Ja hem començat la temporada 2015-2016 i ho
hem fet just unes hores després d'acabar la Gala del VI Trofeu Dorsal 19, amb
les primeres marques de referència en La Mitja de Gandia,
Així unes hores després de començar ja tenim
una marca que batre i una altra a què no volem arribar.
La marca que ens agradaria batre és la de Máximo
amb 1h 17' 44'' i la que anem hi ha intentar no sobrepassar és la d'Amedeo
Maturo amb 1h 59' 12'', com veieu hem començat de seguida amb esta nova
temporada.
Només unes hores abans vam acabar el VI
Trofeu Dorsal 19 en Mora de Rubielos així que, posem-nos en marxa Comencem la
temporada! Comencem a córrer! Comencem a entrenar! I no ens preocupem de més.
El que va succeir en Mora de Rubielos va ser
una festa per a Dorsal 19, on no se celebrava una altra cosa que el gust per
córrer, les ganes de passar un dia junts practicant allò que ens agrada.
El sopar, l'entrega dels records a tots els
corredors que han sobreeixit un poc sobre els altres, la competició entre
nosaltres només eren pretextos per a reunir-nos.
El millor corredor de l'any, la millor corredora,
el corredor i corredora amb més projecció, el corredor que ha corregut el seu
primer marató i la corredora que ha corregut la seua primera mitja, el corredor
més tranquil, els millors en el 11K i els millors en La Mitja de Mora, el
lesionat més inoportú, el Senyor de la cervesa, el Senyor de la pista, el
nostre cuiner, els nostres presentadors i presentadores, el nostre fotògraf,
els dorsaleros que han participat en les carreres i els que no ho han fet, els
acompanyants i els familiars tots ells han sigut els triomfadors en este VI
Trofeu Dorsal 19, tots formen Dorsal 19 i han eixit de Mora amb una victòria,
el seu premi és pertànyer al món de la carrera a peu i a Dorsal 19.
Ja som un club veterà, el numeral romà davant
de molts dels nostres actes així ens ho mostren tots els dies, la qual cosa no
vol dir que ens estiguem acomodant i que no tinguem nous objectius per complir,
som més que un club veterà un club madur.
Per què madur? Un club madur és el que pensa,
diu i es comporta sense que existisca cap separació entre estes tres
activitats; posseïx una mateixa identitat entre el que diu, el que pensa i el
que fa.
Tot el que va succeir el 24 d'octubre del
2015 des de la seua elecció al gener i seguint amb la seua preparació i des de
les 08:00 hores d'eixe mateix matí fins que vam tornar a Pego va seguir el
mateix camí. Tot, des de la pel·lícula de l'autobús, la visita a la botiga
Adides, la carrera de Mora i després la Gala seguixen la mateixa direcció; fer
que la carrera a peu cada dia ens agrade més.
Les activitats de qualsevol club no es
podrien entendre sense una finalitat. Cada activitat és una proposta que ha de
buscar un fi, una activitat sense fi és un contrasentit.
Encara que algunes accions que realitzem ens
porten a fins intermedis o estiguen subordinats a fins a llarg termini, i
existisca un encadenament dels uns als altres, ha d'existir un fi final.
Ens trobem en un món que importa més el que
es veu des de l'exterior que el que succeïx en el nostre interior. Tota activitat que realitza el nostre club té
una visió des de l'exterior i moltes vegades pensem que és el més important i
ens oblidem de les conseqüències que té cap a dins. Un club madur li dóna més
importància a les conseqüències interiors que a les exteriors.
El nostre dia gran no eixirà en cap mitjà de
comunicació, ni ens felicitaran o ens desaprovaran, ni tan sols la majoria de
la gent s'assabentara però a nosaltres no ens ha d'importar, ens equivocaríem
si buscàrem qualsevol altre tipus de reconeixement que no fóra el del nostre
convenciment que estem intentant fer les coses bé.
Vam passar el dia rodejats de grans persones,
d'excel·lents corredors i de meravelloses corredores i vam sopar assentats al
voltant de gent a qui admirem no sols pel que són com a corredors o pel que han
sigut ni pel que arribaran a ser, sinó perquè són persones que els agrada igual
que a nosaltres la carrera a peu i fan d'ella una passió.
Perquè un club arribe a la maduresa deu
comptar amb projectes. Un club no es fa fent qualsevol cosa. Cal triar el que
fem. Per què triar?, perquè si no, probablement aniríem donant tombs. No cal
tindre por de triar i emprendre activitats per por. Triar és un acte de
llibertat i la llibertat entranya risc, angoixa, i això és bo; el que succeïx
és que cal suportar eixa ansietat. A vegades es pensa que si no es tria i no
emprenem activitats, res s'arrisca. Fals. Ací és quan s'arrisca tot, perquè no
triar i no fer res és un acte d'elecció. No triar és triar ja, i triar què?,
triar el no-res; renunciar a tot per a enriquir-se amb el no-res: empobrir-se.
Clar que el “II Open summer circuit
training”, les 24 X 1 Hora o el VI Trofeu de Dorsal 19 poden eixir malament o
ser un complet fracàs inclús organitzar la Volta a Peu puga ser un gran
problema, però l'home és un “perfeccionador” perquè pot perfeccionar tot el que
fa en este món: és un solucionador de problemes. I el nostre club esta format
per persones que els agrada perfeccionar i si intentem perfeccionar les nostres
activitats també nos autoperfeccionem.
Cada activitat que hem realitzat en la
temporada passada ha deixat una empremta en Dorsal 19, una solc que vam poder
repassar pas a pas durant tota la Gala. Sandra i Marina van explorar la
biografia de la temporada 2014 – 15 i ens van mostrar com interpreta Dorsal 19
la carrera a peu però, també ens van fer captius del projecte de futur que
tenim.
Per això, aconselle que el passat no es moga,
que quede enllandat; el que cal fer és escapar-nos cap avant.
Bay ens va mostrar als corredors que més van
destacar esportivament mentres que Paco i Pascual ho van fer amb els que ho van
fer en altres destreses.
Quasi no importen els seus noms ni quals són
les seues marques o els seus merits l'important és que l'any que ve quan
celebrem la Gala del VII Trofeu de Dorsal 19, Marina i Sandra necessiten moltes
més imatges per a mostrar-nos tot el que hem arribat a realitzar i que Bay,
Pascual i Paco tinguen a corredors a què fer pujar perquè reben l'aplaudiment
dels seus companys.
En fi, com tantes vegades m'estic allargant i
enrotllant, i és que Dorsal 19 és com és i cal acceptar-se i això significa
assumir inclús els propis defectes. La lluita contra eixos defectes possibilita
el nostre creixement i maduresa. Els obstacles no han de frustrar-nos: ja els
corregirem amb el nostre entusiasme. Per a això comptem amb molts corredors
nous que sabran injectar noves formes i activitats.
I per hui estic acabant sense anomenar els
guanyadors, ni les seues marques, ni als que van meréixer l'aplaudiment de tots, el que importa és que van existir i van ser membres de
Dorsal 19, tal vegada demà ens concentrem un poc més en ells però el verdader
guanyador del VI Trofeu Dorsal 19
ha sigut Dorsal 19.