Dorsalers: Siguen agraïts. Contemplem el nostre horitzó. Fem balanç del nostre dia.

     Quan començava en això de la marató, allà pel Plistocé, constantment em trepaven el cap eixos missatges massa bons de «qui la seguix, l'aconseguix» o «tot esforç té la seua recompensa». Resulta que, malgrat no dubtar del seu rerefons innocentment esperançador, es queden un poc buits si rasquem un poc (perquè entenc que, si no rasquem, no pots descobrir què et poden oferir). Què passa si m'entrene amb molt d'esforç i sacrifici, i no aconseguisc acabar la marató? Què passa si m'esforce, però la marca que aconseguisc no és ni des de lluny la que esperava? Quins nassos és un somni?

Crec que una de les coses que he aprés amb la marató és assumir que no sempre voler és poder i que tampoc si t'esforces aconseguiràs sempre el que vols. Però, una vegada arribats fins ací, també cal acceptar que a vegades, el que tu consideres que és un somni pot estar lluny del que pots aconseguir. El problema és que, si posem massa esperances a aconseguir una marca que esperes que siga la nostra gran marca, és bastant probable que acabem decebuts.

Donem massa importància a les marques, eixes pulsions momentànies (encara que a vegades es dilaten en el temps) amb les quals ens obsessionem i per a les quals creiem estar destinats, sense adonar-nos que el que realment pesa en la marató no té molt a veure amb la marca aconseguida. Versa sobre la manera en què enfoquem les nostres ganes, les nostres motivacions i, al final, les nostres virtuts. Versa sobre la forma en què donem vida als entrenaments. Versa en com ens preparem per a afrontar tantes hores corrent i que el córrer ens done tranquil·litat, pau i assossec en la nostra vida quotidiana. Perquè és bo tindre objectius, però no és bo només tindre'ls a ells.

Ja hem corregut la marató de València i el nostre objectiu ja siga compliment, que la nostra marca haja sigut la que durant tants mesos hem perseguit en els entrenaments és una altra història, si l'hem aconseguida pues molt bé, sinó a planejar com enfocarem la de l'any que ve.

Ara ens toca esperar uns dies perquè les nostres voluntats es posen al dia.

Amb massa freqüència, les nostres experiències en una marató no són molt commovedores perquè no som presents en elles. Mirar el que ens va succeir el diumenge, ara, sembla una simple cronologia del succeït. No obstant això, quan tornem d'ací a uns mesos i ho repassem sempre ens sorprendrà el rica i plena que va ser la nostra experiència eixe dia, ara no podem ser molt conscients d'això. El nostre objectiu esta setmana és recuperar-nos, les nostres cames encara es queixen i el nostre cap no està per a moltes reflexions, la nostra recuperació física ho absorbix tot.

Sospite que això no és atípic. La majoria de nosaltres vivim la major part dels nostres entrenaments i les nostres carreres sense ser molt conscients del riques que són estes activitats, postergant per a no se sap quan les nostres reflexions. Hem dedicat tantes hores a entrenar, amb tot el que això comporta, atenent a més a totes les altres necessitats de cada dia, molts de nosaltres matinant per a entrenar, passant els caps de setmana dedicats a realitzar quilòmetres, sacrificant tot el temps d'oci i deixant en suspens moltes activitats amb els amics i la família. Qué  sol amb el pas del temps som conscients de lo privilegiats que vam ser i ens adonem del rica i preciosa que va ser la nostra experiència i del poc present que estava llavors al que estàvem vivint, a causa de la càrrega i a l'estrés.

Per a la majoria de nosaltres, em tem, el nostre coneixement ple d'estes experiències només les aconseguirem quan, finalment, estiguem jubilats, amb la salut minvada, l'energia disminuïda i sense oportunitat de córrer.

Sembla que primer necessitem perdre alguna cosa abans d'apreciar-ho plenament. Tendim a donar per descomptades la vida, la salut, l'energia i el treball, fins que ens els arrabassen. Només després ens adonem del riques que han sigut les nostres vides i del poc d'eixes riqueses que vam beure en el seu moment.

Estic segur que, d'ací a uns anys, i si tenim la desgràcia de no poder córrer, mirarem este 1 de desembre de 2024 i notarem com ens fa mal la nostra ànima al no haver-ho gaudit com es mereixia. Detinguem-nos ara, necessitem detindre'ns i esperar que la nostra ànima assimile per complet tot el que signifiqua este diumenge passat i, quan es pose al dia, seguim amb la pròxima marató.

Dorsalers: Siguen agraïts. Contemplem el nostre horitzó. Fem balanç del nostre dia.