 hores amb 21 minuts i 1 segon. Però abans d'acabar va haver de superar un desnivell acumulat de 8300 metres. Una gran gesta sens dubte.

La carrera de Jaume és un desafiament per a tots nosaltres. Ha aconseguit una terra verge, un assoliment nou, un espai original. Interroga sobre la nostra carrera a peu i el que considerem ja establit, etiquetat, pensat. Inspira un repte que ens ve a dir que és més real superar-se a un mateix que conformar-se, que implica esforçar-se bojament per a aconseguir somnis que semblen bogeries.

Aquesta proesa ens qüestiona sobre el que som capaces de fer de manera sempre original. acostant-nos a la nostra manera de veure i entendre la felicitat, per mirar i fer coses noves. Igual que és nou tot en cada dia, creant contínuament. Cuidant, renovant, escoltant. Fent de la vida que ens envolta, de la família, el treball, les amistats, les nostres aficions, del món un espai nou de sanació, gratuïtat, esbarjo i alegria.

Passió per les marques.

     Ens trobem ja en la campanya 2023. Després de la finalització de la V Gala de Dorsal 19 es pot dir que va començar una nova temporada que finalitzarà quan comence al VI Gala de Dorsal 19.

Vam veure, a vegades amb sorpresa i estupor, els premis que es van donar i quins van ser els mèrits reeixits per a aconseguir-los, i ens preguntem; jo també podré? podré ser jo l'any que ve un d'ells? I, la resposta no pot ser una altra que, sí.

Però temps hi ha per a anar parlant d'això, i els que van acudir ja tenen una idea de per on “van els tirs”, lo que ja ha començat i on ja podem col·locar els noms, de moment provisionals, és en les millors i pitjors marques.

Comencem amb les marques del 10k el diumenge passat a València i amb dos dorsaleros, Màximo i Xaro. Un amb la millor marca i un altre amb la pitjor, això acaba de començar.

  El ball de millors i pitjors marques de la temporada en Dorsal 19 ha començat, el 10k ja está en marxa i la mitja de Santa Pola el diumenge que ve dona el senyal d'eixida a les marques en mitja, no aplicarem la marca oficial perquè seria injust, aixi com només aplicarem les marques realitzades en circuits homologats. Hi ha corredors que no entenen que es premie la pitjor marca però un club també es mesura per la diferència entre la millor i pitjor marca ja que com més gran siga eixa distància major varietat de corredors pot existir.

     Perquè així és el món de la carrera a peu; amb millors i pitjors marques, i nosaltres estem en ell. Més per això mateix és bell, i cal prendre eixa bellesa i alegrar-se.

Succeeix en molts aspectes de la vida i per tant en la carrera a peu també, es tracta de la por escènica, en la carrera a peu se sol donar en les carreres homologades ja que aquestes solen tindre a molts més corredors i espectadors. Qualsevol cosa que succeïsca en aquestes carreres se'ns multiplica.

Hi ha corredors que assumeixen aqueixa pressió de l'ambient i la d'anar per aqueixa millor marca, i es fan millors, la seua força es multiplica. Senzillament gaudeixen en la carrera i lluny d'acovardir-se corren millor.

Són diversos els aprenentatges que podríem traure d'aquests corredors, que van des de la fortalesa a la tenacitat, i des del respecte fins a l'exemple per als altres corredors.

No obstant això, si haguera de quedar-me amb alguna cosa, seria amb la seua passió, Les ganes d'anar per totes, de sentir que cada quilòmetre és clau i de jugar-se el tot pel tot en els últims metres, com si els fora la vida en això. Passió per a entrenar cada dia. Passió per barallar amb el crono i guanyar-ho. Passió per a acceptar que hi ha moments que passen amb sang, suor i llàgrimes, també de felicitat, com ha de ser. Una passió que parla de l'esport i, sobretot, de la vida, que necessita reunir unes condicions per a poder esprémer aqueix talent al màxim i gaudir així de l'essència més pura de la carrera a peu, perquè les mitjes tintes no solen acabar en victòria ni en marques personals.

I, sobretot, saber que no és el mateix guanyar que tindre tot fet. Encara hi ha molta faena per fer.

10k Ibercaixa 

MAXIMO FOLQUES LORENTE          00:36:02         

RAUL TAMARIT SERESOLA                 00:37:19         

FEDERICO JOSE SERVER COSTA      00:39:17         

GUILLEM MARTINEZ SENDRA          00:40:29         

MARIA ROSA GARCIA GONZALEZ   00:42:27         

VICENTE ARBONA CARAVACA          00:47:00         

MARIA BONDIA ORTOLA                    00:50:00

JAVIER SIMÓ ARBONA                          00:51:46         

XARO SENDRA SENDRA                        00:59:01          

Dema Xeraco!!!

        Demà estarem a Xeraco, correrem en la que ja és una carrera clàssica per a nosaltres, i ho farem després d'haver acabat l'any amb l'entrenament del Polvoró i just el dia abans de la V Gala de Dorsal 19, i quasi amb seguretat demà quan tornem a casa algú ens farà una de les clàssiques preguntes que ens fan als populars: i vas guanyar?

     Si no ens la fan demà per primera vegada segur que ja l'haurem contestada, perquè els que coneixen la nostra afició s'estranyen que acudim a una competició en la qual participen 1000 i només guanya un. En el futbol, participen 22 i guanyen 11, i on les possibilitats de guanyar alguna vegada no són impossibles, no obstant això, per als corredors populars sinó no són impossibles són improbables. 

    He de reconéixer que encara em costa trobar una resposta senzilla, no sé com dir en poques paraules que jo sempre guanye. Aqueixa frase tan famosa de “l'important no és guanyar sinó participar” em sembla bé, però jo no sols participe, sinó que sempre guanye. 

    Crec que no existeix la menor discussió en la relació entre esport i salut, no obstant això, poc es parla o s'escriu sobre els beneficis que genera per empatia. Per a entendre-ho bé cal comprendre aqueixa frase de: "l'essencial és invisible als ulls”.

     Passem tant de temps buscant plans d'entrenament i receptes màgiques per a córrer més ràpid que passem per alt que encara amb tota aqueixa informació no s'acaba cap carrera. Tots els que confiem mesos d'entrenament a "aqueixa carrera" i aquesta se'ns afona sense avís, no han sigut derrotats.

     Cada vegada que acudim a una carrera és una experiència única, ens acosta més i més al món interior de cada atleta, aprens a respectar-lo com si fora el teu germà, es comparteixen secrets i manies, i encara que moltes vegades passem per vertaderes odissees per a acudir a elles tenim assegurada aqueixa lliçó.

     Amb seguretat vam ser presents quan algun dorsalero guanya la seua primera carrera i vam veure i sentim com es va sentir, érem allí, Hem vist la cara d'alegria d'aqueix dorsalero en acabar la seua primera marató, vam ser allí, no ens ho van explicar. 

    Tots coneixem històries semblants, fins i tot més motivadores que el saber la relació que existeix entre el cost i el benefici que es trau de córrer o de teoritzar del rendiment en marató basada en una fórmula matemàtica. 

     Hi ha tant d'altruisme en una carrera com la de demà que mereix ser comptada o transmésa i és ací on jo hauria de respondre a aqueixa pregunta: "Si, sempre guanye fins i tot si m'han d'ajudar a arribar".

    De totes maneres, per cada corredor que es posa un dorsal en una carrera, hi ha milers que corren pel gust d'escoltar els murmuris del camp, i que esperen que arribe el dia en què els resulte tan fàcil pujar aqueix pujol com quan corren pel pla. Per a ells l'esport no és una prova, sinó una teràpia; no un desafiament, sinó una recompensa; no una pregunta, sinó una resposta.