IN MEMORIAM

diumenge, 31 de juliol del 2011

II Trofeu Dorsal 19.

Quasi sempre la felicitat i l'encert en el viure no depenen del que tenim, sinó més aïna del que som, de com vivim. Saludem abans a tots els corredors que han triat la carrera a peu com una forma de viure.
I el que fem amb el que tenim determina en gran manera com vivim, com correm, fins en detalls mínims. Per exemple, si som generosos amb un corredor que ha fet bé la seua carrera, i el tractem com mereix, això ens fa millors a nosaltres i a ell. I açò és aplicable a quasi tot.
Hauríem de fer una reflexió personal sobre açò.
Així que anem hi ha ser magnànims amb tots els corredors de Dorsal 19 que en La Mitja Marató de Rubielos de Mora van disfrutar d'una agradable vesprada.

Moltes vegades ho hem dit, és un estil de vida. No és qüestió de tindre molt de temps ni molts diners. És qüestió d'eixir a córrer, siga poc o molt. De decidir amb encert qual és el nostre estat de forma i acudir a les carreres sense deixar-nos portar per la rutina ni per l'excessiva il·lusió, sinó procurar posar en la carrera un poc més d'enginy i de reflexió.
Tot açò pot paréixer poca cosa, però és més important del que pareix.
Qualsevol xicotet detall té un efecte positiu sobre el nostre entrenament i pot marcar-nos el camí hi ha seguir. I un conjunt de xicotets detalls pot canviar per complet el concepte que tenim de la carrera a peu i aconseguir que ens proposem eixe repte que ens mantinga la il·lusió i açò és una cosa que sempre val la pena.

És curiós que els corredors que han participat en el II Trofeu Dorsal 19, són els que curiosament tenen el repte i la il·lusió de participar en una marató esta tardor i és que tindre objectius que complir ens ajuden a mantindre la il·lusió en la carrera a peu.

Comencem per tant pels grans vencedors de la vesprada, guanyadors en la XX Mitja Marató de Rubielos de Mora i en el II Trofeu Dorsal 19, Carmen i Vicent Sendra el “van brodar” els dos van obtindre trofeus en La Mitja de Rubielos i van guanyar el II Trofeu Dorsal 19.

La carrera de Vicent Sendra va ser impecable va demostrar que el seu estat de forma actual el fa invencible, ara com ara, en una carrera compensada, i només Carmen haguera pogut guanyar-li, perquè els hòmens ni els presents ni els absents hagueren aconseguit véncer a eixos 53 anys que poden córrer en Rubielos prop de l'hora i mitja i és que el seu segon lloc en la categoria de veterans C, no fa sinó confirmar la bona carrera que realitza.

L'altre Vicent lluita tot el que va poder perquè la victòria de l'altre Vicent fora més complicada però els dos van mentir abans de la carrera i van córrer justament tres minuts més ràpids del que van pronosticar, així que bona carrera també per a Vicent Sala que va ser quart en la seua categoria.

Pasqual Sendra sabedor del seu estat de forma i que baixant de l'hora i quaranta-cinc minuts mantenia allunyat a Ramón que era el seu rival més perillós, plantega la seua carrera al voltant de l'hora i quaranta minuts i ho va aconseguir, bona carrera sens dubte perquè rebaixa en dos minuts la seua marca de l'any passat.

L'altre vencedor de la vesprada va ser sense cap dubte Ramón Alemany, encara que dec dir que li falta un poc de sort, si, només un poc de sort per a ser tercer en el Trofeu Dorsal 19, perquè porta dos anys ocupant el lloc que més ràbia dóna, el Quart lloc, ja què només són capaços de véncer-lo els cincuantagneros i és que si alguna cosa bona tenim en Dorsal 19 és el nivell dels nostres veterans, Ramón amb el seu Quart lloc ho confirma, esta clar que el seu coeficient al tindre 66 anys és alt però de res li serviria si no fóra capaç d'entrenar i sacrificar-se setmana darrere de setmana, córrer en Rubielos per davall dels 6 minuts el quilòmetre quan les seues cames porten 66 anys donant voltes per este món és córrer molt. Podem pensar que és exagerat tot el que estic dient però només cal eixir a córrer amb Ramón per a comprovar que hi hi ha esforç i hi ha sacrifici no li guanya ningú en Dorsal 19.

  El més jove d'este II Trofeu Dorsal 19 tènia la papereta més complicada, Fernando Vicens és el nostre corredor més imprevisible, mai sabem hi ha ciència certa el que passa pel seu cap, és capaç de realitzar grans carreres i també de deixar-se portar, de relaxar-se i córrer a la seua “bola” i en Rubielos devia baixar de l'hora i mitja per a tindre opcions a pujar al podium així que sabedor d'això es relaxa i disfruta del paisatge, va córrer tranquil pels bonics carrers de Rubielos, va pujar tranquil i disfruta de la vista sobre Rubielos abans d'arribar a la Creu per a després relaxar-se dins de la boira que ens acompanya fins a les Fonts de Rubielos i només quan va comprovar que tènia que tornar sobre els seus passos es va decidir a córrer ràpid i m'abandona en el punt més alt de la carrera i la veritat, va córrer molt ràpid els últims 7 quilòmetres, el seu quint lloc és el que mereix per la seua edat i marca però si volguerem ser justos li deuríem haver premiat amb algo més perquè va ser el que més disfruta d'una carrera que té un circuit amb molt que admirar i sol Fernando l'aprofita.

El següent corredor en la classificació és Ferran Mas, he de reconéixer que em va sorprendre la seua carrera, tots els que el coneixen podrien pensar que la meua sorpresa és per la seua lentitud però no és així, després de veure'l córrer en Alcala estava segur que es trobaria més prop de l'hora i cinquanta minuts que de l'hora i quaranta, pel que em quede gratament sorprés, Ferran és dels corredors als que els costa agafar la forma, així que sempre estem esperant que torne a estar en les seues marques però es fa de pregar, pareix que sol el motiva la Marató, i comence a pensar que ja ol a Marató, ja ha començat a notar la fragància de les dos maratons que se'ns acosten i és que enguany les maratons de València i Castelló olen que alimenten i Ferran estarà en alguna de les dos.

Entrem ara en la selva de Dorsal 19, tot el que ens n'anem hi ha trobar a partir d'ara és el territori comanxe de Dorsal 19, el nostre següent corredor en la llista és Picayna, el més “salvatge” del grup, estem intentant domesticar-lo i esperem que per a la Marató de València ja l'est, la seua forma de córrer és irracional  sempre ràpid fins a l'extenuació, que sol ser molt abans d'arribar a la meta, encarano controla la seua força però ja comença hi ha conéixer bé els 21097,50 metres i en Rubielos ens va demostrar que s'esta moderant i la seua marca ens indica ja per on estarà el seu ritme en la Marató de València.

Paco Ceresola és el nostre “Tarzán” en esta xicoteta jungla que tenim en Dorsal 19, es maneja be rodejat de qualsevol classe de corredors salvatges, al conéixer sempre qual és el seu estat de forma, corre pensant en això i és difícil que tinga errors en carrera al no caure en la temptació de seguir els ritmes d'altres corredors, ja siga entrenant o com va fer en Rubielos, corrent amb la intel·ligència que se li suposa sempre al “Rei de les Mones”, Paco no és  el clàssic Tarzán que esta perpètuament pujat a un arbre i botat de liana en liana, ni està pujat a lloms del seu fidel elefant i menjant plàtans amb la seua inseparable mona Chita, no, el nostre Tarzán és el bon salvatge, és eixe corredor intel·ligent i llest que es troba per ara en una jungla de corredors competitius i molt arriscats als que esta tractant de domar i molt prompte ja controlara totes les particularitats de la carrera a peu i les Mitges Maratons així com la Marató no representaran cap dificultat per a ell.

Va dir en una ocasió Sant Agustí que “Una vegada a l'any és lícit fer bogeries” i Arbona s'espera fins al II Trofeu Dorsal 19 per a cometre-la, és veritat que amb això va aconseguir empitjorar la pitjor marca de la temporada en Mitja Marató que li deva a Ramón en els últims metres però este èxit ve acompanyat d'una gran bogeria, corredor reflexiu amb idees clares i objectius sempre moderats va patir un atac d'ofuscació. El dia del II Trofeu Dorsal 19 després de l'esmorzar i d'haver realitzat el seu entrenament de 19 km. Se li va enfosquir la raó, se li van confondre les idees i va decidir participar en La Mitja Marató de Rubielos i acaba amb anys de bon juí, de serietat, de sensatesa i de trellat, i és que no podia ser d'una altra forma, l'instint del corredor de fons ja esta dins del seu cap i es tènia que manifestar, ara esperem que la tendència siga cap a un retorn a la tranquil·litat i que la seua pròxima bogeria siga només la Marató de València.

Com vaig dir al principi, quasi sempre la felicitat i l'encert en el viure no depenen del que tenim, sinó més aïna del que som, de com vivim, i el II Trofeu Dorsal 19 va ser un encert i una felicitat per als que van decidir participar i per a tot Dorsal 19 perquè ens mostra també el que tenim en estos moments com a club i el que som, però l'important d'este II Trofeu Dorsal 19 és que ens ensenya a tots com volem ser com a corredors i club.

Brindem per tant, ja que no vam tindre ocasió eixe dia, per tot com va succeir de bo, esta vegada amb una interpretació clàssica del “Libiam ne' lieti calici” amb  una posada en escena ,que segur li hi hauria agradat a Verdi, a càrrec del gran Franco Zeffirelli amb una gran interpretació de Plàcido Domingo i una  increïble Teresa Stratas.
Per cert vam tindre una reportera gràfica en exclusiva que s'ha guanyat eixe lloc per l'interessant i el bé realitzat que han estat totes les fotos, Rosana ens oferix perquè el podeu veure totes les fotos en este enllaç, II Trofeu Dorsal 19.

dimarts, 26 de juliol del 2011

Inagurat el trajecte Dorsal 19 - Marató de València.

Pareix que no tinga importància però ja estem en la segona setmana d'entrenament per a la Marató de València. Saludem abans a tots els corredors de Dorsal 19.
Tornem una altra vegada a formar un “autobús” per a la marató, enguany una altra vegada amb alegria perquè portarem passatgers nous, portarem a viatgers que se'n van hi ha atrevir per primera vegada amb la marató i este ja és un motiu per a estar contents, Dorsal 19 és un club de corredors però deuríem dir més aïna de maratonians així que posarem la màxima atenció amb què el nostre autobús arribe al seu destí el millor possible.

Començarem hui una sèrie de xarrades sobre la marató, comentaris que molts de nosaltres ja coneixem però que els que van hi ha fer este viatge per primera vegada els abellirà conéixer.
Parlarem per tant de com el nostre organisme després d'un entrenament modifica alguna de les seues estructures i funcions. Ens referirem també a quals seran les millores que busquem amb cada classe d'entrenament en fi parlarem de MARATÓ.
  Cada sessió d'entrenament pot ser considerada com un mitjà pel qual el nostre organisme rep un senyal que desencadena una successió de canvis en certes estructures del nostre cos a fi d'adaptar-se i eixe factor és el que explica el perquè la nostra  prestació física resulta millorada.

  No vull ni pretenc dir en estos comentaris “per a la marató s'entrena així”, només vull explicar, encara que tampoc seria explicar, més aïna que entenguem com veig jo l'entrenament de la marató, i ho vull mostrar des del punt de vista de la reacció del nostre organisme davant dels 42 Km. I 195 m
  És possible que algú pense que centrar l'entrenament a saber que cosa succeïx en el nostre cos quan correm siga una complicació inútil. Però no és així, és possible que al principi puga paréixer  avorrit i un poc complicat però al final nos en adonarem que serem més precisos a saber les nostres necessitats i per tant més segurs.
  El criteri mes elemental i més simple de qualsevol tipus d'entrenament és el d'imitar la competició, ja se que molta gent oblida este ingenu raonament, però és el que nosaltres anem en una certa forma ha seguir.
  Quan comencem a córrer, els nostres músculs que són el verdader motor del corredor, comencen a encollir-se i allargar-se i per a aconseguir açò necessiten una classe d'energia, que en este cas és l'ATP.

   Es pot dir que esta és la nostra gasolina, seguint amb l'exemple dels motors, veiem que n'hi ha que funcionen amb gasolina, altres amb dièsel i altres amb querosé, però els nostres músculs només utilitzen ATP.
  A diferència dels motors de cotxes el nostre cos no disposa d'un deposite d'ATP, la qual cosa és un avantatge perquè no hem d'eixir carregats amb ell, sinó que el nostre organisme té la sorprenent capacitat de produir l'ATP segons el va necessitant, i és ací on hem de centrar el nostre entrenament, per a aconseguir més i millor ATP.
Com veieu el tema és interessant i continuarem en els pròxims dies.

diumenge, 24 de juliol del 2011

Primeres Notícies de Rubielos.

No hi ha penyes ni clubs ni associació que no dispose per a colofó de l'any d'un menjar o celebració fraterna. Saludem primer a tots els corredors de Dorsal 19.
I la realitat és que es recorden moltes anècdotes en estes reunions celebrades generalment en algun restaurant pròxim a on s'acaba de celebrar la nostra carrera anual de club.
Invariablement solen ser agradables, perquè assistix qui vol i és una llàstima que brillen per la seua absència els lesionats, els retirats i, titubege a l'escriure'l, els covards.
Si un club és un club ha de cuidar mostrar-se unit. I per a això ha de proposar-se com a objectiu primordial dels seus responsables, llimar asprors i aconseguir fraternitat.
Tot açò és així. Però jo vull fugir en estes línies de qualsevol carregament de moralina, i ara només vull avançar la classificació ja oficial del II Trofeu Dorsal 19.
Vicent Sendra         =      1,3402.
Vicent Sala             =      1,3993.
Pascual Franqueza  =      1,5046.
Ramon Alemany      =      1,5917.
Fernando Vicens     =      1,5970.
Ferran Mas             =      1,6400.
Juan Bolta              =      1,7531.
Francisco Ceresola =      1,7951.
Juanjo Arbona         =      1,9796.

divendres, 15 de juliol del 2011

Rubielos algo mes que una Mitja.

Molt pocs deuen ser ja els que desconeixen que el dissabte que ve 23 de juny ens anem a traslladar a Rubielos de Mora per a celebrar el dia del club i el II Trofeu Dorsal 19.

Molts de nosaltres ja coneixem la carrera i el poble però per als que encara no han tingut la sort de córrer la seua Mitja Marató i disfrutar dels seus carrers, bastaria només dir que ja l'any 1980 va ser declarada conjunt Històric- Artístic i que només uns pocs anys després en, 1983, va rebre el premi Europa Nostra a més de medalles de turisme del Govern d'Aragó i un Premi Nacional del Ministeri de Transport, Turisme i Comunicacions.
Açò ens indica que ens n'anem hi ha trobar amb una d'eixes meravelles que s'amaguen al nostre país i que a vegades ens costa molt descobrir.

Però la seua Mitja Marató no es queda arrere, podríem pensar que es tracta d'una carrera “menor” però ens equivocaríem, els seus organitzadors porten ja vint anys organitzant-la i esta inclosa en el calendari de la RFEA des de fa molts anys, amb el que tenim garantida la seua qualitat organitzativa i que l'actual circuit este homologat des de 2007 ens dóna ja una tranquil·litat pel que fa a la seua serietat.
Molts podem pensar veient el seu circuit que és una carrera dura però jo diria que mes bé és una carrera difícil de llegir i entendre, per la cual cosa els que ja la coneixem sens dubte anem hi ha tindre algun avantatge, el seu rècord esta hi ha càrrec d'un gran corredor kenyà com és Daniel Mutai i que en 1 hora 4 minuts 12 segons va ser capaç d'acabar la Mitja Marató, per la qual cosa es pot córrer ràpid si eres llest.

Nosaltres com anem hi ha celebrar el II Trofeu Dorsal 19 i per a poder igual a tots els nostres corredors anem hi ha establir una classificació paral·lela que es regirà, amb la sempre polèmica, taula d'equivalències.
35           3580
36           3597
37           3618
38           3644
39           3672
40           3701
41           3731
42           3761
43           3791
44           3822
45           3853
46           3885
47           3917
48           3950
49           3983
50           4017
51           4052
52           4087
53           4123
54           4159
55           4196
56           4234
57           4272
58           4311
59           4352
60           4392
61           4433
62           4475
63           4519
64           4562
65           4607
66           4652
67           4699

Resumint un poc, a cada edat li correspon un coeficient que dividit per la marca en segons ens donarà un numere i el que obtinga el coeficient més baix serà el guanyador, així que ja podeu anar traient la calculadora per a calcular les vostres possibilitats.
Bo ja sabeu, hi ha preparar bé la carrera si voleu estar entre els tres primers i recordeu que l'important és ser ràpid en la teua edat.

diumenge, 10 de juliol del 2011

VETERANS, MESTRES, un DEGÁ i una DONA.

En els Estats Units que porten molts anys practicant el nostre esport, denominen a les categories de veterans de la següent manera, de 30 a 39 anys els denominen Majors, de 40 a 49 els denominen com a Veterans, els que ja tenen entre 50 i 59 els denominen Mestres i els que ja superen els 60 anys els denominen Degans. 
Però saludem abans a tots els corredors de Dorsal 19 que van estar en la Reprimala – Lorcha.

Esta forma tan curiosa de denominar les diferents categories dels corredors Veterans em ve a la memòria al comprovar que tots els corredors que vam participar en el recorregut des de la Reprimala fins a Lorcha estàvem en estes categories, i nosaltres igual que els deu succeir als Americans sentim una admiració cap als corredors de més edat. No se si per que en el nostre club siguem molts, la veritat és que sentim una verdadera estima per ells.

I és que si mirem amb deteniment, vam comptar amb tres VETERANS, tres MESTRES, un DEGÀ i una DONA.

Hi havia molta experiència en la Reprimila, hi havia molt que aprendre i molt que ensenyar, havien molts quilòmetres recorreguts i molts més per recórrer, havien moltes maratons acabades, moltes més per acabar i algunes per començar i és que els corredors majors poden aportar i aporten, entre altres valors, i sense ànim de ser molt exhaustiu, els següents:

l'experiència de la seua vida que és el millor aprenentatge, el que ells van ser i van viure, la seua història, el seu passat, el respecte, el treball, la fidelitat i la solidaritat, l'aprendre a disfrutar de la vida, realitzant-se fent el que a un li agrada i sentir-se bé corrent.

Són moltes d'estes coses les que vam poder observar este diumenge, els quilòmetres acumulats en les cames dels què vam recórrer eixa vella via fèrria són suficients per a donar hi ha entendre la qualitat de l'excursió.

Este diumenge vam poder aprendre a ser més realistes amb els nostres projectes, ser més pràctics en els nostres entrenaments, vam aprendre, perquè no, a ser menys perfectes i prendre'ns la vida i la carrera a peu amb humor, a relaxar-nos un poc més amb els entrenaments a saber també desprendre'ns de les coses supèrflues que no ens servixen per

a anar millorant en les nostres carreres, i ja que estàvem en un paratge impressionant a disfrutar d'un entorn relaxat i ideal per a començar a pensar i hi ha madurar el nostre entrenament per a la vinent Marató.

I encara que vam tindre un error en l'hora d'eixida i es van formar dos grups, tots vam acabar junts i és que ho reflectix molt bé eixe gran poeta de la Generació del 27 que és Lleon Felipe:

"Voy con las riendas tensas

y refrenando el vuelo.
Porque no es lo que importa
llegar solo, ni pronto,
sino con todos y a tiempo."


I així va ser, vam acabar tots i a temps per a esmorzar a Villalonga.