Adéu a l'arruí i a Sevilla

     Ja a passat el ultim sopar de Dorsal 19 i l'arruí esta en els nostres estómacs encara que també en els nostres cors, molts dels plans i esperances que teníem posades per a este hivern, almenys per a mi, i que tant vam discutir s'han acabat perquè les inscripcions a la Marató de Sevilla estan ja tancades, increïble però cert i encara falten tres mesos.

    No vull parlar de la Marató de Sevilla ni de com preparare l'hivern perquè encara no he digerit este colp, el arruí si, ni he començat de nou les negociacions, ni les discussions encara que la busca d'un altre repte si, i encara que estic en això preferisc desviar de moment el tema.

     I és que no se m'oculta que en tot grup de persones ja siga al voltant d'un club de corredors o de qualsevol altra forma d'organització hi ha multitud d'opinions, de molt desigual valor i abast. Un cert nombre d'elles em pareixen errònies, i ha això cal resignar-se, encara que ens reservem intentar mostrar l'error o les possibles conseqüències. Com una de les condicions essencials de la convivència, si no la major, és la llibertat, cal acceptar eixa varietat d'actituds, opinions i propòsits i la seua expressió.

     Però amb un requisit bàsicament i absolutament necessari: que no destruïsquen la concòrdia. Però res és més perillós que confondre la concòrdia amb l'acord. No cal estar d'acord, es pot discrepar enèrgicament, inclús sobre assumptes greus. Per tal de que no es trenque la concòrdia, la decisió de mantindre's junts.

     M'agrada recordar tot açò quan he de començar a negociar, a canviar impressions i a rebatre les altres propostes i plans.

     Últimament estem llegint unes afirmacions molt dures sobre les carreres o millor dita sobre els seus organitzadors que pense són també un reflex de l'estil que s'escolta i es llig en les tertúlies i per que no en tota la "xarxa de xarxes", que em fa pensar que més encara que decisió a romandre junts, jo diria centrar-se en la convivència; la decisió ha de referir-se a la seua defensa contra el que intente trencar-la. Cal fixar-se bé en les opinions i en les conductes de qui intenta trencar la convivència entre tots, el que s'ho propose ha de ser considerat com «hostil»; els altres no han de passar de «adversaris», amb els quals es conviu i es pot discutir interminablement, sobre qualsevol tema.

     Divendres passat en el nostre sopar vam poder participar en un clar exemple de concòrdia i de convivència perquè mentres la concòrdia i la convivència es mantinguen, tot pot anar bé; es poden cometre errors, però tenen remei; es poden corregir, o almenys compensar, potser amb altres errors d'un altre signe. El pitjor és quan es cometen sempre en la mateixa direcció, que és el que passa en les tiranies i els totalitarismes, que a vegades es disfressen amb un vestidura democràtica.

     Seria molt fàcil traure temes de màxima actualitat que res tenen a veure amb la carrera a peu per a mostrar-los com a exemple i que no ens deuen de fer oblidar que l'exigència primària de la concòrdia és la veracitat. Acabe de dir que les opinions són múltiples i poden ser errònies; si són errors sense més, visions desencertades, omissions de alguna cosa que es passa per alt, exageracions de una cosa verdadera, la veracitat no patix greument i té remei: es pot mostrar l'error i fer que es corregisca i rectifique. Una altra cosa és la mentida, la desfiguració deliberada i conscient de la veritat, la perversió de la paraula. Açò fa un dany irreparable, viola els drets de la realitat, causa ferides incurables a la convivència.

     La majoria estarà pensant com desfiguren la veritat els que no tenen les nostres mateixes opinions, i nosaltres, i les nostres opinions? No estem desfigurant la veritat per a defendre les nostres opinions?

     Huit propostes tinc per a substituir a Sevilla, totes bones, totes millorables i totes amb els seus defectes, totes amb els seus 42195 metres i ara a deliberar, a no fer trampes i a ser el més honrat possible no siga que en l'intent de convéncer em passe.

     A tots ens agrada pertànyer a un grup, a un club, a una associació, a una família o formar part d'una parella però no hem d'oblidar que la primera condició per a poder conviure ha de ser la voluntat de no fer mal. Es poden defendre els propis interessos, intentar que les coses s'orienten de manera favorable a nosaltres, aconseguir poder i influx, anteposar lo propi a l'alié. La nostra imperfecció humana fa que una altra cosa siga il·lusòria. Però l'inacceptable és fer mal als altres, procurar el seu mal, no sols impedir el seu triomf, sinó ferir-los i empitjorar la seua situació.

     Rares vegades es té en compte açò; per exemple, es duen a terme accions que desencadenen greus mals -potser de conseqüències imprevisibles-, però que hi ha l'obligació de previndre. Són imprevisibles des de la mala fe, des de la voluntat de no veure, de «eixir-se un amb la seua», passe el que passe.

     

     Cal fer un esforç perquè una altra condició de la concòrdia i la convivència és la reducció al mínim de l'agressivitat. Hi ha gents que no poden parlar sense agredir, insultar, calumniar. Fan profundes ferides personals, que solen enverinar-se i dificultar la convivència. A eixes paraules se sol respondre amb altres igualment exasperades i agressives, i eixe és precisament el principi de la discòrdia.

     Sent enorme estimació i admiració per les persones que unixen l'enteresa a la serenitat, a la cortesia, que no entren en el joc, quan és un joc brut. El desmelenament, la voluntat d'escarnir i ofendre és indici inequívoc de no tindre raó, i saber-ho.

     Què es pot fer? Abans que res, respectar escrupolosament les exigències de la convivència, no faltar a elles amb cap pretext, mesurar les responsabilitats que això comportaria. Si les persones començaren per respectar-se a si mateixes, els seria fàcil respectar als altres.

     Però és notori que existixen i es cometen freqüents violacions de la veracitat, de l'abstenció del dany directe -diríem innecessari-, del respecte. És forçós respondre a això amb la mateixa actitud? Si es fa, s'ha entrat en la pendent fatal. Cal resignar-se i acceptar-ho? No em pareix inevitable.

     El remei podria consistir a evitar la tosquedat mental. Cal distingir. Eixes conductes indesitjables, extremadament perilloses, solen concentrar-se en xicotets nuclis o en persones individuals. Pot haver-hi, per exemple, un partit que sostinga posicions encertades o errònies, (però a les que té dret i que lícitament defén) però potser una fracció d'ell, o alguna persona individual, es comporta de manera inadmissible, mentix, calúmnia, insulta, desbarra. Amb ell no es pot tractar, perquè no es comporta com una persona civilitzada, i això no és exigible. Si açò es fera, amb immillorable educació i total energia, seria summament eficaç. Plantejaria un problema al grup, potser al partit corresponent, que sentiria les conseqüències d'eixa repulsa. Començaria a fer comptes, a preguntar-se si es representat o traït per eixos comportaments. És possible que s'iniciara una correcció que seria beneficiosa per a tots.

     He posat un exemple polític perquè és el més visible i perquè estem des de fa anys en un període electoral continu i interminable; però açò mateix pot generalitzar-se a la literatura, a l'art, a l'esport, a totes les formes de la convivència.

     Bé, després d'este llarg parèntesi escrivint, torne a veure els circuits, les dates, els itineraris, els hotels en fi torne a buscar una bona opció que substituïsca a Sevilla i el més difícil que no sols m'agrade a mi.

    Tractare de fer les coses bé, en tot cas el millor possible.