IN MEMORIAM

dissabte, 28 de febrer del 2015

La XXXIII Volta a Peu a Pego, comença.

     Després de la presentació del 19é Circuit a Peu Marina Alta i de la seua posada en marxa, ens toca començar a parlar de la nostra carrera, la XXXIII Volta a Peu a Pego.

     Esta entrada ja l'hauré escrita moltes vegades ja que estem amb l'edició numero 33 i no crec que tinga moltes coses noves que dir en este 2015. Algo nou vaig haver de dir la primera vegada que vam utilitzar el codi de barres en la zona de meta, o la primera vegada que vam realitzar les inscripcions per Internet, o cuant vam utilitzar un xip per a cada corredor o la primera vegada que entrá la informàtica en l'elaboració de les classificacions o cuant vam realitzar dos eixides simultanieges, però ara no trobe res de nou i em tem que hauré de tornar a la típiques frases d'entusiasme i d'exaltació.
     Així que comencem, una vegada més realçarem els merits de la nostra Volta a Peu a Pego.
     La primera cosa que se m'ocorre realçar són les 33 edicions, i serà complicat, però organitzar una carrera durant 33 anys té el seu merit pense jo, si organitzar una carrera és un repte fer-ho durant tants anys podria ser una heroïcitat perquè no tots estem d'acord en com organitzar una carrera i què és el que millor funcionara. I 33 anys intentant establir quals són les prioritats per al corredor són esforços que moltes vegades ens porten a que sorgisquen conflictes.
     Perquè és normal que durant tants anys vagen sorgint problemes que cada any anem intentant millorar. Si u, per exemple, per a recolzar al corredor popular vol que se li done una bossa plena però per a això cal eliminar tanques del circuit, que és el més important? Si un altre, per a millorar pensa a donar un refresc al final a canvi de córrer el risc de no tindre suficients camisetes, què és millor? Si un tercer, creu que és millor un circuit ben organitzat que una bona camiseta, què és millor?


     No es pot viure sense conflictes. Per desgràcia cada opció implica deixar de costat una sèrie de possibilitats i triar altres. Ho sabem molt bé en estos 33 anys i algunes decisions hem pres i en cada edició procurem triar les millors per als corredors. Així que hem tingut 32 oportunitats perquè esta vegada en la XXXIII Volta a Peu a Pego ens isca per fi una carrera perfecta.
     No se si la meua exaltació de la XXXIII Volta a Peu a Pego basant-me en les seues edicions ha convençut a algú així que continuare ara amb el circuit.
     Enguany encara que molt poca gent s'ho va a creure anem a repetir el circuit de l'any passat, no van a tindre cap sorpresa aquells que l'any passat ens van acompanyar i és que ens ha costat quasi 33 anys decidir-nos. Si amics meus, anem a repetir el circuit, un circuit que tornarem a recordar quilòmetre a quilòmetre en pròximes entrades, perquè pensem que val la pena insistir en este tipus de circuit. Val la pena un circuit ben senyalitzat, amb la seua ratlla blava perquè siga fàcil de seguir, uns quilòmetres de 1000 metres encara que el GPS al final ens mostre 10,100 metres, un circuit que té una part per a cada tipus de corredor, resumint un circuit que ens agradá l'any passat.


     Què més puc lloar de la carrera de Pego? Podria continuar dient que el pes de l'organització recau en Dorsal 19, però no se, preferisc concentrar-me ara en la zona de meta.
     Fa ja uns anys que vam prendre la decisió d'abandonar els afores de Pego per a tornar al centre neuràlgic del nostre poble, ens vam traslladar al passeig Cervantes i al Pla de la Font.
     Vam canviar el passeig de Michel pel passeig Cervantes, vam canviar les jacarandes pels plataners i vam portar la Volta a Peu a un dels llocs més cèntrics de Pego, ja se que no totes les decisions produïxen el mateix impacte en una carrera, algunes com la distància del recorregut pot importar més que la ubicació de la zona de meta, altres en canvi com el color de la camiseta commemorativa repercutixen poc en la carrera, així que pot ser que la ubicació de l'eixida i la meta siga un bon argument per a exalçar la Volta a Peu a Pego o tal vegada no tinga major importància per al corredor que ens visita.
     Una altra cosa que pot servir per a promocionar la carrera podria ser la constància a mantindre el primer dissabte de maig com la data de la seua celebració, amb això hem aconseguit que tots els aficionats a la carrera a peu ja la tinguen en el calendari. És una decisió que es prenc en el segle passat i encara que alguns diuen que ens sentim “obligats” per una elecció que es prenc fa anys la veritat és que cada any ratifiquem i confirmem el que vam triar fa ara 35 anys.

     No se jo si amb estos arguments podré convéncer a algú perquè confie en nosaltres per a passar una vesprada de dissabte corrent però ho seguiré intentant en pròximes entrades, encara falten dos mesos i hi ha temps per a assentar-se i pensar si realment val la pena participar en la XXXIII Volta a Peu a Pego, la resposta pot paréixer difícil, però no ho és.  

divendres, 27 de febrer del 2015

Fantasies i viatges.

     Estem en una setmana molt viatgera, si el cap de setmana passat Bay i Tony se'ns van anar a Sevilla a córrer la marató, en el pròxim el “esperit viatger” de Dorsal 19 es desplaça a Roma i a Càceres, a Roma se ens n'ha anat Juanito a córrer la Roma – Òstia i a Càceres com a integrant de l'equip Campió de la Comunitat Valenciana de cross curt el C.A. Guadassuar, se'ns anira Carmen a participar en el Campionat d'Espanya, i allí és fàcil que es trobe amb Jordi Alcaraz que representara a l'Apolana.

   Dorsal 19 pel món, i és que ens agrada viatjar com ja hem escrit moltes vegades però cal continuar recordant-ho, perquè és una de les facetes que caracteritza als corredors.
     Desplaçar-nos a les carreres hui en dia és fàcil i ràpid, més ràpid inclús que la duració de la carrera, vegem sinó l'exemple de Bay i Tony a Sevilla, menys de les 3 hores i segons que li dura la marató és el que tardá Bay a desplaçar-se a Sevilla, i Tony també va estar més temps corrent la marató que assentat en l'avió que li porta a Sevilla i és que les seues 3 hores i 38 minuts és quasi segur la duració del viatge d'anada i tornada.
     Ha canviat sens dubte el concepte del viatge, Juanito que se'ns desplaça a Roma pot estar més equilibrat amb la duració del seu Roma – Òstia, i en canvi Carmen amb eixe cross curt de quatre quilòmetres i eixe viatge amb autobús a Càceres serà l'excepció que confirmara la regla.
     Abans viatjàvem, ara simplement arribem i només coneixem el lloc de destí i no recorrem la distància, hem fet invisible la llunyania dels nostres destins.
     Una de les característiques dels corredors quan viatgem és la nostra passió per fantasiejar, encara que, pocs de nosaltres ho solem admetre, i quasi ningú confessaria el va contendre d'eixes fantasies i menys inclús les marques amb què somiem. 


     Però, tant si ho admetem com si no, tots els corredors som somiadors patològics; encara que açò no és necessàriament una patologia. Els corredors que sempre entrenen i corren en els mateixos circuits i en les mateixes carreres busquen de manera natural la relaxació de veure's corrent i competint en llocs que els agraden. És quasi una temptació irresistible. En veritat, com més sensible eres, potser més fort serà la teua propensió a escapar-te a córrer pels teus sons. El corredor que és inquiet i que no troba fàcil assossec en els seus entrenaments diaris i les seues carreres setmanals és el que més somia, és el que esta més ple de fantasia i el que més busca complir els seus somnis.
     I què dir dels continguts d'eixos somnis dels corredors?
     En estes fantasies, nosaltres mai estem ni en baixa forma ni lesionats, més aïna estem en forma, hem perdut eixos quilos que ens sobraven, correrem una carrera perfecta i sense cap error, som immunes a les fallades i anem hi ha córrer en el circuit perfecte. En estos somnis, de fet, intuïm la carrera perfecta, la marca personal, la lesió no apareixerà i el clima serà l'ideal.
     Dita açò, encara necessitem preguntar-nos: En quin grau és bo o roín evadir-nos als nostres somnis?
     A un cert nivell, estos somnis no són precisament innocus, però poden ser una forma positiva de relaxació i una manera d'estabilitzar les frustracions de les nostres vides. Assentar-te en una còmoda butaca i posar-te a somiar despert és igual que assentar-te còmodament per a escoltar la nostra música favorita. Pot ser un fuga que nos a banda per uns moments de les frustracions que tenim en la nostra vida.
     Però hi ha una potencial desavantatge en açò per al corredor: ja que en els nostres somnis nosaltres som sempre el principal protagonista i som el centre d'atenció i admiració, els nostres somnis fàcilment poden alimentar el nostre natural narcisisme. Com som el centre de tot en els nostres somnis, fàcilment podem arribar a estar sobrefrustrats quan tornem a trobar-nos amb la nostra realitat i comprovar que no anem hi ha realitzar eixa marca que tant ens agradaria.

     I hi ha més: algunes vegades he estat tan concentrat a perseguir els meus somnis i els he fet el centre de tot el meu món de corredor que he deixat de donar importància a les marques o objectius que han aconseguit els meus companys, és com si només importara i només fóra important el meu somni o la meua fantasia.
     Per esta raó, entre altres, els somnis bloquegen la nostra atenció, de viure el moment present. Quan tots nosaltres estem embolicats en la fantasia, és dur veure el que està davant de nosaltres.

     Bueno, encara que ara ens trobem ficats dins d'una altra de les nostres, cada vegada més inabastables, fantasies no vull oblidar-me de la bona mitja marató de Torrevieja que van realitzar Alberto i Vicent amb la seua hora i trenta-cinc minuts, i és que donat el bo i el pitjor dels nostres somnis i donada la nostra quasi incurable propensió a escapar-nos dins de la nostra fantasia, necessitem continuar mirant al nostre voltant i saber apreciar eixes tres hores justes de Bay a Sevilla, les tres hores i trenta huit minuts de Tony també a Sevilla.
     I eixes marques a Torrevieja que m'esta despertant d'eixe somni de tornar al podium en el VI Trofeu Dorsal 19 i és que crec que serà millor que no m'assente tant en eixa butaca a fantasiejar i isca més hi ha entrenar.

dissabte, 21 de febrer del 2015

Melancolia

     Normalment, a cap persona li agrada sentir-se afligit, ni entristit, ni tan sols deprimit. I si eres corredor has d'afegir a totes les dificultats que ens presenta la vida per a estar tristos les que es deriven de la carrera a peu.

     Generalment les persones solem preferir la llum del sol a la foscor, la jovialitat a la melancolia i així també els corredors solem preferir córrer a estar lesionats, competir a veure carreres, aconseguir els nostres objectius a anar de fracàs en fracàs.
     Per això, quasi sempre fem tot el que podem per a fugir de la melancolia que ens sol produir qualsevol tipus de problema, intentem deixar eixe pesar i eixa tristesa arraconats. Tendim a escapar-nos d'eixos sentiments que hi ha en nosaltres i que ens posen tristos o ens espanten.
     Així que, generalment, quan alguna cosa ens impedix córrer i ens sentim tristos o tenim sentiments de fracàs ho percebem com una cosa negativa. Podria ser que moltes vegades eixes circumstàncies i eixos sentiments de fracàs puguen arribar a tindre la seua part positiva. Dit senzillament, poden ajudar a mantindre'ns en contacte amb eixes parts del nostre esperit, del nostre caràcter o de la carrera a peu a què normalment no prestem atenció. 

     La carrera a peu és un món molt ampli, veure'l, sentir-lo i entendre'l implica observar-lo des de tots els punts de vista, inclús –i a vegades especialment- quan estem lesionats o no podem córrer i ens sentim tristos i de mal humor. En eixos moments podem ser capaços de veure coses que normalment no veiem en altres circumstàncies i que succeïxen al nostre voltant o que moltes vegades refusem mirar i sentir. D'ací que siga important examinar el costat positiu de la melancolia.
     Els períodes d'inactivitat atlètica, de melancolia i tristesa són un camí que hem de recórrer per a arribar a conéixer totes les facetes de la carrera a peu. He aprés, per exemple, més sobre les carreres de cross, de campionats, de pista coberta, de llicències federatives en este ultime mes, en el que he hagut de recuperar-me d'una lesió, assistint com a espectador a controls de la federació, campionats de clubs i classificacions per als campionats d'Espanya que en els últims 10 anys.
     De no haver tingut este descans obligat no sabria tant de la infinitat de carreres que hi ha tots els caps de setmana en el món federat de la carrera a peu.
     És curiós que en totes les grans religions del món i en moltes cultures eixos períodes de melancolia i tristesa siguen considerats com el necessari camí que devem recórrer per a mantindre la salut i arribar a la plenitud.
     En veritat, quantes frases no haureu sentit i llegit sobre, caure i alçar-se o de la importància de les derrotes o per a guanyar cal perdre moltes vegades, frases sempre de motivació per a continuar amb més força.

     Però, sempre hi ha un però, hauríem de prestar un poc d'atenció a una xicoteta variació; cal ser conscients que sempre ens arribaran les fases de baixa forma, de lesions, de tristesa i de melancolia o com moltes vegades diem “al Diumenge de Rams sempre li seguix el Divendres Sant” encara que després sempre ens arriba el Diumenge de Pasqua.
     Primer, és important veure els mals moments com algo normal i que entra dins de la rutina d'un entrenament. L'aflicció no és necessàriament un indici que hi ha alguna cosa perjudicial dins de nosaltres. Més aïna, en condicions normals, és el mateix cos que ens esta demanant la nostra atenció, que demana ser escoltad, que tracta de fonamentar-nos d'alguna manera més profunda i intenta que ens anem madurant adequadament.
     Però, perquè açò succeïsca, necessitem resistir a dos temptacions oposades, a saber, no fer cas de la tristesa o acomodar-se a ella. Com fem això? Què fer amb la moral baixa? El millor és posar-la en una bossa i portar-la amb nosaltres. Guardar-la tancada, però continguda. Assegurem que estiga disponible, però no la deixem prendre possessió de nosaltres.
     Este és un dels principis fonamentals del corredor, almenys del maratonià: carregar amb els mals moments i seguir.
     No és un poc extenuant eixe plantejament?
     Pues, és fàcil que així siga, ja que ara que estava lesionat i que no m'ixen els entrenaments com jo volguera qualsevol xicotet contratemps adquirix un pes desproporcionat, és fàcil que ara m'enganye pensant que el bon estat de forma hauria d'haver-se mantingut durant molt més temps o que la lesió actual serà ja permanent i m'impedirà córrer amb la facilitat de antes.
     Si qualsevol d'eixes idees es fixa en la meua ment, vaig hi ha estar massa exposat a la desesperança, o a una bogeria que s'encabota a mantindre el meu entusiasme i bona forma per pura cabuderia, cosa sempre esgotadora. El millor serà arribar al convenciment que el meu bon estat de forma en la Marató de València es va deure a un bon i agradable entrenament i que el temps m'esta posant en el seu lloc, que en realitat tot ha sigut una “fase” de la vida que ja ha passat. I que ara em trobe en una altra situació on he de convertir la paciència i la tranquil·litat en una altra “fase” més que també passara.


     Arriba un temps en la nostra vida en què la pregunta no és: Què puc fer encara per a continuar corrent i millorar els meus temps? Més aïna formularíem la qüestió així: Com puc córrer jo ara de manera que, quan córrega, la meua carrera siga el millor exemple per als meus companys, per al meu club i per a tots els corredors? 
     Són preguntes i respostes que es trobem en eixos moments en què la melancolia intenta eixir de la bossa, que intenta prendre possessió de nosaltres però la nostra bossa es manté ferm en la nostra esquena i encara que sempre la portem amb nosaltres mai s’haurà de trencar.

     També portem una altra bossa on anem col·locant les xicotetes alegries que ens donen els corredors de Dorsal 19 amb les seues participacions en les carreres del cap de setmana, el passat va ser en la Font d' Encarrós i de Benifaió, amb molta participació dels nostres corredors, corredors que es troben en totes les fases, uns esperant el començament del Circuit a peu Marina Alta, altres preparant un bon 10 k., alguns amb la intenció de realitzar una bona marca en alguna mitja marató, cada un amb el seu gran projecte en ment “continuar corrent”.


VII MITJA MARATÓ ROQUETTE BENIFAIÓ.
SALA FERRER, CARMEN.- 1:30:08.
LLAMBIES SENDRA, ENRIQUE.- 1:39:23.
WOODALL, TONY.- 1:44:21.

LA FONT.

dimarts, 17 de febrer del 2015

Circuit a Peu Marina Alta 2015

     Un any més anem hi ha començar el Circuit a Peu Marina Alta i amb este ja són 19, són ja moltes les edicions per a pensar que és una cosa passatgera i que no tindrà continuïtat. Amb el pas dels anys el Circuit a Peu Marina Alta s'ha convertit en l'esdeveniment esportiu més important de l'any en la nostra comarca i a més és el més popular per la quantitat i varietat dels seus participants aixi com dels seus espectadors.

     Moltes coses han canviat en tots estos anys i molt poc s'assembla la primera edició amb la d'enguany, el Circuit de la Marina sempre ha estat en un procés d'aprenentatge continu i la 19 edició tampoc serà la definitiva.
     Com tot procés d'aprenentatge és també un procés de canvi i el que es va aprenent cada any ens va canviant i passa a formar part de la següent edició.
     En esta edició tornem hi ha ser 10 carreres o millor dita 10 pobles amb les seues respectives Volta a Peu i amb 10 clubs de corredors, hem canviat el dia del Sopar d'entrega de trofeus que passa del divendres al dissabte i hem elaborat una xicoteta guia de tot el Circuit que entregarem junt amb el dorsal, són xicotets canvis però sense ells no hi ha millora.
     El Circuit a PeuMarina Alta va assimilant a poc a poc totes la millores que anem trobant i per a això és necessari que els clubs que organitzen cada carrera se senten motivats, la qual cosa només es produïx si tenen clar el que volen i si ho van aconseguint, així com si estos canvis estan dins de les possibilitats i forma d'entendre la carrera de cada club.

     L'opció principal que sempre es perseguix és que siga un Circuit el més popular possible i per a corredors populars, buscar el benefici del corredor popular esta sempre en la presa de decisions dels organitzadors i en eixe camí és en el que intenta millorar cada any.
     El Circuit a PeuMarina Alta cal recordar que és plural, el pluralisme és un dada in eliminable en el Circuit, en ell conviuen 10 carreres distintes, amb distints organitzadors, distintes distàncies i on coexistixen 10 clubs de corredors a vegades molt distints. 
     No cal oblidar esta dada al pensar en el Circuit i en la pregunta que sorgix, és possible unes mateixes normes o un mateix reglament acceptat per tots? O cal limitar-se a unes normes o reglaments molt genèrics que garantisquen un mínim d'igualtat als corredors i organitzadors?
     El problema és vell, i les solucions davant del mateix són variades, i any rere any anem unint propostes que ens estan portant a considerar que el Circuit a Peu Marina Alta no és una simple agregació de carreres, sinó com un grup de carreres que busca fomentar la carrera a peu, i que promou l'esport popular.
     Això implica, d'una banda, anar unint el millor i el més recomanable per al corredor popular en reglaments, categories, inscripcions, classificacions i anar creant una mateixa imatge i amb una mateixa idea en totes les carreres. D'un altre, individualitzar quines coses no ens agraden o creem que no són recomanables i anar traient-les de les carreres del Circuit a Peu Marina Alta.

     Ha d'haver-hi unitat en el que és necessari, en les qüestions fonamentals. Després es pot admirar una gran varietat de matisos en les formes de cada una de les 10 carreres, en el circuit, les distàncies, les organitzacions, els premis i la idiosincràsia de cada poble i club.
     El corredor popular acudix al XIX Circuit a Peu Marina Alta sabent de la unitat i de la senzillesa de les seues normes, un mateix dorsal, un mateix xip, unes mateixes categories i sabent també de la pluralitat de les seues carreres, esta combinació no podria ser la base del seu èxit?

     La pluralitat en el Circuit constituïx certament un bé. Tot uniformisme, en canvi, asfíxia a les carreres i no crea sinó una aparença d'harmonia, mentres que la verdadera unitat es potencia integrant les diferències.
     Açò no significa que sempre resulte fàcil un Circuit a Peu Marina Alta amb diverses carreres; però, almenys, tenim la certesa que este desafiament es troba en la mateixa línia que estan seguint els organitzadors del XIX Circuit a Peu Marina Alta.

dissabte, 14 de febrer del 2015

Anexo a la entrada anterior

     Anem hi ha millorar l'entrada anterior, ja que la complementarem amb algunes participacions dels nostres corredors en carreres que desconeixíem i que ens servirà d'escusa per a parlar, una vegada més, de marató.

     Vam tindre corredors en la Granadella i en La Mitja de Tortosa, així que completarem hui les seues classificacions i no va ser per oblit sinó per ignorància, el curiós és que quasi sempre ens succeïx amb els mateixos corredors.
     Algunes vegades els afig a l'entrada i ja esta, però esta vegada vull fer-ho per separat perquè ho puguen llegir tots, ja que molt poques vegades se solen rellegir les entrades.
     També vull aprofitar per a recordar que el diumenge que ve tenim marató, una marató de Sevilla que l'hem tinguda oblidada en este blog i possiblement també en Dorsal 19 i ara em done compte de la soledat en què s'hagen pogut trobar els nostres dos corredors per a entrenar-la.
     Bay i Tony van hi ha ser els nostres dos representants i pràcticament han realitzat tot el seu entrenament sols, la anomenada “soledat del corredor de fons” es posa més de manifest en estos llargs entrenaments durant l'hivern.

     L'entrenament en solitari per a la marató és un tema amb moltes controvèrsies, encara que per a mi en companyia és sens dubte més estimulant i al mateix temps més divertit que córrer a soles. Sobretot a l'hivern hi ha moments en què és molt més fàcil véncer les poques ganes d'eixir a entrenar si tenim companyia que si hem de prendre una decisió sols. 
     De totes maneres els nostres dos representants a Sevilla són experimentats maratonians que segur hauran sabut eixir victoriosos d'eixos moments de debilitat, desitgem-los sort per al diumenge que ve i que es divertisquen.

GRANADELLA TRAIL 2015
MIRA SENDRA, MANUEL.- 2:29:31.

CASELLES ARÇOS, JOAN.- 2:40:03.

MITJA DE TORTOSA.
Carlos Siscar Bay.- 01:24:35.

divendres, 13 de febrer del 2015

Sopar i carreres

     Divendres passat, fa ja una setmana –¡com passa el temps!-, vam tindre un altre dels sopars de Dorsal 19, este per a tancar el test VAMEVAL, fa temps que estes reunions gastronòmiques s'han convertit en una aventura apassionant, en un territori de corredors on hi ha una autèntica selva de conversacions sobretot allò que s'ha relacionat amb la carrera a peu. 

     Tertúlies en què les idees s'encreuen, s'entremesclen, es confonen, es sotmeten, entren i ixen, pugen i baixen, giren, s'amaguen i després tornen a aparéixer i tot açò dóna lloc a una atapeïda xarxa de projectes i idees, de reptes i d'il·lusions ben distintes. 
     Perquè la veritat és que poques coses es queden per comentar, carreres, plans d'entrenaments, la Volta a Peu i també del menjar. Esta vegada han sigut les coques escaldades les protagonistes, acompanyades per les diferents salses i mescles. Són tertúlies, des del meu punt de vista, divertides i entretingudes ja que tots els integrants compartim idees, criteris i orientacions semblants. No han de ser iguals, però si permeten que ens entenguem perfectament ja que ens unix la carrera a peu.

     Allò que comentem moltes vegades que un club de corredors és obert a totes les classes de corredors i que esta ple de qualsevol classe d'arguments es veu en estes reunions on no està tot dit ni tot és definitiu. Són estes reunions per a realitzar algun test i la seua menjada posterior un dels punts sòlids on es recolza Dorsal 19.
     Torne a un principi en què he insistit molt en este blog, perquè un club de corredors complisca bé la seua missió fa falta que la majoria dels seus corredors se senten identificats amb gran part de les seues activitats i buscar aquelles altres que permeten participar als més solitaris o aïllats i amb eixa finalitat naix un nou projecte en Dorsal 19, els 24x60' o el 24x30', si es fa a l'estiu i fa molta calor.
     Esta nova activitat que consistix en el fet que 24 corredors córreguen durant una hora o trenta minuts cada un en la pista d'atletisme. L'objectiu reunir-nos durant unes hores practicant allò que ens agrada i aconseguir sumar la major quantitat de quilòmetres possibles.

     Com tota activitat nova, estarà subjecta als vents exteriors, a les vicissituds i alts i baixos que té tot projecte nou, com tot el que es comença no seguirà quasi mai una línia recta perquè normalment es caracteritzara per seguir un camí desigual, serpentegen-te i segurament tindrem moments de dubtes i de molts interrogants, a vegades ens faltara delicadesa per a tractar alguns temes o farem comentaris que seran desafortunats, patirem oblits o, simplement, una cosa molt més habitual, ens oblidarem sense donar-nos compte d'algú.
     Com a tot club, a Dorsal 19 li agradaria poder cultivar a tots els seus corredors, veure-los, cridar-los, conversar amb tots ben sovint, eixir a entrenar amb tots, a pesar que vivim en un poble xicotet sabem que resulta difícil reunir a tots els corredors amb la freqüència que volguérem.

     Però, oblidem-nos de moment de la novetat que vindrà, i vegem el que vam fer el cap de setmana passat, vegem a on ens en vam anar a córrer.
     Quatre, crec, que han sigut els llocs on hem estat presents a saber; Xàbia, Sueca, Orihuela i Palmera. Dos mitges maratons, un volta a peu i una caminada.
     Jo destacaria les marques de les mitges maratons en especial la marca de Máximo en Sueca que li porta a ser quart de la general i tercer de la seua categoria, també l'hora i trenta-cinc de Fede i Alberto, tampoc deuria oblidar-me de la participació en Palmera del corredor més veterà o com diuen els americans del “màster” de Dorsal 19 que contínua amb la seua bona forma i és que Ramón contínua sorprenent-nos totes les setmanes .  

  
VI VOLTA A PEU A PALMERA
PERELLÓ GUARDIOLA, HÈCTOR.- 0:42:22.
ALEMANY SENDRA, RAMÓN.- 0:42:22.

MITJA DE ORIHUELA.
Pons soriano, Alberto José.- 1:35:24.
Sala Ferrer, Carmen.- 1:27:20

VIII MITJA MARATÓ CIUTAT DE SUECA.
01:34:16.- Fede Server Costa.
01:15:44.- Maximo Folques Lorente.

GRANADELLA TRAIL 2015
DOMENECH GUERRERO, ROSAURA.- 4:05:23.

ESPLA GISBERT, ALEXANDRA.- 4:05:24. 

dissabte, 7 de febrer del 2015

El 3000 i el 2000

     Ja hem acabat la primera setmana dels tests, si dels tests, perquè estem utilitzat esta quinzena per a esbrinar quin es la nostra VAM, i als que vam acudir el divendres a les pistes per a realitzar el test VAMEVAL cal afegir els que no van poder acudir per diferents motius i que han realitzat un altre tipo de test durant la setmana passada o el realitzaran en la que ve.
     
     I, que és realitzar un test consistent a correr una prova de 3000 metres i en un altre dia un 2000 metres al límit i la finalitat de la qual és la mateixa, esbrinar la VAM.
     Quasi tots els corredors de Dorsal 19 ja entenen el fonament i el perquè del VAMEVAL, però el del 3000 i 2000 metres se'ns escapa a molts. En realitat el que esbrinem amb este test no és la VAM exactament sinó el que el seu inventor, Enrico Arcelli, denomina velocitat “critica” que esta molt prop de la VAM, i dic molt prop perquè les condicions poden arribar hi ha ser diferents entre el dia que realitzem el 3000 i ell del 2000.
     Molts, ja s'estaran donant compte que esta entrada torna a ser de les teòriques, o siga de les pesades i avorrides, però esta és també una faceta de la carrera a peu segurament no tan divertida però prou útil per als que volen no sols fer exercici i passar-ho bé sinó també millorar en les seues marques i sobretot saber, a conéixer i adquirir un poc de cultura esportiva, clar és que ara anomenem cultura a qualsevol cosa.

     Però,  al que anem, si agafem la marca del tres mil i la del dos mil i les convertim en segons i la seua diferència la dividim per 1000 ens donarà la nostra VAM, un detall ens la donarà en metres per segon i com estem més acostumats a veure i manejar la velocitat en quilòmetres hora només ens queda recordar eixe formula que ens van ensenyar en les classes de matemàtiques i que consistia a multiplicar la velocitat de metres per segon per 3'6 i el resultat sera la nostra VAM en quilòmetres hora.
     Com veieu un poc pesat de llegir, però anem a un exemple, però un exemple real d'un corredor de Dorsal 19 que esta setmana realitza els tres test, m'explique, realitza un dia el 3000 un altre el 2000 i el divendres el VAMEVAL, i de pas confrontarem les dos VAM.
     Comencem, el tres mil el realitzá en 12' 55'' i el dos mil en 8' 25'', que ja sabeu de qui es tracta!,  al que anem, en segons són 775 i 505, la seua diferència és 270''. Si 270 el dividim per 1000 ens dóna 3,703 que és la VAM en m/seg. Que convertida en km/h nos dóna 13,3 km/h.

     Bé, per tant resulta que el nostre volgut corredor realitza el VAMEVAL i, després de l'ajust del minut, li eixi una VAM de 15,4 km/h, Què ha passat? Per què tanta diferència? Quin és la més exacta? Pues en este cas en particular i després d'alguns esbrinaments la més exacta és la del VAMEVAL ja que la marca del tres mil i del dos mil les realitza ràpid però no al límit i fins ací puc llegir.
     Com estem en mitat de la quinzena dels tests ja que inclús queden alguns corredors que realitzaran els tres i el dos mil la setmana que ve cal dir-los que han de realitzar la millor marca possible i no com el nostre volgut company.

     Em falta parlar del sopar de recuperació i de les conclusions a què vam arribar, però això ho deixe per a demà i així aprofitare per a col·locar les marques de les carreres a les que acudirem demà.

dijous, 5 de febrer del 2015

Fred per fora i calor per dins

     En un dia en què Espanya sencera esta patint una onada de fred intens, amb nevades i gelades de gran intensitat, nosaltres ens disposem a realitzar el nostre test VAMEVAL amb una temperatura que rondara els 3 o 4 graus, o siga amb molt de fred.


     I, ja vos dic jo que els resultats no seran molt bons ja que el nostre organisme utilitzara molta energia per a mantindre'ns calents i ens la llevara de les cames. Però necessitem un punt de referència per a començar a entrenar.
     És complicat decidir com ens haurem d'equipar per a realitzar el test i combatre el fred encara que el millor és començar abrigats i intentar cobrir-nos bé l'entrada d'aire en els nostres pulmons i que ens isca el millor possible.
     Este fred ens obligara a haver de tornar a realitzar el test a principi de març per a tindre una confirmació del nostre estat de forma i poder realitzar els canvis en l'entrenament ja amb les vistes posades en la Volta a la Marina.
     El fred que sentirem el veurem en l'alé dels corredors de Dorsal 19 al respirar mentres corren embolicats en forros polars, gorros i guants, però que és el fred? No és el fred l'absència de calor, i els corredors de Dorsal 19 no tenen el cor calent, no són el corredors de Dorsal 19 fogosos, no els bull la sang als corredors de Dorsal 19 quan estan darrere d'una línia d'eixida, no se'ls escalda l'ànima quan no aconseguixen els seus propòsits, llavors si els corredors de Dorsal 19 estan sempre tan acalorats que els importa el fred que ve de fora.

     Fred per fora i calor per dins és el que anem hi ha tindre en el test VAMEVAL, que més ens dóna que el termòmetre diga que fa fred si dins de nosaltres crema un foc cada vegada que ens posem la roba i les sabatilles per a córrer, clar que farà fred per a això estem a l'hivern però és un fred que no penetrara en el nostre anime sobretot sabent que ens podrem recuperar amb eixes coques escaldades que ens preparara Armando i que serviran per a acabar una nit molt calenta.

     Però a pesar de tot els gin-tonics amb gel i la cervesa bé fresca.

diumenge, 1 de febrer del 2015

El "maleït" Waldemar Gerschler

     Hi ha moltes coses que els corredors anem aprenent durant els anys i que han de servir per a anar millorant a poc a poc, com els sistemes d'entrenaments, dietes, coneixement de materials i algunes coses més, i hi ha una no menys principal, la lectura i el coneixement de les vides dels millors corredors i dels seus entrenadors així com veure les millors carreres que s'han celebrat.

      
     Perquè el que desitja escriure bé, o pintar bé ha de llegir els millors llibres i mirar els millors quadros paquè li servisca d'ajuda i d'exemple, per tant el que vol córrer be també ha de buscar en els millors corredors els exemples que li puguen servir de guia, ha de mirar els seus entrenaments i conéixer els seus entrenadors perquè li servisquen d'espill en què mirar-se i poder comparar-se, així que hui anem hi ha conéixer un entrenador que ens ha fet suar i maleir moltes vegades en les “maleïdes” sèries i les seues repeticions. 
     Tota esta història comença en la ciutat alemanya de Dresden, en 1934, on Waldemar Gerschler era professor d'història, de filosofia i d'alemany, tènia trenta anys. No sols formaria intel·lectualment els seus alumnes sinó que també els formaria físicament perquè la seua afició per l'esport li portaria a voler saber-ho tot sobre l'entrenament. Volia fer de tot i saber-ho tot abans d'ensenyar-ho als altres, va ser futbolista, nadador i atleta.
     Quan va arribar a Dresden en 1930, amb la seua maleta de jove professor, Gerschler havia fet la seua elecció: volia, ser director d'un institut d'esports. Primerament va organitzar la seua vida. Al matí, donava classes en la «Hochschule». A les vesprades, es dedicada a l'atletisme. Dos mesos després de la seua arribada, el jove professor havia passat a ser entrenador del «Dres donen Sport Club». I tres anys mes tard havia creat una de la millors seccions d'atletisme d'Alemanya.

Josy Barthel. 
     Però Gerschler incara continuava buscant. Havia vist i llegit molt, i havia retingut molt també. Incansablement va continuar el seu treball, fins que va començar a comprendre al llarg de les seues investigacions les llacunes que existien en les seues passades experiències. A poc a poc va anar prenent forma en la seua imaginació una teoria molt vaga, quasi una intuïció, un mètode modern d'entrenament, el que havia de revolucionar les carreres de fons i mig fons. Este mètode, Gerschler el «pressentia».
     Sordament va nàixer en ell una necessitat imperiosa, la necessitat de l'home que vol saber, que necessita provar-se que no esta equivocat, Per a la qual cosa, només necessitava un conill d'índies. L'hauria de trobar un matí del mes de juny de 1934, després de llargues setmanes de penosa busca. La Federació Alemanya preparava ja els Jocs de 1936, per a la qual cosa va posar en marxa una «Jornada de l'Atleta Desconegut» reservada per als debutants en totes les ciutats alemanyes. I allí va conéixer un soldat de 20 anys, Rudolf Harbig i va nàixer la que havia de ser una de les experiències atlètiques més apassionants de la història.

Rudolf  Harbig
     El treball va començar, àrid, brutal, titànic. En aquella època els corredors de mig fons entrenaven sempre en carrera contínua i a un ritme ràpid, corrien molts quilòmetres però lentament i Gerschler feia córrer a Harbig distàncies més curtes que les que ell hauria de competir, realitzava llargues sessions amb repeticions de 100, 200, 300 i 400 metres a un ritme endimoniat alternant amb trajectes més lents.
     A poc a poc, es va començar a parlar a Alemanya d'aquell jove entrenador, que ensinistrava en forma de robot a un atleta completament desconegut. Informats d'això, els entrenadors tradicionals van posar el crit en el cel: Gerschler era un "assassí". Era impossible resistir semblant sistema d'entrenament. Però Harbig no va sucumbir. Després de dos anys d'entrenaments, Harbig es va convertir, als vint-i-dos anys, en el campió d'Alemanya dels 800 metres, Els crítics, impressionats, van callar. Altres, amb esperit inventiu, van posar al sistema el nom que Gerschler no havia tingut temps de buscar: «sistema d'intervals» o «mètode mixt».

     GerschIer continua amb el seu sistema, podia confiar en ell, sabia que era bo, però li faltava una cosa: la prova científica i permanent del seu sistema. Va ser llavors, quan Gerschler va tindre un altre d'eixes providencials trobades, dels que està plena la seua vida. En una pastisseria, en Dusselforf, Gerschler va conéixer un jove metge dit Hans Reindell. Esta trobada havia de marcar el principi de la més fructífera associació mai realitzada en el món dels esports. D'una banda, un tècnic en atletisme, creador d'un sistema d'entrenament completament nou que hauria de dominar tota la seua època. D'una altra, un investigador, un home de ciència, que hauria de convertir-se en un dels més eminents cardiòlegs de la seua època i hi hauria, també, de revolucionar els coneixements i els sistemes mèdics.
     I com no, un gran atleta, entre els dos investigadors, Rudolf Harbig continuaria en el seu paper de conillet d'índies, gustós i conscient. Aquell trio havia de proporcionar al món, en l'espai de dos anys, el primer gran atleta de l'era moderna: Rudolf Harbig, recordman del món dels 400 i els 800 m.
     Quan Gerschler va voler que Hans Reindell esbrinara quan comença l'excés d'entrenament d'un corredor i Hans va començar les seues investigacions el món de l'entrenament entrá en una nova era.


     El seu mètode tènia unes regles prou definides que portá a l'èxit a grans corredors com l'Aleman Rudolf Harbig, el britànic Gordon Pirie o el belga Moens. Però va ser Emil Zatopek qui en vista dels bons resultats de Waldemar Gerschler, el utiliza i acaba per convertir en imprescindible l'interval training per a tots els corredors.
      Però, Com era eixe mètode? Com entrenava Waldemar Gerschler? El sistema el tenia prou clar: Per a començar la duració de la sèrie no havia de passar d'un minut. Calia fer moltes sèries o repeticions entre 15 i 30. La recuperació devia ser breu perquè fóra incompleta.
     El “kit” de la qüestió estava que Waldemar Gerschler i ací també el cardiòleg Hans Reindell, van arribar a la conclusió que pel que fa al cor, la part activa de l'entrenament no era tant la sèrie mateixa sinó el període de recuperació, l'interval.
     És en la recuperació, la recuperació és el que permet augmentar el volum del cor i amb ell la seua capacitat d'enviar sang als músculs i en este detall és on esta la verdadera revolució dins de l'entrenament de la carrera a peu, són per tant els intervals entre repeticions o sèries els que cal cuidar amb major atenció.

     Segons ells, la repetició no havia de reprendre's abans que la freqüència cardíaca caiguera a l'entorn de les 120 pulsacions per minut. Si després d'1'30", encara estava per dalt d'eixe límit, açò volia dir que la intensitat de l'esforç havia sigut molt alta i que havia de ser reduïda.
     Waldemar Gerschler elaborava els seus plans d'entrenament amb el denominat D.I.R.T. Que són les inicials que definixen el seu mètode on la D és la distància de la repetició (100-200m.); I era l'interval de descans que el corredor ha de prendre's entre cada una de les repeticions que havia de ser l'exacte per a baixar fins a les 120 pulsacions; R era el numere de repeticions que calia realitzar i T es referia al temps en el qual devia recórrer-se la distància que devia ser el just per a posar el cor entre les 160-180 pulsacions per minut.
     Amb el pas dels anys els corredors de fons i els maratonians i els seus entrenadors van anar afegint distància a la repetició i es va afegir una lletra més, que és el que hui coneixem com D.I.R.T.A., la A, que ve a traduir-se com l'Acció que ha de realitzar-se mentres es realitza la recuperació, o siga corrent suau, caminant, parant completament o marcant un ritme exacte de carrera.


     Hui en dia el mètode de Waldemar Gerschler ha evolucionat molt i eixos cinc factors han hagut d'adequar-se entre ells, reduint-los o augmentant-los, segons el que vullga entrenar-se.
     Segons Waldemar Gerschler i el cardiòleg Hans Reindell, la base científica d'este mètode d'entrenament, se sustenta en l'augment de la cavitat cardíaca quan el cor treballa entre les 160-180 pulsacions per minut durant la sèrie, i les 120-140 durant el repòs actiu. La successiva alternança de treball-repòs, aconseguix este efecte, al mateix temps que potència la paret cardíaca, sense que per això augmente el seu grossària, considerant que la part activa de l'entrenament, la que produïa els efectes benèfics, no era pròpiament el període de carrera, sinó el de l'interval, és a dir, el moment en què el cor passava de les 160-180 pulsacions d'esforç, a les 120-140 de repòs.
     Curiosa i sorprenent tota la història, veritat.

     Gràcies a entrenadors com Waldemar Gerschler, a metges com Hans Reindell i a atletes com Rudolf Harbig els corredors populars tenim més fàcil millorar les nostres marques, això si, maleint moltes vegades  als inventors del "maleït" interval training .