Dorsal 19: La faula de la llebre i la tortuga

dimecres, 25 de desembre del 2013

La faula de la llebre i la tortuga

Fa uns pocs dies vaig poder llegir una entrevista que li van realitzar a Michael Johnson, molts de vosaltres el recordàreu, era eixe corredor de 200 i 400 metres que posseïa una forma de córrer molt particular d'ací que el denominaren el “ànec”.

Va guanyar quatre medalles d'or olímpiques i posseïx la rècord mundial de 400 metres amb 43,18 s'i de 300 metres amb 30,85 s.

Bueno, al que anevem, en una part de l'entrevista va dir parlant d'atletisme: “I això, que és la forma més pura de competència i a tot el món li encanta veure els atletes enfrontant-se en una carrera, però posem massa èmfasi en els rècords mundials i molt poc en la batalla entre els atletes”.

És veritat, només mirem les marques i no veiem les tàctiques i les estratègies que utiliça cada corredor per a guanyar o per a intentar-ho, mirem els resultats on estem tots ordenats amb les nostres marques i no ens interessem per esbrinar com s'arriba a eixa classificació, estem perdent el gust per l'estratègia.

Segur que tots coneixeu la famosa faula de la llebre i la tortuga, o no?.

Recordeu la faula?

Una tortuga i una llebre sempre discutien sobre qui era més ràpida. Per a demostrar-ho, van decidir córrer una carrera; van triar una ruta i van començar la competició. La llebre va arrancar a tota velocitat i va córrer enèrgicament durant algun temps. Després, al veure que portava molta ventatga, va decidir assentar-se davall un arbre per a descansar un estona, recuperar forces i després continuar el seu marxa. Però prompte es va adormir. Tots ens déiem ai, llebre presumida i ingènua, eu vas ha pagar car! La tortuga, que caminava amb pas lent, la va atrapar, la va superar i va acabar primera, declarant-se vencedora indiscutible.

Amb el que, moralitat: Els lents i estables guanyen la carrera.

Però la història no acaba ací: la llebre, decebuda després d'haver perdut, va fer un examen de consciència i va reconéixer els seus errors. Va descobrir que havia perdut la carrera per ser presumida i descuidada. Si no haguera donat tantes coses per suposades, mai l'hagueren vençut. Llavors, va desafiar la tortuga a una nova competència. Esta vegada, la llebre va córrer de principi a fi i el seu triomf va ser evident.

Moralitat: Els ràpids i tenaços vencen als lents i estables.

Però la història tampoc acaba ací: Després de ser derrotada, la tortuga va reflexionar detingudament i va arribar a la conclusió que no hi havia forma de guanyar-li a la llebre en velocitat. Com estava plantejada la carrera, ella sempre perdria; per això va desafiar novament la llebre, però va proposar córrer sobre una ruta lleugerament diferent. La llebre va acceptar i va córrer a tota velocitat, fins que es va trobar en el seu camí amb un ample riu. Mentres la llebre, que no sabia nadar, es preguntava "què faig ara?" la tortuga va nadar fins a l'altra vora, va continuar al seu pas i va acabar en primer lloc.

Moralitat: Els que identifiquen el seu avantatge competitiu (saber nadar) i canvien l'entorn per a aprofitar-la, arriben primer.

Com veieu les possibilitats són moltes i les tàctiques i estratègies que es poden usar tan bé ho són i és que no precisament una bona carrera és aquella en què es fa un rècord si no en la que la lluita que hi ha hagut per a guanyar ha sigut més gran, l'important és el combat per a guanyar.

Steve Prefontaine va ser un dels corredors més combatius en la història de l'atletisme i encara que va morir molt jove té unes quantes frases interessants i entre elles m'agraden especialment dos: "Sé que algú pot batre'm, però va a haver de sagnar per a fero" i “Molts corren per a veure qui és el més ràpid. Jo córrec per a veure qui té més collons”, com veieu molt peleon.

A tots els que ens agrada córrer ja hauríem d'haver vist alguna vegada la pel·lícula “Sense Limites”, sens dubte la pel·lícula que millor motiva als corredors, que narra la seua vida i per als que encara no sàpien res d'este corredor poden aprendreu ací.

És una forma d'entendre la carrera a peu des del punt de vista de la competició, guanyar o perdre, córrer per a competir ja siga contra els altres o amb contra un mateix.

La carrera a peu és dels pocs esports en què a la majoria dels seus practicants no competixen. No s'entendria un partit de futbol, bàsquet o tenis per exemple en què els seus participants no intentaren guanyar, en canvi la majoria de nosaltres ho fem tots els caps de setmana, ens agrada córrer sense competir.

No se quants dels corredors de Dorsal 19 van competir diumenge passat, tampoc se quants d'ells van córrer fins a sentir-se morir, ni els que es van esprémer fins a quedar-se secs però el que si se són els que van acudir a córrer a Xaló, Paiporta – Picanya i a Aspe.