IN MEMORIAM

diumenge, 28 de gener del 2018

Ja ve el 22 Circuit a peu Marina Alta 2018, no tinguem por.

En la vida, igual que en la carrera a peu hi ha la por, però el que no crec és que hagen d'adoptar-se estratègies d'entrenament mental específiques per al corredor diferents de les que hauria d'adoptar un treballador davant del primer dia en la seua nova ocupació o de la por escènica que tenim quan hem de parlar en public.


Benirredra
La por és un enemic de molta entitat, quan en una carrera el nostre rival ens fa un canvi de ritme i ens sentim defallir d'una manera estrepitosa o quan portem dos quilòmetres en què no podem mantindre el ritme que ens havíem proposat, es produïx sovint un curtcircuit mental, no perquè els nostres rivals siguen millors, cosa que per descomptat ocorre, sinó perquè la por entra en escena i es comença a visualitzar la derrota com si es tractara d'un funeral.
Hem començat una nova temporada, tenim molts propòsits, ens agradaria emprendre grans projectes, i voldríem superar-nos en molts aspectes, però ens pot succeir que quelcom ens paralitze: la por al fracàs.

Presentació 22 Circuit a peu Marina Alta 2018
Pareix que el lema de molts corredors és: “aconseguir els objectius o res”, i davant dels primers símptomes d'una derrota, ens desanimem i tot a la deriva. Este és el verdader fiasco, deixar tot a la deriva, no emprendre res per temor de fracassar. Les caigudes són quelcom normal en el ser humà que està lluitant per aconseguir algun objectiu en la seua vida. Perdre una batalla no significa perdre la guerra.
Quantes vegades no hem sentit dir que hi ha corredors que saben patir i en canvi altres no. Tots hem vist que molts dels corredors més patidors eren justament aquells de què es diu que no saben patir. Patixen molt més que aquells que saben patir. El bon competidor guanya sovint perquè no deixa que el patiment físic provoque dubtes i temors en la seua ment.
Em pareix un error glorificar el patiment, un error que no contribuïx en res a millorar el rendiment. Probablement quan millor competim és en aquelles carreres en què el patiment psicològic no fa acte de presència per més que les cames dolguen.

Benirredra
Quants de nosaltres no hem vist a corredors extravertits, desenfadats, sovint un tant indisciplinats, competixen millor que els atletes introvertits, autoexigents i molt disciplinats. Amb això no vull dir que la disciplina siga quelcom negatiu. Res d'això. El que vull dir és que la disciplina ha de provindre de la passió pel que es fa. Els millors atletes, són atletes molt disciplinats no perquè s'imposen l'entrenament com un castic, sinó per la passió que senten pel que fan.
Quan un atleta senta la por, el dubte, el temor psicològic, abans que dir-se a si mateix "és hora de patir com més millor" hauria de recordar-se que practica eixe esport perquè vol, perquè li agrada, perquè li apassiona i acceptar amb resignació els dies en què els nostres rivals són millors que nosaltres. Esta sana resignació és el que se sol anomenar humilitat. Al meu entendre, la humilitat no significa no tindre's en alta estima, sinó assumir els fets com són en el dia en què succeïxen.
En definitiva i al meu entendre, una mentalitat hedonista per part del corredor fa molt més benefici a este que una mentalitat basada en l'autoexigència.
Hem de tindre en compte estos xicotet detalls, sobretot ara que ja s'ha presentat el 22 Circuit a peu Marina Alta 2018 i que donarà començament a Xàbia el 25 de febrer, no cal posar-se nerviós ni tindre por al veure el calendari perquè són carreres que tots coneixem i davant de les quals no deuríem de tindre cap altre objectiu que passar-ho bé i si aconseguim amb això millorar com a corredors molt millor.


Ja se que competir cada cap de setmana s'ha pogut convertir en una obligació per a molts dels què correrem el Circuit de la Marina Alta 2018 i que millorar les nostres marques per poc que siga és el nostre objectiu, però una competició cada setmana no és la panacea per a aconseguir-ho. En la dosificació està la clau per a aconseguir eixa marca tan somiada.
La gran majoria de nosaltres ja sap perquè es millora entrenant, per la qual cosa també comprén perquè la recuperació després de cada esforç és fonamental per a aconseguir-lo, per tant sap que després d'una competició cal recuperar-se per a continuar entrenant i si no hi ha temps suficient per a una bona recuperació o bé deixem de competir o d'entrenar.
I, ací és on esta el problema.
No ens queda més remei que planificar molt bé, primer la temporada i després el Circuit Marina Alta, així que cal saber que carrera tenim com a objectiu i quals són d'entrenament.

Mentres esperem al 25 de febrer anem acudint a competicions, hui en Benirredrà on Máximo a pujat al podi, anem fent camí.

dimarts, 23 de gener del 2018

Temporada 2018 en marxa

  Tinc la impressió que en els últims anys, el rendiment mitjà en els esports està baixant perquè l'educació física cada vegada és més lúdica i menys didàctica i perquè, al seu torn, les classes d'educació física s'han convertit en un popurri d'especialitats esportives. 


    No vull ficar-me amb els professors d'educació física, bo un poc si; s'ensenyen esports, però no a conéixer el moviment des dels seus fonaments. I no s'ensenya perquè als professors d'educació física cada vegada li'ls ensenyen més especialitats esportives, i cada vegada menys els fonaments del moviment del cos. Cada vegada es fa menys enfila de corda, bot del poltre, llançaments de baló medicinal i altres artefactes. La necessitat de projectar força sobre un artefacte unit a unes orientacions bàsiques donades per un bon professor, eduquen el cos del xiquet i contribuïxen a un desenrotllament harmònic del seu aparell locomotor.




   Si a tot com succeïx d'anterior en l'escola, li unim que els nostres xiquets cada vegada juguen menys en els patis amb el seu cos i més amb artefactes electrònics, és obvi que les marques atlètiques romandran estancades durant molt de temps. Si prestem un poc d'atenció a l'elit nos en adonarem que en l'actualitat l'atletisme es nodrix de portents amb qualitats innates extraordinàries, però cada vegada són menors en número els atletes decents si bé no excessivament dotats.


   Per això, a pesar de la millora en els mitjans, les marques tendixen a romandre estancades. No és que s'haja aconseguit el límit físic del ser humà, sinó que al no existir una cultura física des de la infància, no hi ha una base numèrica que augmente la probabilitat que s'unisquen el talent, una bona cultura física i els coneixements fisiològics, nutricionals i els mitjans tecnològics actuals.


   De totes maneres en Dorsal 19 cada any anem establint la nostra classificació amb les nostres marques, per a esta temporada ja tenim disputes dos carreres homologades, un 10K a València i una mitja marató en Santa Pola, per la qual cosa ja tenim les nostres millors i pitjors marques. 


   També hem participat en el primer cross de la temporada i en la nostra primera carrera de muntanya, com es pot comprovar ja estem, tot just començar, a tot ritme. 

   10K València. (14/01/18)
Rafa Sastre: 00:41:05.
Nando Sendra: 00:41:29.

   Mitja Marató de Santa Pola.
Màxim Folques: 01:20:27.
Carlos Siscar: 01:26:50.
Carmen Sala: 01:31:10.
Vicent Sala: 01:45:57.

   Trail-Serralades de Barxeta.
Jaume Dominguis: 02:32:56.

   Trail Castell d’Aixa.
Joan Pons: 01:56:23.
Paco Ceresola: 01:56:24.

   Cross d'Ontinyent.
Tino Navarro: 00:28:41.
Fede Server:00:29:13.


   Ara només ens falta esperar fins a la Marató de Castelló per a tindre totes les classificacions en marxa.

divendres, 19 de gener del 2018

II Gala Dorsal 19.

   Comencem esta setmana la temporada 2018, i ho fem immediatament després que es dona per acabada la II Gala de Dorsal 19, per a ser rigorosos caldrà dir que amb el discurs del nostre president Juanjo Arbona, amb el que concloc la gala, va ser el principi i final, i ens va servir per a donar el tret d'eixida. 

   Fer un resum d'una Gala on es fan entrega dels reconeixements als dorsaleros que han destacat l'any passat seria tan fàcil com mostrar una llista detallada, però podria paréixer fred i no representaria el que allí succeïa. Per als premiats mostraré unes imatges i per a l'ambient intentare, amb la meua opinió donar una pinzellada del que allí va succeir.
   Convertir la rutina d'eixir a córrer en un costum, és una labor molt difícil d'aconseguir per a un club de corredors, perquè cal convertir l'hàbit adquirit de córrer per mera pràctica i de manera més o menys automàtica, en una manera habitual d'actuar o comportar-se.

   Com eixir de la rutina que representa salir a entrenar? Una bona opció és pertànyer a Dorsal 19, ja que és la forma més efectiva per a aprendre els valors que comporta la carrera a peu. Ho vam poder veure el la II Gala de Dorsal 19, pues allí ens vam poder enriquir d'una manera constant veient com es podia compartir qualsevol tipus d'experiència de la carrera a peu amb els altres dorsaleros.


   Vam poder canviar impressions amb els nostres millors corredors, autèntics campions que ens mostren les seues experiències i els seus projectes, també vam poder conéixer les primeres experiències en una marató, els corredors de muntanya també ens van il·lusionar amb les seues pròximes aventures, els dorsaleros mes tranquils ens van mostrar els seus secrets i en resum cada un de nosaltres va posar la seua experiència en la carrera a peu en el centre de la reunió.


   Espolsar les nostres velles aspiracions i exposar-les davant dels nostres companys és una forma de començar a fer-les realitat, i és que la mística de la carrera a peu no és un supòsit. Es construïx cada dia, amb una salutació i un gest d'animo a un dorsalero, amb una paraula d'alé, amb una ajuda a l'hora de preparar una carrera.


   En la nit del dissabte nos vam poder donar compte que un dorsalero no es, es construïx, sobretot, quan sap acudir a estas reunions i pot veure amb un sol colp de vista tot el que comprén este món de la carrera a peu. El dorsalero necessita, per tant, una gran festa, que comprenga a tots els corredors, també a aquell que un dia intenta un objectiu i es queda en el camí. La carrera a peu no és quelcom que hi haja d'esgotar-se, es dilata, se comunica, se contagia. 



   Hui seran uns companys els que reben el testimoni del club pels seus èxits. Demà serà un altre el dorsalero a què haurem d'animar a continuar. Un altre dia, alguns dorsaleros, descobriran un mode nou de córrer i d'entrenar. Són xicotets senyals de la vida d'un club de corredors, qui s'ha vist rodejat en la II Gala de Dorsal 19 per tants corredors sap el que açò pot significar.


   Presenciar este esdeveniment tan significatiu per al nostre club em va fer repensar i valorar novament l'hàbit de córrer. No tots els corredors tindran l'oportunitat de formar part d'un club de corredors, però no és menys veritat, que tots tenim l'oportunitat d'eixir a córrer i buscar en la carrera a peu un bon habit i de pas evitar alguns mals hàbits, és a dir, vicis. 

Volta a Peu de Palmera.
   Però, un club de corredors necessita córrer, s'alimenta de la carrera a peu, així que tot just acabar la II Gala de Dorsal 19 ja estàvem participant en carreres, és mes, el mateix dissabte s'estava competint en Sant Joan d'Alacant i en el Luis Puig de València; l'Escola d'Atletisme en San Joan d’Alacant i Carmen en el Campionat Autonòmic de Clubs representant al Guadassuar.


   Farem un xicotet resum tot el que va succeir en Dorsal 19 en l'apartat de carreres; en Sant Joan d'Alacant, Erika aconseguia putjar a lo mes alt del podi i amb un salt de 1,25 metres és proclamava Campiona Provincial, aconseguia també el quint lloc en salt de longitud. També participa Ainhoa en la prova dels 1000 metres que amb un temps de 04:02:51 aconseguia el quint lloc i la seua nova marca personal. 


   El diumenge, vam tindre de tot, en la Volta a Peu a Palmera, Máximo va aconseguir un tercer lloc en la seua categoria, mentres que en el Cross de Dolores, l'Escola d'Atletisme aconseguia una excel·lent participació amb Erika, Ainhoa i Carlos, al mateix temps que a Dénia és realitzava un control de la Federació València on Cristina va aconseguir una nova marca personal en 1000 metres amb 03:21:77c, mentres que Anna ho aconseguia en els 300 metres amb 00:50:43. 


   Un cap de setmana que per a ser el primer d'esta nova temporada ens ha arribat amb molt bones expectatives pa la resta de l'any. 


diumenge, 7 de gener del 2018

II Gala de Dorsal 19

Ja estem a menys d'una setmana de la Gala de Dorsal 19 i igual que l'any passat anem a reunir-nos esta gran família, en la que s'ha convertit Dorsal 19, per a sopar i passar una nit plena de carreres i de molts quilòmetres, en la que repassarem i a recordarem algunes de les activitats que hem realitzat durant l'any.

No farem un resum exhaustiu de tota la temporada passada ja que moltes de les activitats que hem realitzat ja han comptat amb la seua dinar o esmorzar i amb la seua entrega de premis, per la qual cosa la intenció és reunir i centrar la màxima atenció en el dorsalero.
En la II Gala de Dorsal 19 no celebrarem ni recordarem una competició en concret sinó el valor del grup, de la força que mou a corredors tan diferents, i de diferents llocs per a compartir una passió per la carrera a peu.



Veurem, com un misteri, la impossibilitat del dorsalero a descansar, a deixar de córrer, ens adonarem de l'ardor secret que li impulsa permanentment cap a quelcom nou . Ser dorsalero significa no detindre's, no descansar, tindre sempre quelcom que entrenar, alguna carrera que córrer, estar en busca de quelcom, en definitiva de viure. Podria dir que ser dorsalero és un do, un do que porta amb si una gran i bella tasca, córrer.
Inevitablement, en mitat del sopar sorgix la pregunta: què ha de fer el dorsalero per a sentir-se satisfet amb els seus èxits? La forma de ser del dorsalero no és un impuls cec, com l'instint, sinó una força que arrossega al corredor i no ho deixa en pau. La característica de la seua existència és l'alliberament del corredor de tota forma d'esclavitud a la carrera a peu, tenint com a fi una idea de la carrera a peu viscuda enterament en llibertat, de distàncies, ritmes i classificacions. Però la missió del dorsalero és precisament abolir tot tipus de discriminació, i esta és la qüestió que s'aclarix en la Gala de Dorsal 19.



Després d'un modest sopar, el corredor menja poc, i en l'acte d'entrega de records als dorsaleros nos en adonarem que al dorsalero li abellix menjar un poc més, nos en adonarem que el dorsalero es revela com un corredor que està fonamentalment orientat cap al futur, és un corredor d'esperança. Inclús on tota esperança pareguera ser impossible. El dorsalero està per fer.
Veurem primeres maratons a dorsaleros que en la Gala de l'any passat ningú haguera pensat que esta temporada ja tindrien 42195 metres en les seues cames, sabrem de marques que pareix que no vagen a parar de baixar i d'algunes que no paren de pujar, veurem i sentirem històries que d'ací a uns mesos ja hauran sigut complides i superades, i és que tot dorsalero està en camí: és el “corredor en marxa”. O com ens diu Ben en “La Llegenda de la Ciutat sense nom” moments abans de cantar “l'Estrela Errant”; - Hi ha dos classes de gent, els que van a alguna part i els que no van enlloc- ; Ben és és una bona definició del que és un dorsalero.



Pocs són ja els dorsaleros que falten per confirmar la seua assistència, pocs els flocs que ens falta per solucionar, pocs ja els dies perquè donem per acabada la temporada 2017 i pocs els dies perquè posem els nostres comptadors a zero i comencem una aventura de què no podem imaginar on ens portara, ja que ser dorsalero implica “anar”; en la Gala del 2019 ja veurem on hem arribat.