La Marató de Valencia i Dorsal 19

     Bo, la marató de València ha acabat i ara comencen les últimes setmanes d'entrenament per a les maratons de Sant Sebastian i Castelló. És hora per tant de reflexions i anàlisi d'allò que ha succeït a València, que ens ha de servir també per a les següents.

El millor grup de corredors a Valencia

     Però abans, i perquè no se m'oblide perquè segurament m'enrotllare un poc, vull felicitar i donar l'enhorabona per damunt de tots els altres a Armando per haver corregut el seu primer marató amb una marca més que meritòria.

     Felicitar també al primer i a l'ultim classificat de Dorsal 19 perquè se que Paxti i Máximo han fet el que han pogut per a millorar la seua marca i com no als que van aconseguir arribar a la cima de l'èxit en una marató com és el cas de Vicent Arbona, Tino i Fede que van realitzar marca personal. 

     

Lo millor de Dorsal 19 a Valencia

     Als altres que van estar corrent i els queda la satisfacció d'haver participat un any més en una marató i haver-lo acabat, donar-los també l'enhorabona, enhorabona a Bay, Ferran, Vicent Sala i Alberto.

     Ja se que no he anomenat a tots els que d'alguna forma també van participar en la marató i que no obstant això no estan en la classificació, però a ells no sols vull felicitar-los sinó que vull donar-los les gràcies, gràcies a Picayna pel suport que ens prestà en tot moment amb la seua presència, gràcies a Vicent Sendra, Pascual Sendra i al fill de Vicent Arbona per acompanyar durant molts quilòmetres i “obligar” a seguir els seus ritmes de carrera als seus companys i pare.

El més treballador de Dorsal 19 a Valencia

     Gràcies dobles a Batiste Piera, primer per córrer el 10k i segon per fer de llebre als seus companys durant més de 20 km.

     No podia oblidar-me en este joc floral a eixes esposes, nóvies, amigues, filles i fills que no sols van animar i van prendre fotos diumenge passat sinó que van suportar tot el dur entrenament durant mesos perquè en la Marató de València els corredors de Dorsal 19 estigueren presents, a totes eixes persones que ho van fer possible un bes i un fort abraç.

     I per ultim, encara que no els anomenare, a tots els que van participar en el 10k vull donar-los l'enhorabona per haver triat el diumenge esta carrera i com ja se n'hauran adonat l'any que ve hauran de tornar, això si a córrer la marató.

El millor de Dorsal 19 a Valencia

     Bo, fins ací la part políticament correcta, hem quedat, pense que bé amb tots, ara toca un poc o tal vegada molt d'anàlisi de com s'ha corregut la marató i com es deuria córrer i no sols el de València sinó els que ens esperen d'ací a unes setmanes, Sant Sebastian i Castelló.

     Per a això em remuntare fins a l'Eneida, que és una obra llatina escrita per Virgili de què s'extrauen moltes frases motivadores entre la qual es troba «Audentes fortuna iuvat» que és molt usada pels maratonians, la traducció de la qual ve a ser “ als gosats somriu la fortuna” i que com moltes altres les usem per a motivar-nos encara que com aquesta moltes vegades ens poden portar al desastre.

     En Dorsal 19 solem utilitzar altres frases del tipus “La marató és l'art de saber esperar” que encara que desconec l'autor, que segur serà més contemporani, sol donar millors resultats en esta llarga carrera.

Un altra vegada el millor grup de corredors de la Marató de Valencia

      La marató de València ha sigut un èxit per al nostre club, moltes marques personals i grans objectius complits i és que com hem dit abans “La marató és l'art de saber esperar”, ja siga tàcticament en el dia de la carrera com durant tota la planificació i en tota una vida de corredor.

       Podríem dir que els que van triar a València “ als gosats somriu la fortuna” van atacar la marató i els que van preferir “La marató és l'art de saber esperar” es van defendre de la marató, Quina tàctica és millor? La defensa o l'atac?

      Per a nosaltres esta clar, la defensa, però poguera ser que a algú li agradara més esta altra fase “La millor defensa és un bon atac” llavors hauria de saber que si correm la primera mitat més ràpida que la segona tenim moltes possibilitats de “fracassar”, no aconseguint la marca desitjada.

Mireu bé, dos marques personals en la marató de València

     Mireu, la marató és una carrera que ens va a portar a que consumim per complet les nostres energies, totes, i si volem realitzar una bona marca una tàctica agressiva ens va a portar al fracàs en la majoria de les ocasions.

     Cal saber que és el límit humà el que imposa els límits fisiològics durant la marató i açò val tant per als corredors populars com per als millors del món. O és que no heu vist mai una marató en què ens trobem amb sis o set corredors amb marques per davall de 2:08 i en la que al final només un o cap baixa d'eixa marca i tots arriben separats per diversos minuts, solem pensar que es relaxen al no poder guanyar però la realitat sol ser que el pas per la mitja marató a sigut massa ràpid i en la part final no tenen forces.

     El motiu del defalliment és simple, es gasten massa energies en la primera part anticipant així l'arribada de la crisi, ja que l'energia que tenim per a córrer és limitada.

El cap, estudiant als rivals

     Hi ha algunes coses que hem de tindre present en una marató, quan comencem tenim una mecànica de carrera millor i amb menys consum d'energia de què tenim en la part final ja que els nostres músculs estan més cansats. Anem amb un exemple, si en els primers quilòmetres tenim un gasto d'una caloria per quilo de pes per cada quilòmetre recorregut, en la part final de la marató el gasto s'acostara a una caloria i mitja.

En marató "Ningú tarda quan arriba"

     Com en la part final tenim menys energia a la nostra disposició i a més una perduda d'eficiència mecànica tot unit determina una disminució de la velocitat molt gran, que generalment arriba als 20 o 30 segons per quilòmetre o el que és el mateix més d'un quilòmetre per hora. Amb el que per molta avantatge que s'obtinga en la primera part en uns pocs quilòmetres la perdem. Hem de guardar el nostre combustible en la primera mitat per a disposar d'ell en la part final.

Un altra marató a la saca i van...

     Va córrer Dorsal 19 a València a l'atac? Per tant no. Vam córrer a la defensiva. Ens sorgix llavors una pregunta Llavors com es pot fer marca personal corrent a la defensiva? Eixa és la pregunta del milió i la seua resposta pot ser, -Atacant el ritme de marató en l'entrenament i defenent-nos d'ell en la carrera-.

     

L'alegria en la marató

     Hui anem de frases, hi ha una altra frase de què desconec l'autor que és molt important, “Les medalles es guanyen en els entrenaments, el dia de la competició només anem a arreplegar-les” i així deu ser.

     És curiós que els corredors populars siguen els que normalment trien córrer la marató a l'atac, mentres els corredors d'elit corren amb una estratègia de defensa.

     Els populars corren més ràpidament la primera mitja, mentres que l'elit fan exactament el contrari realitzant la marató amb el ja conegut “negative split”, la segona mitja més ràpida que la primera.

Un altra marca personal de Dorsal 19

     La majoria dels populars trien la tàctica d'agafar avantatge en la primera part per a administrar-la en la segona, l'elit corren prudents la primera mitja per a accelerar en la segona mitat i aconseguir millorar la seua marca.

     La tàctica dels populars no és fisiològicament correcta ja que es basa només en una hipòtesi d'esperança i en este cas quasi sempre ens és desatesa.

     I és que la marató és entre moltes altres coses complicada sobretot si busquem una marca en concret, quantes vegades no hem sentit He anat bé fins a la mitja i despresa no he pogut? Quantes vegades no hem vist que després de la mitja marató el ritme s'afona? O sa corregut a l'atac o no s'estava ben entrenat per a eixe ritme.

 

Les llebres de Dorsal 19 treballant

      Es corre a l'atac quan sabem que estem corrent a un ritme per damunt de les nostres possibilitats i açò només val per a desgastar als nostres rivals i intentar guanyar en cas contrari la millor tàctica és la defensa, però ben entrenada.

     No hem entrenat bé el ritme de marató quan, excepte lesió, no podem arribar ni tan sols al quilòmetre 25 amb eixe ritme o arribem a “dures penes”, cal arribar al famós mur de la marató ja passat el quilometre 30 a eixe ritme en cas contrari el nostre entrenament ha tingut alguna fallada, el mur en el marató no pot estar nomes passem la mitja marato, i com no som maquines sempre hem dit que amb la perduda de fins a tres minuts en la segona part es pot considerar un xicotet error que porta al corredor popular hi ha poder dir amb raó que ha realitzat una bona marató.

     A l'atac o a la defensiva les maratons de Sant Sebastian i Castelló ens esperen i podrem veure com els nostres corredors tornen amb un somriure en la cara igual que la que lluïxen els que van córrer València.

Recordeu: “La marató és l'art de saber esperar”.