Ja estem en el 2016, i ara que
comencem recorde el que deia Heràclit: que ningú es banya dos vegades en el
mateix riu. El riu en este cas s'anomena Carrera a Peu: és el mateix –sempre
canviant- dels últims anys.
Tornarem després d'estes festes a
córrer i ens trobarem amb els mateixos entrenaments i acudirem a les mateixes
carreres de tots els anys i encara que s'assemblaran molt a les de l'any passat
no seran iguals,
Encara que el llit del riu siga el
mateix des de fa molts anys l'aigua canvia constantment i mai és la mateixa. A
mi, no obstant això, allò que s'ha ocorregut en els últims deu o quinze anys se
m'amuntona i confon en la memòria sense orde ni concert. No distinc moltes
vegades les edicions de les carreres: els corredors veterans som com a roques
sempre idèntiques a si mateixes -si de cas un poc més erosionades cada dia-
enmig del corrent d'un riu que es renova implacable.
Les carreres que ens trobarem hauran
intentat millorar; circuits millor mesurats, millor senyalitzats, millor
avituallament. Nosaltres estrenarem algunes coses; GPS, camisetes, pantalons i
com no sabatilles.
No és fascinant eixe breu ritu
d'estrenar les sabatilles acabades de comprar? Un es frega les mans quan se les
lliga per primera vegada i corre evitant els tolls o la terra per a no
embrutar-les. És un gest vell i ple de sentit. Quan veig amb quina pausa i
mirament comencen a donar les seues primeres camallades, pense que s'estan
dient a si mateixos: "enguany serà diferent". Serà un any amb bones
marques i sense lesions.
I no obstant això estic quasi segur
que d'ací a pocs dies les sabatilles ja no seran com pensàvem de ràpides i els
ritmes no seran els desitjats, les sabatilles s'embrutaran en eixe dia de pluja
i les veurem brutes i no ens molestara.
Maleïda experiència de veterà, que
sempre ens porta a profetitzar catàstrofes! I si ocorreguera el contrari; si
anéssem més ràpids i es mantingueren netes? Per què no pot ser este any en què
demostrem el que en veritat valem, l'any del miracle en què es realitzen els
nostres desitjos?
Quantes vegades no hem sentit als
nostres companys contar-nos plens de passió els seus plans, les metes que
aconseguirien i de la que estaven segurs.
-Enguany si – Repetien una vegada i
una altra-. Ja veureu com faig marca o córrec la marató.
Ells no s'acordaran, però moltes
vegades vaig confondre la prudència amb la cautela o amb el cinisme. Hauria
d'haver-me solidaritzat amb el seu entusiasme, per a després, en tot cas,
matisar-ho un poc. No obstant això vaig soltar eixa frase tòpica de corredor
veterà aviciat:
-Mira, no et faces il·lusions...
Naturalment que cal fer-se
il·lusions! En què estaria jo pensant?
També els veterans hauríem de ser capaços
de buscar un objectiu nou cada any, cada mes o cada dia amb il·lusió i amb
l'amnèsia envejable dels jóvens. El que ens frena és l'experiència. Millor
dita, les tristes experiències dels vells fracassos, que ens van carregant de
tristesa la motxilla i, si un es descuida, acaben per esclafar-nos o per
inhabilitar-nos per a qualsevol objectiu que ens òmpliga d'il·lusió per a
córrer i entrenar.
Però l'experiència no ha de ser un
llast, sinó un motor. No un fre, sinó un estímul per a recomençar a entrenar
amb més ímpetu i saviesa. Parle, per descomptat també de tots els camps de la
vida.
I a qui li vinga la temptació
d'apel·lar a l'experiència com a coartada per a pactar entrenaments i carreres
mediocres, puc comptar-li el que va dir un home el dia del seu noranta
aniversari:
-Mira, fill meu, l'experiència demostra que no convé fiar-se de
l'experiència. Al cap i a la fi, quan un té experiència de veritat, ja no és
capaç de recordar ni l'experiència que té.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada