IN MEMORIAM

dimarts, 28 de gener del 2014

Elogi al gos

      En este món hi ha persones que tenen bones idees i altres que tenen males idees. També hi ha gent d'acció i gent que es limita ha parlar. Cal cuidar-se de la combinació que es dóna en les persones d'acció que tenen males idees. Afortunadament per a nosaltres i per a ell, Máximo encaixa en la categoria ideal: corredor que té bones idees. Va decidir ser el primer corredor de Dorsal 19 a córrer una carrera mixta, i una vegada presa la decisió no va retrocedir.

Maximo i Lluna
      Dissabte passat es va anar cap a Requena per a participar en una carrera amb gos, dir també que els organitzadors també estan en la categoria ideal, Máximo i Lluna (crec) van participar en la categoria de “pota llarga”, el resultat importa poc, però si el fet de promoure una activitat esportiva que mereix unes carreres especifiques.
     Cada vegada anem hi ha veure menys corredors amb gos en les carreres ja que els organitzadors ja ho estan prohibint en els seus reglaments perquè les molèsties per als corredors són evidents i també se'n van hi ha prohibir els corredors amb carrets i xiquet pel mateix motiu.
     El gos que va ser probablement el primer animal a ser domesticat. I que ha acompanyat l'home durant uns 10.000 anys mereix que recordem ara el que va succeir quan l'advocat americà George Graham Vest va prendre un cas el 23 de setembre de 1870 en el qual va representar a un client, el gos de caça del qual un llebrer dit "Vell Barril o tambor" (Old Drum), va ser mort per un veí granger, i l'amo del gos va sol·licitar una indemnització per la quantitat de 150 dòlars, el màxim permés per la llei i quan en el juí va dir la frase "el gos és el millor amic de l'home" no podia pensar en la repercussió que tindria el seu discurs final.
     L'argument final de Vest al jurat, va pronunciar un discurs que ha donat a denominar-se "Elogi al gos". És un dels passatges més entranyables en la Història dels juís dels Estats Units (només es conserva un extracte de l'original):
"Cavallers del Jurat:
     El millor amic que un home puga tindre, podrà tornar-se en contra seu i convertir-se en el seu enemic. El seu propi fill o filla, a la que cria amb amor i atencions infinites, poden demostrar-li ingratitud. Aquells que estan més prop del nostre cor, aquells als que confiem la nostra felicitat i bon nom, poden convertir-se en traïdors.
     Els diners que un home puga tindre també podrà perdre'l, s'evaporara en el moment que més el necessite.
     La reputació d'un home quedarà sacrificada per un moment de bogeria o debilitat.
     Les persones que estan disposades a caure de genolls per a honrar els nostres èxits, seran els que tiren la primera pedra, quan el fracàs col·loque núvols sobre el nostre esdevenidor.
     L'únic, absolut i millor amic que té l'home en este món egoista, l'únic que no ho va a trair o negar, és el seu GOS.
     Cavallers del jurat, el gos d'un home està al seu costat en la prosperitat i en la pobresa, en la salut i en la malaltia. Dormirà en el fred pis on bufa el vent i cau la neu, només per a estar junt amb el seu amo.
     Besarà la mà encara que no tinga menjar per a oferir-li, lleparà les ferides i amargors que produïx l'enfrontament amb l'aspre món.
     Si la desgràcia deixa el seu amo sense llar i amics, el confiat gos només demana el privilegi d'acompanyar al seu amo per a defendre'l contra tots els seus enemics.
     I quan arriba l'últim acte i la mort fa la seua aparició i el cos és soterrat en la freda terra, no importa que tots els amics hagen partit. Allí, junt amb la tomba, es quedarà el noble animal, el seu cap entre les seues potes, els ulls tristos però oberts i alertes, noble i sincer, més enllà de la mort".


     Un profund silenci va omplir la sala d'audiències quan el Dr. Vest va acabar. El jurat va decidir en forma unànime castigar a Leònides Hornsby amb una multa de 550 dòlars (400 dòlars més del que marcava el límit legal) i la frase "El gos és el millor amic de l'home" es va fer popular per sempre.
     Una estàtua del gos es troba davant de La Cort de Warrensburg, Missouri.
     A molts ens agraden els animals i tots els dies podem veure gent passejant amb els seus gossos i igual que Máximo corrent amb ells, podem també veure com cuiden dels seus gossos i de la caça els caçadors igual que ho fan els pescadors amb els peixos però en tot el que portem dit hi ha un element comú que és summament important a l'hora de parlar dels animals: no podem pensar en ells sense tocar els nostres sentiments humans. 
     En altres paraules, parlar dels animals és fer-ho des de nosaltres mateixos, des dels nostres gustos i temors, des de les nostres esperances i tristeses, des del nostre afecte o el nostre odi. Diem quelcom d'ells des de la nostra perspectiva. Per més que vullguem, no podrem veure els animals com ells es veuen a si mateixos i com ells ens veuen a nosaltres: el “error” de perspectiva és inevitable. Som hòmens i ho veiem i pensem tot en tant que som hòmens.


     El respecte i afecte que oferim a molts animals, en el fons, depén de l'amor que sentim cap a nosaltres mateixos i cap als nostres semblants. Amar els animals té sentit si sabem amar i respectar al ser humà.
     Som corredors a peu i sabem els molts problemes que tenim amb els gossos molts dies quan correm, a vegades ens ataquen, ens lladren, ens perseguixen, s'enreden en les nostres cames i ens espanten però tractar de manera cruel a un gos abandonat, espedaçar una sargantana o ferir a pedrades a una oroneta són senyals d'un cor endurit, incapaç de descobrir la bellesa i l'harmonia que vibra en cada animal que viu en el nostre al voltant, en cada forma de vida que compartix el nostre entorn.
     És cert que nosaltres som “superiors” per la nostra capacitat de pensar i d'amar, de sacrificar-nos i de servir als altres, també als animals. Però esta superioritat mai ha de convertir-se en motiu per a l'abús o l'embrutiment. Abusar dels animals pot ser el senyal que abans s'ha abusat dels hòmens.
     Per això, el millor camí per a fomentar un sa respecte cap als animals consistix a promoure el respecte a l'home, a cada home, des de la seua concepció fins a la seua mort.
     A més, podríem dir que és una forma d'analfabetisme no descobrir la funció de cada animal ni respectar el seu paper en la Terra. Es dóna un equilibri meravellós de vida i força entre els distints tipus d'animals, i cal saber-ho descobrir i respectar. Hui pensem un poc en els animals. Anem a tractar-los millor, respectarem la riquesa de vida que ens rodeja. Però, sobretot, respectarem als altres sers humans, hòmens i dones que volen el nostre afecte i la nostra justícia.
     És possible que alguns animals necessiten més protecció però hauríem de fer més força i més insistència subratllant els deures humans en compte dels drets dels animals. Els nostres deures cap als animals són molt clars. Cap als animals tenim el deure del cuidao providencial i l'amabilitat. És contrari a la dignitat humana causar patiment o provocar la mort innecessària dels animals, i això inclou el deure de impedir la reproducció excessiva. També és indigne gastar diners en ells quan la prioritat hauria de ser l'alleugeriment del patiment humà. Podem i hem d'amar als animals, però és pecaminós professar-los l'afecte que només es deu a les persones.
     Uf! No se si m'he passat amb el sermó però m'alegre que Máximo córrega amb la seua Lluna i que esta modalitat de carreres es veja cada vegada més, perquè l'important és practicar este esport de la forma que siga.



     Una altra cosa, els gossos domèstics no sols servixen de companyia, molts també es guanyen el sustent treballant de valent. Els gossos cuiden ramats, ajuden als caçadors, guarden vivendes i realitzen tasques policials i de rescat. Inclús alguns d'ells, especialment entrenats, servixen de guia als invidents; un commovedor símbol de l'antic paper del gos com el millor amic de l'home.

diumenge, 26 de gener del 2014

Villamalea el pròxim repte

     “Mai pertanyeria a un club que admetera com a soci a algú com jo” és una famosa frase de Groucho Marx que no podem o hem d'aplicar a la majoria de clubs de corredors ni tampoc a Dorsal 19, ja que per molt insignificants que siguem com a corredors (massa grossos, massa lents, massa seriosos, massa el que siga) i pensem que el club ja té corredors com nosaltres, no hem de pensar que no és prou bo per a nosaltres ja que esta és una actitud narcisista que hauríem d'oblidar. Ja que, al final, el corredor narcisista se sent insatisfet amb el seu estat, s'odia a si mateix i vol pertànyer a un club que siga millor que ell.


     “Mai pertanyeria a un club que admetera com a soci a algú com jo” pero si a Dorsal 19.
     Millor o pitjor, Dorsal 19 ja ha pres les seues primeres decisions, millors o pitjors les primeres decisions d'este 2014 ja estan preses, es van resoldre en unes llargues votacions per a l'elecció de la carrera que acollirà el V Trofeu Dorsal 19.
     Com la democràcia no consistix en el despotisme de la majoria sinó en un sistema de limitació del poder i de garantia dels drets, vam realitzar fins a tres votacions durant les quals se van anar eliminant carreres i la triada en la ultima votació va ser les Tres Llegües de Villamalea, carrera que curiosament ningú de què allí estàvem havia corregut.
     Podríem pensar que les votacions es van realitzar de forma automàtica sense reflexió ni discussió, però no va ser així. La primera votació la vam realitzar abans de la paella, la segona amb les postres i la ultima amb el gin-tonic, i encara que el normal és que coincidim en moltes coses amb què ens resulten més pròxims per un motiu o d'un altre, el que no seria normal és que coincidírem sempre i en quasi tot, perquè això seria mostra d'haver renunciat a tindre criteri propi. 

     Superar eixe pensament automàtic amb què prenem moltes de les nostres decisions ha de ser un acte de rectitud i de valentia, no d'orgull panoli de significar-se davant dels altres, ni d'afany de comoditat, o de portar la contra, o de presentar-se com a original. I per descomptat ha de ser empleat amb sensatesa i oportunitat.
     Vam triar les Tres Llegües de Villamalea i encara que és dificilísim comprometre al personal esperem comptar amb molts assistents eixe dia, que encara que pareix llunyà se'ns tirarà en damunt en res.
     Però situem primer per als que la vullguen anar entrenant que és una llegua?.
     La llegua és una antiga unitat de longitud que expressa la distància que una persona, a peu o en cavalcadura, pot caminar durant una hora.
     La llegua castellana es va fixar originàriament en 5.000 vares castellanes, és a dir, 4,19 km o unes 2,6 milles romanes, i variava de mode notable segons els distints regnes espanyols, i inclús segons distintes províncies, entre 5.573 i 5.914 metres.

     Però va ser Carles IV d'Espanya, per Reial Orde de 26 de gener de 1801, el que aclarisc les coses i va establir:
"Perquè la llegua corresponga pròximament al que en tota Espanya s'ha anomenat i diu llegua (que és el camí que regularment es camina en una hora) serà la dita llegua de vint mil peus, la que s'usarà en tots els casos que es tracte d'ella, siguen camins Reials, en els tribunals i fora d'ells".
     Així doncs, les llegües, dividides en vint mil peus, equivalen a 5.572,7 metres, eren les utilitzades per a mesurar els camins d'Espanya, abans d'adoptar-se els quilòmetres del sistema mètric decimal.
     Per tant, es tracta d'una carrera amb un recorregut totalment urbà per asfalt de 16.716 m. que transcorre pels carrers de Villamalea, traçat que és essencialment pla, amb lleus desnivells, una carrera bonica, però disputada en una data amb altes temperatures, que la convertix en una dura prova.
     Així que amb les vistes posades, també, en el 2 d'agost, diumenge passat ens vam presentar en les 3,7 llegües de Santa Pola, perdó, en la Mitja Marató de Santa Pola per a participar en la seua XXV edició.

     Res podem dir o afegir a tot el que ja coneixeu d'esta gran carrera, cada vegada millor i ben organitzada encara que enguany els haja fallat el clima perquè la pluja i el fred ha sigut una exclusivitat de esta XXV edició.
     Bona carrera de Máximo i molt bona la seua marca, i també gran marca personal d'Armando que entra en la categoria sub-5 minuts en una Mitja Marató.


dimarts, 14 de gener del 2014

Les primeres carreres del 2014

     Hem començat el 2014 amb molta força, la carrera de Xeraco va ser el primer pas d'una llarga caminada que ens portara a disfrutar de la nostra afició durant molts quilòmetres i que per a molts culminara amb la Marató de València.


     De moment ens hem trobat amb el Dinar de Nadal, els 10 K de València i el Quilòmetre Vertical de Gandia que dóna començament a tota una sèrie de carreres de muntanya que cada vegada compta amb més seguidors en el nostre club.
     Molts projectes per a este 2014 en Dorsal 19; Marató de Sevilla, Marató de Barcelona, Marató de Paris, Marató de Madrid, Volta a la Marina, organitzar la Volta a Peu, la carrera del V Trofeu Dorsal 19 (que enguany serà en Villamalea) i moltes més carreres que és necessari que em deixe en el tinter.
     Molts projectes. Sol passar-nos amb una certa freqüència que posseïm més projectes que realitzacions.

     En la nostra ment i en el nostre ànim sorgixen desitjos, idees, plans. Després, segons el refrany popular, “del dicho al hecho hay mucho trecho”. Unes vegades, perquè el que hem pensat era irreal. Altres vegades, diversos factors intervenen en la vida i ens aparten de les metes que havíem planejat. Una malaltia imprevista, una lesió, un accident, un esdeveniment familiar, un problema econòmic, la pèrdua del lloc de treball: mil situacions paralitzen i deixen arrumbats projectes meravellosos.
     Hi ha els que no podem realitzar els nostres projectes perquè ens deixem arrossegar per capritxos o perquè quedem agarrats en una indecisió crònica. A un projecte es contraposa un altre, si triem una carrera hem d'abandonar una altra i al final un no sap per on començar i a on dirigir els seus esforços.      O, simplement, basta de posar davant dels propis ulls les dificultats que rodegen el projecte anhelat per a sentir temor, analitzem un pla d'entrenament per a una marató i nos fa por, pel que acabem per renunciar a tot esforç “inútil”.


    Molts projectes no arriben mai a port. Però molts altres sí es convertixen en realitat. Quina és la clau del “èxit”? D'on vénen les forces i les decisions que porten a coronar una empresa, que realitzen els projectes?
     Un projecte arriba a convertir-se en realitat des de l'impuls interior que ens dóna la nostra força de voluntat. La voluntat humana compta amb energies insospitades. Si eixa voluntat es deixa atrapar i moure per la il·lusió, és possible coronar amb resultats concrets aquells projectes que tenen sentit i que van nàixer des de l'interior d'un estat d'anime decidit.
     No tots els projectes, cal recordar-ho, són bons, ni per a un mateix ni per als altres. Per això causa pena constatar com hi ha corredors que entrenen amb energia i amb voluntat fèrria en projectes que els va hi ha ser impossible realitzar.
     A pesar de tot, amb èxit o sense èxit, és bella esta lluita per aconseguir les nostres metes, perquè almenys queden oberts camins a realitzacions concretes. Eixa lluita és per si sola una victòria, i no quedarà sense recompensa ja en la nostra forma física i tambe en la nostra vida.



     Amb èxit o si ell, estos són els resultats en les primeres carreres de l'any.

KILÓMETRO VERTICAL GANDIA.
FREDERIC, SERVER COSTA; 1:46:54.
TINO, NAVARRO; 1:51:13.
PATXI, LUQUE DOMÍNGUEZ; 1:52:31.
FERNANDO, VICENS PASTOR; 2:02:37.
10 K VALENCIA.
MAXIMO FOLQUES LORENTE, 0:34:26.
XERACO.
00:54:09, FOLQUES LORENTE, MAXIMO
00:59:57, SALA FERRER, CARMEN
01:07:28, BOIX, JOSE
01:08:07, SISCAR BAY, CARLOS
01:10:03, SERVER COSTA, FREDERIC
01:10:11, MAS SISCAR, FERRAN
01:11:11, BOLTA NAYA, JUAN
01:11:56, ARBONA CARAVACA, VICENTE
01:12:33, VICENS PASTOR, FERNANDO
01:12:47, PONS SORIANO, ALBERTO JOSE
01:13:39, PIERA FERRER, BAUTISTA
01:14:12, GINER MOMPARLER, ARMANDO
01:23:51, GONZALEZ MESTRE, JOSE
01:23:52, SALA GONZALEZ, VICENT
01:28:24, ALEMANY SENDRA, RAMON

dissabte, 11 de gener del 2014

Canvi d'hora per al diumenge

Atenció!

Canvi d'hora per al diumenge.
Reunió per al café a les 09:00 en el Bar Caçadors.
Eixida per a córrer a les 09:30 des de la piscina coberta.

diumenge, 5 de gener del 2014

Carta als Reis Mags

     Fa uns anys escriure una carta als Reis Mags el dia 5 de gener podria ser una perduda de temps ja que no hi havia els mitjans necessaris perquè poguera arribar al seu destí a temps, però els temps han canviat molt i si sabem l'adreça de facebook, twitter, correu electrònic o la seua pagina web és només qüestió de segons que la nostra carta l'estiguen llegint.
     Com he obtingut totes les adreces en Google els escric ràpidament una carta i segur que abans que isquen en la cavalcada ja la poden haver llegit.


     Volguts Reis Mags:
     Sé molt bé que des que van veure l'estrela aparéixer en el firmament i després de consultar els seus mapes astronòmics i tindre actualitzat el Google maps, s'han posat en camí amb gran humilitat per a anar a la trobada del xiquet Jesús.
     I porten els seus regals amb gran alegria, vencent el cansament i la set de tant de caminar, la calor i el fred del desert, han continuat el seu camí i estan per arribar. També nosaltres els corredors sabem de totes eixes dificultats, però molt sàviament les anem eludint.
     Així que ànim! El dia tan esperat ha arribat.
     Gràcies per la seua fidelitat, per la seua obediència, i per eixos regals que porten en les seues mans. Però més agraïsc el signe que ens regalen a tota la humanitat, l'esperança de que un món millor és possible i que les nostres carreres, entrenaments i marques es poden millorar així com que podrem disfrutar encara molts anys de la carrera a peu.
     Des que van començar les festes Nadalenques, he pensat en vostés, i en la carta que hauria d'escriure'ls per a demanar-los, com ho vaig fer quan era xiquet, alguns regals. Però el temps s'ha passat tan ràpid, entre sopars, la Festa de Nadal, Cap d'any…, que és fins a este moment en la solemnitat de la seua vinguda que els escric la meua carta. De totes les maneres tinc la confiança que els arribarà a temps perquè utilitzaré tots els mitjans electrònics i informàtics perquè així siga.
     Els demane, amb humilitat que em compartisquen:
     La senzillesa per a saber distingir en els signes dels temps la presència de la Bona Gent, per a saber observar totes les realitats que ens puguem trobar.
     Que puguen compartir amb mi la docilitat que vostés tenen per a seguir el camí que marca l'estrela. A vostés els ha guiat una estrela en el cel, per això demane tindre eixa paciència de vostés per a saber descobrir-la en tot moment, per a no perdre el rumb en la meua vida, en les meues carreres i en els meus entrenaments.
     Valentia per a fer-me l'ànim, per a saber deixar el que no necessite i llançar-me a l'aventura de nous objectius, a desinstal·lar-me ben sovint per a trobar altres formes de viure la carrera a peu i no de la seguretat dels meus repetitius entrenaments. Confiar que, deixant tot el vell, és l'única forma de trobar els nous horitzons.
     Obediència als entrenaments que tinc programats, obediència al que es creu, al que s'espera i al que s'ama.
     Alegria d'acabar el meu desafiament, del repte que més es desitja: trobar-se amb el final d'una marató, per això eixa trobada és una apoteosi. Perquè és el encontre d'un corredor amb la seua mateixa essència, l'alegria de esta trobada és la manifestació suprema de la carrera a peu. Vull, tindre eixa alegria de trobada que per a mi es realitza en cada carrera, en cada entrenament, en cada encontre amb la marató.


 Abusant de la seua generositat, demane la paciència per a continuar corrent, perquè el cansament no em faça desistir, perquè les dificultats no resten l'ànim, perquè els obstacles de l'entrenament només siguen oportunitats per a millorar, que siguen reptes que em permeten créixer com a persona, com a corredor.
     Que no perda l'esperança de continuar disfrutant de la carrera a peu, que no perda l'esperança en que els meus objectius es facen realitat.
     Que no perda l'esperança que en l'entrenament no córrega sol, que amics, rivals i companys correguem junts. Tindre sempre i cada dia, l'esperança que siga possible córrer tots junts, que entrenem amb els mateixos objectius que ens ajuntem en el mateix club, com ho fan vostés, que s'acompanyen fins al final.
     Tot l'anterior no ho demane només per a mi, ho demane per a poder compartir-ho amb tots els meus amics corredors, amb tot Dorsal 19, vull descobrir-ho després en cada corredor, vull descobrir-ho especialment en els més dèbils, en els que no poden entrenar, els lesionats, els que no tenen temps per a córrer, els que entrenen sols o se senten sols; vull reconéixer en tots ells l'alegria i la humilitat amb què s'enfronten cada dia a la carrera a peu, reconéixer-ho en els amics i també en els rivals a qui guanyare.
     Vull compartir tot el que els he demanat amb tots aquells que s'acosten a la meua vida, i vull ser jo el que es pose en camí fins a eixa trobada. M'agradaria, ser el primer que tendisca un pont per on l'altre es puga acostar a mi, a la carrera a peu i per on jo em puga acostar a ell.
     Tot el que els he demanat, també li ho demane per a tots els meus amics, familiars i coneguts… perquè tots siguem instruments per a convertir i convertir-nos en millors persones i així ser també millors corredors.
     Els desitge a vostés volguts Reis Mags, feliç fi de viatge. I m'acomiade agraït per la il·lusió que van guardar en mi quan era un xiquet.
     Gràcies perquè un dia els vaig esperar amb la il·lusió de xiquet i hui els puc esperar amb la il·lusió d'un home que li agrada córrer.

     Amb afecte, un corredor de Dorsal 19.

San Silvestres i 2013, ¡adeu!

     Hi ha una tradició francesa de carreres nocturnes que se celebraven a principis del segle XX on els corredors portaven torxes i que es realitzaven la nit d'any nou, i va ser d'eixa tradició d'on Cásper Libero copia la idea per a organitzar la I Correguda Internacional de São Silvestre en Sao Paulo.


     Des de aleshores han passat ja 89 anys i no hi ha quasi cap corredor que no haja corregut alguna vegada una Sant Silvestre, i és que les tenim en tots els costats amb diferents noms, formes i dates.
     Entre la Marina i la Safor hem tingut l'ocasió de córrer moltes, quasi tots els dies d'estes festes nadalenques hem pogut exercir la nostra passió per la carrera a peu, encara que en realitat sol es pot córrer una Sant Silvestre el dia 31 de desembre. El nostre objectiu d'acabar l'any corrent s'ha complit un any més, esta vegada una altra vegada a Pego.


     Era dia de fer balanç, no de Dorsal 19 que el farem en el V Trofeu Dorsal 19. El fi d'un any és un moment important per a revisar les nostres carreres, els nostres entrenaments, els objectius que hem aconseguit i els que no hem pogut aconseguir, no sols en el pla de la carrera a peu, sinó que també ho haurem fet del nostre desenrotllament personal.
     Tindrem a corredors que els haurà anat millor a altres no tant però tots hem acabat l'any amb la il·lusió d'aconseguir que el 2014 siga millor, molts ens hem preguntat, si som millors o pitjors, o si estem estancats en la mediocritat i la rutina.


     Quants moments de reflexió estos dies! La majoria ja tindrem les conclusions i ara ens falta que en este 2014 les puguem portar a la pràctica.
     I el 2014 comença com quasi tots els anys amb el Gran Fons de Xeraco però enguany a més comença amb la fase especifica de l'entrenament per a la marató de Sevilla, on tornarem una altra vegada a l'entrenament clàssic de marató i ens oblidarem, de moment, dels nous sistemes.
     I, ho farem perquè no tenim l'entrenament necessari per a triar sistemes més arriscats. Tornem al vell sistema de picar el ritme de marató que pensem podem aguantar a Sevilla i renunciem a buscar el millor ritme possible per a eixe dia.
     El criteri mes elemental i més simple de qualsevol tipus d'entrenament és el d'imitar la competició, ja se que molta gent oblida este ingenu raonament, però és el que nosaltres anem en una certa forma ha seguir.
     Se'm podrà dir que això no és de valents però és que les sales d'espera dels fisioterapeutes i dels massatgistes estan plenes de valents i este 2014 va hi ha ser molt llarg i amb molts quilòmetres per recórrer.


     Quatre, van hi ha ser els entrenaments bàsics que anem ha realitzar fins a Sevilla; ritme de marató que el realitzarem durant les mitges maratons que realitzem, una cada dos setmanes. També les sèries llargues entre dos i tres repeticions de cinc o set quilòmetres bàsicament a ritme de marató o un poc més ràpides amb una recuperació d'un quilòmetre a un ritme lleugerament més lent que el ritme de marató.
     Tornarem a les repeticions d'un quilòmetre una altra vegada un poc més ràpides que el ritme de marató recuperant un quilòmetre amb un ritme un poc més lent que el ritme de marató i açò ho farem entre huit i deu repeticions. Com no, no podien faltar els llargs fins a arribar als 30 quilòmetres que intentarem intercalar-los entre les setmanes en què no acudim a les mitges maratons i els realitzarem a un ritme del 80% del ritme de marató.


     Com ja vos n'haureu adonat tornem als entrenaments de carrera contínua i per als que desitgen un poc més d'informació diré que les sèries llargues les realitzarem o a ritme de marató o al 102 % i la recuperació al 90 % del ritme de marató, les sèries de quilòmetre entre el 102 i el 103 % i la recuperació al 97 %, com veieu practique i senzill.
     Ara ens toca mesclar-ho tot, procurant no realitzar dos dies seguits cap dels quatre entrenaments i col·locar al mig dies de recuperació i dies de carrera contínua lenta. Res complicat de programar però un poc més complicat serà ja el complir-ho.
     Com veieu, carrera continua, sense recuperació total ni caminant, només baixant i pujant el ritme.

     Estem per tant esperant els Reis Mags i la primera carrera de l'any a Xeraco i després entrenar, entrenar i entrenar.