Sopar i correr

     Hi ha un tema de conversació que sorgirà segur esta nit durant el sopar, la marató, i encara que només hi ha dos coses que són certes en una marató, la distància i el cansament que tindrem al finalitzar són molts i molt diferents els comentaris i sensacions que som capaços de sentir els corredors.

     Si pel que fa a la distància no hi ha res que fer, són 42195 metres i els mirem o els estudiem com vullguem sempre seran 42 quilòmetres i 195 metres, en canvi pel que fa a l'esgotament que ens produïx si que podem conversar i fer molt perquè ens siga més lleu.

     Resulta que l'esgotament és una sensació que amb el pas dels quilòmetres anem a poc a poc sentint i amb el que haurem de conviure durant molts quilòmetres i per tant durant molt de temps. No esta clar quals són els elements que fan que percebim esta debilitat ja que en cada corredor es percep d'una forma diferent, és com el fred o la calor, cada un el sent d'una manera.

     El bon maratonià per tant a de tindre una bona gestió de la fatiga. Quan ens fatiguem i com ens fatiguem condicionara molt el nostre resultat final, la clave esta a ser nosaltres els que pugam decidir el nivell d'esgotament que anem hi ha sentir i poder suportar.

     Hi ha uns aspectes que cal tindre en compte, l'esgotament normal en una marató ha de ser aquell que ens permeta arribar a meta cansats però amb bones sensacions, o siga espentant o accelerant el nostre ritme en els últims quilòmetres. És clar que per a succeïsca açò hem de gestionar bé la nostra energia durant tota la marató, és a dir distribuir uniformement tot l'esforç és a dir córrer sempre al mateix ritme.

     La pitjor forma de fatiga que es pot sentir en una marató és l'esforç descomunal que hem de fer per a arribar a meta amb les cames bloquejades i sense forces per a poder córrer, si succeïra que amb tota eixa fatiga poguérem mantindre el nostre ritme inclús salvaríem la marca i per tant la marató però no funcionen així les coses, perquè la baixada de rendiment i de ritme és gran, això es pot advertir en la baixada de ritme que es nota en la segona part de la marató.

     Si correm la segona mitja marató amb una diferència de cinc minuts o més llavors els nostres músculs fa ja molts quilòmetres que no tenen l'energia suficient per a funcionar, hem gastat moltíssima més energia de què deuríem en la primera mitja.

     Sempre hem dit i contínua sent així que la millor manera de distribuir les nostres energies és corrent la segona mitat al mateix ritme o més ràpida.

     Si plantegem així la marató ens succeirà que en la segona part correrem remuntant, a més que estarem contínuament avançant corredors, recuperant posicions en la classificació aspecte este que encara que no ens importe la nostra classificació determina no sols una eufòria mental sinó també física.

     Correm millor quan avancem que quan ens avancen.

     Moltes vegades és important quan decidim córrer una marató no sols la marca sinó el nivell d'esgotament que estem disposats a suportar, si no podem realitzar una bona marca per a les nostres possibilitats és bo pensar a emportar-se un record agradable de la marató.

     Esta nit, nit d'arruí, nit de Mitges Maratons, nit de Sant Silvestres, nit de Maratons i nit en definitiva de carrera a peu on els que assistim contarem i escoltarem experiències de carreres.

     És bo en determinats moments fer un balanç de les bones i de les males experiències que hem tingut en la carrera a peu i del que encara ens queda per córrer. Estic segur que qualsevol corredor, al detindre's és este examen, podria sentir-se satisfet.

     Potser encara no haurà corregut la millor carrera de la seua vida, o no ha viatjat a cap carrera important, o ha hagut de renunciar a córrer alguna marató per lesió. No obstant això, què gran pot ser contar estes experiències mentres ens prenem unes cerveses, que gratificant és canviar impressions mentres assaborim a l'arruí i sobretot com som capaços de resumir-ho tot davant d'un refrescant “gin-tonic”.

Fins a la nit.