Tots ja sabem que diumenge que ve comença el Circuit a peu de la Marina, ho sabem pràcticament tots, però el que molts no saben és que Dorsal 19 és un dels tres membres encarregats de vetlar per l'honestedat i el respecte esportiu a les normes que el regiran.
D'una banda, és un honor l'haver sigut triats per a formar part del
jurat, encara que he de dir que ens tocava per orde de llista, però al costat
d'eixe honor es troba el problema moral que se li pot presentar al nostre
representant en eixe jurat si algun dia ha de sancionar a un dorsalero.
Quan la carrera a peu entra en contacte amb una carrera, és a dir amb
una competició, es transforma en un continu exercici de respecte. En primer
lloc, a la norma i a aquells que intenten fer-la complir. Ens adonem que alguna
cosa falla quan veiem que algun corredor qüestiona iradament als encarregats
que es complisca el reglament, inclus quan estos puguen estar equivocats
(perquè no deixen de ser persones). I ara em sorgix la pregunta, serà que
qüestionen igual als seus caps? Perquè la veritat és que sempre hi ha algú amb
autoritat sobre nosaltres i que es torna necessari, sense perdre el sentit
crític, aprendre a discrepar amb educació i respecte.
Espere que un dorsalero no es veja en la cruïlla i amb la vergonya
d'haver de sancionar a un altre dorsalero. Seria molt trist per a Dorsal 19
haver de passar per eixe mal glop.
Encara que crec que no seria necessari que continuarà escrivint sobre
l'esportivitat en la carrera a peu, en esta ocasió pot ser obligatori
recordar-ho per a evitar eixe mal moment que suposaria per al nostre company
alçar una sanció a un altre company.
No puc cansar-me de repetir que hem de respectar al contrincant, que
és un rival i mai un enemic, perquè sense ell no es pot competir, i un entén
que guanyar no és alguna cosa a aconseguir coste el que coste, per la qual cosa
no es pot anar a fer mal, ni a provocar, ni a menystindre a ningú. I este
respecte es fa més necessari quan les coses ens ixen malament, que és quan toca
aprendre a perdre, com en l'èxit, quan toca aprendre a guanyar. Perquè les
tornes poden canviar en futures ocasions, i perquè sense rivals no podríem
traure el millor de nosaltres mateixos.
I per a això una premissa, potser de les més importants: per a ser
capaç de respectar al rival cal saber respectar-se primer a un mateix. A l'u
que soc jo, i a l'u que som nosaltres: als companys d'equip amb la seua
diversitat de capacitats i limitacions, perquè tots fan part i possibiliten que
hi haja equip. Un aprén així no sols a respectar-los, sinó a apreciar-los i
estimar-los.
Viure amb esportivitat suposa adonar-nos de tota la gent a la qual
hem de respectar i agrair per tot el que van aconseguir per a nosaltres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada