Sobre l'essència de la Marató.

     El títol d'esta entrada podria despertar sospites, perquè és evidentment impossible analitzar en tan breu espai un edifici de tants pisos com és una marató. Per això cal dir ja des del principi que es tracta sobretot d'expressar una pregunta que sorgix en molts corredors que han tingut alguna cosa a veure alguna vegada amb ella, i que no deixa de sorgir de nou encara que un arribe a tindre una llarga familiaritat amb ella; això és, la pregunta de què és eixa cosa estranya, tan irreal i alhora tan operant; tan treta fora de la vida habitual, i no obstant això, tan capaç de tocar tan profundament el més intim; tan supèrflua davant tots els criteris pràctics, i no obstant això tan imprescindible per a tot aquell en la vida del qual ha penetrat per una sola vegada.

Ara bé, per lo que toca a la resposta, només pot consistir en un esbós de resposta; i amb això, començaré amb la qüestió sense majors preàmbuls.

L'essència d'alguna cosa és el conjunt de les seues característiques fonamentals, permanents, invariables i comunes, és a dir recórrer 42195 metres seria l'essència de la marató, és el que tenen en comú totes les maratons. Ara bé, entre les característiques essencials mai trobem la de l'ésser de la nostra marató. Així, l'essència d'una marató és la de ser una carrera de 42195 metres que es fa corrent a peu, però no pertany a la seua essència el fet de ser la nostra marató. La marató pot existir sense ser la nostra marató, però no al contrari.

Cadascun de nosaltres arribem o arribarem a la marató d'una forma distinta, la qual cosa fa que tinguem una forma pròpia de viure-la, ja que és molt més que una simple carrera de llarga distància. És una metàfora de la vida, i no hi ha dos vides iguals, una busca de límits i un viatge cap a l'interior d'un mateix.

Els motius que tenim per a començar a entrenar-la es convertixen al cap d'uns dies en un objectiu personal, prioritari. Ja siga millorar el nostre temps, travessar la meta o simplement acabar, pot ser per a superar una por, aconseguir una meta personal, honrar a algú o simplement perquè estimem la carrera a peu. Cada corredor té la seua marató. No importa si soc un atleta experimentat o si estic començant, la meta és sempre la mateixa: els 42196 metres.

Al llarg dels 42.195 metres, experimentarem una variada gamma d'emocions: eufòria, dolor, dubte, frustració, determinació i, finalment, un immens sentit d'assoliment i satisfacció. Si a estes emocions li afegim una cosa tan necessària com la disciplina, el sacrifici i la dedicació, veurem que a més de millorar la nostra condició física enfortirà la ment i l'esperit. I és que cada sessió d'entrenament que ens porte a la marató es convertix en una oportunitat per a aprendre sobre si mateixos i créixer com a persones, i ens ensenya a no rendir-nos davant l'adversitat, a seguir avant, pas a pas.

Tot l'anterior ens fa sentir-nos com a integrants d'una tribu, d'una comunitat única que es manté unida per un objectiu comú. El que fa que existisca un suport mutu entre tots els seus integrants, amb consells i companyonia que són fonamentals per a superar els desafiaments de la carrera. La marató crea un sentit de comunitat entre els corredors, voluntaris i espectadors. Unint a persones de tots els orígens i edats.

Acabar una marató és un assoliment significatiu que produïx una gran sensació d'orgull i satisfacció. És una prova que, amb la determinació i la preparació adequats, es pot superar qualsevol obstacle. Córrer una marató és molt més que travessar la línia de meta. És un viatge d'autodescobriment que ens ensenya sobre les nostres fortaleses i debilitats. És una oportunitat per a desafiar-nos a nosaltres mateixos i eixir de la nostra zona de confort. I, sobretot, és una experiència.

La vida, com la marató, està plena d'alts i baixos. Hi haurà moments en els quals ens sentirem forts i motivats, i altres en els quals ens veurem temptats a abandonar. Però igual que en una carrera, l'important és no rendir-se i seguir avant.

L'essència de la marató radica en la capacitat de superar els nostres propis límits i en la busca de l'excel·lència personal. És una experiència que ens transforma i ens deixa una petjada inesborrable.

És possible que haja exagerat un poc en escriure sobre l'essència de la marató i que haja acabat dient les meues veritats sobre l'ésser de la meua marató. Pot ser, que el Cel em perdone que intentarà ser original, i que se'm critique per això, i no obstant això m'alegre perquè he conservat les meues veritats: però he descobert, no que no foren veritats, sinó simplement que no eren a soles meues. Quan creia que estava sol, en realitat estava en la ridícula posició d'estar recolzat per la immensa majoria de maratonians.

Pot ser que a algú li entretinga esta entrada. Pot ser que divertisca a un amic o a un enemic llegir com veig i sent la marató i el llarg camí que he recorregut per a entendre-la d'esta manera quan m'haguera bastat un esmorzar o un café amb un maratonià. Si algú s'entreté aprenent com gaudir de la carrera a peu i entrenar una Volta a peu van poder produir una addicció a esta bogeria que és la marató, possiblement trobara interessant no sols esta entrada sinó tot el blog.

Malgrat tot hi ha una divisió raonable en tot això. Jo he escrit moltes entrades d'este blog, i res en la terra m'induiria a llegir-ho. Esta entrada s'ocupa únicament de mostrar el fet real que la marató és la millor arrel per a alimentar i subjectar tot un món personal de la carrera a peu. No pretén discutir la qüestió, molt fascinant però bastant diferent, de quina és la millor distància pero a un corredor popular.  

M'he vist obligat per mer espai a limitar-me al que he tret de la meua experiència; no toque l'assumpte tan discutit entre els corredors, d'on i com apareix este fenomen de la bogeria per les maratons. Això no és un tractat sobre la marató, sinó una espècie d'autobiografia desaliñada. Però si algú vol les meues opinions sobre la naturalesa real d'unes altres maratons, només ha de llançar-me la pregunta, i ens prenem un café.

"Marathon Party "

     En la majoria de les maratons que he corregut hi ha una sensació de final, se'ns acaben moltes coses eixe dia i per això el sentiment de comiat es troba tan present, de ací la meua necessitat de tornar a començar com més de pressa millor i de celebrar el naixement d'una cosa nova. 

Sempre, en els dies següents ens arriben emocions distintes, unes vegades amb nostàlgia i altres amb una mica de desolació, però sempre mirant cap avant i no lligats al que deixem arrere. I, sobretot, més enllà de la por i la incertesa que ens queda al saber si haurem corregut nostra última marató, hem d'afrontar eixos dies des de l'agraïment profund pel viscut i la certesa que cada marató és un esglaó d'un camí més gran encara per construir, i que hi ha esperança també en un demà que encara està per arribar.

Encara que em faça mal, la maduresa també s'expressa en els comiats i a saber reconéixer que quan torne a preparar la pròxima –si ho faig– aquells entrenaments seran el mateix però una situació distinta. Al cap i a la fi, en la vida no es tracta de fer moltes coses, sinó de fer-les entregant-se fins al final, perquè acabar una etapa per la porta gran també és un art a l'abast de molt pocs.

Doncs bé, en eixos dies alguns ja estarem preguntant-nos: què ha funcionat i què no? A què hem de fer-li un volt? Què podríem impulsar en la pròxima marató? Què vaig deixar de fer?

El final d'un cicle de marató amb la seua preparació, elaboració i recuperació és complicat de tancar. No podem donar carpetada sense més, presos del cansament o del agotament. Encara que coste, és convenient revisar, avaluar i, després, recalcular el camí cap a la pròxima. Això té molt a veure amb tancar una porta. Sí, ja sé que no he descobert res nou amb este símil, però m'ajuda molt tindre-ho presente quan “olore” que toca passar a una altra cosa.

A veure, si la porta queda entreoberta, es corre el risc de tornar a entrar i quedar-nos en el “vinga, em vaig, però espera a veure si em deixe alguna cosa”. I si hem eixit, però no tanquem bé, pot haver-hi corrent d'un vent que ja no ens pertany.

Ara bé, no ens oblidem que, abans d'eixir per la porta, hem de tindre clar quina és la porta d'eixida; que no ens deixem les claus dins (mai se sap si podran obrir altres portes…); i, sobretot, que estem segurs que eixe lloc del qual eixim ja no és el nostre lloc.

En este instant porte a la meua ment les vegades que “he agafat la porta i m'he anat” donant una portada. Els ressons d'aquelles portes tancant-se al bèstia retrunyixen encara al meu cap, preguntant-me si no haguera sigut millor fer com deia un gran amic meu: “no tanquem de colp, sinó que acompanyem a la porta fins al final”. Molt cert. Fins i tot en els finals més durs no s'han de perdre les formes, ni la serenitat, ni eixa temprança per a dir-nos «apaga la llum que ens anem».

Crec que en eixe cap de setmana que seguix a una marató s'hauria de celebrar la gran festa de la marató. Una marató pesá, deixa molt en la nostra vida i encara que no totes les maratons ens poden eixir bé, val la pena explicar com s'han despatxat. Perquè hi ha maratonians que comptant les seues experiències són de gran ajuda per a molts, perquè hi ha gent que compartix des de la serenitat de la qual se sent agraït per cada dia del seu entrenament, que fa de cada quilòmetre un regal, i els dies dolents els compartixen a la llum d'una experiència positiva i amb la seguretat de saber-se acompanyats. Eixe testimoniatge ens acompanyarà un temps i aconseguirà que vegem la carrera a peu d'una forma diferent, d'una manera especial. Perquè la marató i la carrera a peu, poden ser escenari d'una bellíssima experiència, i jo, sense buscar-ho i sense entendre-ho, vaig descobrint-ho. I ací de nou, un corredor em parla d'un altre corredor que no veig a simple vista.

Cada marató que es va porta un nou, però algunes vegades queda la sensació que no arribem a agrair tant del que ens ha donat. O de tindre la possibilitat d'esprémer el suc de moltes situacions experimentades durant el llarg entrenament i que representen un valor significatiu per a la següent. Algun podrà dir que no va ser una marató significativa, un altre que va resultar el més important de la seua vida fins llavors. La veritat és que sempre hi ha coses per a agrair o trobar-los el sentit. Val la pena detindre's en algun moment per a considerar-les.

És possible preguntar-se per què fer un balanç. Quin sentit revist no fer una reconsideració de la marató a la lleugera i prendre's un temps per a veure la següent? Què hi ha de tan important a fer estat de comptes amb la marató? Potser reviure amb la memòria alguns fets no resulta un poc dolorós, o poc desitjable en alguns casos? O potser hi ha situacions que es van anar molt ràpid i no arribem a veure-les bé. Com siga, és imprescindible fer balanços i agrair tot, fins i tot allò que no aconseguim comprendre ara. Esta tasca s'encimbella com una de les més importants del maratonià per diverses raons.

Perquè ens ajuda a exercitar la memòria que és el “múscul” més atacat hui dia. Perquè tornar sobre el viscut porta un nou sentit a les coses i ens permet descobrir molts perquès al que ens passa. Perquè qui no s'adona del que ha aconseguit amb el llarg entrenament mai podrà saber allò que és capaç d'aconseguir. Ací hi ha un punt clau per al maratonià. Si no estem preparats per a aprendre el que ens poden ensenyar  els nostres companys no pensem que podrem oferir alguna cosa de la nostra experiència. Allò que entrenem ens configura, ens fa ser el que som. És important descobrir què ens ha aportat la marató passada per a poder-ho afegir a la nostra futura marató i a la dels altres.

És possible que siga molt bonic dir que fa falta fer un recompte de la marató, però fer-lo ja no resulta tan fàcil. Primer, perquè moltes vegades ens convertim en “fatalistes” i comencem per totes les coses negatives, la cosa que no vaig fer, lo que em va faltar, la cosa que no vaig aconseguir. I segon, perquè ens podem posar una mica picallosos i, o volem abastar-ho tot i ens acabem dispersant o fem una anàlisi per damunt deixant passar el que en veritat importa.

És veritat que hui dia podem analitzarla  nostra marató i la dels nostres companys al mil·límetre perquè aplicacions i informació no ens falten en les xarxes, no és necessari preguntar els temps de pas, els ritmes, en quin lloc es va baixar o augment la velocitat, no fa falta, només mirar les classificacions o les aplicacions existents.

És indubtable que les xifres són presents en un recompte de la marató. No obstant això, la marató no és només un recompte de dades sinó una experiència viscuda que s'obri pas a vegades enmig de multitud de dades i percentatges.

I ara et pregunte: canvia l'experiència d'una marató en funció dels números? Reconeguem-ho, massa vegades ens obsessionen els números, per a bé o per a mal. Si els números ens mostren una bona marca ens sentim orgullosos per haver aconseguit l'èxit en termes esportius. Si els números ens mostren que no hem aconseguit el que preteníem ens pengem la medalla de la profunditat espiritual caient en un cert elitisme conformista. Qui no ha tornat d'una marató i a la pregunta sobre com ha anat no li ha seguit la recurrent pregunta per la marca?

Potser la solució és, hui més que mai, mostrar els valors, els principis i les conviccions que ens aporta la marató. Tant de bo en les nostres converses sobre la marató apareguen menys les marques i més del sentiment d'alegria i sofriment que sentim en travessar la meta. Tant de bo.

Potser la solució és celebrar després d'esta marató de València un dia de la Marató, el Gran dia de la Marató. I és que els Grans esdeveniments s'han de celebrar.

L'alegria de celebrar

         Tots estos articles que durant les últimes setmanes es van escrivint en este blog sobre l'XI Trofeu Dorsal 19 si els llegiu amb un poc d'atenció estan sent una contínua invitació a l'alegria, com a part essencial de la pràctica de la carrera a peu. Fer que la carrera a peu siga una part de la nostra vida suposa també competir contra la tristesa i el escoratjament. 

    El més important –la raó última per la qual molts correm i estem en Dorsal 19– és que ens encanta, que gaudim. Som molts els enamorats de la carrera a peu i els que podem dir que és una de les causes profundes de la nostra alegria. Si no fora així tots els esforços, sacrificis i frustracions que comporta, mancarien de sentit.

És cert que és un goig que emergix al costat de dificultats, desafiaments i sofriments: una alegria «amb cicatrius». Però també és veritat que posseïx una especial profunditat, ja que naix d'allò que toca les fibres més íntimes de l'ésser: la unió de l'equip, el moviment que fa «sentir-se viu», la lluita per aconseguir somnis comuns, el gaudi de l'esforç extenuant… en definitiva, d'afrontar el continu desafiament de traure el millor d'un mateix.

Evidentment córrer a peu no és imprescindible per a la felicitat. En este sentit, tot esport es troba en l'àmbit del gratuït: pot no realitzar-se i, fins i tot, podria no existir. Però és esta mateixa gratuïtat la que li aporta un plus de realisme i ‘encarnació’ en la pròpia vida, convertint-se en alegria de viure, de competir, de divertir-se, d'obrir-se als altres, de fomentar llaços lleials d'amistat…

I, per descomptat, l'alegria de celebrar. De celebrar no sols els triomfs sinó també els fracassos. De reunir-se en un esmorzar o en un dinar, com en este cas en el Rafel. Perquè en la carrera a peu no sempre es guanya i això ensenya a traure el millor de cada derrota: un aprenentatge, una cura d'humilitat, un exercici de resiliència, etc. I això ha de ser agraït i celebrat. Així com l'esforç del rival que no sols va permetre que em divertira competint, sinó que em va motivar a traure i donar més de mi mateix.

Viure amb esportivitat és viure ‘celebrativament’, sabent alegrar-se amb el bé del proïsme i fent de qualsevol excusa una festa que, en el fons, és una manera de plasmar la passió que es té per alguna cosa. L'alegria és un do i, ja siga en la carrera a peu o en la vida, sempre està basada en l'amor que es té a alguna cosa o a algú. 

L'important no és participar, no ens enganyem.

     Com tots sabeu diumenge que ve se celebra l'XI Trofeu Dorsal 19 i sabem també les característiques que té, com es desenrotllarà i com s'establiran les classificacions, no obstant això, encara ens queden alguns “caps per lligar”. 

Tindrem l'oportunitat de participar ja siga corrent, caminant o simplement com a espectador i poder descobrir que no tot són guanyadors ni perdedors en este món de la carrera a peu.

No sabem a estes hores els participants en la Mitja Marató ni en el 10K, sabem els caminants, el que com ja suposareu afig una emoció extra a l'XI Trofeu Dorsal 19.

El sacrifici que tots fem per a entrenar, el necessari esperit competitiu que hem de tindre i l'alegria de veure aconseguits els nostres objectius, són detalls que ens recorden que la carrera a peu està formada per persones, tan fràgils i senzilles com tu i com jo. I que potser les nostres vides tenen molt d'això, de saber acceptar les vicissituds d'una realitat imperfecta que sí o sí que hem d'assumir, encara que a vegades faça mal. I és ací on també hem de mostrar la nostra pròpia grandesa. Cal reconéixer que hi ha un alguna cosa que no controlem i que es torna un factor determinant, que el mateix et porta a l'alt del podi o et condemna a un trist lloc en la classificació. Senzillament, que una carrera es pot torçar i que estem obligats a donar una resposta a l'altura de les circumstàncies, encara que per moments tot semble un desastre.

Hem preparat unes breus indicacions.

Instal·larem un lloc per a repartir els dorsals i les plaques perquè tots els dorsalers puguen passar a arreplegar-los.

El lloc està per determinar perquè se situarà en el lloc on s'estacione la furgoneta, ubicació que es comunicarà eixe mateix matí el més primerenc possible, intentarem que siga en l'aparcament situat al costat de l'Església de Sant Nicolás.

Qui vulga usar els dorsals en la carrera ho ha de fer a l'esquena, mentres que els caminants el poden portar en el pit.

Hem preparat dos circuits perquè els caminants trien el que més els agrade.

https://maps.app.goo.gl/kEm8CKQwdeMnqPcJ8

https://maps.app.goo.gl/m7qWKUd2ZkTpxogD6

Un ens portara pel port i el passeig marítim i l'altre a l'Alqueria del Duc i el Ullal de l'Estany.

Així com els corredors tindran una samarreta de record de la seua participació en la mitja o en el 10k quan arrepleguen el seu dorsal als caminants li l'entregarem quan arrepleguen el seu.

En l'XI Trofeu Dorsal 19, i diria que, en la vida, l'important no és participar, no ens enganyem. L'important té a veure amb donar-ho tot, amb anar al màxim a cada moment, tinguem el nivell que tinguem. Fer bé el que ens toque fer, donar la cara quan el vent bufe en contra. Donar el millor que tenim, coste el que coste. I és ací on tots podem guanyar, encara que a vegades els resultats no acompanyen.

Potser per a molts tot això no són més que paraules boniques i una utopia irrealitzable, però participar en l'XI Trofeu Dorsal 19 també ensenya a com enfrontar-se a la vida per a fer-la més encarnada i real. I és que tot somni té alguna cosa d'incert i de difícil, exigint aposta i compromís. I aquí és on divergix la nostra existència, podent ser viscuda de gom a gom o a mig fer, podent posar-se tota la carn a la graella o guardant-se cartes en la mànega. En tot es pot viure de gom a gom o reservant-se. Viure amb esportivitat significa viure de gom a gom per a traure el millor d'un mateix, és viure intentant donar-ho tot sempre, i conscient que viure a mig fer és un mode de no viure. Perquè només així es pot somiar i aspirar a molt, només així és possible apostar per alguna cosa sense tindre-ho tot segur, llançant-se per allò que es vol.

Acabe hui esta reflexió entorn d'este XI Trofeu Dorsal 19 a la qual tots els dorsalers estem convidats a viure-ho amb esportivitat, precisament perquè som esportistes.

Amb l'alegria i l'esperança anem avant.

         Estem veient les notícies de la DANA, veiem les esquinçadores escenes dels camins destruïts, de l'asfalt arrancat, dels carrers inundats i, sobretot, de la pobra gent en els rostres de la qual es nota la preocupació, la tristesa i, m'ha cridat l'atenció veure al costat de les muntanyes de cotxes a uns xiquets jugant, estaven feliços! Feliços els xiquets que conserven l'alegria malgrat la catàstrofe. 

Són moltes les coses que podem fer, són moltes les coses que podríem fer davant la catàstrofe que ens està acompanyant i ens perseguirà, desgraciadament, durant molt de temps. Podem suspendre l'XI Trofeu Dorsal 19, podem no fer-nos les dessuadores i fer una aportació econòmica, podem utilitzar els beneficis de la loteria per a ajudar als damnificats, podem fer tantes coses que us resultarà estrany que jo us demane alegria, sí alegria perquè una esperança sense alegria no és esperança, és simplement un sa optimisme.

I és que cal tindre esperança, esperança en què a poc a poc les coses milloraren. Una persona no pot viure sense esperança. L'esperança és el motor de la vida humana. I una esperança sense alegria no funciona. No em referisc a una alegria com la dels carnestoltes, no, perquè el riure dels carnestoltes no inclou l'esperança. Per això, malgrat tot el nostre XI Trofeu Dorsal 19 ha de ser alegre. Protestar, criticar, lamentar-se... no és fruit d'un cor trist?

Ens divertirem, correrem amb alegria, gaudirem de l'XI Trofeu Dorsal 19 però anem perquè sabem que la nostra esperança en què les coses se solucionaran és certa, l'alegria i l'esperança van juntes, no és una anestèsia. El dolor és dolor, però quan es viu amb alegria i esperança, obri la porta a l'alegria d'una nova situació que ha de ser bona. Això ens ha d'ajudar molt en les dificultats: encara que siguen molt brutes, encara que ens facen mal i ens facen dubtar dels nostres principis. Però amb l'alegria i l'esperança anem avant, perquè després de la tempestat arriba un panorama nou.

Ja sé que això és un blog de corredors, però per això hem de continuar corrent perquè per a superar esta crisi necessitem estar alegres i córrer ens alegra la vida.

Hi ha una tècnica tradicional japonesa en la qual es reparen objectes i enaltixen la zona danyada emplenant les clivelles amb or. D'esta manera s'obté una peça més forta que l'original. En lloc d'intentar ocultar els defectes i les clivelles estos s'accentuen i se celebren, ja que ara s'han convertit en la part més forta de la peça.

Ja us imagineu més o menys del que us estic sermonejant, és una veritat que tots anem per la vida amb eixes clivelles, hi ha els qui més i altres menys. Això només ho sap qui pot veure l'ànima i l'esperit de les persones.

Este desastre com tants uns altres ens marcarà emocionalment i d'alguna manera definirà el nostre XI Trofeu Dorsal 19. Però sempre he dit que eixos esdeveniments ens condicionen, però no ens determinen. És a dir, a pesar que per molt dolorós que siga sempre podem trobar un camí per a solucionar-lo.

L'alegria es contraposa a la tristesa, però no necessàriament al sofriment. Som maratonians, sabem el que estic tractant de dir, arribem extenuats a la recta de meta, però la creuem alegres i victoriosos. Sofriment i alegria han de donar-se juntament.

Pregonar alegria enmig d'este desastre semblarà una estupidesa o, pel mínim, un sense-sentit, però no ho és en tant que, amb cada ferida que ens produïx, mor una part de nosaltres pel que naix una cosa nova que està capacita per a alegrar-se per la victòria que obtindrem sobre tanta calamitat.

Sí, les circumstàncies són aclaparadores, però no s'ha de deixar passar per l'alt el fet que som persones diferents de les que érem la setmana passada, som persones noves fetes per a solucionar este gran desastre i degustar l'alegria d'eixa victòria.