IN MEMORIAM

diumenge, 20 de novembre del 2011

Tenim il·lusió, avant!

Dorsal 19 esta il·lusionat, es pot observar quan es parla de la carrera a peu amb algun dels seus corredors. Estem il·lusionats amb l'organització de la II Mitja Marató, il·lusionats amb els entrenaments que realitzem, se'ns veu il·lusionats en els esmorzars i sopars que realitzem i en estos dies estem molt il·lusionats amb la Marató de València i La Mitja Marató de Benidorm.
Però saludem primer a tots il·lusionats que no il·lusos per la carrera a peu.

Sense il·lusió no hi hi ha avanços, ni progrés, ni heroisme. Sense il·lusió no entrenaríem amb la força que ho fem. La il·lusió dóna ganes de viure i disfrutar de les tertúlies i de les carreres.
La il·lusió per córrer ens espenta, ens arrossega, ens tira, ens fascina pel seu contingut i posa en marxa la motivació. És com sentir-se hipnotitzat davant d'allò que volem aconseguir.
No poques vegades la realitat del nostre estat de forma se'ns presenta “gris”, enormement normal, no seguix el camí que ens agradaria, i per tant, estem desproveïts d'incentius. És veritat que a vegades passem per períodes que no som capaços d'entrenar ni de córrer com ens agradaria però detinguem-nos i pensem; Per què, en compte de mantindre fixa la nostra vista en el component negre del gris, no impregnem molt més la nostra mirada del component blanc?
Estar il·lusionat amb una marca, d'acabar una marató res té a veure de ser un il·lús.

L'il·lús distorsiona la realitat, fuig del seu compromís amb la realitat, s'encreua de braços i no actua. L'il·lús és el que es deixa enganyar. És el que viu només de somni, d'utopies, de quimeres, de fantasies o de mites, però res fa per portar una cosa a la pràctica. L'il·lús somia, però mai es desperta per a posar en pràctica eixe dolç i heroic somni.
De fet només fins a 1982 el diccionari de la Reial Acadèmia espanyola no va arreplegar el terme il·lusió com alguna cosa positiva: “Il·lusió és esperança en el compliment del algo que pareix especialment atractiu. Viva complaença en una persona, cosa, tasca”.
El corredor il·lusionat gaudix d'un sentiment vital generador d'optimisme, sap canalitzar totes les seues energies cap a l'èxit del seu objectiu. Al corredor il·lusionat no li espanta el futur, perquè es projecta cap a ell amb esperança. Veu les carreres i els entrenaments amb verdadera simpatia i el que no pot comprendre ni dominar ho eleva fins al pla de l'esperança o de la certesa. El corredor quan esta il·lusionat posa en pràctica els seus grans somnis, amb motivació, amb voluntat, amb sacrifici.

El corredor il·lusionat sap veure el costat positiu i aprofitable del seu estat de forma. Ja que tot home amb il·lusió és un home creador. El corredor amb il·lusió és el contrari del nihilista: este s'angoixa i l'il·lusionat s'entusiasma. El nihilista nega els valors; l'optimista els afirma, proclama i realitza. El nihilista considera inútil quant existix; l'il·lusionat exhibix un ànim mescla d'entusiasme i de devoció pel món i per la vida. El nihilista ataca als valors; el passota (nihilista sense causa) és indiferent davant d'ells. La persona il·lusionada i entusiasta s'obri per complet a tot el que signifique valor, vinga d'on vinga.
La il·lusió és, per tant, l'ingredient que mou tota vocació, és l'ingredient que necessita tot corredor per a emprendre i disfrutar d'un entrenament per a acabar una Marató.
En Dorsal 19 tenim eixa il·lusió, ens sentim vius i cuejant, tenim els nostres objectius per al 27 de novembre i somiem de traure el millor de nosaltres, ens creixerem davant de les dificultats i arribarem a eixa cima que ens hem plantejat.
I és que la il·lusió no és valorar en excés el nostre estat de forma i exagerar els nostres objectius emportant-nos a ser uns il·lusos, orgullosos i superbs que ens creguem superiors als altres, m'estic referint a les conegudes actituds del presumptuós, jactanciós i envanit que creu saber-ho tot.
Estem il·lusionats és veritat, però tenim de parar atenció en no ser vanitosos. El corredor vanitós no té una altra il·lusió que realitzar una marca o acabar una marató amb el sol objectiu que pel de fer-se reconéixer i estimar pels altres.
Si el 27 de novembre del 2011 acabem amb èxit la marató cal parar atenció i no ser orgullosos i mirar als altres corredors per damunt del muscle, “des de dalt”; ni procurarem ser vanitosos i mirar com en un espill en què veiem reflectits els nostres mèrits a través de l'aprovació i admiració dels altres.

Així que atenció de convertir-nos en corredors orgullosos i vanitosos, perquè encara que pareixeria que ens moguérem també per la il·lusió i l'entusiasme, en realitat només ho faríem pels deliris de la nostra pròpia grandesa i per nostre egoisme.
Esta no és una tasca fàcil. Determinades circumstàncies de la vida no ens faciliten il·lusionar-nos. Per això, davant de la voràgine dels temps que ens ha tocat viure, cal anar teixint il·lusions que se situen en el nostre horitzó com a imants que ens atrauen cap a un camp magnètic. És necessari fer tot el que es puga per recuperar el somriure, per confeccionar nous plans i apostar per ells, per tendir a la felicitat, que és inherent al ser humà.
Virgili té una frase molt estimulant: “Puc, perquè crec poder”, és a dir, podem perquè estem convençuts que podem, així que nosaltres triomfarem en la marató perquè estem convençuts que podem.
Com veieu il·lusió ens sobra, ho veiem en els esmorzars, en els sopars, en les reunions i en els entrenaments i és que gaudim amb la marató i hem de traure-li el màxim suc a la vida, en això consistix la felicitat, felicitat i il·lusió formen un binomi inseparable.
Injectar il·lusió en l'entrenament de la marató és revitalitzar-la, donar-li energia, polir-la, arreglar-la. Amb la il·lusió, qualsevol naufragi o desventura o contrarietat, que ens puga succeir durant els 42195 metres ens resultara positiu, ens ensenyara una lliçó concreta de què cal aprendre alguna cosa, perquè, encara que ens coste creure-ho, el patiment és necessari per a ser un verdader maratonià. És quasi la seua millor cavalcadura.

No podem pensar que la marató igual que la vida és tota rectilínia. No. La marató és contínua i discontínua, lineal i ondulant, transparent i opaca, lúcida i tenebrosa.
Tindre il·lusió en la marató de València és despertar cada matí amb ànsies renovades i superar les adversitats per a eixir hi ha entrenar. Il·lusió és trobar el vent del matí fresc i de cara, veure amb nous ulls les mateixes coses i a les persones que ens rodegen, enfilar per enfiladisses que ascendixen buscant les cimes on l'adversitat es dissol, igual que ho fan les neus en els cimes de les penyes escarpades.

La il·lusió, per tant, és al·legoria gojosa vertebrada de tots els desafiaments.
En poques paraules, tindre il·lusió és patrocinar l'alegria.

dijous, 17 de novembre del 2011

El dia de la carrera.

Tot i que encara falten alguns dies per a la marató vull recordar algunes coses que hauríem de fer abans de la carrera. Molts de nosaltres ja estem acostumats hi ha participar en carreres i ja tenim les nostres rutines o costums per a eixe dia, però no esta de mes que les repassem.
Però saludem abans a tots els corredors que són maratonians i als que ho seran.

 El dia 27 de novembre ens deurem alçar amb temps de sobra per a estar el més tranquils possible i així poder desdejunar-se amb tranquil·litat, deuríem menjar el que estem habituats fent insistència en els carbohidratos, per a beure també això de sempre i recordar que la mescla de café i llet retarda molt la digestió pel que no hi haurà problema si es pren amb diverses hores d'antelació a l'eixida normalment tres hores, així que anem restant des de l'hora d'eixida de la carrera.
Abans d'eixir de casa cal comprovar el que portem en la bossa i que estiga la camiseta amb el dorsal posat i les sabatilles amb el xip. Ens convindria vestir-nos ja amb els pantalons de córrer així com els calcetins però no ens posarem la camiseta encara que si ens assegurarem que es trobe en la bossa.

Cal arribar a la zona on vam quedar el dissabte amb temps de sobra ja que hi haurà molta gent per allí, i ens col·locarem prop del caixó d'eixida que ens corresponga per a estar tranquils, si volem calfar no ens deurem allunyar molt perquè sempre hi ha aglomeracions quan s'acosta l'hora d'eixida.
El nervis, normals abans de l'eixida ens obligaren a anar a l'excusat així que convé que els tinguem controlats.
Si fem estirades no deurem forçar encara que vegem a corredors que estiren molt més que nosaltres.
Si deixem una bossa de roba a l'organització deurem haver-nos posat ja la vaselina.
Una hora abans ens prendrem un café en el bar que tinguem localitzat des del dissabte.

En el cas que faça molt de fred, que no crec, i com la majoria anem hi ha realitzar més de tres hora i quinze minuts seria millor que correguérem amb un poc més de roba i si fa molt de vent, que no crec, estaria bé deixar algun ventisquero a partir del quilòmetre trenta per si algú “punxa” i ha de caminar ja que la sensació de fred augmenta molt.
Si algú vol calfar, el grup subquatre no ho farà, abans d'entrar en els caixons d'eixida basta amb deu minuts de carrera lenta ja que calfar més servix de poc perquè haurem d'estar prop de 10 minuts parats abans de l'eixida i els seus efectes beneficiosos se solen perdre i és ací on té més importància l'eixir un poc més lents els primers quilòmetres.
Com a conseqüència d'açò deurem portar alguna camiseta, per a tirar-la, i així estar més calentets mentres esperem l'eixida.
Quan estiguem en el caixó d'eixida anem hi ha procurar estar tranquils i repassar mentalment la tàctica a seguir, de la que ja parlarem, recordem que la marató és una carrera que s'ha d'afrontar amb extrema prudència. Ja que encara que estiguem ben entrenats els imprevistos ens poden aparéixer per qualsevol lloc, però triant el ritme just hauríem d'evitar el temut “mur del maratonià”.

Una vegada que donen l'eixida només hem de fer allò que hem fet tantes vegades en l'entrenament, córrer a ritme de marató i que hi haja sort, perquè tots els maratonians sabem que si alguna cosa pot eixir malament el dia de la marató, segur que eixirà malament.
Nosaltres estem preparats i ens divertirem mentres veiem com els quilòmetres passen ràpidament i estic segur que creuarem la línia de meta amb la mateixa satisfacció que senten milers de corredors, estarem satisfets per haver complit el nostre objectiu: donar el màxim de cada u, independentment de la nostra marca o dels altres corredors.

dimecres, 16 de novembre del 2011

És cultura la carrera a peu?

         L'altre dia en un esmorzar parlàvem sobre si la carrera a peu era només un esport i que les carreres tenien molt d'espectacle i discutíem sobre el valor cultural que tènia. Però saludem primer a tots els que saben del valor cultural de la carrera a peu.

És cultura la carrera a peu? Com no serà cultura un esdeveniment en què es reunixen milers de persones amb un únic objectiu en comú, córrer.
I per sobretot perquè ens n'anem hi ha trobar gent de tots els estaments socials i culturals.
Si busquem la definició de cultura ens trobem que és: “Conjunt de formes de vida i costums, coneixements i grau de desenrotllament artístic, científic, industrial, en una època, grup social, etc.” És com la definix la Reial Acadèmia Espanyola.
Continuem pensant que l'esport no és cultura?
Respecte molt les opinions diferents, però l'esport és educació. Si als corredors (oblidem els professionals un segon, encara que es podem col·locar també a ells) se li ensenya a respectar als seus companys, conviure amb ells, respectar regles, defendre ideals, treballar en equip, respectar als majors i a les autoritats, etc.
Açò no és educació? Educació no és aprendre a sumar 1+1. Va més enllà d'això... és modals, valors, coneixements, etc...

No crec que existisca un ofici o professió (o com vullguen cridar-li) que ajunte tants factors culturals com la carrera a peu. Si l'utilitzem bé, es podria utilitzar com un aprenentatge de com ens hem de comportar en el món actual ja que és molt paregut a la nostra vida real (competència, alegries, tristeses, justícies, injustícies, etc...) pa què anem assajant, sense saber-ho, com és la vida que ens toca afrontar. 
Jo crec que dir que l'esport no és educació ni cultura és totalment un errada. Igualment respecte l'altra opinió perquè crec que eixe és el camí per als debats que realment servixen per a alguna cosa.
El diumenge en La Mitja de Gandia ho vam poder comprovar una altra vegada, igual que tots els caps de setmana, la camaraderia dels corredors s'observa en tots els instants, mentres arrepleguem el dorsal, mentres ens prenem el café, mentres calfem i sobretot mentres estem participant en la carrera. Sens dubte la relació cordial que existix entre els corredors es transmet també als espectadors que no sols animen als seus corredors sinó a tots per igual, no com en molts esports que s'encoratja als seus i es mofen dels altres.

La Mitja Marató de Gandia va ser un excel·lent aparador per a mostrar com es troben els nostres corredors, els maratonians van realitzar una excel·lent prova, tots van mostrar quals són les seues possibilitats reals a València, les marques ens diuen que tots estan àmpliament preparats per a realitzar les marques per a les que s'han entrenat, traure conclusions més optimistes sempre és arriscat perquè cal recordar que els temps de Gandia són només per a confirmar un estat de forma i mai per a canviar el ritme de la marató per a la que s'ha entrenat.
Dic açò per a aclarir alguns conceptes, hi ha Gandia vam córrer per a confirmar les nostres possibilitats no per a canviar els nostres objectius almenys de manera significativa.
La velocitat en les sèries, en els llargs, en les recuperacions i les seues distàncies estaven pensades per a realitzar unes marques que no hauríem de canviar hi ha ultima hora.

En fi, com veieu dotze corredors a Gandia dels quals nou estaran en la Marató de València i si afegim a la llista Fernando Vicens que va triar Benigánim i a Paco que no va acudir perquè tènia un bateig resulta que anem hi ha ser 11 el dia 27 de novembre.
Molts corredors i moltes estrenes en eixa carrera que sempre serà mítica, la Marató. 


GANDIA.

SALA FERRER, CARMEN               1:23:52     
SISCAR BAY, CARLOS                  1:27:48
FOLQUES LORENTE, MAXIMO      1:35:36     
SENDRA FRANQUEZA, VICENT    1:37:30      
PONS SORIANO, ALBERTO           1:37:30      
WOODALL, TONY                            1:38:00
SERVER COSTA, FREDERIC          1:43:36     
ARBONA ESCRIVA, JUAN JOSE   1:45:02     
PIERA FERRER, BAUTISTA            1:45:33     
SALA GONZALEZ, VICENT             1:58:20     
ALEMANY SENDRA, RAMON        1:58:20     
BOLTA NAYA, JUAN                       2:04:55
                  
XI GRAN FONS VILA DE BENIGANIM 

1:03:42      VICÉNS PASTOR, FERNANDO

divendres, 11 de novembre del 2011

Entrenament invisible.

Com ja estem a dos setmanes de la marató és necessari que repassem algunes coses que poden arribar hi ha ser importants, molts corredors el solen anomenar el  “entrenament invisible” , són eixes xicotetes coses que hem de fer per a complementar l'entrenament que estem acabant.
Però saludem abans a tots els corredors que són capaços de fer de l'entrenament invisible un art.

En la setmana de la marató hi ha alguns detalls que deuríem cuidar i que ens ajudaran a rematar l'entrenament.
Ens anem a traslladar a tres dies abans de la marató més concretament al desdejuni del dijous, i allí assentats començarem el “entrenament invisible”, ens desdejunarem el mateix que tots els dies però augmentarem la quantitat de carbohidratos ( galletes, pa, cereals, pastisseria que no tinga crema, magdalenes, valencianes, etc.…) però sense exagerar, una peça més basta.
I açò ho realitzarem en tots les menjars fins al desdejuni del diumenge.
Al mateix temps reduirem l'entrenament i el ritme de carrera a fi d'assimilar i transformar l'entrenament que hem realitzat en les setmanes anteriors.
Quan falten tan pocs dies per a la marató, córrer té només la funció de mantindre relaxada i solta la musculatura de les cames, i no servirà de res intentar millorar el nostre estat de forma. Si tenim dubtes de com fer-ho el millor és córrer molt poc.

Passem ara al divendres, anem hi ha continuar posant atenció en la nostra alimentació i continuarem menjant principalment hidrats de carboni.
Anem hi ha procurar no cansar-nos, ni en el nostre entrenament ni en el nostre treball ni en les labors domestiques (no traslladar mobles, no anar al camp a tirar adob, no arreplegar llenya …) , esperem una setmana per a realitzar estos treballs.
Per als que hem entrenat quasi tots els dies seria preferible descansar hui i córrer el dissabte al matí però si hi ha algú que no es puga aguantar, que n'hi ha, seria millor que correguera el divendres al matí i el dissabte a la vesprada i així descansaria quasi dos dies sencers i eixiria a córrer el divendres i el dissabte.

Anem ara hi ha ficar-nos en el dissabte, cal dir que els que córreguen La Mitja de Benidorm només han d'avançar un dia tot.
El dissabte és un dia important, cal dedicar-lo al repòs però tots sabem que no ens podem passar el dia en el sofà perquè hem d'anar hi ha arreplegar el dorsal i fer algunes coses per València però devem no romandre molt de temps de peu i procurar estar tranquils .
Si no vam entrenar ahir és preferible eixir a córrer un poc mentres que els que entrenen entre tres i quatre dies a la setmana han de descansar.
Nosaltres entrenarem, Quant?  només 20 minuts, i ho farem al matí així tindrem 24 hores de descans.
Respecte de l'alimentació, ja des del desdejuni i en totes les menjars del dia haurem d'augmentar la ingestió d'hidrats de carboni però al mateix temps reduirem o eliminarem el consum de proteïnes (carn, ous, formatges grassos etc.) amb la intenció d'omplir al màxim les reserves d'energia. Com acudirem al menjar de la pasta tindrem ja una bona dosi. 

Ja que anem hi ha arreplegar el dorsal i visitar la fira del corredor i com estarem en la Ciutat de les Arts i les Ciències és possible que hàgem de fer alguna visita del tipus turístic però deurem prestar atenció a no estar molt de temps de peu sense moure'ns, convindria  més passejar i procurar assentar-nos a la menor oportunitat durant uns minuts a fi de descansar les cames.
L'arreplega del dorsal deuria ser al més prompte possible per a així tindre temps de visitar la zona d'eixida i meta per a organitzar-nos i establir els llocs de trobada i tindre controlats la zona de pàrquing, lavabos  i dutxes.
Com veieu molt de treball.
Però abans d'anar-nos-en hi ha dormir deurem preparar la bossa que ens emportarem. Posarem el dorsal en la camiseta, el xip en la sabatilla, ficarem en la bossa l'essencial com la vaselina, les sabatilles, els calcetins, els pantalons, la gorra, les ulleres de sol i una camiseta vella per a tirar que utilitzarem per a calfar i que també ens serà útil si plou o fa fred.
Repassarem els horaris que tenim pensats per a trobar-nos i és interessant avançar en mitja hora tot per a evitar els contratemps generats pel trafique i la dificultat de buscar aparcament.

No ens anem hi ha dormir sense haver posat en marxa el despertador i no esta de més que ens realitzen i que fem una telefonada perduda d'algun company per a assegurar estar desperts a l'hora prevista.
I bona nit.

dimarts, 8 de novembre del 2011

Negative split.

       Ja han tornat hi ha passar altres set dies i amb ells ens hem acostat un poc més al final de l'entrenament, va arribant l'hora en què haurem de decidir com correrem la Marató. Però saludem primer als que estan entrenant per a complir tots els seus objectius.

Esta vegada parlarem del que significa el “negative split” i és que les carreres que estem preparant ja estan molt prop i hem de tindre clar la nostra tàctica de carrera.
Contràriament al que es podria suposar l'acabe “negative split” és un aspecte tàctic positiu, ja que indica la capacitat de recórrer la segona part d'una carrera més ràpida que la primera.
Dic açò referint-me a una carrera a la què acudim a realitzar un marca i no quan estem entrenant. Quan som capaços de realitzar un “negative split” estem posant de manifest que som capaços de menejar bé el nostre estrés competitiu i que tenim una bona gestió de la nostra capacitat física.
En el primer cas es tracta d'una habilitat mental, mentres que en el segon intervé l'entrenament.

L'altre dia parlàvem de com és d'interessant mantindre un ritme sostingut durant tota la carrera però el “negative split” és un poc més que mantindre el ritme just, és la capacitat d'augmentar el nostre ritme en els moments en què la nostra fatiga i esgotament són mes grans. Per a augmentar en eixos moments el ritme és necessari haver començat la carrera amb un cert marge de maniobra en el nostre ritme per a després poder esprimir totes les nostres forces.
Com ja vos podeu imaginar haurem d'estar ben entrenats i posseir una bona base aeròbica, cridem-li fons, sobre la qual puguem recolzar el nostre entrenament especial per a la carrera.
Nosaltres per a aconseguir açò hem utilitzat 3-4 sessions d'entrenament: la carrera a un ritme mitjà, algunes progressions, les sèries curtes, les sèries llargues i les variacions de ritme.

Perquè estos entrenaments siguen eficaços és necessari sostindre un esforç elevat, en el nostre cas que preparem la marató i la mitja, deuríem realitzar a la setmana uns vint quilòmetres en la carrera a ritme mitjà, entre 15 i 18 km. per a les progressions , uns 10 quilòmetres per a les sèries curtes i les variacions de ritme.
Açò que pot paréixer fàcil ens presenta molts problemes, un exemple, si correm uns 50 quilòmetres a la setmana difícilment anem hi ha tindre una base aeròbica per a sostindre un bon entrenament, perquè si en la carrera mitjana ja realitzem uns 20 quilòmetres estos ja ens vénen a representar quasi la mitat dels quilòmetres setmanals açò ens suposaria realitzar un esforç molt gran que és molt difícil d'aguantar.
Per tant hem optat esta vegada per un altre sistema, és el de realitzar l'ultime terç dels quilòmetres dels llargs més ràpids que el ritme mitjà de tot l'entrenament.

Esta clar per tant que si no som capaços de realitzar açò en un entrenament, que normalment anem a un ritme més lent que el dia de la carrera, difícilment serà possible realitzar-ho el dia de la carrera.
Nosaltres tenim este apartat ben entrenat, espere. La teoria ens diu que hauríem de començar per realitzar un quint dels quilòmetres setmanals al voltant del ritme de carrera en este tipus d'entrenament, per a després arribar a un quart i quan estiguem a menys d'un mes de la carrera deuríem ser capaços de realitzar una tercera part dels quilòmetres setmanals d'esta manera.
Pareix que estem en forma, perquè este setmana ho hem complit realitzant un llarg de 30 km. En el que hem aconseguit acabar fent l'ultime terç a un ritme un poc més ràpid que el nostre ritme de marató.

Així que amb la satisfacció del deure complit i pensant que tot esta preparat ens hem inscrit per fi a la Marató de València, en la que per cert Dorsal 19 estarà representat per 10 corredors i per tota l'afició de Pego que es desplaçara per a animar als seus corredors.
Però el cap de setmana acabava el diumenge, i no podíem oblidar-nos de les carreres, així que tots al Gran Fons d'Oliva i al Pinós.
Hem de recordar que les carreres d'este cap de setmana així com les del següent són per a molts de nosaltres un complement del nostre entrenament per a La Mitja Marató de Benidorm i la Marató de València, dic açò perquè sapiem controlar els nostres ritmes.
Tranquil·lament estem recuperant a tots els corredors que teníem amb algun problema físic i ja anem comprovant com van agafant la forma i és que no tots els nostres corredors estan entrenant, diversos s'estan recuperant de les seues lesions o de llargs períodes en què han estat inactius.

Una altra vegada són les nostres dones les que més pugen a arreplegar trofeus, si bé este cap de setmana Vicent Sala ha aconseguit guanyar en la seua categoria en el El Pinós mentres que Laura Pascual va ser tercera en Oliva i Carmen Sala segona en el El Pinós i és que en Dorsal 19 es veu que per a pujar al podium cal ser o dona o molt veterà.

OLIVA

FERNANDO VICENS PASTOR                     01:01:33    
CARLOS SISCAR BAY                                  01:03:01   
ENRIQUE LLAMBIES SENDRA                    01:04:04  
VICENT SENDRA FRANQUEZA                   01:09:59  
ALBERTO PONS SORIANO                          01:09:59
BAUTISTA PIERA FERRER                           01:10:54   
TONY WOODALL                                           01:11:19     
FERNANDO PEREZ JUAN DE DIOS            01:12:44   
LAURA PASCUAL PASCUAL                       01:12:44   
CARLES V. MENGUAL COTS                      01:14:24   
FRANCISCO CERESOLA PIERA                 01:17:08
FREDERIC SERVER COSTA                        01:17:08    
RAMON ALEMANY SENDRA                      01:23:12    
PAU FOLQUES I NADAL                              01:26:38                      
KAREN PATRICIA LYNCH                           01:29:40                      

PINOSO.

Carmen Sala    01:26:50.
Vicent Sala       01:40:16.

dimarts, 1 de novembre del 2011

Una mala tàctica.

           No va ser possible, l'objectiu de realitzar la pitjor marca de la temporada en Mitja Marató no es va poder complir. Possiblement un error en la tàctica de carrera o és fàcil que la climatologia tinguera alguna cosa a veure però la veritat és que no va poder ser.
Però saludem abans a tots els que alguna vegada han fracassat, però com ja va dir Sir Ernest Shackleton, “Els hòmens no es fan a partir de victòries fàcils, sinó basant-se en grans derrotes”.

En Mora de Rubielos estava tot preparat, perquè es comptava amb un circuit dur i exigent amb llargues pujades i cansades baixades, teníem calculat el ritme de carrera per a batre la pitjor marca de la temporada però hi ha vegades en que les solucions més simples són les més eficaces i nosaltres vam complicar un poc la carrera.
M'estic referint a la tàctica de carrera. Quina es la més eficaç?.
La millor estratègia per a una carrera en què vullguem realitzar una marca sempre ha sigut la de recórrer tots els quilòmetres al mateix ritme. La proposta és banal, però probablement la seua extrema simplicitat practica és el que la convertix en difícil per a posar-la en practica. Nosaltres teníem clar els ritmes però les constants pujades i baixades feien molt difícil mantindre un ritme uniforme.
És veritat que per a ser un expert es deuen de succeir els fracassos i traure conseqüències i moltes vegades no ho fem perquè pensem que si no han eixit bé les coses la causa esta en qualsevol part però no dins de nosaltres ni en la nostra tàctica de carrera que ha sigut errònia.
I és que hi ha una forma simple per a verificar si som hàbils estrategs és la d'analitzar els nostres temps de pas en les diferents parts d'una carrera.
Els exemples següents s'entenen en un circuit pla i no com el de Mora de Rubielos. Si un corredor realitza la segona part d'una carrera més lentament que la primera evidència que ha posat en esta un excés d'esforç tal que no queda més remei que compensar-lo en la segona part.

Una baixada de rendiment que fa considerar que ens hem equivocat en la nostra tàctica és si esta supera els cinc segon al quilòmetre.
Veurem, un corredor que en 10 quilòmetres realitza 40 minuts i cobrix els dos cinc mils en 19'35 "i 20'25" podem dir que hi ha “punxat”, independentment que haja realitzat la seua marca personal, la seua tàctica de carrera no ha sigut bona. 
El diferencial de 50 segons pot paréixer poc, però no ho és en absolut. Si s'analitza la situació be, resulta que la primera fracció va ser recorreguda en un mitjana de 3'55 "i la segona a 4'05". Verdaderament un bella rebentada.
La majoria de nosaltres no consideraríem que ha sigut una mala tàctica, ni que una perduda de 2 minuts en una Mitja ni de 5 minuts en una Marató  haja estat malament.
Ens agrade o no, una caiguda mínima d'esta magnitud és molt gran.
El conjunt dels corredors donem per assentat quan ens succeïx açò es que ens falta fons o que no tenim la suficient velocitat, però la  realitat és un error tàctic.
Una baixada de 2 minuts 'per a una competició de 21 quilòmetres significa que ha executat els segons 10, 5 quilòmetres, 12 segons més lent per quilòmetre. Per a la marató una disminució de 12 segons per quilòmetre, produïx una diferència de 4'10 / 15 ". En este cas, pot paréixer poc, però es perquè ja estem acostumats a considerar estes perdues molt més grans. Si un corredor d'elit correguera la segona mitat 4' més lenta que la primera significaria que a explotat.
Una disminució en el rendiment en la segona mitat de la carrera també es pot tolerar, sempre que siga inapreciable. No hem de caure en la trampa que atrapa la ment de molts aficionats: "acumule avantatge al principi i l'administre amb el pas dels quilòmetres." És una estratègia que implica un gasto significatiu d'energia, i que accentua les deficiències tècniques dels atletes fent-los pagar l'esforç inicial per a aconseguir les marques desitjades.

Si no estem ben entrenats per a completar una carrera en un temps la millor estratègia requerix en primer lloc que abandonem les nostres ambicions cronomètriques, o bé que utilitzem bé les nostres forces per a disposar d'estes quan les dificultats són majors. Que és la segona part de la carrera, en la que estem més cansats i som més vulnerables.
L'estrateg hàbil és aquell que no baixa el ritme amb el pas dels quilòmetres i que arriba hi ha meta completament esgotat, tant que no podria mantindre el seu ritme ni un metre més. Este corredor podríem dir que ha sigut capaç de donar el 100 % de la seua forma.

Llavors, si sabíem tot açò com és que vam fallar en Mora?, per causes meteorològiques, perquè en els cinc últims quilòmetres, que eren costera a baix va començar hi ha ploure i feia un fred que “pelava” i ens va ser impossible mantindre eixe ritme tan lent que fea falta per a batre la marca de Tony i encara que en l'ultime quilòmetre vam comptar amb l'ajuda de Carmen, era ja impossible, no podíem córrer tan lents.
I és que sense voler vam córrer com s'ha de córrer, en “Negative split”, però açò ja serà en una altra ocasió.


MORA DE RUBIELOS.

            Sala Ferrer., Carmen          01:29:36       
            Pascual Pascual, Laura       01:41:59        
            Camps Sendra, David         01:42:01        
            Sala Gonzalez, Vicent         01:42:01        

ALFAZ DEL PI.

VICENS PASTOR, FERNANDO   01.10.11