SA MAJESTAT LA MITJA.

Estem parlant molt de marató, tal vegada perquè és una carrera que solem fer sol una vegada a l'any. Però per a nosaltres les Mitges són la distància perfecta, encara que per a dir la veritat la distància perfecta o ideal per a tot corredor popular serien els 10 km.

I és que quan correm pel pur plaer de córrer i assistim a les carreres amb l'únic propòsit de passar una vesprada agradable no hi ha millor distància que eixos 10.000 metres, però, i sempre hi ha un però, quan comencem a voler baixar la nostra marca esta agradable distància se'ns arriba a convertir en un malson, perquè l'entrenament de sèries se'ns pot fer molt pesat, i és ací on entra La Mitja Marató.

Jo he d'admetre sense embuts un gust especial per la Mitjà Marató, i en esta entrada del blog intentaré mostrar l'oculta bellesa de la Mitjà Marató, una carrera totalment adorable que es veu forçada a ocultar-se darrere d'un horrible nom.

Tot m'agrada sobre La Mitja excepte el seu nom: mitjà marató.

Cap altra distància és coneguda com una fracció d'una altra. Açò ho fa paréixer com una marató de classe inferior. Se li sol tractar com un esdeveniment de segona classe en un programa de dos parts. Se'ns sol presentar com una alternativa per a aquells ganduls que no estan disposats a fer un esforç maratónico.

La bellesa de la mitjà marató és que és un esdeveniment únic, amb els seus propis requeriments de ritme i un entrenament diferent del de la marató. No cal menysprear-lo perquè no és tan popular com la marató o la carrera del 10 km.

La paraula amb què pense que millor definix la Mitja és “atractiva”, perquè combina velocitat i distància millor que les carreres mes curtes i les mes llargues. En les carreres de 10 km. solem centrar-nos a millorar la nostra velocitat, mentres que en la marató posem tot el nostre empenyorament en la distància. Però la Mitja requerix cantidats moderades d'ambos elements.

El ritme de carrera no és tan ràpid que ens obligue a realitzar un treball desmesurat de velocitat, com succeïx amb els 10 quilòmetres i les mas curtes. En canvi estes carreres més curtes ens servixen com un entrenament de velocitat amb vista a la Mitja.

Per la mateixa raó, la Mitja no és una distància tan gran que exigisca carreres d'entrenament massa llargues, com en la marató. Dos hores és el mes que es necessita invertir, i un pot acabar una Mitja amb molt menys. Es tracta d'un agradable canvi, deixar de dedicar tot el matí del dissabte o del diumenge a córrer i passar tota la resta del cap de setmana en un estat semicomatos pel gran esforç de l'entrenament per la marató.

Encara que entrenem amb moderació, una mitjana de trenta o quaranta-cinc minuts al dia, el més probable és que no ens topem amb el “El Mur” abans d'arribar a la meta en la nostra Mitja.

La Mitja és una verdadera carrera i no un simple exercici de sobrevivència com ho sol ser la marató.

Quan no ens trobem amb el “El Mur” ens costa molt menys recuperar-nos, pel que en dos setmanes ja podem estar una altra vegada corrent una Mitja.

Molts dels corredors que podíem dir normals o menys ambiciosos poden ser tranquil·lament mig maratonistes sense sacrificar les seues vides als reis de l'entrenament que són les sèries ràpides i els llargs.

I és que la preparació s'emmotla molt bé al que ja corren la majoria de corredors, perquè no es necessita augmentar la velocitat a la què ja entrenem.

Repassem un poc el que solem fer normalment la majoria de corredors. Quan eixim a córrer sempre estem almenys trenta minuts, però rares vegades més d'una hora. Algun dissabte o diumenge ens atrevim amb una hora i mitja, algun hi haurà que s'atrevisca amb un poc més. Cada setmana o cada dos solem acudir a alguna carrera entre huit i dotze quilòmetres. Estes carreres són l'única vegada que augmentem un poc la nostra velocitat. Segur que la majoria de nosaltres fem alguna cosa pareguda.

Ara comparem la dita rutina amb els requeriments mínims per a entrenar una Mitja. Hi ha dos necessitats bàsiques, una seria córrer sovint a velocitats més ràpides que el nostre ritme per a La Mitja, però en distàncies més curtes i els entrenaments regulars a velocitat més lenta per a aconseguir el fons necessari.

Si estem seguint eixa rutina no podem dir que estem treballant suficient velocitat per als distàncies de 10 quilòmetres ni tampoc prou llargues per a córrer una marató. Però esta combinació és perfecta per a la Mitja. Ja que quan anarem a les carreres de la Marina vam aconseguir la velocitat necessària, les eixides dels caps de setmana en què ens estirem un poc mes ens donen el fons suficient i les carreres de mitja hora de tots els dies ens asseguren la recuperació de tot l'esforç.

Ja tenim pràcticament el nostre pla d'entrenament per a acabar una Mitja marató, no obstant això algun consell mai ve malament, deia Bill Bowerman, el llegendari entrenador de la Universitat d'Oregon una cosa que hui tots ja sabem i practiquem i és que “els bons resultats només poden arribar si es mesclen dies durs amb dies fàcils i que cap corredor millora sense treballar de valent part del temps, però que també que ningú millora si no descansa entre l'una i l'altra sèrie d'esforç extrem.”

MISSIÓ COMPLIDA.

Ha sigut este un bon cap de setmana, podríem inclús ser un poc mas atrevits i dir que ha sigut magnífic perquè culmina uns mesos de carreres en què hem tingut molts dubtes respecte al nostre estat de forma, no hem passat un bon estiu, però “tutto passa” i esperem que esta tardor que es resistix a entrar ens torne a la normalitat, ja que una vegada que hem finalitzat el Circuit de la Diputació de València ens centrarem a preparar el millor possible la marató de febrer.

Tot comença a funcionar bé, com déiem la setmana passada cal entrenar en les mitges i així ho estem fent.

El dissabte, David va anar un poc mas lent que el ritme de marató, Toni un poc mas ràpid i Laura a ritme de marató el que li va valdre el tercer lloc en la seua categoria, tot açò succeïa en La Mitja de Mora de Rubielos, i és que es veu que tenien la lliçó ben apresa.

El diumenge, en el Vendrell, Bay em pareix que degué córrer un poc més ràpid que el seu ritme a Saragossa, perquè no crec que s'atrevisca encara a córrer la marató a eixe ritme, però en Carlos, ja se sap, tot és possible.

MORA DE RUBIELOS.

camps sendra, david	01:40:35
server millet, juan antonio	01:43:29
pascual pascual, laura	01:45:53

EL VENDRELL.

Carlos Siscar Bay: 1:24:44.

Gran Fondo de Manises:

Carmen Sala: 1:03:25.

Vicent Sala: 1:13:44.

En el Gran Fons de Manises la història era diferent, Vicent va complir amb el seu ritme de marató i Carmen, bo Carmen a la seua, ja que no sabem quin ritme té pensat per a la seua marató, això de Carmen el diumenge era el Circuit Diputació de València i va complir.

Vos deixe la notícia sobre el Fons de Manises que publica Súper Deporte:

SD Manises vivió el pasado domingo, 25 de octubre, su gran fiesta anual del atletismo popular con el fondo internacional que una vez más respondió a las expectativas y permitió disfrutar de un gran espectáculo. El circuito de carreras populares de la Diputación de Valencia camina paralelo a este fondo y en su penúltima carrera saboreaba uno de sus platos fuertes. Doce ediciones se cumplían de la prueba, las mismas que lleva ya el Circuito de Carreras Populares de la Diputación de Valencia, un certamen que año tras año sigue creciendo en número de participantes y seguidores.
En Manises no hubo récord de la prueba, pero sí de participación. Los 743 atletas que cruzaron la meta es el registro que pasará a la historia en la última edición de una carrera totalmente consolidada en el cada vez más extenso calendario atlético de la Comunitat Valenciana.
Por eso destacar, cuando hay tanto donde elegir, resulta cada vez más difícil, pero Manises una vez más lo consiguió y congregó a un gran número de atletas de todas las edades procedentes de numerosos clubes de la Comunitat así como a muchos atletas independientes. El fondo fue un espectáculo atlético con un ramillete de atletas africanos que además de completar el podio final de la prueba, mostraron al público las notables diferencias que existen con los atletas cuyo origen proviene de ese continente.
Abdelilah ElManaia, ganador de las últimas ediciones, se tomó la carrera como una contrareloj. Los 49 minutos del récord eran su objetivo pero la inactividad de la temporada por una lesión le pasaron factura y el récord deberá esperar a otra ocasión. Eso sí su victoria en ningún momento estuvo en peligro y Abderahman Chmaiti solo pudo presenciar desde lejos el camino triunfal del vencedor. El tercero en meta fue Mouhssin Cherkaoui. Luis Félix Martínez ocupó la cuarta posición como primer español. Una vez más, los atletas africanos evidenciaban su hegemonía copando las tres primeras posiciones de una prueba en la que los participantes tuvieron que completar un recorrido de 16.600 metros que discurrió por el casco urbano y alrededoeres de Manises, con el Río Turia como protagonista.
En mujeres tampoco hubo discusión para la victoria de Yamilka González que se marchó en solitario nada más la carrera empezó a andar y ya nadie la pudo seguir en su camino hacia la victoria. Para la segunda posición se vivió un bonito duelo entre Esther Navarro y la veterana Carmen Sala. La de Genovés estuvo por delante durante quince kilómetros, pero el último se le hizo eterno y la pegolina Sala, mucho más experta en estas lides, supo administrar mejor sus fuerzas para al final hacerse con la segunda posición y la victoria total del circuito. Carmen Sala ha vuelto a demostrar esta temporada que es una figura indiscutible de atletismo de la Comunitat Valenciana y ya es virtual ganadora del circuito a falta de la última cita.

ENTRENEM EN LA MITGES?

Acabem d'acabar una altra setmana que ens acosta un poc mes al nostre principal objectiu d'esta temporada, la marató de Sevilla i la de València, i les nostres carreres del cap de setmana continuen sent un dels mitjans que mes utilitzem els Pegolins per a entrenar.

Com a diumenge després de diumenge ens estem enfrontant a les mitges convindria recordar un poc perquè servix este entrenament que tant ens agrada.

Ja que ens desplacem a participar en una mitja és interessant que ens aprofitem de l'ambient de carrera i poder així realitzar un entrenament de qualitat, però molts de nosaltres interpretem mal com devem córrer una mitja quan preparàrem una marató, perquè atribuïm major importància a la velocitat que a la distància que recorrerem.

El motiu és psicològic, córrer ràpid inclús més del que teníem previst reforça la convicció que estem en millor forma de la què en realitat tenim. D'esta manera, quan anem forçant el nostre ritme en les carreres, inevitablement incorrem en un precoç esgotament, amb el risc d'haver d'interrompre l'entrenament.

El que ens interessa és córrer a un ritme que les nostras fibres musculars utilitzen una energia que provinga mes dels greixos per a així reduir el consum de glucogen ( i els depòsits de carbohidratos del nostre cos).

Se sap, i nosaltres el deuríem tindre sempre present, que segons siga la velocitat de carrera es modifica la composició de podríem dir del “combustible” que estem utilitzant, corrent a ritme lent utilitzarem un “combustible” mes ric en greixos que en glucogen, mentres que corrent a major velocitat pràcticament només consumirem glucogen, i la marató és una carrera on el consum energètic és molt important ja que no podrem acabar una marató amb les nostres reserves de carbohidratos, així que hem d'acostumar al nostre organisme a què el dia de la carrera consumisca des del principi la major quantitat de greixos possibles.

És un gran avantatge poder córrer a ritme de marató utilitzant al mínim els depòsits de glucogen, ja que estos segur que acabaran per esgotar-se. Però ensinistrar als nostres músculs a utilitzar una mescla de greixos i glucogen no és un procés automàtic, com ho puga ser encendre amb un interruptor una llum, els músculs milloren l'eficienza energètica amb l'entrenament.

Com farem açò per tant corrent les mitges a un ritme entre 5 segons mes lent o mes ràpid que el nostre ritme de marató, és eixe segon dalt segon baix el nostre ritme d'entrenament en una mitja, però hem de córrer a ritme, tots els quilòmetres la mateix ritme, no servix que la mitjana de tota la carrera siga la calculada per que llavors no valdria, perquè estaríem fent canvis de ritme o progressions i amb això aconseguiríem altres avantatges però no milloraríem el nostre potencial per a consumir greixos al ritme de marató.

I tot açò és el que hem fet este cap de setmana, uns en Cullera, encara que este un poc mas ràpid per ser una distància mes curta, altres en Xeste i els mes viatgers a Andorra, també els que s'han quedat a casa han complit amb els entrenaments, com ha de ser.

VOLTA A PEU A CULLERA.

COMPANY PUIG PASCUAL 0:48:38

MITJA DE CHESTE

01:22:59

SISCAR BAY CARLOS

01:33:59	SENDRA FRANQUEZA PASCUAL
01:34:12	MAS SISCAR FERRAN
01:36:44	PONS SORIANO ALBERTO JOSE
01:37:15	WOODALL TONY

Mitja de Andorra.

Carmen Sala: 1:27:16.

Vicent Sala: 1:35:22.

TRES O CUATRE GRUPS.

En tot grup i el nostre club ho és, hi ha moments o situacions que ens porten a establir divisions, diferents formes de pensar o altres objectius que ens poden portar que un grup que té els mateixos interessos es fragmente i se separe.

Açò ens esta succeint des de fa unes setmanes ens estem fraccionant.

Que ens esta passant? Què és el que ens obliga a separar-nos? Què fa que a partir d'ara siguem dos o potser tres grups? Molts diran - és que la vida és així- d'acord i per descomptat la marató també.

Si senyors, som des de fa uns dies fins al 21 de febrer del 2010, tres grups, estan els que correran la marató de Sevilla també hi ha els que correran la marató de València i per descomptat estan els que no correran cap marató encara que cal anomenar també a un altre mini grup en l'exili que igualment correrà la marató de Saragossa.

I és que l'ambient a marató que es respira a Pego és ja detectable a tot arreu, quan encara estem a més de 120 dies i els plans d'entrenament inclús no estan tancats sol se senten comentaris sobre qual serà el millor sistema per a posar-se en forma i cada grup ja esta analitzant els seus respectius circuits i tots els avantatges i desavantatges que estos tenen i incara ens falten eixos comentaris que ens portaran inevitablement a voler establir vencedors i perdedors, ens queden inclús eixos esmorzars en els que intentarem posar-nos d'acord en què sistema serà l'adequat per a poder comparar que marató a sigut millor per als pegolins, ens queden inclús eixos “llargs” en els que imaginarem tàctiques i contra-tactiques i com no anaven hi ha faltar en eixos llargs entrenaments eixos saborosos comentaris sobre les possibilitats de cada un i tot això ocorrerà mentres diumenge darrere de diumenge ens desplacem a córrer eixes mitges maratons que ens serviran per a comprovar si els nostres objectius són realistes o no.

Mentrestant eixe altre gran grup ens mirara, ens observara i pensara que ells també són així i en les seues mitges aninaran cumplint els seus objetius i les seues ilussions exactament igual que nosaltres i és que a tots els de Dorsal 19 a Pego ens anomenen EIXOS LOSCOS QUE CORREN igual que Marciàno Duran en eixe poema que ja vam publicar l'any passat però crec que és interessant repetir-ho:

ESOS LOCOS QUE CORREN

Yo los conozco.

Los he visto muchas veces.

Son raros.

Algunos salen temprano a la mañana y se empeñan en ganarle al sol.

Otros se insolan al mediodía, se cansan a la tarde o intentan que no los atropelle un camión por la noche.

Están locos.

En verano corren, trotan, transpiran, se deshidratan y finalmente se cansan… sólo para disfrutar del descanso.

En invierno se tapan, se abrigan, se quejan, se enfrían, se resfrían y dejan que la lluvia les moje la cara.

Yo los he visto.

Pasan rápido por la rambla, despacio entre los árboles, serpentean caminos de tierra, trepan cuestas empedradas, trotan en la banquina de una carretera perdida, esquivan olas en la playa, cruzan puentes de madera, pisan hojas secas, suben cerros, saltan charcos, atraviesan parques, se molestan con los autos que no frenan, disparan de un perro y corren, corren y corren.

Escuchan música que acompaña el ritmo de sus piernas, escuchan a los horneros y a las gaviotas, escuchan sus latidos y su propia respiración, miran hacia delante, miran sus pies, huelen el viento que pasó por los eucaliptos, la brisa que salió de los naranjos, respiran el aire que llega de los pinos y entreparan cuando pasan frente a los jazmines.

Yo los he visto.

No están bien de la cabeza.

Usan championes con aire y zapatillas de marca, corren descalzos o gastan calzados. Traspiran camisetas, calzan gorras y miden una y otra vez su propio tiempo.

Están tratando de ganarle a alguien.

Trotan con el cuerpo flojo, pasan a la del perro blanco, pican después de la columna, buscan una canilla para refrescarse… y siguen.

Se inscriben en todas las carreras… pero no ganan ninguna.

Empiezan a correrla en la noche anterior, sueñan que trotan y a la mañana se levantan como niños en Día de Reyes.

Han preparado la ropa que descansa sobre una silla, como lo hacían en su infancia en víspera de vacaciones.

El día antes de la carrera comen pastas y no toman alcohol, pero se premian con descaro y con asado apenas termina la competencia.

Nunca pude calcularles la edad pero seguramente tienen entre 15 y 85 años.

Son hombres y mujeres.

No están bien.

Se anotan en carreras de ocho o diez kilómetros y antes de empezar saben que no podrán ganar aunque falten todos los demás.

Estrenan ansiedad en cada salida y unos minutos antes de la largada necesitan ir al baño.

Ajustan su cronómetro y tratan de ubicar a los cuatro o cinco a los que hay que ganarles.

Son sus referencias de carrera: “Cinco que corren parecido a mí”.

Ganarle a uno solo de ellos será suficiente para dormir a la noche con una sonrisa.

Disfrutan cuando pasan a otro corredor… pero lo alientan, le dicen que falta poco y le piden que no afloje.

Preguntan por el puesto de hidratación y se enojan porque no aparece.

Están locos, ellos saben que en sus casas tienen el agua que quieran, sin esperar que se la entregue un niño que levanta un vaso cuando pasan.

Se quejan del sol que los mata o de la lluvia que no los deja ver.

Están mal, ellos saben que allí cerca está la sombra de un sauce o el resguardo de un alero.

No las preparan… pero tienen todas las excusas para el momento en que llegan a la meta.

No las preparan…son parte de ellos.

El viento en contra, no corría una gota de aire, el calzado nuevo, el circuito mal medido, los que largan caminando adelante y no te dejan pasar, el cumpleaños que fuimos anoche, la llaga en el pie derecho de la costura de la media nueva, la rodilla que me volvió a traicionar, arranqué demasiado rápido, no dieron agua, al llegar iba a picar pero no quise.

Disfrutan al largar, disfrutan al correr y cuando llegan disfrutan de levantar los brazos porque dicen que lo han conseguido.

¡Qué ganaron una vez más!

No se dieron cuenta de que apenas si perdieron con un centenar o un millar de personas… pero insisten con que volvieron a ganar.

Son raros.

Se inventan una meta en cada carrera.

Se ganan a sí mismos, a los que insisten en mirarlos desde la vereda, a los que los miran por televisión y a los que ni siquiera saben que hay locos que corren.

Les tiemblan las manos cuando se pinchan la ropa al colocarse el número, simplemente por que no están bien.

Los he visto pasar.

Les duelen las piernas, se acalambran, les cuesta respirar, tienen puntadas en el costado… pero siguen.

A medida que avanzan en la carrera los músculos sufren más y más, la cara se les desfigura, la transpiración corre por sus caras, las puntadas empiezan a repetirse y dos kilómetros antes de la llegada comienzan a preguntarse que están haciendo allí.

¿Por qué no ser uno de los cuerdos que aplauden desde la vereda?

Están locos.

Yo los conozco bien.

Cuando llegan se abrazan de su mujer o de su esposo que disimulan a puro amor la transpiración en su cara y en su cuerpo.

Los esperan sus hijos y hasta algún nieto o algún abuelo les pega un grito solidario cuando atraviesan la meta.

Llevan un cartel en la frente que apaga y prende que dice “Llegué -Tarea Cumplida”.

Apenas llegan toman agua y se mojan la cabeza, se tiran en el pasto a reponerse pero se paran enseguida porque lo saludan los que llegaron antes.

Se vuelven a tirar y otra vez se paran porque van a saludar a los que llegan después que ellos.

Intentan tirar una pared con las dos manos, suben su pierna desde el tobillo, abrazan a otro loco que llega más transpirado que ellos.

Los he visto muchas veces.

Están mal de la cabeza.

Miran con cariño y sin lástima al que llega diez minutos después, respetan al último y al penúltimo porque dicen que son respetados por el primero y por el segundo.

Disfrutan de los aplausos aunque vengan cerrando la marcha ganándole solamente a la ambulancia o al tipo de la moto.

Se agrupan por equipos y viajan 200 kilómetros para correr 10.

Compran todas las fotos que les sacan y no advierten que son iguales a las de la carrera anterior.

Cuelgan sus medallas en lugares de la casa en que la visita pueda verlas y tengan que preguntar.

Están mal.

-Esta es del mes pasado- dicen tratando de usar su tono más humilde.

-Esta es la primera que gané- dicen omitiendo informar que esa se la entregaban a todos, incluyendo al que llegaba último y al inspector de tránsito.

Dos días después de la carrera ya están tempranito saltando charcos, subiendo cordones, braceando rítmicamente, saludando ciclistas, golpeando las palmas de las manos de los colegas que se cruzan.

Dicen que pocas personas por estos tiempos son capaces de estar solos -consigo mismo- una hora por día.

Dicen que los pescadores, los nadadores y algunos más.

Dicen que la gente no se banca tanto silencio.

Dicen que ellos lo disfrutan.

Dicen que proyectan y hacen balances, que se arrepienten y se congratulan, se cuestionan, preparan sus días mientras corren y conversan sin miedos con ellos mismos.

Dicen que el resto busca excusas para estar siempre acompañado.

Están mal de la cabeza.

Yo los he visto.

Algunos solo caminan… pero un día… cuando nadie los mira, se animan y trotan un poquito.

En unos meses empezarán a transformarse y quedarán tan locos como ellos.

Estiran, se miran, giran, respiran, suspiran y se tiran.

Pican, frenan y vuelven a picar.

Me parece que quieren ganarle a la muerte.

Ellos dicen que quieren ganarle a la vida.

Están completamente locos.

Marciano Durán
Marzo 2008

"GRAN" EL CAP DE SETMANA.

D'excel·lent es podria qualificar este passat cap de setmana, moltes carreres i bons resultats els que hem tingut.

Altea, Chiva, Jesús Pobre i Reus han sigut les localitats que ens han vist competir encara que Pego també va tindre el dilluns la possibilitat que poder veure com els nostres corredors es repartien en tres grups per a entrenar i mes tard es reunien per a esmorzar i poder comentar totes les incidències d'este llarg cap de setmana.

Si a Altea vam poder veure com Pascual Company continua afinant la seua forma per al mes que ve i Francisco Ceresola i Juan Bautista Bolta es van consolidant com uns corredors habituals en les carreres de tota la Marina, a Chiva vam poder comprovar com Carmen va refermant el seu primer lloc en el Circuit de Carreres Populars de la Diputació de València, mentres que en Jesús Pobre vam tindre dos grans alegries primer la tornada a les carreres a peu de Raimundo Piera i segon però no obstant això també molt important el primer lloc en categoria Senior de Laura Pascual, triomf este que es mereix per tot l'esforç i sacrifici que realitza per a entrenar tots els dies.

El diumenge a Reus nostre corredor en l'exili ens va tornar a demostrar el seu estat de forma, realitzant la millor marca de la temporada amb 1:21:19, marca esta ja molt pròxima als 80 minuts que segur que s'abaixaran el pròxim mes de novembre amb eixa sèrie de Mitges de gran nivell que podrem disfrutar a la Comunitat Valenciana.

VOLTA A PEU DE ALTEA

COMPANY PUIG, PASCUAL CARLOS	0:33:34
CERESOLA PIERA, FRANCISCO	0:46:21
BOLTA NAYA, JUAN BAUTISTA	0:46:54

CROSS BAIX MONTGO

LLAMBIES SENDRA, ENRIQUE	0:48:22
SENDRA FRANQUEZA, VICENTE	0:53:13
MAS SISCAR, FERRAN	0:53:18
SENDRA FRANQUEZA, JOSE PASCUAL	0:53:33
PONS SORIANO, ALBERTO JOSE	0:54:00
CAMPS SENDRA, DAVID	0:54:40
PASCUAL PASCUAL, LAURA	0:58:00
PIERA ESTELA, RAIMUNDO	1:05:35

PUJADA AL CASTELL DE CHIVA.

Carmen Sala: 40,11

Vicent Sala: 44,39

MITJA DE REUS.

Carlos Siscar 1:21:19

ALELUYA, ALELUYA…

Si Senyors: ‘Lloen a DÉU! Gloria al senyor!”. Per fi, després d'haver vist passar tota una primavera i d'haver patit la calor de tot un estiu ha sigut possible completar una setmana d'entrenament en què aconseguim arribar a eixa mitjana diària de quilòmetres que ens fa afirmar que per fi estem una altra vegada entrenant.

Si amics meus, els setanta quilòmetres setmanals són una realitat.

Quan encara falten 5 setmanes per a començar eixes 12 ultimes que marquen la línia d'eixida per a tot entrenament d'una marató, estem amb eixa mitjana setmanal de 10 quilòmetres per dia, així que ja podem estar pensant en l'entrenament per la marató de Sevilla.

Hi ha una teoria per ací que situa el punt de col·lapse, o el punt a partir del qual ens tocara patir als corredors populars durant la marató, en el quilòmetre que resulta de multiplicar per tres la mitjana de quilòmetres diària durant la setmana d'entrenament, així que per exemple amb un entrenament de 70 quilòmetres a la setmana començaríem a sofrir a partir de l'inevitable quilòmetre 30, una cosa que es troba dins de lo que es habitual.

A nosaltres fins i tot ens falten unes setmanes per a arribar a eixos tan desitjats 90 km. setmanals que ens deurien portar el 14 de febrer fins al km. 38, des d'ací fins meta ja ens les arreglarem com puguem.

Ja se que estem una altra vegada davant d'una estranya hipòtesi sobre l'entrenament de la marató, però deia una vegada Jorge Luís Borges “Potser haurá enemics de les meues opinions, però jo mateix, si espere un estona, puc ser també enemic de les meues opinions” .

"El padre le dijo si también."

Ahir, vaig rebre un correu electrònic de Gerardo que crec val la pena que tots el llegiu, no se inclús si l'enviá amb la idea que el penjara en el blog però pense que és interessant que el vegau, perquè molt té a veure amb l'esperit de la marató i eixa mística que porta amb si.

Diu així:

"....El hijo le preguntó a su padre, 'Papá,
formarías parte en el maratón conmigo?

El padre respondió, 'si' . Fueron al maratón y lo completaron juntos.

Padre e hijo fueron juntos a otros maratones,
el padre siempre decía 'si' a las solicitudes de
su hijo de ir juntos en las carreras.
Un día, el hijo le preguntó a su padre, ' Papá, vamos a participar
juntos en el 'Ironman'?

El padre le dijo si también."

El triatlón Ironman abarca 2,4 millas (3,86 kilómetros) nadando en los océanos, seguida por una 112 millas (180,2 kilometros) paseo en bicicleta, y terminando con un 26,2 millas (42,195 kilometros) maratón a lo largo de la costa de Big Island.


AHORA VEAN EL VIDEO:
http://www.godtube.com/view_video.php?viewkey=8cf08faca5dd9ea45513

SIGUE SIGUE NO PARES, SIGUE SIGUE NO PARES ...

Molts de nosaltres recordem eixa melodia “Seguix seguix no pares, seguix seguix no pares...” és una toná que els corredors hauríem de recordar algunes vegades, quan perseguim un objectiu, perquè com veieu en el vídeo del mes cal seguir i seguir, cal continuar espentant perquè moltes vegades per a poder aconseguir les nostres metes no sols fan falta unes qualitats especials, ni haver realitzat uns entrenaments espectaculars sinó el que ens portara al nostre triomf és sobretot un treball de constància, talent per a la carrera a peu la té molta gent, corredors intel·ligents hi ha molts però el que sol escassejar és la constància, el seguir cap avant i superar eixos moments difícils que sempre ens trobarem, és llavors quan cal ser perseverant.

Així que ja sabeu, recordeu eixa toná o el vídeo d'este mes quan en una carrera ho estigueu passant malament o si voleu recordar-vos de algo d'un poc més sevillà, vos deixe l'última estrofa del poema Pelegrí del poeta de Sevilla, Luis Cernuda:

Sigue, sigue adelante y no regreses,
Fiel hasta el fin del camino y tu vida,
No eches de menos un destino más fácil,
Tus pies sobre la tierra antes no hollada,
Tus ojos frente a lo antes nunca visto.

MITJA D'ALAQUAS.

SENDRA FRANQUEZA	JOSE PASCUAL	1:30:52
SENDRA FRANQUEZA	VICENTE	1:35:03
MAS SISCAR	FERRAN	1:36:53

MITJA DE SUECA.

CARMEN SALA 1:30:04

VICENT SALA 1:40:05

VOLTA A PEU A CARCAIXENT

FERNANDO VICENS

Com podeu comprovar els maratonians “seguim” una setmana mes entrenant, “seguim” amb les nostres mitges que ens estan començant a posar en forma, com ja podem veure en Pascual que ja s'atrevix amb l'hora i mitja i és que no pararem fins a arribar a Sevilla i nosaltres com diu Cernuda “No trobes a faltar un destí més fàcil” tampoc busquem objectius més senzills, ens agrada la marató i els nostres “peus sobre la terra abans no perforada” continuaren colpejant la terra i tindrem els nostres “ulls enfront de l'abans mai vist” i Sevilla decidira.