IN MEMORIAM

divendres, 29 de novembre del 2013

Sopar i correr

     Hi ha un tema de conversació que sorgirà segur esta nit durant el sopar, la marató, i encara que només hi ha dos coses que són certes en una marató, la distància i el cansament que tindrem al finalitzar són molts i molt diferents els comentaris i sensacions que som capaços de sentir els corredors.



     Si pel que fa a la distància no hi ha res que fer, són 42195 metres i els mirem o els estudiem com vullguem sempre seran 42 quilòmetres i 195 metres, en canvi pel que fa a l'esgotament que ens produïx si que podem conversar i fer molt perquè ens siga més lleu.
     Resulta que l'esgotament és una sensació que amb el pas dels quilòmetres anem a poc a poc sentint i amb el que haurem de conviure durant molts quilòmetres i per tant durant molt de temps. No esta clar quals són els elements que fan que percebim esta debilitat ja que en cada corredor es percep d'una forma diferent, és com el fred o la calor, cada un el sent d'una manera.


     El bon maratonià per tant a de tindre una bona gestió de la fatiga. Quan ens fatiguem i com ens fatiguem condicionara molt el nostre resultat final, la clave esta a ser nosaltres els que pugam decidir el nivell d'esgotament que anem hi ha sentir i poder suportar.
     Hi ha uns aspectes que cal tindre en compte, l'esgotament normal en una marató ha de ser aquell que ens permeta arribar a meta cansats però amb bones sensacions, o siga espentant o accelerant el nostre ritme en els últims quilòmetres. És clar que per a succeïsca açò hem de gestionar bé la nostra energia durant tota la marató, és a dir distribuir uniformement tot l'esforç és a dir córrer sempre al mateix ritme.
     La pitjor forma de fatiga que es pot sentir en una marató és l'esforç descomunal que hem de fer per a arribar a meta amb les cames bloquejades i sense forces per a poder córrer, si succeïra que amb tota eixa fatiga poguérem mantindre el nostre ritme inclús salvaríem la marca i per tant la marató però no funcionen així les coses, perquè la baixada de rendiment i de ritme és gran, això es pot advertir en la baixada de ritme que es nota en la segona part de la marató.


     Si correm la segona mitja marató amb una diferència de cinc minuts o més llavors els nostres músculs fa ja molts quilòmetres que no tenen l'energia suficient per a funcionar, hem gastat moltíssima més energia de què deuríem en la primera mitja.
     Sempre hem dit i contínua sent així que la millor manera de distribuir les nostres energies és corrent la segona mitat al mateix ritme o més ràpida.
     Si plantegem així la marató ens succeirà que en la segona part correrem remuntant, a més que estarem contínuament avançant corredors, recuperant posicions en la classificació aspecte este que encara que no ens importe la nostra classificació determina no sols una eufòria mental sinó també física.
     Correm millor quan avancem que quan ens avancen.
     Moltes vegades és important quan decidim córrer una marató no sols la marca sinó el nivell d'esgotament que estem disposats a suportar, si no podem realitzar una bona marca per a les nostres possibilitats és bo pensar a emportar-se un record agradable de la marató.
     Esta nit, nit d'arruí, nit de Mitges Maratons, nit de Sant Silvestres, nit de Maratons i nit en definitiva de carrera a peu on els que assistim contarem i escoltarem experiències de carreres.


     És bo en determinats moments fer un balanç de les bones i de les males experiències que hem tingut en la carrera a peu i del que encara ens queda per córrer. Estic segur que qualsevol corredor, al detindre's és este examen, podria sentir-se satisfet.
     Potser encara no haurà corregut la millor carrera de la seua vida, o no ha viatjat a cap carrera important, o ha hagut de renunciar a córrer alguna marató per lesió. No obstant això, què gran pot ser contar estes experiències mentres ens prenem unes cerveses, que gratificant és canviar impressions mentres assaborim a l'arruí i sobretot com som capaços de resumir-ho tot davant d'un refrescant “gin-tonic”.
Fins a la nit. 

dimecres, 27 de novembre del 2013

El arruí i Dorsal 19

     Este cap de setmana com ens tocava descans vam aprofitar per a ser espectadors a Benidorm veient la seua Mitja Marató i passant un diumenge relaxats junt amb al mar.


     Vam tindre ocasió de conversar amb els nostres companys no com a participants sinó com a espectadors i he de dir que la carrera es viu d'una altra manera.
     Canvie impressions amb Armando sobre el sopar del divendres que ve, i m'aclarisc que no soparem cabra si no arruí, em quede sorprés i li vaig demanar que m'ho aclarira.
     Resulta que la cabra eixa, bueno l'arruí, és un boví que prové del Marroc per això se l'anomena també carnero de Berberia i a vegades també se li denomina “aoudad”, noms que era la primera vegada que sentia i que em costa prou recordar.
     A l'interessar-me pel motiu pel qual les nostres muntanyes estan tan poblades d'una espècie africana em comenta que els van portar fa quaranta anys per a la Serra d'Espuña, Múrcia, per a utilitzar-los per a la caça major, després es van repartir alguns exemplars en alguns vedats dels què es van escapar alguns i amb el pas dels anys la seua població ha anat creixent.
     

Tinc entés que fins fa uns mesos era considerada una espècia invasora però la qüestió és que pel motiu que siga en les muntanyes que rodegen Pego n'hi ha en abundància.
     Els que els han vist diuen que són d'un color rogenc i que tant els mascles com les femelles tenen banyes, tenen un plomall de pèl llarg que els penja en el coll i en les potes davanteres.
     Ja se que molts vos estareu preguntant que relació existix entre l'arruí i la carrera a peu pa què estiguem parlant d'estos animals, pràcticament cap però amb Dorsal 19 si que hi ha un poc de relació.
     Si l'excusa per a reunir-nos i parlar de córrer és un sopar amb carn d'arruí llavors hi ha una relació directa entre este animal i Dorsal 19, si un arruí que hi ha sigut caçat ja siga a rececho o en munteria ens va hi ha servir com escusa i ajuda per a preparar la temporada d'hivern de carreres benvingut siga al club.
     Per cert, veient la Mitja Marató de Benidorm que va córrer Armando m'incline a pensar que el caça a rececho, que va haver de caminar durant hores per a localitzar i després caçar al nostre arruí, pense que si l'haguera caçat en una munteria hagueren sigut els gossos els que hagueren buscat a l'arruí i l'hagueren portat fins a ell i llavors haguera estat menys cansat i la seua carrera haguera sigut millor, estava cansat en la part final.


     Hi ha una altra cosa interessant en l'arruí que s'organitza de forma completament diferent del nostre club, són les femelles les encarregades de dirigir el grup i en Dorsal 19 quasi tots som hòmens i els arruís quan corren ho fan corrent en fila índia mentres que en Dorsal 19 utilitzem el sistema de filá però no índia sinó mora o cristiana, tots en paral·lel utilitzant tot l'ample de la calçada.
     Com veieu el divendres l'arruí es convertirà en el verdader protagonista del sopar i encara que parlarem de carreres també ho farem de la forma en què estarà cuinat ja que al ser una carn d'un animal que es passa el dia corrent per la muntanya la seua carn és molt dura i musculada i tindrà un fort sabor però ens imaginem que es passara les tot divendres macerant-se en alguna cosa que supose serà un secret d'Armando.
     Quin mèrit convertir en un sopar delicios els llomellos d'un bestiola dur i musculad que es passa el dia corrent entre cingles!
     En tota sopar i sobretot en les mediterrànies la conversació espontània i l'intercanvi d'experiències són l'eix principal, com no conversar sobre allò que s'ha succeït en la Marató de València, com no fer-ho sobre la vinent Marató de Castelló, com no parlar de totes les Sant Silvestres que ens esperen estes festes i de totes les Mitges Maratons que correrem este hivern però serà molt més que això, la xarrada, la conversació, sorgirà plaent, motivadora, plena d'intercanvis generosos, de notícies, d'idees i de sentiments.


     Ja es veu que ens hem d'entrenar, també, tots en la bona conversació. Eixa que està plena de respecte i d'afecte, del posar-se en lloc de l'altre, del deixar-se invitar, del regal de sentir una experiència en una carrera, de compartir entusiasme, de forjar intimitat entre corredors i de buscar objectius comuns.
     Una il·lusió? Flor d'un dia? Ni de bon tros. La verdadera essència d'un club es forma en estos sopars, també en els esmorzars, pot i ha de ser, punt de partida per al bon progrés personal i col·lectiu. Serà mitjà necessari per a superar individualismes esclavizadors i buscar objectius comuns.
     Per tant, ea!, disfrutem del plaer de menjar i conversar. Ens ho mereixem.

Mitja Marato de Benidorm.
Carmen Sala Ferrer:          01, 29,00.
Armando Giner Monparler: 01.50.04.

Jorge Alcaraz:                   01.58.54.

divendres, 22 de novembre del 2013

Marató de Valéncia 2013

     Resumir en una entrada la Marató de València d'este 2013 és una tasca que em sent incapaç de realitzar, perquè són molts mesos els que hem dedicat a preparar-la i molt el que hem escrit sobre ella.
     Pretendre que la Marató de València són els 42195 metres que vam córrer el diumenge 17 de novembre del 2013 és una neciesa perquè jo crec que són tots els metres que hem realitzat des que vam realitzar el nostre test de 7 minuts a principi de l'estiu.


     Res haguera succeït el diumenge si abans no s'haguera forjat en la ment de tots nosaltres el desig de córrer una marató, per a després transformar el nostre desig en un acte que posara la nostra voluntat en marxa.
     El maratonià és l'autentic rei dels desitjos. El corredor és un manoll de desitjos, una fabrica de desitjos. Des que comença a córrer i corre la seua primera carrera, ja comença a desitjar.
     Ens vam presentar el diumenge cada un amb el seu desig i encara que siga una redundància, el principal desig de tots nosaltres era que es realitzara el seu desig.
     Aconseguim acabar la marató que és el desig primer de tot maratonià, un desig que teníem l'absoluta convicció que era plenament realitzable pel que si després haguera resultat que la realització no s'haguera dut a terme, haguérem tingut el pitjor desengany d'un maratonià, sentir-se frustrat, la qual cosa mereixeria un comentari a banda.


     Els desitjos de tots els corredors de Dorsal 19 a València tènia clares possibilitats de realitzar-se i així va ser.
     El desig d'acabar el seu primer marató es va complir magníficament en Batiste, Vicente Arbona i en Patxi, que hauran d'esperar a una altra marató per a poder trobar-se amb el “mur” que molts maratonians diuen que existix allà pel quilòmetre 30.
     Baixar de les tres hores i mitja era un desig molt compartit enguany en Dorsal 19, per tant Alberto, Vicent Sendra, Tino i Fede primer el van preparar i el diumenge el van realitzar, botant-se eixe “mur” que tampoc es van trobar en cap dels 42195 metres.


     Hi havia també el desig de tornar a sentir-se maratonià, d'oblidar-se d'eixe “mur” que últimament sempre trobava i que tant li costava traspassar, i Ferran Mas va veure complit el seu desig, va tornar a sentir-se maratonià i realitzar una brillant marató el seu “negative split” així ho demostra.
     Els grans corredors pareix que tenen objectius i els altres tenim desitjos. Bay i Màxim es van presentar a València amb el seu punt de mira posat a realitzar una gran marca, no sols baixar de les tres hores sinó a realitzar la millor marca possible.
     Per a poder-ho fer, es van trobar amb un circuit difícilment millorable, una climatologia ideal i un ambient de carrera perfecte, i es van aprofitar, ja que només havien de preocupar-se de fer allò per al que s'havien preparat, córrer.


     Bay va tornar a realitzar una extraordinària marca i Máximo va aconseguir parar el seu crono en dos hores trenta-sis minuts i tretze segons.
     02:36:13 és una marca que espanta, ens deixa sense paraules, perquè omplir ací vàries línies d'adjectius lloant i meravellant-nos?, només de mostrar els seus parcials i els seus ritmes és suficient pa què tot maratonià passe uns minuts de relaxada admiració. 
     Observem els números i reflexionem en silenci.


     Però córrer una marató és la majoria de les vegades veure complit un desig i un desig satisfet generarà sempre a continuació el naixement de dos o tres desitjos més.
     Hi ha els que asseguren que el desig de córrer una marató, ja siga per primera vegada o no, és una font de patiments. Però esta afirmació, no és exactament certa, si és que s'enuncia amb caràcter rotund, perquè acabar una marató no és un desig irrealitzable, i amb entrenament es pot realitzar.


     Que ens espera ara?, tal vegada buscar una bona marca en Mitja Marató, buscar una altra Marató per a millorar, buscar eixir a córrer sense la pressió dels entrenaments o tal vegada descansar unes setmanes disfrutant de tot el que hem viscut en els últims  mesos.
     Els corredors desitgem millorar en les nostres carreres i amb els entrenaments, anem solucionant tots els problemes que se'ns van posant per davant per a poder córrer la nostra marató o les nostres carreres i ara quan tenim complit part dels nostres desitjos és moment de mirar també al nostre voltant, no estem sols.


     Som capaços de preparar una cosa tan gran com córrer una marató. Però després, en la vida quotidiana, no som capaços d'agranar el corredor de casa, netejar els plats, ajudar a arreplegar el menjar, cridar per telèfon a un familiar o amic i xarrar relaxadament.
     És un perill que ens aguaita a tots: volem fer grans coses, però no ser capaços de començar coses xicotetes.


     Per descomptat, val la pena tot esforç per participar en una marató. Però lo gran s'inicia amb actes de voluntat en lo xicotet. Com deien els antics: res es convertix en alt de manera sobtat, els edificis alts s'alcen a poc a poc.
     No podem viure només amb els nostres somnis ni amb els nostres desitjos. Cal anar també a lo concret, lo pròxim,  lo que està en al nostre voltant.
     És ara, després de veure complit el nostre gran desig, tirar una mirada al nostre voltant i veure si hem deixat oblidat algun xicotet desig per complir, encara que no siga nostre.  


divendres, 15 de novembre del 2013

No puc dormir


     Enguany córrer la marató de València s'esta convertint en un somni, no em referisc a les poques possibilitats que tinguera de córrer-lo ni al desig improbable de què es realitzara sinó a eixe tipus de somni que no et deixa adormir.


     No em desperte al matí i recorde haver somiat que estava corrent la Marató de València, sinó que és tanta la il·lusió, tant el deliri i les emocions enfrontades a les que em porta enguany la Marató de València que no puc dormir, el no saber com podré córrer la marató no em deixa tranquil.

     És, enguany, una marató de contrastos, si la correc em destrossara físicament i sinó la correc em desmoralitzara, però m'alegra pensar que la correré i que l'acabara bé.

     Què em pot impedir que realitze el meu somni? Què em pot impedir córrer la marató?


     Un impediment gran que em trobe és com resulta de fácil trobar una justificació i una excusa. Sempre tinc una bonica paraula per a poder fugir de la marató, com la falta de temps que m'ha impedit entrenar, l'edat, el no tinc l'entrenament suficient, la desconfiança en les meues possibilitats. M'aclapara la sinceritat que li demane al meu somni, l'exactitud matemàtica que li exigisc, la certesa quasi impossible que la correré sense problemes. Però els verdaders somnis els que de veritat volen ser viscuts es deuen posar en marxa sense excuses, sabent a més el sacrifique que comportara el diumenge a València córrer del primer a l'ultim quilòmetre, no hem de ser esclaus de les nostres excuses. 


     Un altre obstacle seria la immediatesa, m'agradaria córrer la marató si més, ja, sense els llargs entrenaments ni sense realitzar massa esforç, ni esperar tants mesos. Per a córrer la marató ens hem d'oblidar de l'anàlisi minucios dels nostres entrenaments, de tots els esforços que hem realitzat o que realitzarem, no cal analitzar cada un dels xicotets punts sinó la línia que formen. I la línia, no els punts, serà el que ens porte a la marató, serà el que ens faça veure el dibuix complet.

     Un altre inconvenient, pense seria tractar el somni de córrer la marató només en primera persona del singular. Com si el somni de córrer la marató fóra només “la meua marató” o “el meu somni”. Crec que una de les nostres primeres limitacions és tractar tot açò, i sempre i nombroses vegades, només en primera persona del singular. 


     Basta ja de bestieses! No hi ha res millor per a viure i per a realitzar somnis que escoltar a altres i contagiar-se progressivament d'un horitzó comú. No hi ha gens millor per a córrer una marató que entrenar amb els nostres companys, escoltar les seues il·lusions i contagiar-se del seu entusiasme que al final serà el nostre. Que important és el club, el grup! Entrenes amb algú amb bon to, i et tonifica. Corres amb algú que patix, i pots donar-ho tot. Entrenes la marató pensant que tots l'acabarem amb satisfacció, i tu contribuir en alguna cosa a això, i acabes veient com el teu entrenament i la marató del diumenge també la realitzes amb alegria. 


    El diumenge a València no realitzare només el meu somni sinó que participare en un somni molt més gran, el de Dorsal 19. Córrer junt amb els meus companys, amb tots els seus somnis, això farà que em plantege la marató d'una altra manera i que el meu somni siga un gran somni.

dijous, 14 de novembre del 2013

El pa de la Marató

     Podem dir que tenim el pa de la marató en el forn, ja només ens falta esperar per a saber si hem seguit be tots els passos, d'ací a uns dies sabrem si a València haurem triat bé la farina, si amb els nostres entrenaments llargs hem pastat be tota la massa, si les nostres sèries han sigut el rent que haurà fet fermentar eixe ritme de marató que necessitarem per a correr la marató, sabrem prompte si hem deixat el temps necessari en repòs el nostre cos pa què la massa fermente i augmente el doble el seu volum. 

     Si hem realitzat pas a pas tots entrenaments i tenim el forn a la temperatura adequada, quan obrirem el forn el diumenge ens trobarem amb una carrera boníssima.
     I és que encara que un poc laboriós, per als que disfrutem corrent reunir tots els ingredients necessaris per a esta marató ha sigut un treball fàcil i divertit.


     Per a fer pa, igual que per a preparar una marató es requerix més paciència que esforç, paciència per als llargs temps que necessita la massa en la fermentació i en el repòs, com llarg és el temps que dediquem per a realitzar tots els nostres entrenaments y descans.
     Durant tot el procés que ens portara a menjar-nos el pa de la marató, ha passat molt de temps en què estem exposats a moltes contrarietats, a qualsevol classe de malalties, ho estem també a les lesions que ens poden aparéixer mentres entrenem.
     Quan el grup de corredors és nombrós pot passar que algú es quede en el camí, recorde que l'any passat a pocs dies de la marató de València es lesionáren Batiste i Paco. I enguany li a tocat a Tony.
     Com a corredor s'el que se sent i com ja vaig dir l'any passat “No em doneu consol, no em sabré consolar”.
     Si servix d'ànim a tots els que no puguen correr la marato vos recorde un altra vegada la cançó de Luis LLach, -Viatge a Ítaca- i és que la marató és com el viatge a Ítaca.


     Molt llarg i amb molts problemes es el seu entrenament i és ací on ens vé de perlés Lluis LLach, perquè la marató és com Ítaca, i el seu entrenament el nostre Viatge a Ítaca, escoltant esta cançó hem d'arribar a la conclusió que l'important no és Ítaca si no el Viatge, tots els que no poden estar en la línia d'eixida que pensen el que s'han divertit en l'entrenament “ple d'aventures, ple de coneixences”, i  “que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven, i vagis a ciutats per aprendre dels que saben”.
      En fi que “Ítaca t'ha donat el bell viatge, sense ella no hauries sortit”.


     També el cap de setmana passat Dorsal 19 a estat en Xàtiva, Beniarjó i en les Mitges de Castelló, Petrer i Alzira.
     Hem de destacar el segon lloc d'Ana González en Beniarjó. La gran marca, una altra vegada, de Máximo en Castelló i la marca personal en Mitja de Jorge Alcaraz a Petrer.
     

Com veieu no parem i encara que la marató pareix que concentre totes les atencions Dorsal 19 contínua acudint a tots els llocs on hi haja una carrera.


dissabte, 9 de novembre del 2013

Una setmana donant sospirs, sospirant

     Se'ns ha passat la setmana en un sospir, però no em referisc a eixe espai de temps brevíssim amb què donem a entendre que el temps vola. Si no a eixa aspiració forta i prolongada seguida d'una espiració, acompanyada a vegades d'un gemec i que sol denotar pena, ànsia o desig.


     Saludem abans a tots els maratonians que esperen la Marató de València.
     Per tant si, una setmana donant sospirs, sospirant. Eixos sospirs de voler alguna cosa o a algú intensament. Sospir per la marató de València. Sospir per les marques de la Mitja de Gandia. Tota la setmana agafant aire per al que ens espera el diumenge 17.
     I la veritat, no caldria preocupar-se perquè la Mitja Marató de Gandia ens indica que estem en el bon camí.
     Vint corredors, tots contents, amb la millor i pitjor marca que tornen a canviar, els maratonians satisfets amb el seu test i els principiants amb l'alegria de saber que han començat un camí que els ha de portar a veure d'una altra manera la carrera a peu.
      A estes altures quasi tots ja haurem vist la llista de corredors de Dorsal 19 a Gandia i les seues marques així que només ens queda fer menció del principi i del final d'eixa llarga llista.
     

     Al principi de la llista la millor marca de la temporada, una altra vegada Máximo torna a meravellar-nos amb eixa hora i quinze minuts que el deixa en un lloc perfecte per a afrontar la marató de València amb totes les garanties, la seua marca serà el més esperat en Dorsal 19 el 17 de novembre.
     En l'últim lloc de la llista, la pitjor marca de la temporada, amb més de dos hores.
     I que no presagia una bona marató per a Tony, a qui em costa reconéixer perquè el vaig trobar amb més quilos, més alt i faltat d'eixe somriure picardiós que tant el caracteritza i és que els grans esforços i l'esgotament li canvien la cara a qualsevol, se li presenta una marató de València molt complicada.
     No m'agradaria oblidar-me de Juan Francisco, de Pep, de Tino ni de Felipe que amb la seua primera Mitja Marató deuen estar sospirant ja per la següent en què sabran aprofitar l'experiència de Gandia i segur veuran millorades no sols les seues marques sinó el seu entusiasme per les Mitges Maratons.


     Ens espera una gran setmana, l'última, l'últim sospir, però, no eixe sospir de l'home al morir, sinó, el que ens indica el fi de l'entrenament i la rematada d'una preparació que devem cuidar fins al final.
Últims consells
     Serà quasi segur que alguns d'estos consells ja els sabrem però és important repassar-los, a pocs dies de la marató és necessari recordar-los, en definitiva és el “entrenament invisible” que ens donarà la millor condició per al diumenge i que no hàgem de desperdiciar per alguna tonteria tants mesos d'entrenaments.
Començarem pel dijous.
     De bon matí ja començarem a pensar en marató i ho farem augmentant els carbohidratos (pa, cereals, dolços sense crema…) però sense exagerar. Al mateix temps cal reduir l'entrenament en quilòmetres i en ritme, ara només cal mantindre relaxada i solta la musculatura de les cames, ja no podem millorar en res la nostra forma.
     Una altra qüestió sera en què quantitat, pues amb mitja hora hi ha mes que suficient.
Divendres.
A dos dies de la marató cal continuar prestant atenció a l'alimentació, cal continuar buscant carbohidratos on siga.
Sempre a sigut aconsellable descansar hui i entrenar el dissabte.
Dissabte.
El dia abans de la marató deu ser un dia de descans i de preparar la carrera de dema, però com no vam córrer ahir hui hauríem d'eixir el normal sera córrer 30 minuts i deuria ser enjorn, almenys 24 hores abans de la marató. 
     Amb l'alimentació deurem seguir igual però a més deuríem reduir al mínim les proteïnes (carns, ous…).
     Recordar també que a la vesprada cal procurar descansar el màxim possible.
     Tindrem abans de retirar-nos cap a casa o l'hotel cal memoritzar el setge de l'eixida així com saber per on cal arribar i localitzar el camí de tornada des de la meta.
     No ens deurem gitar sense preparar la roba per a demà, posar el dorsal, el xip, i una cosa important recordar-se de posar el despertador, cal portar un despertador o el mòbil...


ALGO DE MUSICA.
       Hem parlat molt sobre la marató, però sempre des del punt de vista tècnic, poques vegades des del punt de vista èpic, de com és d'emocionant enfrontar-se als mítics 42 Km. , del nerviosisme i de l'ansietat que sentim en els últims moments, el que ens ve al cap mentres esperem que donen l'eixida.
     I si recordem, en quasi totes les maratons hi ha una megafonia que ens posa música, que intenta mantindre'ns animats, eixa música moltes vegades ho aconseguix i a vegades arriba inclús a posar-nos la pell de gallina, igual com ens succeïx durant el recorregut quan escoltem eixes bandes que ens fan augmentar el ritme i quan ens acostem a meta després de 42195 m. i oím eixa música per damunt del locutor, que a vegades ens han fet plorar.
     Pues bé per si no teniu una música amb la qual emocionar-nos jo per a esta marató, com pa la de Donostia del 2007, vos propose una, el seu titul ja és interessant, “La conquista del paradís”, i al cap i a la fi és el que aconseguirem el diumenge, acabar la marató és una gran conquista, tal vegada no tan gran com el paradís però si t'ho pregunten quan entres en meta, no se si l'hauràs conquistat però segur que estas en ell, escolta-la amb el volum fort i que se't quede en la memòria i si en algun moment les coses van malament recorda-la,  i si, és esta no ta agrada busca't una que t'agrade.
     Acabem ja esta llarga entrada, els que no correran la marató que entrenen i que disculpes els discursos maratonians que són impossibles d'evitar per a tot corredor que esta durant mesos pendents d'eixos 42195 metres.


diumenge, 3 de novembre del 2013

Una moneda a l'aire

     Moltes vegades els corredors hem de prendre decisions complicades com ho és sens dubte córrer la marató.
     Els que tenim una personalitat tímida, indecisa i insegura sospirem per tindre al nostre costat a algú a qui preguntar, Què he de fer?, amb l'esperança d'una contestació encertada. No volem decidir, no volem arriscar i tindre nosaltres tota la responsabilitat.


     Decidir córrer la Marató de València quan no es té l'entrenament que ens agradaria és una de les decisions més  complicades per a un maratonià, enguany ens hem esperat fins al final per a decidir-nos a córrer i hem sigut excessivament raonadors, ens hem ofegat en la incertesa, hem tingut una sorprenent por de la realitat del nostre estat de forma i hem retardat la nostra decisió ja que volíem tindre la màxima seguretat perquè el  nostre terror al fracàs ens ha fet reflexionar tant que una moneda a l'aire ha sigut el nostre millor conseller.
     La moneda, com no podia ser d'una altra forma, ens obliga a córrer la Marató de València amb una decisió ràpida perquè uns segons han sigut suficients per a llançar-nos a esta aventura.
     No es tracta d'apostar per la irreflexió, la frivolitat o l'aventura boja. Córrer la marató sempre esta rodejat d'unes tenebres per les quals cal avançar, sempre serà un territori desconegut que tindrà un poc de risc, d'aposta, de bot en el buit, i és necessari assumir-ho. Si no, val més quedar-se en el el llit per la resta de la vida.
     Hi hi ha coses en la vida, i la marató és una d'elles, en les que si en cas de dubte apostem per quedar-nos quiets, si posem una gran resistència a complicar-nos la vida, si exigim massa garanties a no patir en el “mur" i si temem tant equivocar-nos que preferim esquivar tots els riscos potser arribem a ser perfectíssims i súper previsors amb uns entrenaments i posades a punt perfectes, però potser això no siga ser maratonià i participem en poques maratons.


     Un verdader maratonià no ha de quedar-se paralitzat davant del dubte, no ha de tirar la tovalla a la primera dificultat i canviar immediatament d'objectiu en quant este es presenta costós i buscar conformar-se amb una bona mitja marató. Imposar-se el compliment d'entrenaments que ens costen, obligar-se a decidir a un termini determinat, no sostraure's a la realitat del nostre estat de forma, per dura que siga. Així, a poc a poc, el caràcter del maratonià es va formant.
     I és que el maratonià deu ser constant, decidit, persistent, ferm i no rendir-se de seguida, ha de llançar la moneda a l'aire totes les vegades que siguen necessàries fins que isca cara, no siga que tinguem uns moments de mala sort i ens quedem sense córrer la Marató de València.