Comencem ja el 2016

     Ja estem en el 2016, i ara que comencem recorde el que deia Heràclit: que ningú es banya dos vegades en el mateix riu. El riu en este cas s'anomena Carrera a Peu: és el mateix –sempre canviant- dels últims anys.

     Tornarem després d'estes festes a córrer i ens trobarem amb els mateixos entrenaments i acudirem a les mateixes carreres de tots els anys i encara que s'assemblaran molt a les de l'any passat no seran iguals,

     Encara que el llit del riu siga el mateix des de fa molts anys l'aigua canvia constantment i mai és la mateixa. A mi, no obstant això, allò que s'ha ocorregut en els últims deu o quinze anys se m'amuntona i confon en la memòria sense orde ni concert. No distinc moltes vegades les edicions de les carreres: els corredors veterans som com a roques sempre idèntiques a si mateixes -si de cas un poc més erosionades cada dia- enmig del corrent d'un riu que es renova implacable.

     Les carreres que ens trobarem hauran intentat millorar; circuits millor mesurats, millor senyalitzats, millor avituallament. Nosaltres estrenarem algunes coses; GPS, camisetes, pantalons i com no sabatilles.

     No és fascinant eixe breu ritu d'estrenar les sabatilles acabades de comprar? Un es frega les mans quan se les lliga per primera vegada i corre evitant els tolls o la terra per a no embrutar-les. És un gest vell i ple de sentit. Quan veig amb quina pausa i mirament comencen a donar les seues primeres camallades, pense que s'estan dient a si mateixos: "enguany serà diferent". Serà un any amb bones marques i sense lesions.

     I no obstant això estic quasi segur que d'ací a pocs dies les sabatilles ja no seran com pensàvem de ràpides i els ritmes no seran els desitjats, les sabatilles s'embrutaran en eixe dia de pluja i les veurem brutes i no ens molestara.

     Maleïda experiència de veterà, que sempre ens porta a profetitzar catàstrofes! I si ocorreguera el contrari; si anéssem més ràpids i es mantingueren netes? Per què no pot ser este any en què demostrem el que en veritat valem, l'any del miracle en què es realitzen els nostres desitjos?

     Quantes vegades no hem sentit als nostres companys contar-nos plens de passió els seus plans, les metes que aconseguirien i de la que estaven segurs. 

-Enguany si – Repetien una vegada i una altra-. Ja veureu com faig marca o córrec la marató.

     Ells no s'acordaran, però moltes vegades vaig confondre la prudència amb la cautela o amb el cinisme. Hauria d'haver-me solidaritzat amb el seu entusiasme, per a després, en tot cas, matisar-ho un poc. No obstant això vaig soltar eixa frase tòpica de corredor veterà aviciat:

-Mira, no et faces il·lusions...

Naturalment que cal fer-se il·lusions! En què estaria jo pensant?

     També els veterans hauríem de ser capaços de buscar un objectiu nou cada any, cada mes o cada dia amb il·lusió i amb l'amnèsia envejable dels jóvens. El que ens frena és l'experiència. Millor dita, les tristes experiències dels vells fracassos, que ens van carregant de tristesa la motxilla i, si un es descuida, acaben per esclafar-nos o per inhabilitar-nos per a qualsevol objectiu que ens òmpliga d'il·lusió per a córrer i entrenar.

     Però l'experiència no ha de ser un llast, sinó un motor. No un fre, sinó un estímul per a recomençar a entrenar amb més ímpetu i saviesa. Parle, per descomptat també de tots els camps de la vida.

     I a qui li vinga la temptació d'apel·lar a l'experiència com a coartada per a pactar entrenaments i carreres mediocres, puc comptar-li el que va dir un home el dia del seu noranta aniversari: 

-Mira, fill meu, l'experiència demostra que no convé fiar-se de l'experiència. Al cap i a la fi, quan un té experiència de veritat, ja no és capaç de recordar ni l'experiència que té.