Parlar d'aventures i de grans reptes dins de la carrera a peu és un tema
apassionant en el dia de hui. Vénen ràpidament a la nostra ment els grans
reptes que els corredors poden afrontar, com les competicions en muntanya amb
infinitat de quilòmetres o les grans travessies per qualsevol lloc a què algun
organitzador se li passe pel cap.
Si el corredor és un somiador que vol tan sols aplicar al peu de la lletra
els consells per a corredors ocasionals, que només busquen millorar el seu
estat físic es trobarà amb un perill. El perill de no trobar cap somni que
perseguir. Si és un corredor somiador que li agrada l'atletisme buscara els
seus somnis en les carreres i distàncies clàssiques dins de l'atletisme ja que
des dels 100 metres
fins als 42,195 metres
hi ha una gran varietat que s'adapta a qualsevol característica física.
Inclús si vol deixar les pistes o l'asfalt pot triar el cross, eixe gran
desconegut que impressionaria als que busquen aventures estranyes.
Però desplaçar-se el més ràpidament per a arribar a un lloc és un altre
tipus de competició.
Hui el món de la carrera a peu canvia en cada instant, en cada moment. El
que hui és actual i normal, en poc menys del que pensem començarà a ser
obsolet. Les carreres que són clàssiques dins de l'atletisme i que han sigut
les grans metes que ens han costat molt aconseguir van donant pas a carreres
cada vegada més estranyes per a l'atleta clàssic, on ja no compta quasi res la
millora d'una marca, que es puga aconseguir en distints llocs perquè estes són
competicions úniques, amb característiques úniques i que no es donen en cap altre
circuit ni lloc.
I un club ha de fer els comptes amb esta visió de la carrera a peu que ens
esta arribant.
Si les coses funcionen bé en un club i esta complint amb la missió de
promocionar la carrera a peu pot sentir-se satisfet i amb un sentiment de grat
pel deure complit. Però seria un error quedar-se quiet davant del repte que ens
presenta esta nova classe competicions.
Enguany dos dels nostres corredors, Arbona i Javi, s'han llançat a acabar
la Botamarges i han portat a acabe la seua gran il·lusió, una il·lusió que hem
compartit moltes vegades tots els altres.
Arbona i Javi havien trobat en la Botamarges un somni que perseguir, eixa
meta que tot corredor necessita per a eixir a entrenar cada dia amb més passió.
Per a participar i acabar la Botamarges és necessari no sols tindre una
bona condició física sinó tindre clar des d'un principi quals són els nostres
objectius, se sol dir que; “quan no aclarim el que volem, succeïx el que no
volem”.
Quan es comença a somiar amb la Botamarges somiem amb la millor de les
aventures, la més intrèpida, la més dura i la que ens donarà més satisfaccions.
Però el fet de no aclarir amb precisió el que volem ens pot portar a no
realitzar els entrenaments correctes.
Els nostres corredors ho tenien clar; acabar dins de l'horari que hi havia
marcat l'organització.
Podríem dir que la Botamarges és una especialitat esportiva en què els
competidors han de realitzar un itinerari a peu per la muntanya en el menor
temps possible.
És simple, recórrer una distància per muntanya en el menor temps possible,
encara que per a molts el –Menor temps possible- siga el màxim que indica
l'organització.
Es tracta per tant de traslladar-se per muntanya ja siga caminant o algunes
vegades corrents perquè els desnivells només permeten córrer als més preparats.
Així que els nostres corredors al principi de l'estiu es van traçar eixa
meta, van apuntar cap a ella i no la van perdre de vista durant les llargues
hores d'entrenament, per la muntanya per a adquirir resistència i habilitat en
les sendes així com les infinites sèries per a agafar força en les seues cames
per a poder pujar i abaixar els nombrosos desnivells que es trobarien en els
quasi 70 quilòmetres, tot l'estiu realitzant un entrenament que els permetera
acabar la Botamarges.
La Botamarges com en tot "trail" el participant és el màxim
responsable de la seua subsistència, això ho sabem molt bé els senderistes, el
participant té l'obligació de conéixer bé el recorregut i saber on hi haurà un
avituallament i els nostres companys van buscar unes motxilles amb què pogueren
portar tot el material que pogueren necessitar, van buscar un bon frontal que
els il·luminara durant la nit i unes sabatilles que s'adaptaren millor a les
sendes.
Estem acostumats a les carreres en asfalt on l'organització té un servici
constant d'assistència, en una marató hi ha una línia blava que marca
perfectament el circuit, hi ha avituallament cada 5 quilòmetres i esponges cada
2'5 quilòmetres, però l'esperit dels "trail" no és eixe.
Quan se'n va a la muntanya, igual que a un "trail", tu has de ser
autosuficient el que significa que a banda del que l'organització puga oferir o
que tingues un accident eres tu sol i la muntanya, el muntanyenc ha de ser
sempre autosuficient!, encara que l'organitzador t'oferisca de tot.
L'excusa del preu de les inscripcions per a justificar una assistència
permanent en la muntanya no val. L'esperit de la muntanya és la llibertat i la
lluita cos a cos amb ella i totes les dificultats que ens puga presentar.
Dic tot açò perquè Dorsal 19 va estar en un control d'avituallament, molt
complet per cert, encara que m'atreviria a dir massa complet.
La senyalització del circuit perfectament senyalitzada, massa per al meu
entendre.
Crec que hi ha un error de concepte en este tipus de competicions i és la
de traslladar una carrera clàssica a la muntanya, i l'asfalt o la pista han de
ser diferents i no sols pel ferm per on transcorre.
No entenc que es pregunte En quin
quilòmetre estic? On esta el següent avituallament?
La muntanya és un dels llocs més entranyables per a anar a disfrutar d'eixa
naturalesa salvatge que cada vegada ens costa més trobar, però una competició
per eixos mateixos llocs és una altra història. Un simple torcement de turmell
en una marató no representa cap risc però en la muntanya és molt diferent
perquè ens podem gelar si fa fred, tindre hipotèrmia si plou, un colp de calor
si fa sol, deshidratar-nos sinó portem aigua o tindre un fort defalliment si no
portem menjar i el participant deu estar preparat per a solucionar qualsevol d'estos
problemes i no confiar cegament en l'organització.
I la Botamarges és una gran competició, ben organitzada i amb tot el que és
necessari perquè el participant menys expert la puga acabar, una aventura que
val la pena provar alguna vegada, que ens ensenya unes rutes de senderisme que
tenim molt prop amb uns paisatges que val la pena admirar i que estan ací tot
l'any, no sols el primer cap de setmana d'octubre.
Acostumar-nos a tindre una organització que ens solucione tots els xicotets
problemes que puga presentar la muntanya ens pot portar a perdre-li la por i a
no voler disfrutar d'eixes marxes de diversos dies sense una organització que
ens done el seu suport i ajuda constantment, i perdre eixe esperit aventurer
que esta unit al sentiment de llibertat que només podem trobar en les valls i
les cimes.
En fi el que havia de ser una entrada per a elogiar als nostres corredors
en la Botamarges s'ha convertit en una entrada per a mostrar una especial visió
de la competició en muntanya.
Només una frase per a acabar, una frase d'un dels més discutits i polèmics
muntanyencs que han existit, Anatoli Boukreev, «Les muntanyes no són estadis on
satisfer la nostra ambició esportiva, sinó catedrals on practicar la nostra
religió».
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada