Dorsalers: Siguen agraïts. Contemplem el nostre horitzó. Fem balanç del nostre dia.

     Quan començava en això de la marató, allà pel Plistocé, constantment em trepaven el cap eixos missatges massa bons de «qui la seguix, l'aconseguix» o «tot esforç té la seua recompensa». Resulta que, malgrat no dubtar del seu rerefons innocentment esperançador, es queden un poc buits si rasquem un poc (perquè entenc que, si no rasquem, no pots descobrir què et poden oferir). Què passa si m'entrene amb molt d'esforç i sacrifici, i no aconseguisc acabar la marató? Què passa si m'esforce, però la marca que aconseguisc no és ni des de lluny la que esperava? Quins nassos és un somni?

Crec que una de les coses que he aprés amb la marató és assumir que no sempre voler és poder i que tampoc si t'esforces aconseguiràs sempre el que vols. Però, una vegada arribats fins ací, també cal acceptar que a vegades, el que tu consideres que és un somni pot estar lluny del que pots aconseguir. El problema és que, si posem massa esperances a aconseguir una marca que esperes que siga la nostra gran marca, és bastant probable que acabem decebuts.

Donem massa importància a les marques, eixes pulsions momentànies (encara que a vegades es dilaten en el temps) amb les quals ens obsessionem i per a les quals creiem estar destinats, sense adonar-nos que el que realment pesa en la marató no té molt a veure amb la marca aconseguida. Versa sobre la manera en què enfoquem les nostres ganes, les nostres motivacions i, al final, les nostres virtuts. Versa sobre la forma en què donem vida als entrenaments. Versa en com ens preparem per a afrontar tantes hores corrent i que el córrer ens done tranquil·litat, pau i assossec en la nostra vida quotidiana. Perquè és bo tindre objectius, però no és bo només tindre'ls a ells.

Ja hem corregut la marató de València i el nostre objectiu ja siga compliment, que la nostra marca haja sigut la que durant tants mesos hem perseguit en els entrenaments és una altra història, si l'hem aconseguida pues molt bé, sinó a planejar com enfocarem la de l'any que ve.

Ara ens toca esperar uns dies perquè les nostres voluntats es posen al dia.

Amb massa freqüència, les nostres experiències en una marató no són molt commovedores perquè no som presents en elles. Mirar el que ens va succeir el diumenge, ara, sembla una simple cronologia del succeït. No obstant això, quan tornem d'ací a uns mesos i ho repassem sempre ens sorprendrà el rica i plena que va ser la nostra experiència eixe dia, ara no podem ser molt conscients d'això. El nostre objectiu esta setmana és recuperar-nos, les nostres cames encara es queixen i el nostre cap no està per a moltes reflexions, la nostra recuperació física ho absorbix tot.

Sospite que això no és atípic. La majoria de nosaltres vivim la major part dels nostres entrenaments i les nostres carreres sense ser molt conscients del riques que són estes activitats, postergant per a no se sap quan les nostres reflexions. Hem dedicat tantes hores a entrenar, amb tot el que això comporta, atenent a més a totes les altres necessitats de cada dia, molts de nosaltres matinant per a entrenar, passant els caps de setmana dedicats a realitzar quilòmetres, sacrificant tot el temps d'oci i deixant en suspens moltes activitats amb els amics i la família. Qué  sol amb el pas del temps som conscients de lo privilegiats que vam ser i ens adonem del rica i preciosa que va ser la nostra experiència i del poc present que estava llavors al que estàvem vivint, a causa de la càrrega i a l'estrés.

Per a la majoria de nosaltres, em tem, el nostre coneixement ple d'estes experiències només les aconseguirem quan, finalment, estiguem jubilats, amb la salut minvada, l'energia disminuïda i sense oportunitat de córrer.

Sembla que primer necessitem perdre alguna cosa abans d'apreciar-ho plenament. Tendim a donar per descomptades la vida, la salut, l'energia i el treball, fins que ens els arrabassen. Només després ens adonem del riques que han sigut les nostres vides i del poc d'eixes riqueses que vam beure en el seu moment.

Estic segur que, d'ací a uns anys, i si tenim la desgràcia de no poder córrer, mirarem este 1 de desembre de 2024 i notarem com ens fa mal la nostra ànima al no haver-ho gaudit com es mereixia. Detinguem-nos ara, necessitem detindre'ns i esperar que la nostra ànima assimile per complet tot el que signifiqua este diumenge passat i, quan es pose al dia, seguim amb la pròxima marató.

Dorsalers: Siguen agraïts. Contemplem el nostre horitzó. Fem balanç del nostre dia.

Sobre l'essència de la Marató.

     El títol d'esta entrada podria despertar sospites, perquè és evidentment impossible analitzar en tan breu espai un edifici de tants pisos com és una marató. Per això cal dir ja des del principi que es tracta sobretot d'expressar una pregunta que sorgix en molts corredors que han tingut alguna cosa a veure alguna vegada amb ella, i que no deixa de sorgir de nou encara que un arribe a tindre una llarga familiaritat amb ella; això és, la pregunta de què és eixa cosa estranya, tan irreal i alhora tan operant; tan treta fora de la vida habitual, i no obstant això, tan capaç de tocar tan profundament el més intim; tan supèrflua davant tots els criteris pràctics, i no obstant això tan imprescindible per a tot aquell en la vida del qual ha penetrat per una sola vegada.

Ara bé, per lo que toca a la resposta, només pot consistir en un esbós de resposta; i amb això, començaré amb la qüestió sense majors preàmbuls.

L'essència d'alguna cosa és el conjunt de les seues característiques fonamentals, permanents, invariables i comunes, és a dir recórrer 42195 metres seria l'essència de la marató, és el que tenen en comú totes les maratons. Ara bé, entre les característiques essencials mai trobem la de l'ésser de la nostra marató. Així, l'essència d'una marató és la de ser una carrera de 42195 metres que es fa corrent a peu, però no pertany a la seua essència el fet de ser la nostra marató. La marató pot existir sense ser la nostra marató, però no al contrari.

Cadascun de nosaltres arribem o arribarem a la marató d'una forma distinta, la qual cosa fa que tinguem una forma pròpia de viure-la, ja que és molt més que una simple carrera de llarga distància. És una metàfora de la vida, i no hi ha dos vides iguals, una busca de límits i un viatge cap a l'interior d'un mateix.

Els motius que tenim per a començar a entrenar-la es convertixen al cap d'uns dies en un objectiu personal, prioritari. Ja siga millorar el nostre temps, travessar la meta o simplement acabar, pot ser per a superar una por, aconseguir una meta personal, honrar a algú o simplement perquè estimem la carrera a peu. Cada corredor té la seua marató. No importa si soc un atleta experimentat o si estic començant, la meta és sempre la mateixa: els 42196 metres.

Al llarg dels 42.195 metres, experimentarem una variada gamma d'emocions: eufòria, dolor, dubte, frustració, determinació i, finalment, un immens sentit d'assoliment i satisfacció. Si a estes emocions li afegim una cosa tan necessària com la disciplina, el sacrifici i la dedicació, veurem que a més de millorar la nostra condició física enfortirà la ment i l'esperit. I és que cada sessió d'entrenament que ens porte a la marató es convertix en una oportunitat per a aprendre sobre si mateixos i créixer com a persones, i ens ensenya a no rendir-nos davant l'adversitat, a seguir avant, pas a pas.

Tot l'anterior ens fa sentir-nos com a integrants d'una tribu, d'una comunitat única que es manté unida per un objectiu comú. El que fa que existisca un suport mutu entre tots els seus integrants, amb consells i companyonia que són fonamentals per a superar els desafiaments de la carrera. La marató crea un sentit de comunitat entre els corredors, voluntaris i espectadors. Unint a persones de tots els orígens i edats.

Acabar una marató és un assoliment significatiu que produïx una gran sensació d'orgull i satisfacció. És una prova que, amb la determinació i la preparació adequats, es pot superar qualsevol obstacle. Córrer una marató és molt més que travessar la línia de meta. És un viatge d'autodescobriment que ens ensenya sobre les nostres fortaleses i debilitats. És una oportunitat per a desafiar-nos a nosaltres mateixos i eixir de la nostra zona de confort. I, sobretot, és una experiència.

La vida, com la marató, està plena d'alts i baixos. Hi haurà moments en els quals ens sentirem forts i motivats, i altres en els quals ens veurem temptats a abandonar. Però igual que en una carrera, l'important és no rendir-se i seguir avant.

L'essència de la marató radica en la capacitat de superar els nostres propis límits i en la busca de l'excel·lència personal. És una experiència que ens transforma i ens deixa una petjada inesborrable.

És possible que haja exagerat un poc en escriure sobre l'essència de la marató i que haja acabat dient les meues veritats sobre l'ésser de la meua marató. Pot ser, que el Cel em perdone que intentarà ser original, i que se'm critique per això, i no obstant això m'alegre perquè he conservat les meues veritats: però he descobert, no que no foren veritats, sinó simplement que no eren a soles meues. Quan creia que estava sol, en realitat estava en la ridícula posició d'estar recolzat per la immensa majoria de maratonians.

Pot ser que a algú li entretinga esta entrada. Pot ser que divertisca a un amic o a un enemic llegir com veig i sent la marató i el llarg camí que he recorregut per a entendre-la d'esta manera quan m'haguera bastat un esmorzar o un café amb un maratonià. Si algú s'entreté aprenent com gaudir de la carrera a peu i entrenar una Volta a peu van poder produir una addicció a esta bogeria que és la marató, possiblement trobara interessant no sols esta entrada sinó tot el blog.

Malgrat tot hi ha una divisió raonable en tot això. Jo he escrit moltes entrades d'este blog, i res en la terra m'induiria a llegir-ho. Esta entrada s'ocupa únicament de mostrar el fet real que la marató és la millor arrel per a alimentar i subjectar tot un món personal de la carrera a peu. No pretén discutir la qüestió, molt fascinant però bastant diferent, de quina és la millor distància pero a un corredor popular.  

M'he vist obligat per mer espai a limitar-me al que he tret de la meua experiència; no toque l'assumpte tan discutit entre els corredors, d'on i com apareix este fenomen de la bogeria per les maratons. Això no és un tractat sobre la marató, sinó una espècie d'autobiografia desaliñada. Però si algú vol les meues opinions sobre la naturalesa real d'unes altres maratons, només ha de llançar-me la pregunta, i ens prenem un café.

"Marathon Party "

     En la majoria de les maratons que he corregut hi ha una sensació de final, se'ns acaben moltes coses eixe dia i per això el sentiment de comiat es troba tan present, de ací la meua necessitat de tornar a començar com més de pressa millor i de celebrar el naixement d'una cosa nova. 

Sempre, en els dies següents ens arriben emocions distintes, unes vegades amb nostàlgia i altres amb una mica de desolació, però sempre mirant cap avant i no lligats al que deixem arrere. I, sobretot, més enllà de la por i la incertesa que ens queda al saber si haurem corregut nostra última marató, hem d'afrontar eixos dies des de l'agraïment profund pel viscut i la certesa que cada marató és un esglaó d'un camí més gran encara per construir, i que hi ha esperança també en un demà que encara està per arribar.

Encara que em faça mal, la maduresa també s'expressa en els comiats i a saber reconéixer que quan torne a preparar la pròxima –si ho faig– aquells entrenaments seran el mateix però una situació distinta. Al cap i a la fi, en la vida no es tracta de fer moltes coses, sinó de fer-les entregant-se fins al final, perquè acabar una etapa per la porta gran també és un art a l'abast de molt pocs.

Doncs bé, en eixos dies alguns ja estarem preguntant-nos: què ha funcionat i què no? A què hem de fer-li un volt? Què podríem impulsar en la pròxima marató? Què vaig deixar de fer?

El final d'un cicle de marató amb la seua preparació, elaboració i recuperació és complicat de tancar. No podem donar carpetada sense més, presos del cansament o del agotament. Encara que coste, és convenient revisar, avaluar i, després, recalcular el camí cap a la pròxima. Això té molt a veure amb tancar una porta. Sí, ja sé que no he descobert res nou amb este símil, però m'ajuda molt tindre-ho presente quan “olore” que toca passar a una altra cosa.

A veure, si la porta queda entreoberta, es corre el risc de tornar a entrar i quedar-nos en el “vinga, em vaig, però espera a veure si em deixe alguna cosa”. I si hem eixit, però no tanquem bé, pot haver-hi corrent d'un vent que ja no ens pertany.

Ara bé, no ens oblidem que, abans d'eixir per la porta, hem de tindre clar quina és la porta d'eixida; que no ens deixem les claus dins (mai se sap si podran obrir altres portes…); i, sobretot, que estem segurs que eixe lloc del qual eixim ja no és el nostre lloc.

En este instant porte a la meua ment les vegades que “he agafat la porta i m'he anat” donant una portada. Els ressons d'aquelles portes tancant-se al bèstia retrunyixen encara al meu cap, preguntant-me si no haguera sigut millor fer com deia un gran amic meu: “no tanquem de colp, sinó que acompanyem a la porta fins al final”. Molt cert. Fins i tot en els finals més durs no s'han de perdre les formes, ni la serenitat, ni eixa temprança per a dir-nos «apaga la llum que ens anem».

Crec que en eixe cap de setmana que seguix a una marató s'hauria de celebrar la gran festa de la marató. Una marató pesá, deixa molt en la nostra vida i encara que no totes les maratons ens poden eixir bé, val la pena explicar com s'han despatxat. Perquè hi ha maratonians que comptant les seues experiències són de gran ajuda per a molts, perquè hi ha gent que compartix des de la serenitat de la qual se sent agraït per cada dia del seu entrenament, que fa de cada quilòmetre un regal, i els dies dolents els compartixen a la llum d'una experiència positiva i amb la seguretat de saber-se acompanyats. Eixe testimoniatge ens acompanyarà un temps i aconseguirà que vegem la carrera a peu d'una forma diferent, d'una manera especial. Perquè la marató i la carrera a peu, poden ser escenari d'una bellíssima experiència, i jo, sense buscar-ho i sense entendre-ho, vaig descobrint-ho. I ací de nou, un corredor em parla d'un altre corredor que no veig a simple vista.

Cada marató que es va porta un nou, però algunes vegades queda la sensació que no arribem a agrair tant del que ens ha donat. O de tindre la possibilitat d'esprémer el suc de moltes situacions experimentades durant el llarg entrenament i que representen un valor significatiu per a la següent. Algun podrà dir que no va ser una marató significativa, un altre que va resultar el més important de la seua vida fins llavors. La veritat és que sempre hi ha coses per a agrair o trobar-los el sentit. Val la pena detindre's en algun moment per a considerar-les.

És possible preguntar-se per què fer un balanç. Quin sentit revist no fer una reconsideració de la marató a la lleugera i prendre's un temps per a veure la següent? Què hi ha de tan important a fer estat de comptes amb la marató? Potser reviure amb la memòria alguns fets no resulta un poc dolorós, o poc desitjable en alguns casos? O potser hi ha situacions que es van anar molt ràpid i no arribem a veure-les bé. Com siga, és imprescindible fer balanços i agrair tot, fins i tot allò que no aconseguim comprendre ara. Esta tasca s'encimbella com una de les més importants del maratonià per diverses raons.

Perquè ens ajuda a exercitar la memòria que és el “múscul” més atacat hui dia. Perquè tornar sobre el viscut porta un nou sentit a les coses i ens permet descobrir molts perquès al que ens passa. Perquè qui no s'adona del que ha aconseguit amb el llarg entrenament mai podrà saber allò que és capaç d'aconseguir. Ací hi ha un punt clau per al maratonià. Si no estem preparats per a aprendre el que ens poden ensenyar  els nostres companys no pensem que podrem oferir alguna cosa de la nostra experiència. Allò que entrenem ens configura, ens fa ser el que som. És important descobrir què ens ha aportat la marató passada per a poder-ho afegir a la nostra futura marató i a la dels altres.

És possible que siga molt bonic dir que fa falta fer un recompte de la marató, però fer-lo ja no resulta tan fàcil. Primer, perquè moltes vegades ens convertim en “fatalistes” i comencem per totes les coses negatives, la cosa que no vaig fer, lo que em va faltar, la cosa que no vaig aconseguir. I segon, perquè ens podem posar una mica picallosos i, o volem abastar-ho tot i ens acabem dispersant o fem una anàlisi per damunt deixant passar el que en veritat importa.

És veritat que hui dia podem analitzarla  nostra marató i la dels nostres companys al mil·límetre perquè aplicacions i informació no ens falten en les xarxes, no és necessari preguntar els temps de pas, els ritmes, en quin lloc es va baixar o augment la velocitat, no fa falta, només mirar les classificacions o les aplicacions existents.

És indubtable que les xifres són presents en un recompte de la marató. No obstant això, la marató no és només un recompte de dades sinó una experiència viscuda que s'obri pas a vegades enmig de multitud de dades i percentatges.

I ara et pregunte: canvia l'experiència d'una marató en funció dels números? Reconeguem-ho, massa vegades ens obsessionen els números, per a bé o per a mal. Si els números ens mostren una bona marca ens sentim orgullosos per haver aconseguit l'èxit en termes esportius. Si els números ens mostren que no hem aconseguit el que preteníem ens pengem la medalla de la profunditat espiritual caient en un cert elitisme conformista. Qui no ha tornat d'una marató i a la pregunta sobre com ha anat no li ha seguit la recurrent pregunta per la marca?

Potser la solució és, hui més que mai, mostrar els valors, els principis i les conviccions que ens aporta la marató. Tant de bo en les nostres converses sobre la marató apareguen menys les marques i més del sentiment d'alegria i sofriment que sentim en travessar la meta. Tant de bo.

Potser la solució és celebrar després d'esta marató de València un dia de la Marató, el Gran dia de la Marató. I és que els Grans esdeveniments s'han de celebrar.

L'alegria de celebrar

         Tots estos articles que durant les últimes setmanes es van escrivint en este blog sobre l'XI Trofeu Dorsal 19 si els llegiu amb un poc d'atenció estan sent una contínua invitació a l'alegria, com a part essencial de la pràctica de la carrera a peu. Fer que la carrera a peu siga una part de la nostra vida suposa també competir contra la tristesa i el escoratjament. 

    El més important –la raó última per la qual molts correm i estem en Dorsal 19– és que ens encanta, que gaudim. Som molts els enamorats de la carrera a peu i els que podem dir que és una de les causes profundes de la nostra alegria. Si no fora així tots els esforços, sacrificis i frustracions que comporta, mancarien de sentit.

És cert que és un goig que emergix al costat de dificultats, desafiaments i sofriments: una alegria «amb cicatrius». Però també és veritat que posseïx una especial profunditat, ja que naix d'allò que toca les fibres més íntimes de l'ésser: la unió de l'equip, el moviment que fa «sentir-se viu», la lluita per aconseguir somnis comuns, el gaudi de l'esforç extenuant… en definitiva, d'afrontar el continu desafiament de traure el millor d'un mateix.

Evidentment córrer a peu no és imprescindible per a la felicitat. En este sentit, tot esport es troba en l'àmbit del gratuït: pot no realitzar-se i, fins i tot, podria no existir. Però és esta mateixa gratuïtat la que li aporta un plus de realisme i ‘encarnació’ en la pròpia vida, convertint-se en alegria de viure, de competir, de divertir-se, d'obrir-se als altres, de fomentar llaços lleials d'amistat…

I, per descomptat, l'alegria de celebrar. De celebrar no sols els triomfs sinó també els fracassos. De reunir-se en un esmorzar o en un dinar, com en este cas en el Rafel. Perquè en la carrera a peu no sempre es guanya i això ensenya a traure el millor de cada derrota: un aprenentatge, una cura d'humilitat, un exercici de resiliència, etc. I això ha de ser agraït i celebrat. Així com l'esforç del rival que no sols va permetre que em divertira competint, sinó que em va motivar a traure i donar més de mi mateix.

Viure amb esportivitat és viure ‘celebrativament’, sabent alegrar-se amb el bé del proïsme i fent de qualsevol excusa una festa que, en el fons, és una manera de plasmar la passió que es té per alguna cosa. L'alegria és un do i, ja siga en la carrera a peu o en la vida, sempre està basada en l'amor que es té a alguna cosa o a algú. 

L'important no és participar, no ens enganyem.

     Com tots sabeu diumenge que ve se celebra l'XI Trofeu Dorsal 19 i sabem també les característiques que té, com es desenrotllarà i com s'establiran les classificacions, no obstant això, encara ens queden alguns “caps per lligar”. 

Tindrem l'oportunitat de participar ja siga corrent, caminant o simplement com a espectador i poder descobrir que no tot són guanyadors ni perdedors en este món de la carrera a peu.

No sabem a estes hores els participants en la Mitja Marató ni en el 10K, sabem els caminants, el que com ja suposareu afig una emoció extra a l'XI Trofeu Dorsal 19.

El sacrifici que tots fem per a entrenar, el necessari esperit competitiu que hem de tindre i l'alegria de veure aconseguits els nostres objectius, són detalls que ens recorden que la carrera a peu està formada per persones, tan fràgils i senzilles com tu i com jo. I que potser les nostres vides tenen molt d'això, de saber acceptar les vicissituds d'una realitat imperfecta que sí o sí que hem d'assumir, encara que a vegades faça mal. I és ací on també hem de mostrar la nostra pròpia grandesa. Cal reconéixer que hi ha un alguna cosa que no controlem i que es torna un factor determinant, que el mateix et porta a l'alt del podi o et condemna a un trist lloc en la classificació. Senzillament, que una carrera es pot torçar i que estem obligats a donar una resposta a l'altura de les circumstàncies, encara que per moments tot semble un desastre.

Hem preparat unes breus indicacions.

Instal·larem un lloc per a repartir els dorsals i les plaques perquè tots els dorsalers puguen passar a arreplegar-los.

El lloc està per determinar perquè se situarà en el lloc on s'estacione la furgoneta, ubicació que es comunicarà eixe mateix matí el més primerenc possible, intentarem que siga en l'aparcament situat al costat de l'Església de Sant Nicolás.

Qui vulga usar els dorsals en la carrera ho ha de fer a l'esquena, mentres que els caminants el poden portar en el pit.

Hem preparat dos circuits perquè els caminants trien el que més els agrade.

https://maps.app.goo.gl/kEm8CKQwdeMnqPcJ8

https://maps.app.goo.gl/m7qWKUd2ZkTpxogD6

Un ens portara pel port i el passeig marítim i l'altre a l'Alqueria del Duc i el Ullal de l'Estany.

Així com els corredors tindran una samarreta de record de la seua participació en la mitja o en el 10k quan arrepleguen el seu dorsal als caminants li l'entregarem quan arrepleguen el seu.

En l'XI Trofeu Dorsal 19, i diria que, en la vida, l'important no és participar, no ens enganyem. L'important té a veure amb donar-ho tot, amb anar al màxim a cada moment, tinguem el nivell que tinguem. Fer bé el que ens toque fer, donar la cara quan el vent bufe en contra. Donar el millor que tenim, coste el que coste. I és ací on tots podem guanyar, encara que a vegades els resultats no acompanyen.

Potser per a molts tot això no són més que paraules boniques i una utopia irrealitzable, però participar en l'XI Trofeu Dorsal 19 també ensenya a com enfrontar-se a la vida per a fer-la més encarnada i real. I és que tot somni té alguna cosa d'incert i de difícil, exigint aposta i compromís. I aquí és on divergix la nostra existència, podent ser viscuda de gom a gom o a mig fer, podent posar-se tota la carn a la graella o guardant-se cartes en la mànega. En tot es pot viure de gom a gom o reservant-se. Viure amb esportivitat significa viure de gom a gom per a traure el millor d'un mateix, és viure intentant donar-ho tot sempre, i conscient que viure a mig fer és un mode de no viure. Perquè només així es pot somiar i aspirar a molt, només així és possible apostar per alguna cosa sense tindre-ho tot segur, llançant-se per allò que es vol.

Acabe hui esta reflexió entorn d'este XI Trofeu Dorsal 19 a la qual tots els dorsalers estem convidats a viure-ho amb esportivitat, precisament perquè som esportistes.

Amb l'alegria i l'esperança anem avant.

         Estem veient les notícies de la DANA, veiem les esquinçadores escenes dels camins destruïts, de l'asfalt arrancat, dels carrers inundats i, sobretot, de la pobra gent en els rostres de la qual es nota la preocupació, la tristesa i, m'ha cridat l'atenció veure al costat de les muntanyes de cotxes a uns xiquets jugant, estaven feliços! Feliços els xiquets que conserven l'alegria malgrat la catàstrofe. 

Són moltes les coses que podem fer, són moltes les coses que podríem fer davant la catàstrofe que ens està acompanyant i ens perseguirà, desgraciadament, durant molt de temps. Podem suspendre l'XI Trofeu Dorsal 19, podem no fer-nos les dessuadores i fer una aportació econòmica, podem utilitzar els beneficis de la loteria per a ajudar als damnificats, podem fer tantes coses que us resultarà estrany que jo us demane alegria, sí alegria perquè una esperança sense alegria no és esperança, és simplement un sa optimisme.

I és que cal tindre esperança, esperança en què a poc a poc les coses milloraren. Una persona no pot viure sense esperança. L'esperança és el motor de la vida humana. I una esperança sense alegria no funciona. No em referisc a una alegria com la dels carnestoltes, no, perquè el riure dels carnestoltes no inclou l'esperança. Per això, malgrat tot el nostre XI Trofeu Dorsal 19 ha de ser alegre. Protestar, criticar, lamentar-se... no és fruit d'un cor trist?

Ens divertirem, correrem amb alegria, gaudirem de l'XI Trofeu Dorsal 19 però anem perquè sabem que la nostra esperança en què les coses se solucionaran és certa, l'alegria i l'esperança van juntes, no és una anestèsia. El dolor és dolor, però quan es viu amb alegria i esperança, obri la porta a l'alegria d'una nova situació que ha de ser bona. Això ens ha d'ajudar molt en les dificultats: encara que siguen molt brutes, encara que ens facen mal i ens facen dubtar dels nostres principis. Però amb l'alegria i l'esperança anem avant, perquè després de la tempestat arriba un panorama nou.

Ja sé que això és un blog de corredors, però per això hem de continuar corrent perquè per a superar esta crisi necessitem estar alegres i córrer ens alegra la vida.

Hi ha una tècnica tradicional japonesa en la qual es reparen objectes i enaltixen la zona danyada emplenant les clivelles amb or. D'esta manera s'obté una peça més forta que l'original. En lloc d'intentar ocultar els defectes i les clivelles estos s'accentuen i se celebren, ja que ara s'han convertit en la part més forta de la peça.

Ja us imagineu més o menys del que us estic sermonejant, és una veritat que tots anem per la vida amb eixes clivelles, hi ha els qui més i altres menys. Això només ho sap qui pot veure l'ànima i l'esperit de les persones.

Este desastre com tants uns altres ens marcarà emocionalment i d'alguna manera definirà el nostre XI Trofeu Dorsal 19. Però sempre he dit que eixos esdeveniments ens condicionen, però no ens determinen. És a dir, a pesar que per molt dolorós que siga sempre podem trobar un camí per a solucionar-lo.

L'alegria es contraposa a la tristesa, però no necessàriament al sofriment. Som maratonians, sabem el que estic tractant de dir, arribem extenuats a la recta de meta, però la creuem alegres i victoriosos. Sofriment i alegria han de donar-se juntament.

Pregonar alegria enmig d'este desastre semblarà una estupidesa o, pel mínim, un sense-sentit, però no ho és en tant que, amb cada ferida que ens produïx, mor una part de nosaltres pel que naix una cosa nova que està capacita per a alegrar-se per la victòria que obtindrem sobre tanta calamitat.

Sí, les circumstàncies són aclaparadores, però no s'ha de deixar passar per l'alt el fet que som persones diferents de les que érem la setmana passada, som persones noves fetes per a solucionar este gran desastre i degustar l'alegria d'eixa victòria.

Això és un joc, un esport, una competició.

     Sabem que la vida no és un joc, però l'XI Trofeu Dorsal 19 si ho és, encara que hi haja qui ho oblide. Perquè en l'XI Trofeu Dorsal 19 quan passe eixe dia s'acaba, s'acaba… i a una altra cosa, papallona. En la vida real les decisions concretes de cada persona tenen conseqüències en històries que no poden confondre's amb una carrera, estadístiques ni números. No obstant això, el pròxim 10 de novembre les decisions que prenguem en la mitja marató o en 10k si que tindran una importància en els números i per tant en el resultat.

Si ara juguem un poc i ens imaginem que la gran mitja marató del diumenge passat a València haguera sigut el nostre trofeu llavors la nostra classificació dels primers en la mitja marató haguera sigut la següent:

FOLQUES LORENTE, MAXIMO: 79.52

SERVER COSTA, FEDERICO JOSE: 76.88

TAMARIT SERESOLA, RAUL: 75.64

NAVARRO MARTINEZ, CONSTANTINO: 73.51

SISCAR BAY, CARLOS:  73.16

FRANQUEZA ROBLES, DIANA: 71.49

No és exacta ja que esta calculada amb l'edat més baixa de cada categoria, però eixe dia la calcularem amb l'edat exacta i segons la calculadora:

https://atletismomaster.es/mastercalc/index

Això és un joc, un esport, una competició –tant de bo siga justa–. Però la realitat és que cal saber guanyar i perdre, sense drames ni tragèdia. Tragèdia i drama són altres coses. De fet, ni tan sols diria que calga disgustar-se per això. Disgust són, també, altres coses.

 En la vida cal agrair els bons moments, les festes, els triomfs, celebrar-los i atresorar-los com a part de la memòria, com allò que ningú ens pot llevar, perquè forma part de la nostra vida i el nostre passat. I al temps, cal tindre la llibertat i la lucidesa per a no aferrar-se a la victòria com l'única opció digna. Perdre és part de la competició. I és també escola. I si un no està disposat a perdre, amb el cap ben alt i sense fer sang de la derrota, llavors és millor no jugar. En l'esport, i en la vida.

Per a jugar, per a divertir-nos i per a tindre un record de l'XI Trofeu Dorsal 19 repartirem a tot el que ho desitge eixe dia un dorsal perquè sel col·loque a l'esquena, perquè davant ha d'anar l'oficial de la carrera, i una insígnia perquè la use com millor li abellis-ca, no sols eixe dia sinó perquè siga una senya d'identitat.

Dorsal i insígnia que també es repartirà als caminante perquè realitzen un dels dos circuits que tenim pensats i perquè els servisca també de record.

    Recordar és necessari. És bonic viatjar al passat, evocar i visitar llocs i moments. D'ací a uns anys ja no ens recordarem ja de l'XI Trofeu Dorsal 19, però tal vegada, només tal vegada, en rebuscar en un calaix ens trobem amb eixe dorsal o eixa insígnia que ens recordara eixe 10 de novembre de 2024 al Grau de Gandia i el dinar en el Rafel, i ens adonarem que ja no som els mateixos, que eixes vivències que tant vam gaudir o que no vam poder gaudir ens agradaria repetir-les o modificar-les, però sabem que no podem.

Potser el més dur, però el més necessari, és acceptar. Acceptar que el passat no es pot canviar, però tampoc es pot capturar. No obstant això, hui sabem una cosa, que eixe passat és ara el nostre futur. Eixe passat que recordarem d'ací a uns mesos o anys fins i tot no esta escrit, encara no ho hem perdut i si ho pensem forma part del nostre equipatge.

Mai hem de deixar de mirar avant. No es tracta d'oblidar (seríem uns necis si triàrem eixe camí), però sí de negar-nos a quedar tancats en els records. Perquè la vida seguix. Seguixen els anhels, projectes, noms, i històries. Seguixen els camins i la vida, més enllà de l'XI Trofeu Dorsal 19.

L'hàbit no fa al monjo. O sí?

     L'hàbit no fa al monjo. O sí?

Este és un refrany popular que molts coneixem, molt utilitzat per a indicar que el fet de portar una determinada prenga no t'imprimeix les característiques d'esta, ser corredor depén de moltes més coses que d'una bonica roba i ser dorsaler de moltes més.

Si ara ens parem un moment i pensem podem arribar a la conclusió possiblement també encertada que “l'hàbit sí que fa al monjo” perquè pocs veuen el que som en realitat, però tots veuen el que aparentem. La vestimenta de Dorsal 19 no fa al corredor ni al dorsaler, però el distingix.

Per a entendre-ho, convé forçar un poc este i dir: “l'hàbit no fa al monjo, però bé que l'ajuda”. Queda clar que la coherència d'un corredor mai estarà condicionada per una vestimenta; no obstant això, tampoc podem negar l'aportació pedagògica que provoca veure com un grup d'homes i dones s'unixen, assumint una manera d'entendre la carrera a peu que fins i tot es nota en la manera de vestir i de comportar-se. Pedagògic perquè servix per a distingir les diferents maneres de córrer i d'entendre la carrera a peu. Per exemple, el simple fet de veure passar a un dorsaler al carrer ens porta a pensar en qualsevol classe de carrera a peu, en la nostra afició 

Per això és important una senzilla dessuadora, com la que hem confeccionat. Des del punt de vista d'un club de corredors l'hàbit si fa al monjo, i això depén del context en el qual ens movem. Si vestim la roba de Dorsal 19 en totes les competicions o llocs on la carrera a peu este present, a la llarga i després de la perseverança, els ideals que representa Dorsal 19 penetraran a l'interior del nostre corredor, això és, aconseguiran transformar a un corredor des del que fa al que és, un dorsaler.

Existixen algunes objeccions contra la utilització en les carreres del senyal que ens unix i mostra el que som com a corredors, i les entenc, comprenc perfectament el que vol dir Groucho Marx en la frase: "Mai pertanyeria a un club que admetera com a soci a algú com jo." No obstant això, el que determina el que una persona és, no és la roba, sinó com va vestida en el seu interior.

Ara bé, ens vestim per a cada ocasió segons el que vulguem aparentar. Per això és complicat en participar en una carrera conjugar dos principis aparentment contradictoris: revelar el que pensem i som que és un sentiment invisible en un element visible com és una dessuadora. De ací prové la cura, mai excessiva, en un club de corredors en l'ús de la seua vestimenta en les carreres.

El potencial expressiu de la imatge és per tots reconegut. La nostra cultura actual es definix per la imatge i l'home modern per la seua capacitat visual: Homo videns. Esta és una de les debilitats que ens fan vulnerables, confonent la imaginació amb la realitat.

Es pot vestir un hàbit i no representar el que ell significa, però cal tindre clar que quan ens el posem les persones ens veuen com el que vestim.

Posa't la dessuadora quan vulgues que et vegen com un dorsaler i, en cas contrari, si no vols que et reconeguen deixa-la en l'armari.

Un lloc per a tots.

     Se'ns acosta l'XI Trofeu Dorsal 19 i hem d'anar entrant a poc a poc en contacte amb el que ens trobarem. 

Sabem, encara que no podem saber qui són, de moment, que tots els dorsalers inscrits en la Mitja Marató de Gandia i les seues 10k entren a formar part dels participants d'este XI Trofeu Dorsal 19 i de les classificacions que resultaran d'ells, sabem també que tota l'organització és a càrrec del club de córrer el Garbí, encara que els resultats de l'XI Trofeu Dorsal 19 només se sabràn quan entre l'últim dorsaler en meta i es tinguen les classificacions oficials per a poder calcular el coeficient de cadascun, esperem que en les postres del dinar en el bar Rafel ja puguem donar els premis.

 No obstant això, amb els caminantes no comptarem amb l'ajuda del Garbí, de moment, per la qual cosa haurem de fer un xicotet esforç per a organitzar nosaltres la caminada. He de dir que la ubicació de la nostra carpa no la sabem de moment perquè estem esperant que el Garbí ens indique la seua ubicació. En ella entregarem els dorsals als caminans i un xicotet record, així com es podrà utilitzar com a guarda-roba si fora necessari per a tots els dorsalers.

Apel·lem al sentit comú i bon gust dels dorsalers perquè la imatge que sens dubte mostrarem eixe dia al Grau de Gandia siga la millor possible i siga un reflex de la nostra realitat com a club de corredors.

No faria falta repetir-ho, però sempre hi ha lloc, sempre hi ha un lloc per a un corredor en Dorsal 19 i per això intentem ser un lloc per a tots. La platja de Gandia i el bar Rafel després seran en eixe dia el lloc de trobada i una oportunitat per a la salutació i l'intercanvi.

Clar que també hi ha conflictes, amb els embolics d'una organització que malgrat els desvetlaments mai aconseguix per a acomodar prou. Però això és de lluny el menys important; només confirma que estan els peus en la terra, i que fins i tot amb els millors intents també en estos dies de carrera compartida som tots corredors en procés per a millorar i gaudir més de la carrera a peu.

I eixa manera de ser es veu, es toca, sé fa olor durant la carrera del club que en Dorsal 19 ens agrada denominar-la Trofeu Dorsal 19.

Fins a uns dies abans anirem apuntant-nos al dinar, obrirem la calculadora de coeficients, entenent els circuits i les tàctiques que usarem en les carreres. Els caminans mirant el recorregut que més els abellir anar. Els més veterans, més tranquils, ho observaran tot amb un lleuger somriure i esperaran. I el que podem assegurar en estos dies d'espera és que allí, eixe dia, hi ha lloc per a tots.

La loteria ja ens ha tocat!

 

La loteria ja ens ha tocat!.

No sé el que succeirà en altres països, però, ací a Espanya, l'època nadalenca és temps de loteria. És quasi impossible evitar la compra d'algun dècim o participació.

Normalment, en un blog de corredors, un esperaria ara una diatriba contra el materialisme, l'afany de guanyar diners, la fugida de la realitat… però la veritat és que seria un hipòcrita si diguera una cosa així, perquè comprenc perfectament a la gent que s'il·lusiona amb la loteria. No se senten satisfets i estan desitjant que alguna cosa canvie en les seues vides per a millor. Desitgen un benefici imprevist, inesperat. Volen alguna cosa que els permeta somiar que demà serà diferent d'ahir, una cosa nova que no siga la rutina grisa de tots els dies. És que això és una cosa dolenta?

El problema de la loteria no està en el fet que la gent somie amb una cosa distinta, nova i millor o que desitgen rebre un gran premi sense haver-ho merescut. Ni tampoc és un problema que la loteria no toque pràcticament mai. El problema és que, fins i tot quan finalment toca, no canvia res: després de l'emoció dels primers dies, la insatisfacció pels entrenaments no realitzats, el desig de millorar i d'anar baixant les nostres marques continuen amb la mateixa força. Els corredors amb una bona situació econòmica que conec tenen els mateixos problemes que els altres, els mateixos sofriments, la mateixa insatisfacció, els mateixos desitjos que no s'assacien amb res. Potser van somiar que, quan tingueren molts diners, podrien entrenar més, tindrien millor material i les carreres serien estupendes, però de seguida van veure que els seus desitjos no es complien.

Precisament per això, els corredors podem dir i sobretot els dorsalers que ens ha tocat la loteria de Nadal, però la verdadera, que està darrere del desig de l'home de guanyar premis i rebre herències o regals i que és l'única que realment assacia els nostres desitjos. Dorsal 19, som dorsalers, potser somiàvem durant anys que les coses canviarien i correríem una marató, en què els nostres sofriments entrenament rere entrenament tingueren un sentit, en què algú ens ajudaria i ens donaria suport… i els nostres somnis s'han complit. Ens ha tocat el gran premi, som dorsalers.

Dorsal 19 ens va ajudar i ens va aconsellar quan érem uns principiants, no ens va rebutjar perquè érem “perkins", sinó que ens va suportar amb magnanimitat i paciència, aconsellant-nos i acompanyant-nos en eixos moments en què els resultats no ixen o ens lesionem.

I això és una cosa molt més inesperada que un premi de la loteria: “Qui de nosaltres hauria esperat mai tanta generositat?”.

I com podem respondre a això els dorsalers? Imitant el que Dorsal 19 vol inculcar als seus corredors. Si algun dorsaler va carregar amb les nostres frustracions, mals resultats i ens va ajudar, carreguem també nosaltres amb els dels altres, tirant-los sobre la nostra esquena. No de manera teòrica, sinó concreta i real: fent costat al que està lesionat, escoltant al dorsaler pesat al qual ningú vol aguantar, no criticant al que ens fot, fent costat al que ens està sempre atacant. Si Dorsal 19 ens va acollir quan estàvem mal, també nosaltres devem i podem ajudar als que comencen o no troben la solució als seus problemes d'entrenament, sense murmurar contra els que no donen suport a les nostres idees i que ens fan la vida impossible, acceptant al company barrut que només vol beneficiar-se i sempre ens deixa els problemes i que ens odia injustament perjudicant-nos en tot el que pot.

La major part de les vegades, eixos dorsalers no es donaran ni compte del que fem. Fins i tot ens criticaran per això. I això és bo, perquè així ho farem per a millorar al club i no perquè ens vegen. No obstant això, a vegades podran sorprendre's que algú els done suport o els ajude quan es mereixen ser odiats, que una persona els perdone en comptes de guardar-los rancor pel que han fet, que el seu company d'entrenament els continue secundant malgrat ser uns miserables. 

És a dir, se sorprendran de rebre un benefici inesperat, que els haja tocat la loteria de Nadal sense haver comprat un número.

XI Dorsal 19. Alegria i celebració.

     Entrarem ara en la part on explicarem com es desenrotllarà l'XI Trofeu Dorsal 19. El XI Trofeu Dorsal 19 és el que comunament es diu carrera del club en la majoria dels clubs, una carrera en la qual nosaltres hem afegit una part de competició i una altra de turisme en intentar portar-la a llocs on resulta estranye acudir en solitari. 

Un trofeu en el qual s'intenta que puguen participar tots i per això s'intenta igualar les diferències que existixen entre tots nosaltres, una quimera és veritat, però ens agrada pensar que tots tenim una oportunitat d'estar entre els millors. El sistema que usarem és el clàssic, cada edat, sexe i distància tenen un coeficient i segons siga la marca en la distància triada es trau un percentatge que ens donarà als tres millors en cada distància.

Per si algú té curiositat utilitzarem la taula següent: https://atletismomaster.es/mastercalc/index

En el cas dels caminants al no existir una competició, estem estudiant encara el millor mètode, però tres trofeus segurs que hi haurà.

Ja sé que aconseguir que tots tinguen les mateixes oportunitats és quasi impossible. Tots som iguals en dignitat, encara que som diferents, ja que la qualitat física està distribuïda de mode divers i l'edat ens afecta de forma diferent de cadascun de nosaltres.

La invitació que ens fa l'XI Trofeu Dorsal 19 al fet que passem un dia alegre i divertit és el que ens fa a tots iguals, perquè la carrera a peu suposa també competir contra la tristesa i el descoratjament.

El més important –la raó última per la qual molts correm i participem en carreres– és que ens encanta, que gaudim. Som molts els enamorats d'este esport i els que podem dir que és una de les causes profundes de la nostra alegria. Si no fora així tots els esforços, sacrificis i frustracions que comporta, mancarien de sentit.

Aquell corredor que descobrix eixe tresor que és la carrera a peu deixa moltes coses per a poder aconseguir els seus objectius i sap que els esforços, sacrificis i dificultats que puguen acompanyar la consecució d'este tresor no són suficients per a extingir eixa alegria. És cert que és un goig que emergix al costat de dificultats, desafiaments i sofriments: una alegria “amb cicatrius”. Però també és veritat que posseïx una especial profunditat, ja que naix d'allò que toca les fibres més íntimes de l'ésser: la unió de l'equip, el moviment que fa “sentir-se viu”, la lluita per aconseguir somnis comuns, el gaudi de l'esforç extenuant… en definitiva, d'afrontar el continu desafiament de traure el millor d'un mateix.

Evidentment córrer no és imprescindible per a la felicitat. En este sentit, tot esport es troba en l'àmbit del gratuït: pot no realitzar-se i, fins i tot, podria no existir. Però és esta mateixa gratuïtat la que li aporta un plus de realisme i “encarnació” en la pròpia vida, convertint-se en alegria de viure, de jugar, de divertir-se, de fomentar llaços lleials d'amistat… I, per descomptat, l'alegria de celebrar. De celebrar no sols els triomfs sinó també els fracassos. Perquè en l'esport no sempre es guanya i això ensenya a traure el millor de cada derrota: un aprenentatge, una cura d'humilitat, un exercici de resiliència, etc. I això ha de ser agraït i celebrat. Així com l'esforç del rival que no sols va permetre que em divertira corrent, sinó que em va motivar a traure i donar més de mi mateix.

Viure l'XI Trofeu Dorsal 19 “celebrativament”, sabent alegrar-se amb el triomf del company i fent de qualsevol excusa una festa que, en el fons, és una manera de plasmar el carinyo que es té en este cas amb la carrera a peu. L'alegria és un do i, ja siga en l'esport o en la vida, sempre està basada en l'amor que tinguem ja siga a les persones o com en este cas a un esport.

Una actividad madura: XI Trofeu Dorsal 19

 XI Trofeu Dorsal 19.

Quan repassem les activitats que realitzem durant l'any ens trobem, com en el cas del Trofeu Dorsal 19, que l'associem amb lo “vell” perquè la primera vegada que es realitzá va ser en el Gran Fons Internacional de Siete Aguas en el ja llunyà 2010.

En algunes ocasions ens hem sentit un poc fotuts de repetir les activitats de sempre, en mode cíclic, de manera contínua, al punt d'arribar a arrutinarnos, és a dir a convertir en rutina el que acostumem a fer, igual que ens pot succeir amb els entrenaments o en les nostres activitats de club que fa anys que realitzem com les 24 hores, la Volta a peu o el Trail.

Tanmateix, això no té perquè significar que hem de menysprear el que ens agrada fer cada dia, ni tampoc que per a això s'haja de menysprear lo “vell”. Oblidar l'antic i buscar el nou, o aferrar-se a l'antic i menysprear el nou és incorrecte, però l'atresorar tant els tresors antics com els nous, i adonar-se que no estan separats, és la tasca de tot bon club de corredors.

D'altra banda, és una bona acció transmetre eixes activitats, mostrar tot el que hem aprés amb elles. Un autèntic club de corredors ha de traure els seus tresors, les seues experiències; però si no ix del que es porta ara, del modern no pot mostrar el que són ni el que representa eixe club. Perquè el tresor de hui és tan important com el de deu, quinze o vint anys arrere, però han d'estar els dos.

Amb les activitats d'estos pròxims mesos Dorsal 19 vol que tots els seus membres i simpatitzants mantinguen i augmenten la seua afició per la carrera a peu i l'XI Trofeu Dorsal 19 és una “recepta” més amb la qual ho estem intentant, tenim molts altres “plats” però esta és una de les més tradicionals.

 Tots, espere, ja sabem que el pròxim 10 de novembre a Gandia tindrà lloc la celebració del X Trofeu Dorsal 19, ara només ens falta saber en quines carreres participarà cada corredor, per tant, caldrà explicar la normativa per la qual es regirà. Cosa que farem en els pròxims dies.

Sé que ho hauré escrit i dit algunes vegades, Dorsal 19 és un club madur, el numere romà que antecedix a les nostres activitats ens ho diu contínuament, ens diu lo veterans que som i la maduresa que hem aconseguit.

He triat la paraula madur, per algun motiu especialment? Doncs sí. Una persona madura és la que pensa, diu i es comporta sense que es note cap diferència entre el que pensa, la cosa diu i en com es comporta, la imatge del club és la mateixa en qualsevol situació.

Tot el que succeirà a Alcoi i a Gandia seguix la mateixa direcció, tot busca el mateix objectiu; fer que la carrera a peu cada dia ens agrade més.

Les persones quan realitzem una activitat igual que un club no es podria entendre sense que tinguera una fi determinada, fer alguna cosa sense un objectiu és un contrasentit, a pesar que algunes vegades en unes certes activitats la seua fi és a llarg termini, però sempre a d'existir una fi última.

És veritat i no hi ha perquè negar-ho que en la nostra societat i en la nostra manera d'entendre la vida importa més com ens veuen des de fora que el que representen en el nostre interior. Tendim a pensar que una activitat que no tinga una repercussió en l'exterior del club no és important, i no és així, un club madur li dona més importància a la repercussió interior que a la qual tinga en l'exterior.

El Trofeu Dorsal 19 no eixirà, segurament del cercle de Dorsal 19, ningú ens comentarà al matí següent com vam córrer, ni ens preguntarà com vam quedar, si guanyem o només participem, però a nosaltres no ens ha d'importar, estaríem equivocats si busquem alguna classe de reconeixement que no fora això de saber que ens ho passem bé en el nostre trofeu.

Ja supose que el Trofeu Dorsal 19 ens pot eixir no tan bé com ens agradaria o fins i tot ser un desastre, però Dorsal 19 és un club ja madur que sabrà buscar les solucions i perfeccionar el que ens hi ha pogut fallar.

La lluita contra els nostres defectes ens dona en cada ocasió la possibilitat de créixer i madurar. Els obstacles, si n'hi ha, no tenen per què frustrar-nos, ja els corregirem a base d'entusiasme.

Mes difícil mes divertit

     Com moltes altres coses en esta vida tot va començar com un joc. El Trofeu Dorsal 19 és una competició entre els dorsalers que se celebra cada any en un lloc i per tant en una carrera diferent, la qual cosa solem denominar “carrera del club”, encara que a mi m'agrada remarcar això de “trofeu” per la part competitiva i per tant divertida que comporta. 

El que fa diferent el Trofeu Dorsal 19 a totes les altres competicions és que ho fem compensant les marques realitzades segons l'edat i uns coeficients que existixen segons la distància, edat i sexe, amb la finalitat que tots tinguem les mateixes possibilitats.

Moltes vegades davant una competició i el Trofeu Dorsal 19 ho és, ens trobem davant la disjuntiva de decidir-nos entre el divertit i lo dur o difícil.

Si ho pensem, ens adonarem que ens resulta igual de difícil com de fàcil pensar que l'XI Trofeu Dorsal 19 resulta tan dur i difícil de guanyar com ho és de divertit i al revés.

No és difícil arribar a eixa conclusió, ja que les dos afirmacions es recolzen en la mateixa base. Com que com a més dur i difícil de guanyar o de fer una bona classificació siga, en la mateixa proporció augmenta la quantitat de diversió que gaudirem.

Si és més divertit és perquè és més difícil aconseguir una bona classificació.

De totes les accepcions que podem trobar de la paraula “trofeu” qualsevol d'elles ens pot servir com a adjectiu per a descriure l'XI Trofeu Dorsal 19, per exemple la segona; “Despulla obtinguda en la guerra” , i cal tindre en compte que “despulla” és el botí obtingut pel vencedor, en este cas en una carrera que també es pot comparar com una guerra, una bona guerra que es dilucida lluitant amb lleialtat.

L'XI Trofeu Dorsal 19 es dilucidara per la mínima diferència, perquè els anys van passant i els coeficients van variant i cada any resulta més complicat fer una previsió.

Si ara mirem la primera accepció llegirem que es tracta d'un “monument, insígnia o senyal d'una victòria” , i és que els dorsalers per a aconseguir el Trofeu de Dorsal 19 han de córrer per a guanyar i han de córrer al nivell de les seues marques personals perquè només després, en el dinar, se sabrà si el seu esforç és recompensat, ja que no es tracta d'arribar primer a meta, es tracta d'haver fet millor carrera segons la seua edat i sexe.

Moltes vegades hem comparat la carrera a peu amb la nostra vida, i que hem de gaudir de cada competició com si fora l'última en la qual ens anem a posar-nos un dorsal en el pit, ja que un mai sap quan arribarà l'última carrera, així que quan comencem a pensar en XI Trofeu Dorsal 19 l'haurem de fer sabent que la satisfacció de participar no és només córrer i haver arribat a la meta, no és haver guanyat o haver aconseguit una bona classificació, sinó viure en tota la seua intensitat el camí que ens ha de portar a aconseguir la millor forma possible en eixe dia.

Un camí en el qual cadascun buscara la millor estratègia per a arribar el més alt possible en la classificació, uns triaran la distància que més li afavorisca per a aconseguir una bona classificació, uns altres confiaran en la seua velocitat i resistència, uns altres en la seua experiència i la seua edat, uns altres aprofitaran el seu estat de forma cami de la marató, perquè tots sabem que el triomf en una compensada sempre esta en eixos xicotets detalls que ens costen uns pocs segons que són els que inclinaran la balança cap als nostres rivals o cap a nosaltres.

El Trofeu Dorsal 19 és la nostra carrera, la nostra festa com a corredors, la Volta a peu i el Trial ho és com a organitzadors. Si bé podem pensar que la Gran Festa de la carrera a peu es troba el dia de la celebració de la Volta a peu i el Trail, també hem de pensar que ho és sobretot per als corredors d'altres clubs i d'altres municipis que són als quals principalment van dirigides les dos carreres, ells són els protagonistes d'una festa en la qual Dorsal 19 és l'organitzador.

En el Trofeu Dorsal 19, els dorsalers som els protagonistes principals, no importa la situació dins del club ni la forma física. L'important és participar demostrant el nostre carinyo per la carrera a peu.

Molt normals no som, pero tenim bon vi.

     Em recorde ara d'una anècdota de fa uns anys. Quan jo era un poc més jove, d'eixos corredors que participen en les carreres amb el crono sempre ficat al cap, anem, un corredor bastant normal. Va arribar un corredor, i va soltar així sense més: “nosaltres molt normals no semblem no?”. Una cosa semblant em va succeir uns anys després quan explicava les bondats d'acudir a una carrera i comentant l'anècdota anterior, em va preguntar: “nosaltres, com podem ser normals?” I record que la meua resposta va ser lapidària: “Nosaltres no som normals”. Almenys no ho som per a la resta. I no sols val per a mi, que no soc molt normal, sinó crec que podem aplicar això a tots els corredors. 

La mateixa normalitat i ésser un corredor normal és un concepte que camina solt per este món de la carrera a peu. Se'ns insistix una vegada i una altra que siguem normals. Normals? Ser normals pot voler dir, ser com el comú dels mortals, sense destacar ni per dalt ni per baix. Més aviat algú sencilet. Però no és així. El que és normal en una persona és ajustar-se a alguna cosa que un desitja aconseguir, per naturalesa, per forma, per capacitat. I poder desplegar-ho en la vida, això és el normal. Té més a veure amb fixar-se a una norma que ha sigut establida o ens hem establit que tindre els mateixos trets comuns que ténen tots.

Però la normalitat no se sol entendre així, se sol entendre ser com els altres. Per això, quan aplique eixe concepte molts dels corredors que conec, molt normals, no som. Si mirem les dinàmiques del món de la carrera a peu: aconseguir els primers llocs, tindre èxit i ésser els millors… i després, mire a meu al voltant més pròxim, descobrisc amb una certa sorpresa que molt normals no som.

Però de veritat? Normal segons qui i què? Clar, per als altres, no som normals. No és normal deixar el nostre entrenament per a ficar-se a ajudar a un altre en el seu entrenament. No és normal, renunciar a aconseguir una bona marca en marató per a fer de llebre. Normal no és. Tampoc és normal, hui dia, comprometre's amb la carrera a peu i voler perseverar a aconseguir organitzar cada vegada millor les nostres carreres. No és molt normal veure a tots els corredors com a iguals i intentar que cada grup traga el millor de si. S'emporta més, concentrar-se en un èxit personal o d'un grup i brillar amb llum pròpia que fer brillar a tots els altres per molt diferents que siguen o pensen. Això és el que es considera més normal.

Tanmateix, alguns de nosaltres quan ens posem en “mode” corredor, descobrim que ací som anormals per a la resta. Que els nostres objectius, no sempre ens omplin de fama en el nostre món. És com caminar a contra corrent. Com si en la marató, nosaltres correguérem en sentit contrari, perquè volem anar amb els últims de la massa per a atendre el que li costa més i el que camina més cansat.

 O com aquell que entra en una sala de noces i no tria el primer lloc, sinó el segon o el tercer, perquè allí estan els que no volen que se'ls veja. O els que estan en un pati de col·legi, i preferixen jugar en l'equip dels pitjors, per a ajudar-los a sentir-se secundats i volguts.

La nostra manera d'entendre la carrera a peu es mou entre el normal i l'anormal. Nosaltres considerem normal, agafar la carrera a peu com a full de ruta per a la nostra vida. Veiem com a normal viure amb el desig profund de millorar qualsevol tipus de carrera a peu. Veure normal a una sola classe de corredors i amb una sola manera d'entendre la carrera a peu i no veure diferències. Però, a ulls del món, probablement continuem sent anormals, els que sempre van en contra. No sé vosaltres, però jo vull ser per a eixe món una mica més anormal, a veure si a base de tanta anormalitat mundana, fem entendre a tots els corredors que hi ha una classe de corredor que pot ser normal.

Se'ns ha habituat a pensar que, en parlar de la diversitat en este món de la carrera a peu, hem de concebre una cosa dividida en diverses parts i en diferents grups. Però cal veure un sol món de corredors, cadascun diferent en la manera de córrer i en la manera d'entendre la carrera a peu, cal veure'l com un sol món.

Ja sé que ara, a partir d'ací per a molts serà molt complicat entendre-ho, però, encara que siga difícil trobar les paraules justes per a fer-ho cal intentar-ho.

I, com explicar-ho? Més fàcil ho podrem comprendre a la llum d'un exemple el més simple possible; imaginem una bota en la qual hem posat i hem criat un bon vi, un vi excel·lent i a la que acudixen diverses persones amb diferents envasos, un s'emportara una quantitat en una botella de vi, un altre en una gerra i un altre amb un simple got, i no obstant això, quan cadascun arribe a la seua casa i ho servisca, estaran servint el mateix vi.

Quan jo mire el meu club, veig una bota plena de carrera a peu i quan cadascun em done deure el seu vi, encara que aprecie els seus envasos diferents, he de ser conscient que estic bevent el vi d'eixa bota. En cas contrari podria arribar pensar que només eixe bon vi es troba en eixa botella o en eixa gerra o en eixe got i que el dels altres envasos és de pitjor qualitat, quan en realitat són el mateix.

Dorsal 19 és un com a bota plena d'un meravellós vi, m'és igual de que botella o de que envase em donen de beure, sempre que siga d'eixa bota.