El
dissabte 2 de maig deuria celebrarse la XXVIII Volta a Peu a Pego, i
per causa del covid19 ha tingut de ser suspesa i es va a substituir
per una carrera virtual des de casa “Jo còrrec a casa”, un acte
solidari a fi de recaptar fons per a la Residència San Joan de Déu
de Pego.
En
la vida d'un corredor que està tancat a casa, hi ha molts problemes
i un d'ells és saber si tot el que està fent per a mantindre viva
la seua afició a la carrera a peu li va a servir només
a ell; esbrinar si corre per a si mateix o si, en canvi, pot
servir-li
de quelcom
a algú; descobrir si el seu entrenament és un benefici personal o
més aïna pot ser un servici a quelcom
diferent d'ell i més gran que el seu objectiu; investigar si s'està
dedicant a llepar la seua pròpia i personalíssima felicitat o si,
al contrari, la seua felicitat la posa al servici d'una tasca més
alta que valora més important que ell; en una paraula: saber si la
seua afició a la carrera a peu només
és un benefici per a ell o pot ser-ho per a algú més.
El
corredor, quasi tot corredor, corre per a si mateix. Tot gira, segons
el seu instint, cap a la consecució del seu objectiu, cap a la seua
marca, tot se subordina a ell. Però el seu esperit, en estos dies,
lentament, comença a descobrir que hi ha quelcom
per damunt i fora,
quelcom
que li afecta també ell. Què fer llavors: continuar com estava o
més aïna tendir
cap a tot això que està descobrint i eixamplar el seu objectiu,
fent-se amb això més gran? Encasellar-se
en la seua meta, encadenar-se o, al contrari, anar deixant de costat
la seua marca per a col·locar en el seu lloc un altre objecte per
damunt o més enllà d'ell? Obrir-nos a l'exterior o ens tanquem
en el nostre egoisme?
Esta
és la gran aposta en què Dorsal 19 es juga la Volta a Peu a Pego i
el seu tancament en esta quarantena. Una opció, no fer res,
conduïx a l'abandó, a l'aflicció, a la desesperació. Una altra,
col·laborar en quelcom,
conduïx a la solidaritat; la solidaritat, a la fecunditat; la
fecunditat, a l'alegria.
Per
això, el primer gran descobriment és el de que córrer és
concorrer,
concorrer
no és semicorrer,
sinó multicorrer;
no resta, suma.
Concorrer és cooperar en quelcom,
amb quelcom.
Jo pense a vegades que si se'ns concedira per una casualitat
descobrir el que en la nostra afició a la carrera a peu és realment
el nostre i el que devem als altres, ens impressionaria comprovar què
curtes
van ser
les nostres conquistes personals. Què seria jo ara sense tot el que
vaig rebre de prestat dels altres? Quants trossos de les alegries que
m'ha donat la carrera a peu dec als grans corredors que m'han
enlluernat amb les seues gestes, als que m'han aconsellat i ensenyat,
als meus companys d'entrenament i de competició, a tants
com m'han volgut i ajudat? Em quedaria despullat si, de sobte, em
llevaren tots eixos préstecs.
I
quant m'ha donat també el poc que jo doní?
La felicitat que hem sentit quan hem ajudat a algun corredor a
aconseguir la seua marca o el seu objectiu, és l'única cosa que
estem segurs de posseir quan ho
hem regalat.
I
és que la carrera a peu és com la vida. Viure és fer viure. Cal
crear altres felicitats per a ser feliç. Cal regalar molt per a
estar ple.
Ben
sovint, la nostra afició per la carrera a peu es disfressa de
passió. Açò succeïx quan «usem»
la carrera a peu per al nostre personal delectació. Quan creiem
ser feliços, però atrapem
als altres. Quan volem els nostres èxits «per a» ser admirats.
Quan convertim
la carrera a peu o la nostra afició en un espill on ens veiem a
nosaltres mateixos multiplicats.
Ens
veiem constantment temptats a convertir als altres en ressonadors o
amplificadors dels nostres èxits. Volem veure en els altres
l'aprovació de les nostres gestes, que estiguen en els seus
pensaments, en la seua aprovació; llavors ens pareix que ja no
abracem
la miserable imatge de la nostra limitació individual, sinó una
silueta desmesuradament engrandida, ampliada a les dimensions d'una
família, d'un país o inclús d'un món.
Cada
vegada que la carrera a peu és reduïda a la condició d'espill on
m'agrade mirar-me, es convertix en instrument, en objecte brut,
del que em servisc per a engrandir-me a mi mateix.
El
verdader significat de córrer, en canvi, hauria de ser el que ens
trau de nosaltres mateixos, el que ens llança cap a fora i ens
enriquix, no pel que ens tornen els altres, sinó perquè el simple
acte d'eixir de nosaltres és enriquidor.
El
“Jo
còrrec
a casa” que ha llançat Dorsal 19 per al 2 de maig és una forma
que la carrera a peu done la mà, donar la mà per a ajudar a qui ho
puga necessitar en estos dies tan
tristos de reclusió en les nostres cases, una manera d'oblidar-nos
del benefici personal que ens dóna la carrera a peu i compartir-ho
amb els altres, este acte no és un afegit, com si es diguera:
m'agrada córrer, i, a més, com estic avorrit, done, regale
una part del plaer que em sobra.
Al
contrari, no sols és que -com deia Camus- deuria «fer vergonya ser
feliços nosaltres sols»;
és que sols
podem tindre plaer, però no felicitat.
El
més important per a un corredor, per a una persona en estos dies, i
sempre, està fora de nosaltres: dalt,
baix, a dreta i esquerra, en quant ens rodeja. Per això. Este acte
solidari no es la
guinda amb què ens adornem
com corredors ni com club. És la farina amb què fabriquem
la tortada perquè siga verdadera.
“Jo
còrrec
a casa” és un acte de caritat amb la Residència San
Joan
de Déu de Pego. El Diccionari de la Llengua Espanyola definix així
la paraula caritat: “1. f. Actitud solidària amb el patiment alié.
2. f. Almoina que es dóna o auxili que es presta als necessitats”.
Per
això és bo que si realment ho
sentim participem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada