IN MEMORIAM

diumenge, 29 d’abril del 2012

La Font de la Creu, el ultim repte de la XXX Volta a Peu.


“Quan era jove i la meua imaginació no tenia límits, somiava amb canviar el món.”
“Segons vaig anat  fent-me major, vaig pensar que no hi havia manera de canviar el món, així que em vaig proposar un objectiu més modest i vaig intentar canviar només el meu país.”
“Però, amb el temps, em va semblar també impossible. Quan vaig arribar a la vellesa, em vaig conformar amb intentar canviar a la meua família, als més propers a mi.”
“Però tampoc vaig aconseguir quasi res. Ara, en el meu llit de mort, de sobte he comprès una cosa: si haguera començat per intentar canviar-me a mi mateix, tal vegada la meua família hauria seguit el meu exemple i hauria canviat, i amb la seua inspiració i alè potser hauria sigut capaç de canviar el meu país i -qui sap- tal vegada fins i tot haguera pogut canviar el món.”
 Aquest vell relat, arreplegat en una làpida de l'Abadia de Westminster, pot servir-nos com una interessant reflexió sobre el sentit crític i el desig de canvi que tots tenim.
Dorsal 19 en aquesta XXX Volta a Peu a Pego a intentat donar una altra volta de rosca a la carrera, amb la intenció de millorar hem realitzat alguns canvis, possiblement massa, però són els que hem cregut oportuns pel que hem cercat fins avui un circuit que ens agradara a la majoria de corredors de Dorsal 19.

Faltava concretar l'ultime quilometre i ens faltava també solucionar les critiques que teníem per les voltes que donàvem pels descampats en el quilometre 7 en la zona de les Verdalas i l'absència d'una pujada que tinguera la duresa suficient perquè el nostre circuit poguera considerar-se complet.
Ha sigut una setmana de moltes reunions, d'escoltar molts suggeriments i de prendre solucions definitives, així que per fi amb l'ajuda de molts dels nostres corredors hem triat una solució.
Una solució que ha agradat a la majoria i que deixa moltes altres variants però que ha trobat un circuit equilibrat  ja que reuneix totes les qualitats de la carrera a peu.
Posseeix suficients rectes per a poder córrer ràpid, suficients corbes en carrers estrets per a trencar el ritme dels corredors acostumats a seguir sempre el mateix ritme, pujades llargues i suaus per als que saben regular bé les seues forces, una rampa curta però dura per als més forts muscularment i baixades de diversos tipus, suaus per a anar recuperant a poc a poc i fortes perquè els més atrevits puguen aconseguir la seua màxima velocitat.

Així que anem a tindre crítiques de la majoria de corredors ja que cadascun pensara que posseeix poc del que li agrada i molt del que li fastigueja.
Però per a entendre i realitzar una crítica, cal assajar-la primer amb un mateix, com va advertir al final de la seua vida el protagonista d'aquella reflexió. Per açò l'hem experimentat primer amb els nostres corredors, només quan se sap el que costa millorar, el difícil que resulta i, al temps, l'important i alliberador que és, només llavors es pot veure un circuit amb certa objectivitat i traure conclusions. El que sap dir-se les coses clares a si mateix, sap com i quan dir-li-les als altres, i sap també escoltar-les amb bona disposició.
Saber rebre i acceptar les crítiques del nostre nou circuit va ha ser una prova de profunda saviesa. Deixar-se dir les coses és signe cert de grandesa i d'intel·ligència. Aprendre de la crítica és decisiu per a fer rendir els propis talents. En canvi, si no anem a suportar que se'ns critique gens, i fins i tot si ataquem a qui ha tingut l'atenció i el desvetllament de fer-nos una crítica honesta i bona, o fins i tot si ens acarnissem amb el missatger, llavors difícilment eixirem dels nostres errors, que amb seguretat seran nombrosos.
No es tracta de viure sempre pendent de la crítica, ballant al són del que es diga o es deixe de dir sobre el que fem o som, perquè aquesta preocupació acabaria sent patològica. El que no fa res no sol rebre crítiques, però el que fa molt sol ser criticat per tots: ens criticaran els que no fan res, perquè veuen la seua vida i el seu treball com una acusació; ens criticaran els que obren de manera contrària, perquè ens consideren un enemic; i ens criticen a voltes també els que fan les mateixes o semblants coses, perquè es posen gelosos. Pot succeir també que Dorsal 19 haja de fer-se perdonar pels que apenes fan res i pels que no concebiguen que es puga fer res bé sense comptar amb ells.
En tot cas, i com també va advertir amb lucidesa aquell home al final dels seus dies, la clau de la nostra capacitat de fer canviar als altres està sempre lligada a la nostra capacitat de canviar-nos a nosaltres mateixos.
El quilometre 10 guardava en els seus mil metres un secret que solament coneixia ell fins a fa solament uns dies, un traçat que ha sorgit solament quan hem volgut eliminar una part del circuit que consideràvem lletja i en la batalla entre el lleig i el dur aquesta vegada a vençut el dur.

Aquest matí hem provat per última vegada el circuit definitiu i hem escoltat tot el vocabulari que tots els bons corredors tenen per a denominar una bona emboscada i és que amagada en aquestos últims mil metres ha estat dissimulada durant molts mesos la Font de la Creu, amagada en ple Calvari  i ha sigut en aquesta última setmana quan ens ha recordat que durant trenta anys no hem tingut la delicadesa de visitar-la cap vegada, lloc que ha sigut durant anys visita obligada durant els dies de Pasqua i lloc d'excursió per a molts de nosaltres quan erem joves i admiràvem la nostra Vall de Pego asseguts en el merendero que per desgràcia a sigut absorbit pels xalets que han ocupat aquesta part del Calvari.
Arribar quasi  a la cim de la Font de la Creu en aquesta XXX Volta a Peu és aconseguir l'altura màxima a la qual s'ha pujat corrent en una carrera a Pego que està estiga situada solament a 700 metres de la meta és solament un al·licient més amb el qual poder plantejar-se la carrera, un repte més que ens presenta la XXX Volta a Peu.
Coneixent ja l'ultim quilometre i sabent que han quedat eliminades les voltes pels descampats en el quilometre 7 és hora ja de començar a canviar l'estratègia de carrera és hora ja de començar a calcular l'hora d'arribada a Pego per a poder calfar en l'ultim quilometre doncs solament aixi serem capaços de resoldre aqueste emocionant  repte que ens presentara Dorsal 19 en aquesta XXX Volta a Peu a Pego.

diumenge, 22 d’abril del 2012

Tres Canvis interessants.


Un matí este de diumenge en què hem recorregut, provat, mesurat i remesurat el circuit de la XXX Volta a Peu a Pego 2012 i hem pres algunes decisions interessants.
Hem alterat un poc dos quilòmetres del circuit de la XXX Volta a Peu a Pego 2012.
Els dos canvis vénen motivats en l'intent per canviar la part final del quilòmetre 8, hem eliminat el recorregut que veiem en blau, que era el traçat original, i l'hem substituït pel roig.

Canviar és triar i durant l'organització d'una carrera hem de fer eleccions contínuament. Decidir forma part de la nostra vida. Des del matí fins al crepuscle, la nostra vida discorre en una cadena in interrompuda de decisions, l'una darrere de l'altra. Quan t'alces al matí i et poses uns calcetins grisos, en compte dels teus calcetins blancs d'esport, estàs prenent una decisió. Quan te'n vas al llit a la nit, pots triar entre llegir uns minuts, o veure la televisió o, partir directament cap al «un altre món». Al llarg del dia prenem contínuament decisions sobre què fer, com fer-ho i per quant de temps.
En la busca d'un recorregut per a la XXX Volta a Peu succeïx el mateix, ens decidim per un carrer però al mateix temps estem desestimat un altre, triem una zona de meta i abandonem una altra i així en cada una de les nostres decisions.
Què hi ha pel mig en una elecció?
No totes les decisions produïxen el mateix impacte en la carrera. Algunes, com la distància, marquen un començament, una decisió important en la nostra organització. Altres, com triar el color de la camiseta, repercutixen poc en la carrera. No obstant això, totes les eleccions, grans i xicotetes, que hem pres o prendrem, consten d'alguns elements que són comuns i fonamentals: Que tinguem la llibertat d'elecció, que se'ns presenten múltiples possibilitats, que puguem deliberar i reflexionar, que siguem capaços de renunciar i al final ens queda l'acte de triar.
Afortunadament en la XXX Volta a Peu a Pego tenim la premissa bàsica: la llibertat d'elecció. Una elecció no és una resposta cega a un estímul, pareguda a l'instint d'un animal. És, més aïna, la capacitat de prendre una decisió després d'haver reflexionat sobre distintes possibilitats.
En la XXX Volta a Peu a Pego tenim llibertat per a triar entre les diverses possibilitats que se'ns presenten en moltes qüestions: distància, circuit, localització de la meta i eixida, possibles obsequis així com de la data.
Així doncs, ens veiem obligats a triar. La XXX Volta a Peu a Pego s'entretix a base de decisions constants, una darrere d'una altra, i a causa de la nostra naturalesa de sers lliures no podem esquivar l'haver de triar.
Si decidim la distància de 10 quilòmetres, totes les noves alternatives que se'ns presenten estaran determinades per esta elecció. Mai podrem passar d'una banda del poble que ens obligue a realitzar 12 quilòmetres.
Com a conseqüència hem hagut de canviar lleument el traçat de dos quilòmetres que són el 3 i el 6 així com moure uns metres la línia de meta, el circuit se'ns queda igual de dur i complicat però hem eliminat eixos metres abans del quilòmetre 8 en els que es devia fer uns girs en què perdríem velocitat.  
Si bé les nostres primeres eleccions repercutixen en les futures, no per això danyen o disminuïxen la nostra llibertat. Per exemple, si romanem fidels a la nostra data de celebració, el primer dissabte de maig, i mantenim la nostra paraula, no se deu al fet que la nostra llibertat està condicionada per la decisió que vam prendre fa anys, sinó que ratifiquem i confirmem lliurement hui el que ahir vam triar.
Hi ha un element en cada vegada que triem que és molt important, és la renúncia. Potser ens sorprenga, perquè no estem acostumats a enfocar l'elecció com la negació d'alguna cosa, sinó, al contrari, com a llibertat de fer una cosa. Però esta no és més que una cara de la moneda. La paraula decisió deriva del llatí "de-cidere", que vol dir "separar tallant". Seleccionar una part implica sempre deixar la resta.

Així que hem renunciat a un circuit més ràpid a canvi d'un més urbà, hem renunciat a una carrera plana, hem renunciat a una carrera còmoda i per carrers amples però és que hem hagut de prendre una sèrie de decisions.
L'escenari està preparat, cada possibilitat està pensada, però falta un ingredient indispensable: l'elecció en si, l'acte de triar. Podria paréixer evident, però ací és on està l'essència de l'elecció, quan el que podria ser es transforma en el que és.
No és el mateix decidir una cosa que realitzar-la. Una cosa és el pla i una altra és l'execució, encara que ambdós siguen formes d'elecció. Com Shakespeare ens recorda: «Si fer fóra tan fàcil com saber què seria bo fer, les capelles serien catedrals, i les cabanyes dels pobres, palaus de prínceps». En altres paraules, l'elecció no és només un acte de la intel·ligència, sinó també un acte de la voluntat.
En l'actualitat esta molt difós el temor de triar, l'actitud del «no-comprometre's». Molts no tenen la maduresa bàsica necessària per a comprometre's en un projecte, en un ideal, o amb una persona, en especial quan la carrera ja pot passar dels mil corredors. D'on prové eixa actitud? De la visió del compromís, és a dir, de l'exercici de la llibertat, com una limitació de la llibertat personal: «En quant em compromet, quede obligat; elimine les altres possibilitats i em lligue a les conseqüències de la meua elecció».
Cada elecció és total, en el sentit que el passat és irrevocable: mai podré tornar arrere i repetir el que vaig fer o no vaig fer. Sort que en cada edició de la Volta a Peu podem rectificar, en la nostra vida és molt més complicat.
Estem parlant de les decisions, dels seus components. Però encara resta l'aspecte més pràctic: Com puc prendre bones decisions? Com puc aconseguir un nivell alt d'encerts, capaç de comprometre'm sense temor i de mantindre les meues decisions amb serenitat i alegria?

Intentem en Dorsal 19 saber què és el que volem ja que si no estem segurs del nostre objectiu amb dificultat podrem prendre una decisió concreta que ens porte més prop o més lluny de la nostra meta si no hem establit primer quina és eixa meta.
Intentem fonamentar les nostres decisions en el perdurable, i no en les impressions o sentiments del moment. Encara que puga paréixer que els molts canvis que realitzem cada any siguen per pur capritx.
Canviem cada any perquè no parem de buscar el que ha el nostre entendre és el millor per a la Volta a Peu.
Les deliberacions que tenim generalment són proporcionals a la seua transcendència.
Mai tindrem una certesa completa. Hem d'aprendre a ser prudents en les decisions, però enèrgics i diligents en la seua execució.
Com a corredors que som hem de mantindre la mirada fixa en la meta. Qui competix en una carrera no es limita a córrer molt i ràpid, o a mantindre un pas constant per a no esgotar-se; sinó que es dirigix cap a un destí molt precís. Si corres molt i ràpid, però en la direcció equivocada, o fent un volta per on no devies, no sols no guanyaràs, sinó que ni tan sols aconseguiràs mantindre't dins de la carrera. Per a prendre bones decisions, primer cal saber a on es vol anar i què és el que s'està buscant.

Encara que siga banalitat, cal dir-ho: si no sabem a on anem, és segur que no arribarem enlloc.
Saber a on anem és, certament, resoldre més de la mitat del problema. No obstant això, açò no té cap valor si no ho utilitzem per a arribar efectivament a eixe lloc. Saber com arribar implica utilitzar els mitjans apropiats per a aconseguir l'objectiu. Hi ha moltes autopistes molt còmodes, però només una determinada combinació ens portarà a on volem anar. L'autopista a-7 és molt ràpida i còmoda, però de poc em servirà si he d'anar a la Vall d'Ebo.

dijous, 19 d’abril del 2012

Torna la Volta a la Marina.


Una de les característiques d'este món de la carrera a peu és la quantitat de carreres que hi ha, sempre ens trobem amb alguna encara que siga en els dies més insospitats.
El passat cap de setmana entre les que podíem triar vam acudir a dos, un gran fons i un deu mil.

Carlos Siscar se'ns vaig a Vinaros a córrer la seua Carrera Popular de Vinaros 2012 i Carmen, Vicent, Pascual i Enrique ho van fer en el Gran Fons de Puçol.
Però este cap de setmana torna la Volta a la Marina amb la carrera del El Verger, un deu mil considerat com a punt de referència per a conéixer l'estat de forma de cada un, el seu circuit esta considerat el més ràpid de tota la Volta a la Marina.
A partir d'este dissabte entrem ja en la fase principal de la Volta a la Marina amb sis carreres consecutives que no ens van hi ha donar temps per a recuperar però que mostraran a qui ha preparat la Volta a la Marina ha consciència.
Ens esperen 6 carreres sense parar, amb circuits per a tots els gustos on cada un de nosaltres haurem triat, segons les nostres característiques, on “esprémer-nos” amb més intensitat.
Ens esperen dos mesos molt interessants amb moltes històries que contar i moltes experiències per viure que esperem poder disfrutar cada dia

GRAN FONS DE PUÇOL.

SALA FERRER, CARMEN                            59:55.367               
LLANBIES SENDRA, ENRIQUE                  1:04:38.467
SALA GONZALEZ, VICENT                          1:14:07.152
 SENDRA FRANQUEZA, J. PASCUAL                     1:14:08.400 

VINAROS.

CARLOS SISCAR BAY                                              0:38:40.

dilluns, 16 d’abril del 2012

El quilòmetre nou dur i fatigós.



       Ens trobem hui amb el quilòmetre nou, difícil, dur i fatigós.
Difícil per estar ja en la part final de la carrera, dur perquè és tot en pujada i fatigós perquè sentirem en les nostres cames tot el cansament acumulat.
Però saludem primer a tots els que estan corrent a poc a poc des d'este blog la XXX Volta a Peu a Pego.
Si estes són les nostres expectatives a l'arribar ha este quilòmetre hauríem de reflexionar un poc amb la forma en què anem hi ha afrontar la XXX Volta a Peu a Pego.
Quan un corredor arriba ha estes altures de la carrera i es troba que esta fet pols i es dóna compte que té davant de si mil metres de constant pujada li solem dir que es prenga la resta de la carrera relaxat i que procure distraure's perquè se li faça el camí més curt.
I efectivament, lo normal és que eixos quilòmetres de recuperació en un ambient gratificant produïsquen el canvi desitjat i arribe a meta sense cap problema.
Però també es pot donar el cas que el que un corredor necessite no siga distraure's sinó reflexionar: tornar-se sobre si mateix per a fer de la seua carrera  objecte de seré estudi, i trobar així conclusions vàlides per a eliminar errors i acabar la carrera amb més encert.

Reflexionar amb assossec pot tindre resultats molt beneficiosos ha estes altures de carrera per a qui estiga convençut de la seua necessitat. El pitjor és que moltes vegades és precisament açò el més difícil, convéncer-nos que necessitem reflexionar. Perquè no sol costar-nos comprendre que necessitem “alçar el peu”, però quan la necessitat és de reflexió, ens costa més adonar-se'n, no se sap bé per què.
Potser es dega, en prou ocasions, que la reflexió va intrínsecament unida a la tàctica de carrera que hem triat, i potser advertim que hem de canviar alguna cosa en la nostra carrera, i ens costa fer-ho, i defugim pensar en això.
Si açò ens ha succeït ja alguna vegada, hem d'alertar-nos.
Perquè de no fer-ho, les nostres reflexions (quan les hi haja) seran sempre a posteriori, a fets consumats. I la reflexió -que és l'exercici de raonar aplicada a la nostra carrera- ha d'estar a l'inici del nostre actuar, per a així triar el millor.

El fugir cap avant -que sol justificar-se després amb complicades raons que intenten disculpar els comportaments erronis- és una greu equivocació, tirar a “mort” cap a la meta deixa de costat la facultat de raonar, que queda obligada a aparéixer només al final, com una pobra esclava que és reclamada en última instància per a intentar justificar una elecció que comprenem que va ser errònia.
El corredor no pot prescindir de raonar. I si en compte de donar-li una missió d'encertar i buscar el millor per a la nostra carrera, la convertix en una simple justificadora de conductes, la màxima norma de la qual sol ser «està bé perquè ho he fet jo (i tot el que jo faig, per a mi està bé)», llavors es produïx una perversió de l'ús de la raó, i la que havia de ser la llum que ens mostre com podem realitzar una bona carrera, passa a ser un simple embenat que tapa les ferides d'una tàctica irreflexiva.
I caiem llavors en el compte que ens vam equivocar, i descobrim la importància de prendre una decisió encertada, sorgix en nosaltres la incertesa, a vegades també el desconcert. I se'ns fa necessari pensar, posar orde, relacionar dades, examinar experiències passades, veure possibles conseqüències en cas d'optar per una solució determinada.

Després, a l'arribar a meta podem preguntar, i demanar consell, però al final la nostra carrera serà el fruit de les nostres decisions personals, tot com es vullguen de contrastades, però l'última paraula l'hem de donar nosaltres. I eixa última paraula ha de ser pensada amb la serietat que es mereix.
Quan comencem este quilòmetre 9 reflexionem un poc, revisem el nostre estat de forma, estudiem el que ens queda i decidim en conseqüència perquè encara tenim temps de realitzar una bona carrera però si no encertem amb la tàctica podem destrossar-la.

Al huit, humils i honrads.


Bo, ja només ens queden 3 quilòmetres per a mostrar. El quilòmetre huit és un bon quilòmetre per a córrer encara que pensem que solitari perquè entrem en la zona de les Verdales que es troba sense edificar i no ens anem a trobar amb quasi cap edificació el que ens pot donar la possibilitat de centrar-nos en la carrera i observar als altres corredors.
És un altre dels quilòmetres veloços en esta XXX Volta a Peu a Pego a pesar dels seus girs perquè estos van a poder-se realitzar sense cap problema.
Anem a trobar-nos en uns quants trams amb els corredors que van davant i que també van darrere així que podrem prestar atenció a les seues evolucions i a la distància que ens porten.

Ara ja podrem observar el desavantatge que portem i en el millor dels casos l'avantatge que tenim.
No hauríem de sentir-nos corredors humils quan observem, admirem i aplaudim als que van davant de nosaltres, encara que sol dir-se que una persona és humil quan es baixa davant de la grandesa d'una altra, quan aprecia una qualitat superior a la seua o quan reconeix el mèrit de l'altre sense enveja. Però això no és humilitat sinó honradesa.
Per molt difícil que siga reconéixer lo bons i millors que són els altres corredors i que ens eclipsen amb les seues marques, el fer-ho no és més que honradesa.
La humilitat no va de baix cap amunt, sinó inversament. No consistix en el fet que el més xicotet rendisca homenatge al més gran, sinó que este últim s'incline respectuosament davant del nenut.

Vistes a així les coses, es comprén molt bé que el gran s'incline amb bondat cap al xicotet i aprecie el seu valor, que se senta emocionat per la debilitat i es col·loque davant d'ella per a emparar-la. La verdadera humilitat consistix en açò, en el respectuós inclinar-se del més davant del menys; del major ant el menor.
Quan aplaudim als que van davant estarem actuant amb honradesa i quan ens aplaudisquen els millors estaran actuant amb humilitat.
Podem pensar que s'estan rebaixant per aplaudir-nos? No. El gran que adopta l'actitud humil està segur de si i sap apreciar el valor dels corredors més lents. Certament. La seua humilitat li fa descobrir el valor de dels altres corredors; troba la grandesa dels més dèbils; arriba així a captar que la carrera a peu és un conjunt de xicotets corredors que fan gran i valuosa la seua existència. No comprén tan sols que el xicotet “té també el seu valor”, sinó que és valuós precisament perquè és xicotet.
Heus ací un profund misteri que es manifesta només en els corredors verdaderament humils.

El quilòmetre 8 de la XXX Volta a Peu a Pego 2012 és una bona oportunitat perquè demostrem primer honradesa a l'aplaudir als millors, per que ho són, i humilitat quan animem als que aniran darrere de nosaltres perquè sense ells no existiria este món de la carrera a peu.

diumenge, 15 d’abril del 2012

L'Extraordinari quilòmetre 7.


Des que Déu va crear el món en 7 dies, este número està unit de misteriosos modes a la nostra vida.
Però saludem primer a tots els corredors que senten i aprecien un bon quilòmetre.
Ja ens trobem en un dels quilòmetres claus en tot deu mil, anem hi ha haver de decidir si mantenim el nostre ritme, si podem accelerar o no ens va hi ha quedar més remei que alçar el peu per a poder arribar a meta.
Des d'ací anem hi ha intentar mostrar com va ha ser este màgic quilòmetre, només eu sabran on esta este quilòmetre els que lligen estes entrades ja que es troba amagat en un carrer molt poc transitat i per la que no haurem passat encara. Podríem dir que és l'últim quilòmetre ràpid d'esta carrera i ens deuríem aprofitar d'això.
I és que el 7 és un número màgic, i si pensem que set dies va emprar Déu per a crear el món, caldrà reconéixer-li a este número un poder especial.
No és "coincidència" que siguen set els dies de la setmana. Ni tampoc que els antics identificaren en el cel als set planetes majors que influïxen sobre la Terra i el sers que l'habiten.
El meravellós arc iris, amb els seus set colors Més? Sí, molt, moltíssim més. La "música de les esferes" s'expressa amb notes. Quantes? Set. Comprenent el misteri, el significat transcendental d'este número els hebreus encenen set ciris en el seu canelobre. Set són les Meravelles del món. Set són els principis hermètics. Set les famoses Partides d'Alfonso el Savi. Set els vels de la Dansa Sagrada. I si volem acostar-nos a l'absoluta puresa, a la noblesa total, recordem l'admonició de Jesús: "Perdonaràs el teu germà setanta vegades set". I les set commovedores paraules del Calvari: "Pare, perdona'ls, no saben el que fan...".

Com veieu va hi ha ser un quilòmetre especial, no li queda més remei
I igual que en les carreres apareix en els naips del Tarot, on rep el títol de "El Carro d'Osiris", significant victòria, èxit, veritat i justícia. I precisament açò és el que anuncia el número set quan se somia amb ell.
Triomfs a la nostra mesura, s'entén: si arribem en bones condicions podrem aspirar a aconseguir les nostres marques, si les nostres aspiracions en la carrera són modestes el nostre èxit també.
Segur que ja haurem observat el perfil i ens haurà agradat així que disfrutem.

divendres, 13 d’abril del 2012

Quilòmetre 6.



Ara anem amb el sext quilòmetre, acabem de passar el control d'avituallament i quasi tots els corredors hauran agafat aigua, justament davant de la Font dels Quatre Chorros.
Moltes vegades hem parlat de la importància que té beure durant una carrera i en la XXX Volta a Peu a Pego deurem posar en pràctica tot el que hem aprés.
Cal recordar als que no han corregut mai a Pego que ens trobem en un vall en forma de ferradura que esta emmarcat per les muntanyes de Mostalla, Segaria, Xillibre, Pla del Miserat, Xical, Ambra, Monnegre  i Caval o Mig Dia. Este vall està enfront del mar i té 18 quilòmetres d'extensió longitudinal així com 8 quilòmetres d'ample en la seua base litoral.

Estic donant estes dades perquè es puga entendre que com faça un poc de calor i no ens entre la brisa des del mar anem hi ha tindre una calor acaloradora, encara que últimament ens esta plovent fins a moments abans de la carrera.
Però encara que ens faça fresquet en una infinitat d'ocasions hem comentat la importància que té beure aigua a l'hora de córrer.
Beure és necessari i sempre hem de fer-ho, però a pesar de tot molts són els que seguixen sense tastar aigua mentres corren un deu mil per considerar que este gest els restarà velocitat, resistència i força, i acabaran empitjorant els seus resultats.
Que molts corredors no agafen aigua en el control d'avituallament a Dorsal 19 només li estalvia unes quantes botelletes però els corredors que pensen que cal economitzar en època de crisi deuen tindre en compte que el seu cos haurà augmentat considerablement la seua temperatura quan passen pel quilòmetre 5 i que este augment ha obligat al nostre cos a reduir-la per mitjà de la sudoració i és que através de la suor també haurà expulsat del nostre cos minerals i substàncies que necessita per a mantindre un bon funcionament muscular i articular.
Estes sals minerals es necessari que les reposem, i per això hem de tindre present la ingesta de líquids.
A pesar que la teoria ens la sabem al didet, encara són molts els corredors que deixen de costat la botella d'aigua a l'hora de córrer, i és que consideren que este gest els distrau i els allunya dels objectius propis de la carrera.
Quant a l'argument que esgrimixen molts dels nostres companys que beure mentres corren els distrau de l'exercici, hem de reparar un poc en esta afirmació, ja que actualment l'aigua se subministra en botelletes de plàstic que a penes pesen i en les que és molt fàcil beure.
És important que ens conscienciem d'açò, ja que millorarem enormement les nostres marques i sobretot l'estat dels músculs.

Diem els corredors que quan fa calor que “Aigua no beguda és aigua dutxada” i és que l'aigua té una altra gran virtut, i és que ens refresca, ens ajuda a termos regular i evita que els nostres músculs se sobrecalfen.
Hi ha una diferència molt gran quan es corre amb calor i disposem de aigua per a tirar-nos pel cap, cames i tota part del cos que considerem adequada. És com si el cos reiniciara el seu rendiment, eixa ajuda que proporciona l'aigua per a regular la temperatura ens estalvia moltíssima energia que podem gastar-la en la carrera.
Així que quan passem per segona vegada pel Pla de la Font i vegem l'avituallament no passem de llarg, agafem una botella i beguem i la que ens sobre ens la tirem damunt per a refrescar-nos.
Encara que cregueu que perdreu temps al final eixe temps es guanya al tindre més energia i més frescor durant tota la carrera.
Com l'entrada hui se'ns a fet llarga sense donar-nos compte només parlarem del quilòmetre 6, ja haureu endevinat que comença en el Pla de la Font i que és completament urbà, la pujada del carrer Argentí no ens deu preocupar molt ja que és curta i ja la coneixem del quilòmetre 2, personalment a mi em preocupa més el pas pel carrer Ramón i Cajal, Plaça Mayorazgo Cendra, Plaça de l'Ajuntament, Carrer Sant Antoni de Pàdua, Carrer Mestre Esteve i Carrer Moreral.

Com podeu comprovar molts carrers per a un sol quilòmetre al què encara li falta passar pel Pla de la Font i pujar tot el Passeig Cervantes.
El pas pel centre del poble és complicat i és una de les apostes de Dorsal 19 per a esta XXX Volta a Peu a Pego i com tota aposta té els seus riscos que assumim pensant a haver millorat l'ambient de la carrera a canvi d'haver empitjorat la velocitat de creuer de la mateixa.
El dia 5 de maig sobre les 20,00 hores ja sabrem si hem encertat o els problemes han sigut més dels esperats.

dimarts, 10 d’abril del 2012

Memories de la Volta a Peu a Pego

    En este 2012 anem hi ha celebrar com tots ja sabreu la XXX Volta a Peu a Pego, han passat ja 32 anys des de la primera edició i hui anem hi ha publicar un articule de l'única persona que ha estat en la 30 edicions.
Però saludem primer a Ferran Ferrando i donem-li les gràcies.

    Han sigut XXX Voltes a Peu a Pego en les que Ferran ha col·laborat de totes les formes, en les primeres edicions organitzava, elegia el circuit, entregava els dorsals, donava l'eixida, corria, feia les classificacions i al final donava els trofeus, podem dir que la Volta a Peu a Pego naix, creix i es reproduïx gràcies a Ferran.
    Hui amb XXX edicions continuem contant amb la insubstituïble ajuda de Ferran per a l'organització de la carrera, així que hui llegim les seues “Memories de la Volta a Peu".

MEMORIES DE LA VOLTA
A PEU A PEGO


    La volta a peu a pego nasqué l’any 1980, fou impulsada pel concejal d’esports Ximo Pastor Femenia i pel professor d’E.F. de l’institut  de secundària Ferran Ferrando Sendra, fou pensada com a festa de tot l’esport pegolí, doncs era l’única especialitat esportiva que podia ser practicada per tots el esportistes pegolins, de fet per a tots els esports és necessari córrer.
    La cursa tenia tan sols 4km. i era anunciada com a “Marató”, així i tot, pegar la volta al poble era tasca considerada molt arriscada; marcaren el circuit el concejal i el professor amb trossos d’escaiola, rascant el terra i les parets, acabaren amb els braços desfets, la segon ja fou marcada amb calç, per Ferrando i Pepe Martellet, conserge del poliesportiu i la tercera fou grabada amb vídeo per Carles Cardona i Fernando Garcia i amb cartell original de Fernando Alemany, la participació entre menuts i grans arribava prop del 100 participants, entre ells ja teníem a Carme Sala i el germà Jaume, Llopis Cheli, Fran Beneito, Ferran Ferrando i altres que encara estan corrent per ací. 
    En la sisena edició s’enviaren cartes invitant a la participació a tots els ajuntaments en 50 km. a la redona, a tots els col·legis nacionals dels pobles de més de 1.000 habitants, als instituts de ensenyament mitjà i als possibles clubs d’atletisme dels pobles més grans fins aflacant i Castelló, i es va notar, vingueren uns 400 corredors, a partir de la setena edició tinguérem que informatitzar la meta, ja que manualment no era possible fer la classificació, en la primera edició la mateixa persona donava l’eixida, corria, arreplegava els dorsals i feia la classificació.
    En 1.996 ens ajuntàrem quatre pobles de la Marina Alta i férem el que es digué I Marató per etapes de la comarca i al fer eixa unió la participació fou en augment fins arribar a més de mil participants, avui el que començaren quatre clubs s’ha convertit en un circuit de curses de renom en tot el País Valencià, venen corredors des de València fins Alacant i de les comarques de l’interior, rebem a més de 2.000 persones entre atletes i acompanyants i el nombre de corredors pegolins està augmentant en proporcions geomètriques.

    La crisi, la famosa crisi, que tant dona que parlar als polítics, està afectant l’economia de les curses; però la voluntat dels organitzadors fa que la cosa vaja avant, va avant i seguirà, la cursa és una activitat sana i fàcil de practicar i després de donar les gràcies a tots els corredors de  Pego, que són els verdaders capdavanters de la nostra cursa de fons passem a donar les gràcies a: M.I. Ajuntament per la seva iniciativa, a Cardona primer vídeo,a Ferran Alemany primer cartell, a Domènec Morera cartell del XXV
Aniversari, a la policia local , Acció Urgent, Arenas Forna, De Pedra, Transports Catarro i tots els xicotets comerços i empreses que ens ajuden a que la Volta a Peu a Pego dure 30 anys més. 


dissabte, 7 d’abril del 2012

Dos quilòmetres mes de la XXX Volta a Peu a Pego.


Dos són els quilòmetres que anem ha mostrar hui de la XXX Volta a Peu a Pego, com anem seguint l'orde ascendent ens toquen el quart i el quint.
Què és el que fa distints tots els quilòmetres?, què és el que ens permet donar-nos compta?,no és potser el fet de ser sers racionals?, ja ho deia Aristòtil: “Només l'home, entre els animals, posseïx la paraula. La qual existix per a manifestar el convenient i o danyós, així com el més just i l'injust. I açò és el propi dels humans enfront dels altres animals: posseir, de mode exclusiu, el sentit del bo i el pitjor, el més just i l'injust, i les altres apreciacions”.
Si som capaços de pensar, llavors som capaços de donar-nos compta del que fem, no podem deixar-nos portar pels nostres impulsos.

La XXX Volta a Peu a Pego com totes les carreres té les seues particularitats que tenim de ser capaços de localitzar i actuar en conseqüència.
Cada vegada que ens oblidem de planificar una carrera ens estem arriscant a cometre errors que poden arribar a ser fatals per les nostres marques o pitjor inclús en els nostres enfrontaments amb els nostres companys.
La XXX Volta a Peu a Pego tindrà marcats tots els quilòmetres des de l'eixida així que si observem que vam passar pel la senyal del quilòmetre 4 uns moments després de l'eixida devem pensar que tornarem a passar per allí més tard i si estàvem pujant al Calvari es pot suposar que en el quilòmetre 4 també estarem pujant el Calvari no pensar en estos detalls tan innegables i no tindre-ho en compte pot ser un gran error.
El quilòmetre 4 comença en el passeig Atzaneta i a dos-cents metres girarem a la dreta per a començar una lleugera pujada que no ens va hi ha abandonar fins passat el quilòmetre 4, si hem sigut observadors podrem adequar el nostre ritme per a arribar, una vegada passat el Quart quilòmetre, al final del passeig del Calvari.
No són pujades que no es puguen pujar corrent sinó que jo diria que són pujades que com es poden pujar corrent podem arribar dalt sense poder continuar corrent.
Si hem sigut corredors astuts ja sabrem a estes altures de la carrera com va a ser la XXX Volta a Peu a Pego i on estan les dificultats que ens n'anem hi ha trobar.

Cada vegada que com a corredors ens oblidem d'observar estos detalls d'una carrera ens estem acostant a un fracàs.
Hem sigut fets per a actuar racionalment, per a això hem d'educar els nostres sentits, esta és la nostra responsabilitat formar-nos de la millor manera possible, només així actuarem en les nostres carreres coherentment al nostre estat de forma.
Córrer les carreres per córrer quasi no té sentit, córrer les carreres donant-nos compte de perquè i per a què correm constituïx la raó de ser de la nostra existència com a corredors, no es tracta tan sols de córrer amb els altres, es tracta de saber córrer, per això és que el corredor a més de ser social és també un ser intel·ligent, per tant, no desperdiciem les nostres carreres, correguem com ens correspon córrer i aconseguirem això que busquem ardentment, la carrera perfecta.
Ja sabem perquè l'hem passat dos vegades on esta la part més alta de la XXX Volta a Peu a Pego, i una vegada passat el quilòmetre 4 ja sabrem que ens queda una bona baixada que correspondrà amb el quilòmetre 5, aprofitem estos mil metres ja siga per a recuperar forces o per a recuperar temps però pensem, pensem que deurem tornar al Calvari perquè si hem sigut llestos haurem vist el punt quilomètric 9, però continuem pensant i nos en adonarem que ja hem donat un volta al circuit i no hem vist els punts quilomètrics del 7 i el 8, així que pensem i calculem on haurà posat Dorsal 19 eixos punts. Som sers racionals actuem com a tals.

Denia 2012.


Estem ficats de ple en el mes d'abril i per tant hem començat ja amb les anomenades maratons de primavera, que per a Dorsal 19 pareix que ja s'han acabat per esta temporada.
Però saludem primer a totes les Mitges Maratons de primavera que ens estan esperant.

Oliva i Dénia són les nostres Mitges més pròximes, ho són per distància i per afecte, són Mitges a les que ens agrada acudir perquè és com córrer a casa.
A Dénia ens vam desplaçar 21 corredors de Pego dels quals 19 són de Dorsal 19, és tot un èxit a pesar que estem tots ficats de ple en la Volta a la Marina i una Mitja Marató se'ns fa llarga, però al ser la carrera del club en La Mitja Marató d'Almansa ens esta obligant a entrenar un poc els entrenaments llargs per a acumular quilòmetres.

A Dénia va ser això, un entrenament llarg, un bon entrenament i a més divertit perquè vam passar un agradable matí de diumenge.
 Als temps que vam realitzar li anem hi ha donar el merite que mereix un bon entrenament de qualitat perquè pareix que ningú es va esforçar més del compte ja que l'entrenament havia de continuar el dilluns i no feia cap falta realitzar un sobre esforç.

Podem observar que no estan en la llista Bay, Carmelo ni Picayna, i no ho estan per diferents motius perquè Carmelo no va poder realitzar hi ha temps la inscripció i es dediqua a acompanyar-nos durant alguns quilòmetres. Bay no l'esta perquè es va haver de retirar al notar molèsties en la seua cuixa dreta i a Picayna li va succeir el mateix, pero en la seua cuixa, esperem que en estos moments ja es troben corrent sense cap problema.

Tenim en Dorsal 19 un buit, que només s'atrevixen a omplir-lo algunes vegades Máximo i David. La muntanya és una llacuna que Dorsal 19 no s'ha atrevit a explorar com cal, perquè Pego esta rodejat de muntanyes i totes elles amb condicions per a poder-les córrer, el que no tinguem més corredors de muntanya i que encara no organitzem cap carrera per les nostres sendes pense que és només qüestió de temps.

Les carreres de Muntanya són una especialitat que s'esta posant de moda i Dorsal 19 no pot deixar passar ja molt de temps sense afrontar esta carència.
Este 2012 pot ser un bon any per a solucionar esta falta.


DENIA.
CARMEN SALA FERRER 1:25:25
ENRIQUE LLAMBIES SENDRA 1:34:16
VICENT SENDRA FRANQUEZA 1:37:16
MAXIMO FOLQUES LORENTE 1:37:33
VICENT SALA GONZALEZ 1:38:36
TONY WOODALL 1:41:22
ALBERTO PONS SORIANO 1:41:22
JUANJOSE ARBONA ESCRIVA 1:41:33
CARLES V. MENGUAL COTS 1:41:45
JOAN OLTRA BANYULS 1:42:48
LAURA PASCUAL PASCUAL  1:44:14
FERNANDO PEREZ JUAN DE DIOS 1:44:14
VICENT NAYA ALEMANY 1:46:04
FRANCISCO CERESOLA PIERA 1:47:18
PAU FOLQUES I NADAL 2:02:29
JOAN FOLQUéS I NADAL 2:03:47


Mitja Marató De Muntanya Carrícola.
DAVID CAMPS  02:27:24.