La "tradicional" XX Mitja Marató de Gandia

     Quasi una setmana ha transcorregut ja des de la Mitja de Gandia i de tots els moments d'alegria i satisfacció que vam poder disfrutar durant tot el cap de setmana.

     Una setmana ha passat ja també des que vam comprovar que els ritmes a què anem hi ha recórrer eixos 42 195 metres de la Marató de València són els esperats i tot pareix indicar que Dorsal 19 esta preparat per a afrontar eixe repte.

     Si viure és arriscar-se, córrer una marató ho és en grau summe perquè ningú pot sentir-se segur de veure complits els seus desitjos abans de començar, no podem estar segurs fins a haver creuat la línia de meta. La carrera de marató és única perquè podem sentir-nos perdedors o derrotats encara que correguérem sols.

     Tots hem entrenat el millor que hem pogut i tenim l'esperança de complir els nostres objectius però cal ser conscients que podem fracassar, però un poc cal arriscar, perquè el risc més gran seria no arriscar-se. Els que no volen arriscar-se gens és molt difícil que es posen un dorsal en la marató.

     Existix ara la moda de córrer maratons i ho podem veure en la quantitat de corredors que el diumenge 16 estaran a València, però moltes modes multitudinàries poden resultar perilloses. Succeïx que la majoria de les vegades són irreflexives i instintives, no estic dient que córrer la marató ho siga sinó que la forma en què el correguem si pot ser-ho.

     Posem, o pensem que córrer una marató és un cable elèctric. Un cable elèctric simplement deixar fluir l'energia a través de si mateix. Resulta indiferent tant si eixa energia és bona com si és destructiva. El cable és un pur conducte. El que entra en ell és exactament el que fluïx d'ell.

     La moda de córrer maratons és el mateix, depén de com ens enfrontem als 42 195 metres, córrer la marató no és ni roín ni bo ho és la manera amb què ens enfrontem a la carrera.

     La moda de córrer pot ser positiva si la practiquem amb moderació i si ens permet portar una vida saludable, o negativa si ens obliga a realitzar esforços sobrehumans i ens crea una gran ansietat.

     Però, córrer maratons no és una moda en Dorsal 19. Córrer maratons és una tradició en Dorsal 19. 

     Ja se, que la idea dominant és l'oposició a la tradició, havent-se impost la coentor de l'originalitat conscient i de la innovació per la innovació, perquè tenim carreres de totes les maneres i formes, com més rares millor.

     Tal vegada, per l'edat, les nostres carreres tradicionals siguen els 10 K. les mitges maratons i les maratons i algunes vegades les carreres de camp a través, el cross. Però hui en dia ens podem trobar amb massa varietats de carrera a peu, que la majoria de les vegades ni tan sols són modes, sinó idees més o menys extravagants que busquen l'èxit ràpid i original.

     Tornant a la ja "tradicional" XX Mitja Marató de Gandia i alsl seues 10 K., podem dir que resulta tot un èxit per a Dorsal 19 perquè va haver-hi de tot, marques personals, millor i pitjor marca de la temporada, excel·lents tests per a la marató i merescuts homenatges.

     Vam tindre la sorprenent quantitat de 22 corredors en la mitja, i de 3 en el 10 K. un total de 25 corredors que són molts per a un club tan xicotet.

     I encara que per a molts dels què van assistir a la XX Mitja Marató de Gandia només quedara Dorsal 19 unit als noms de Máximo Folques per la seua extraordinària marca i Carmen Sala pel merescut homenatge que va rebre, pues en esta vida desafortunadament està instal·lada la idea de que els que no ressalten no existixen i no es recorden.

     Afortunadament en el món de la carrera a peu intentem que siga diferent perquè vam tindre a Gandia molts corredors que també van triomfar, són aquells que, fruit del seu entrenament, del seu esforç han aconseguit realitzar els seus objectius.

     Com no recordar per exemple a Carlos Feliu que aconseguix amb 01:48:26 córrer a un ritme per davall de 05' 15'' el quilòmetre o a Tino Sendra que amb 01:55:04 aconseguix córrer a 5' 30'' el quilòmetre quan mesos arrere estos ritmes representaven un objectiu inabastable.

     Són estos “xicotets” èxits dins de la classificació el que fa que un club xicotet s'senta també gran, lo xicotet, el detall, l'estar en el treball de formiga és el que assegura que Dorsal 19 vaja creixent a poc a poc, per més que no hi haja públic que vocifere ni condecoracions que avalen el seu silenciós i ocult treball.

     Habituar-se a entrenar amb constància, esforç i dedicació reditua prou més que apostar tot a un ràpid i gran èxit.

     Veure els resultats dels nostres esforços, amagats en eixes llargues classificacions és el millor regal. I comprovar, que fruit d'eixe esforç xicotet i infantil, hui hem arribat a ser molt més del que sempre vam imaginar.