Va de bo, tastem els gels, ja¡

Podríem dir que els maratonians ens eixim un poc del que es pot denominar com a corredor popular, ja sé que posar etiquetes i generalitzar és molt complicat però tots estarem d'acord que per a córrer una marató i sobretot per a entrenar-la amb garanties fa falta un poc més que eixir a córrer per a posar-se en forma.

Cada cap de setmana succeïxen esdeveniments importants en què algun dorsalero es troba prop, el diumenge en La Mitja Marató de València es va aconseguir un nou rècord del món en la categoria de dones, i allí van estar Bay, Tatxa, Enrique, Vicent Arbona i Tino per a donar fe d'eixa hora quatre minuts i cinquanta-un segon que va aconseguir Joyciline Jepkosgei, però no sols va ser el rècord del món sinó que també es va aconseguir el rècord d'Espanya, una altra vegada en la categoria femenina amb 1:09.51 que va aconseguir Trihas Gebre.

També el nostre Màximo Folques va pujar al podi en la VIII Carrera Popular Fundesem a Alacant on ocupa la segona posició en la general i primer en la seua categoria, mentres que el dissabte en la Cursa Popular a Daimús queda segon tant en la general com en la seua categoria.

A tot l'anterior hem d'afegir els entrenaments que s'estan realitzant per a poder arribar a la Marató de València amb les màximes garanties i amb els mínims problemes. Per a això començarem este cap de setmana a introduir els gels en el nostre entrenament.

Així que adquirirem uns gels per a provar-los el cap de setmana per a saber si el nostre organisme els tolera bé, els haurem de prendre al quilòmetre 15 i en el 20 del nostre entrenament i si no tenim cap problema podrem comprar tres més per al dia de la marató.

Perquè i pa què? La nostra intenció sera intentar no patir la tan temuda crisi energètica que els sol passar als maratonians, si fa temps que estem prenent els gels en els entrenaments llargs no podrem obtindre tots els avantatges que ens poden oferir els gels.

Tots sabem que quan afrontem els entrenaments que denominem “llargs” el nostre principal objectiu és buidar els nostres depòsits de glucogen per a així aconseguir que la seua capacitat augmente a l'omplir-los i buidar-los, si hem estat prenent gels no haurem buidat els depòsits pel que no hauran augmentat.

Però, suposarem, que els hem augmentat, tenim solucionat el problema? Perquè no del tot. La marató ens planteja molts reptes per als que no hi ha una sola solució, la utilització dels gels només és una xicoteta solució a un xicotet problema.

Quan els gels funcionen, com a màxim ens ajudaran a resoldre una crisi de rendiment, però quan ja estem en crisi per motius energètics el resultat final ja esta compromés. Llavors perquè servixen els gels?

Estes substàncies les podem considerar com la roda de recanvi del nostre cotxe. No servix per a res si no punxem però serà important si ho fem, arribarem a la nostra destinació però haurem perdut temps.

El mateix ens succeïx amb els gels: hem de córrer amb l'esperança de no tindre una crisi energètica i que no ens faça falta utilitzar-los.

Veurem perquè podem tindre una crisi en la marató?

Per tres motius principalment:

1) Per un error tàctic, causat per una elecció errònia del ritme de carrera que ens obligara a consumir en excés nostre glucogen (hidrats de carboni).

2) Per una falta de condicionament del nostre metabolisme al ritme de marató que ens fa utilitzar de manera inapropiada les nostres reserves energètiques.

3) Una inadequada alimentació els dies anteriors i sobretot el dia abans de la marató.

Només en este ultime cas els gels tenen una elevada eficàcia.

Per tant quan entrenem cal tindre molt present el següent:

1) Entrenar de manera que els nostres músculs estalvien glucogen a ritme de marató.

2) Triar bé el ritme de carrera segons les nostres capacitats.

3) Alimentar-nos de forma adequada.

El factor per tant més important en un entrenament de marató és evitar la crisi i evitar haver de recórrer a cap gel. Però açò és una habilitat difícil de realitzar pero, curiosament, pero tambe és fàcil posar en practica la solució.

I és que a vegades el corredor aconseguix complicar-se l'entrenament. De fet, confiem a coses poc importants la solució dels nostres propis errors. Benvinguts siguen per tant els gels que són necessaris per als corredors que comenten errors en el plantejament de la carrera ja que són útils per a posar remei a un error tecnicotàctic però que ja ha obstaculitzat l'èxit final.

Prendre gels sense tindre necessitat real no comporta cap avantatge, ja que l'organisme només utilitzara l'energia que li faça falta, no més. Quan parlem en les nostres tertúlies dels problemes que se'ns presenten en les carreres podem comprovar que molts confonem la crisi energètica amb la fatiga muscular, però esta ultima és causada pels repetits impactes de les nostres cames sobre l'asfalt i de la progressiva perduda d'eficàcia i a partir d'ací la nostra mecànica de carrera canvia i al no estar habituat ens produïx molèsties.

No hi ha solució a este problema en carrera, només el podrem solucionar amb un entrenament adequat. Els gels res poden fer amb la fatiga muscular. Si no sabem distingir el problema triarem solucions inapropiades.

Acostumar-nos als gels sense motiu ens succeïx llavors com el conductor que per por de punxar es para a agafar més rodes de recanvi, el corredor pren més energia de què necessitarà.

Mai punxem les quatre rodes! Llavors si que tindríem de veritat un bonic problema!

Però molts de nosaltres hem notat una milloria amb els gels sense haver arribat a esgotar totes les nostres reserves d'energia, Que succeïx llavors? En realitat la millora només és mental perquè la cafeïna o qualsevol tipus d'estimulant que porten ens eleven la moral i notem una milloria, i quan la falta de sucre en sang és molt gran llavors el nostre organisme sol alimentara al nostre cervell pel lo que ens sentirem millor i no anira a les nostres cames ni en la nostra marca, ah que dóna el mateix! Millora és.

Els gels només ens serviran per a anar subministrant-nos energia a poc a poc amb la finalitat de no arribar a esgotar-la, si l'esgotem la marca esta perduda, realitzar una bona marató només s'aconseguix tenint ben entrenat el ritme de marató i així no tindrem ni fatiga muscular ni fatiga energetica.

Òbviament la nostra carrera no serà millor respecte al nostre potencial físic només per utilitzar eixes substàncies energètiques.

Ací esta el debat.

Anem avançant.

Els entrenaments per a la Marató de València continuen, així com les carreres a què acudim durant el cap de setmana que per als maratonians ja han entrat a formar part de la preparació per a la marató. També a començat a funcionar l'Escola d'Atletisme, que ja ha competit a Beniarbeig. 

Comencem amb els trofeus obtinguts, en el Cross del Baix Montgó, Carmen guanya en la seua categoria i Linda queda en tercera posició en la seua. A Beniarbeig, Carmen guanya la categoria absoluta i els dorsaleros més jóvens ho han fet amb: Anna Savall.- 1° barrufet Femeni.

Anna Caravaca.- 1° Prebenjami Femeni.

Adai.- 2° Prebenjami Masculi.

Vicent.- 9° Prebenjami Masculi.

Ainhoa.- 1° Benjami Femeni.

Elena.- 7° Benjami Femeni.

Cristina Bañuls.- 1° Aleví Femeni.

Carlos González.- 1° Aleví Masculi.

Anna González.- 2° Infantil Femeni.

Com veieu ha començat bé esta temporada per als nostres jóvens. Amb la posada en marxa de l'Escola d'Atletisme que té com una de les seues intencions l'augment de l'afició a l'atletisme a Pego, i encara que moltes vegades n'hem parlat, no esta demes recordar que l'important no és ensenyar, l'important és aprendre.

Lo decisiu en l'ensenyança de l'atletisme en eixes edats és l'alumne, es tracta, no tant de millorar físicament, com d'intentar millorar als atletes també com a persones. Els triomfs, els trofeus o els campionats no basten per a aconseguir una bona escola d'atletisme, lo decisiu són els bons hàbits que els puguem ensenyar.

Ho intentem també amb els menys jóvens, que estan utilitzant les carreres del cap de setmana així com les eixides en grup per a entrenar la marató, però Què passa si realitzem tots eixos entrenaments més ràpids? De fet és un error que estic veient molt sovint, més que el fer-los més lentament.

Des de la lògica, a tots ens pot paréixer raonable en un primer moment pensar que si podem entrenar més ràpid és millor. I que poder aguantar eixe ritme més fort ens impulsarà a una major millora ja que ens estem exigint més. Però en este cas, més és menys.

Cal pensar que l'entrenament per a la marató es realitza durant molts mesos i que té un evolució progressiva, se suposa que l'esforç és continuat i han de dosificar-se les energies per a poder aguantar-los. Tots ja ho sabem, però moltes vegades se'ns oblida que perquè el nostre cos puga assimilar els entrenaments, cal anar donant-se'ls a poc a poc i deixant-li temps per a recuperar. Ho hem dit moltes vegades, és al recuperar quan l'organisme assimila el treball i es produïx el creixement i la millora muscular.

No servirà de res entrenar de manera continuada i intensa si no donem temps als músculs a recuperar-se, perquè no podran anar millorant i obtindrem el contrari, acabant sobreentrenats, notant una baixada del nostre rendiment al veure com a entrenaments que abans realitzàvem ben ara ens costen molt o no els podem realitzar.

Cada corredor i cada entrenament té un ritme i una sèrie de característiques previstes a fi de treballar un determinat aspecte. Després seran eixos distints factors que se n'han anat treballant en cada sessió els que es combinen per a junts aconseguir un bon resultat.

Si un entrenament està definit a un cert ritme, és perquè és a eixe ritme a què es va a poder traure el benefici que es busca. Podria ser que eixe mateix entrenament fet més ràpid produïra també el benefici perseguit però, cal tindre en compte que hi ha més entrenaments.

Cal tindre en compte que el fi d'una sessió d'entrenament és no causar una fatiga excessiva però sí que buscar sempre provocar un estímul nou en el cos i voler ficar més ritme en cada entrene és com demanar-li al cos que sempre s'estiga provant. És estar sempre exigint-li. I així no es recupera bé.

Ja se que a tots ens agrada demostrar-nos que estem en forma, però açò només ho podrem aguantar uns dies o algunes setmanes, després el nostre cos s'esgotara i ens obligara a abaixar els ritmes, i més que un avanç és un retrocés en el nostre entrenament.

Pot succeir que en realitat puguem entrenar a uns ritmes majors però llavors deuríem de revisar el nostre entrenament i realitzar uns nous test per a establir el nostre estat de forma. Mentrestant és millor respectar els entrenaments. 

Com déiem ahir…

Des de la ultima vegada que vam escriure en el blog han succeït moltes coses, Dorsal 19 no es para, perquè som com el mar que no s'esta quiet mai, sempre hi ha algun dorsalero realitzant alguna activitat.

Han sigut més de dos setmanes durant les quals hem participat en la Mitja Marató del Kaki, en el Gran Fons de Paterna, en la Volta a Peu a l'Ermita de San Antoni de Villa-jollosa, en la XXVIII Maratonina Dorando Pietri, en el control d'avituallament del quilòmetre 30 de la Botamarges, vam estar també corrent en la Botamargens, en la Mitja Marató d'Alzira i en el Gran Fons d'Oliva.

Durant estes dos setmanes no ens hem oblidat de la Marató de València, ja que molts dorsaleros han posat en ella l'objectiu principal de tota esta temporada, perquè córrer una marató no és alçar-se un matí i realitzar els 42195 metres, són molts mesos d'eixir a córrer amb la mirada posada en eixe dia.

Estic convençut de que el meu moderat «optimisme», la meua convicció que este món de la carrera a peu és un bon lloc on posar les meues hores d'oci, té una de les seues causes en què el meu cercle de corredors té una qualitat personal molt acceptable, que seria perillós generalitzar.

I açò no és casualitat. He tingut decepcions, algunes molt greus, al llarg de la meua vida com a corredor; unes, originades en no haver entrenat prou; altres decepcions han sigut conseqüència de algo amb el que cal comptar: la possibilitat de variació del nostre cos, per a bé o per a mal i la capacitat de rectificació o d'abandó.

Me n'he adonat que en un corredor la voluntat és més important que la intel·ligència. La voluntat és, en definitiva, un facultat psicològica que ens mou a fer algo. En un llenguatge més operatiu diríem que és una disposició interior per a portar algo a cap, anticipant les possibles conseqüències, és un poc més que el que ens sol succeir sempre en els primers dies d'un nou any. La voluntat és, junt amb la raó, la facultat més pròpia del ser humà.

Per a un corredor, que es va a enfrontar el mes que ve amb la marató de València, educar la voluntat significa d'entrada no perdre el cap per realitzar bé l'entrenament diari, sinó apuntar cap al futur. L'entrenament diari ha de ser superat i sobrepassat per l'objectiu que ens hem imposat. El corredor està sempre en marxa, perseguint realitzar-se a si mateix. 
 Hi ha una distinció que podem observar en el maratonià, entre desitjar i voler. Desitjar significa pretendre algo, però des del punt de vista afectiu, sentimental: no es desitja córrer una marató, perquè en la majoria de les vegades es tracta només de pensaments passatgers, que no es traduïxen en res. Es vol córrer una marató, ja que voler suposa buscar algo i posar tota la voluntat en eixe interés; és determinació, interés, esforç concret que no es dispersa. El maratonià vol córrer una marató.

Es necessita voluntat per a ser maratonià perquè voluntat és determinació, fermesa en els propòsits, solidesa en les metes, sense que estinga el desànim davant de les dificultats, sabent que tot lo gran és fill de la renúncia.

Si observem al nostre voltant nos en adonarem que el corredor amb voluntat arriba més lluny que el corredor ansiós. I per a mi açò és així perquè el maratonià té en el seu poder quatre ferramentes claus: orde, constància, motivació i la il·lusió d'arribar algun dia a córrer eixa marató tantes vegades somiada, aconseguint la seua cima, coste el que coste.

Però, la voluntat té molt a veure amb la motivació. Estar motivat és voler algo de veres, triar-ho i que meresca la pena la lluita per aconseguir-ho. El maratonià sap véncer-se, és capaç de renunciar a la satisfacció de la immediatesa i té visió de futur. Els perdedors i els triomfadors no es fan d'un dia per l'altre, sinó després d'anys de deixadesa i abandó o d'espenta, afanys i obstinacions repetides en positiu.

Qualsevol aprenentatge s'adquirix més fàcilment a mesura que la motivació és major. Estar motivat és tindre l'arc tens per a apuntar cap al millor blanc. El que no sap el que vol, el que no té la il·lusió d'aconseguir algo, és difícil que tinga la voluntat prompta i disposada per a l'esforç.

És fonamental que el maratonià tinga els objectius clars, precisos, ben delimitats i estables. Quan açò és així, i es posen totes les forces a anar cap avant, els resultats positius estan molt prop. El cap no tolera la dispersió d'objectius ni tampoc que es vullga comprendre més del que un pot. Per això produïx molta pau aplicar-se a eixos propòsits sent capaç de deixar de costat tot allò que allunya d'eixes metes.

Jaume Dominguis, el nostre representant en la Botamargens

Moltes vegades el corredor no fa els entrenaments que li abellixen, ni el més fàcil, ni tria el camí més bla, sinó que es dirigix cap a lo que mes el millora. Quan la voluntat del corredor esta bé fonamentada, eixe corredor ja ni es planteja si està cansat o allò li costa, sinó que sap que serà més positiu per a ell de cara als plans dissenyats.

Al final, resulta que, la formació d'un maratonià no s'acaba mai. El que vol dir que el corredor és una simfonia sempre inacabada. I que a més l'haver aconseguit un bon nivell, no vol dir que s'estiga sempre abonat al mateix, ja que les circumstàncies poden conduir a posicions insòlites, inesperades, difícils o que obliguen a reorganitzar tot el projecte personal.

El corredor ha de convéncer-se de que la persona que té la voluntat aconseguix el que vol. Així de clar.

La Marató de València, esta prop i molts dorsaleros han posat en ella les seues aspiracions, així que ara que la tenim a un mes i dies, hi ha que caminar amb atenció.