Com déiem ahir…

Des de la ultima vegada que vam escriure en el blog han succeït moltes coses, Dorsal 19 no es para, perquè som com el mar que no s'esta quiet mai, sempre hi ha algun dorsalero realitzant alguna activitat.

Han sigut més de dos setmanes durant les quals hem participat en la Mitja Marató del Kaki, en el Gran Fons de Paterna, en la Volta a Peu a l'Ermita de San Antoni de Villa-jollosa, en la XXVIII Maratonina Dorando Pietri, en el control d'avituallament del quilòmetre 30 de la Botamarges, vam estar també corrent en la Botamargens, en la Mitja Marató d'Alzira i en el Gran Fons d'Oliva.

Durant estes dos setmanes no ens hem oblidat de la Marató de València, ja que molts dorsaleros han posat en ella l'objectiu principal de tota esta temporada, perquè córrer una marató no és alçar-se un matí i realitzar els 42195 metres, són molts mesos d'eixir a córrer amb la mirada posada en eixe dia.

Estic convençut de que el meu moderat «optimisme», la meua convicció que este món de la carrera a peu és un bon lloc on posar les meues hores d'oci, té una de les seues causes en què el meu cercle de corredors té una qualitat personal molt acceptable, que seria perillós generalitzar.

I açò no és casualitat. He tingut decepcions, algunes molt greus, al llarg de la meua vida com a corredor; unes, originades en no haver entrenat prou; altres decepcions han sigut conseqüència de algo amb el que cal comptar: la possibilitat de variació del nostre cos, per a bé o per a mal i la capacitat de rectificació o d'abandó.

Me n'he adonat que en un corredor la voluntat és més important que la intel·ligència. La voluntat és, en definitiva, un facultat psicològica que ens mou a fer algo. En un llenguatge més operatiu diríem que és una disposició interior per a portar algo a cap, anticipant les possibles conseqüències, és un poc més que el que ens sol succeir sempre en els primers dies d'un nou any. La voluntat és, junt amb la raó, la facultat més pròpia del ser humà.

Per a un corredor, que es va a enfrontar el mes que ve amb la marató de València, educar la voluntat significa d'entrada no perdre el cap per realitzar bé l'entrenament diari, sinó apuntar cap al futur. L'entrenament diari ha de ser superat i sobrepassat per l'objectiu que ens hem imposat. El corredor està sempre en marxa, perseguint realitzar-se a si mateix. 
 Hi ha una distinció que podem observar en el maratonià, entre desitjar i voler. Desitjar significa pretendre algo, però des del punt de vista afectiu, sentimental: no es desitja córrer una marató, perquè en la majoria de les vegades es tracta només de pensaments passatgers, que no es traduïxen en res. Es vol córrer una marató, ja que voler suposa buscar algo i posar tota la voluntat en eixe interés; és determinació, interés, esforç concret que no es dispersa. El maratonià vol córrer una marató.

Es necessita voluntat per a ser maratonià perquè voluntat és determinació, fermesa en els propòsits, solidesa en les metes, sense que estinga el desànim davant de les dificultats, sabent que tot lo gran és fill de la renúncia.

Si observem al nostre voltant nos en adonarem que el corredor amb voluntat arriba més lluny que el corredor ansiós. I per a mi açò és així perquè el maratonià té en el seu poder quatre ferramentes claus: orde, constància, motivació i la il·lusió d'arribar algun dia a córrer eixa marató tantes vegades somiada, aconseguint la seua cima, coste el que coste.

Però, la voluntat té molt a veure amb la motivació. Estar motivat és voler algo de veres, triar-ho i que meresca la pena la lluita per aconseguir-ho. El maratonià sap véncer-se, és capaç de renunciar a la satisfacció de la immediatesa i té visió de futur. Els perdedors i els triomfadors no es fan d'un dia per l'altre, sinó després d'anys de deixadesa i abandó o d'espenta, afanys i obstinacions repetides en positiu.

Qualsevol aprenentatge s'adquirix més fàcilment a mesura que la motivació és major. Estar motivat és tindre l'arc tens per a apuntar cap al millor blanc. El que no sap el que vol, el que no té la il·lusió d'aconseguir algo, és difícil que tinga la voluntat prompta i disposada per a l'esforç.

És fonamental que el maratonià tinga els objectius clars, precisos, ben delimitats i estables. Quan açò és així, i es posen totes les forces a anar cap avant, els resultats positius estan molt prop. El cap no tolera la dispersió d'objectius ni tampoc que es vullga comprendre més del que un pot. Per això produïx molta pau aplicar-se a eixos propòsits sent capaç de deixar de costat tot allò que allunya d'eixes metes.

Jaume Dominguis, el nostre representant en la Botamargens

Moltes vegades el corredor no fa els entrenaments que li abellixen, ni el més fàcil, ni tria el camí més bla, sinó que es dirigix cap a lo que mes el millora. Quan la voluntat del corredor esta bé fonamentada, eixe corredor ja ni es planteja si està cansat o allò li costa, sinó que sap que serà més positiu per a ell de cara als plans dissenyats.

Al final, resulta que, la formació d'un maratonià no s'acaba mai. El que vol dir que el corredor és una simfonia sempre inacabada. I que a més l'haver aconseguit un bon nivell, no vol dir que s'estiga sempre abonat al mateix, ja que les circumstàncies poden conduir a posicions insòlites, inesperades, difícils o que obliguen a reorganitzar tot el projecte personal.

El corredor ha de convéncer-se de que la persona que té la voluntat aconseguix el que vol. Així de clar.

La Marató de València, esta prop i molts dorsaleros han posat en ella les seues aspiracions, així que ara que la tenim a un mes i dies, hi ha que caminar amb atenció.