“...amo l’atletica perchè è poesia. Se la notte sogno. Sogno di essere un maratoneta…” (Eugenio Montale. Premio Nobel 1975.)
El cap de
setmana passat hem pogut observar un exemple bastant clar de com es
desenvolupen les activitats en Dorsal 19, amb entrenaments en grup, en solitari
i acudint a carreres.
Hem vist
entrenaments en grup tant en muntanya com en asfalt i hem participat en dues
competicions: la Mitja Marató de Rubielos de Mora i la Volta a Peu a Simat.
Supose que també s'hauran realitzat entrenaments en solitari, però això és més
difícil de concretar. Perquè quan s'ix a córrer a soles no se sol comunicar.
Quan
acudim a una competició o sabem que algun dorsalero ha acudit a alguna ens
agrada veure i saber com ha sigut la seua participació, i en aquesta ocasió hem
pogut comprovar com s'ha pujat a lo mes alt del podi en Rubielos de Mora, on
Carmen Sala a vençut en l'absoluta femenina, la qual cosa comporta el primer
lloc en la seua categoria, i també ens hem portat la immensa alegria de veure
com a Tino Navarro ha guanyat en la seua categoria. Per cert, per als quals els
agraden les marques o els temps que han realitzat, els dic que Carmen ha
realitzat 1 hora i 37 minuts i Tino a estat corrent durant 1 hora i 32 minuts.
El
dilluns, a Simat de la Valldigna, continuava la seua marxa el Circuit de la
Safor, i vam acudir, com no podia ser d'una altra manera i, vam tornar a veure
com Carmen Sala vencia en la seua categoria.
Per
descomptat també haurem tingut a dorsaleros que han eixit a córrer en solitari,
segurament la resta. No sé perquè, ara recorde aqueixa dita tan popular entre
els corredors de “la soledat del corredor de fons”, dit que per cert ve d'una
pel·lícula que va tindre una certa repercussió quan es va estrenar, i que ara
se sol posar en moltes de les conferències i congressos de corredors populars.
La pel·lícula porta el mateix nom; “La soledat del corredor de fons”, supose
que algu l'haurà vista. Tracta d'un jove que durant els seus entrenaments
reflexiona sobre la seua vida anterior i comença a comprendre que la seua vida
es troba en una situació privilegiada. Molts corredors utilitzen aqueixos
llargs entrenaments en soledat per a desconnectar de la seua rutina diària i
pensar tranquil·lament en com els va la seua vida.
No obstant
això, també hi ha molts corredors que no els agraden aqueixos moments de
reflexió i utilitzen qualsevol mitjà al seu abast per a estar distrets i no
pensar, uns utilitzen la música i altres senzillament busquen companyia per a
distraure's xarrant i s'uneixen a un grup que en general pertanyen a club de corredors.
Tal vegada
en alguna ocasió us haureu trobat amb un corredor del que podríem dir
“solitaris” que està buscant un club, què li heu dit per a convéncer-lo que si
li agrada córrer el millor lloc és Dorsal 19? I, tal vegada ens haja preguntat
per què eres *dorsalero?, què hem contestat? Crec que la majoria ho
consideraríem una pregunta rude, i segurament donaríem raons d'amistat i
geogràfiques per a eixir del pas: “perquè és el que hi ha al meu voltant”,
“perquè conec a molts” o “perquè és el club del meu poble o és el que tinc més
a prop”.
La
resposta correcta, per descomptat, només podria ser una: “perquè Dorsal 19 és
un club de corredors, és a dir, es corre i s'ensenya a córrer”, però més
interessant és la següent pregunta, que és el que en el fons es vol esbrinar
amb la pregunta anterior: “Bo Com ho saps?”. Ací, segurament el primer que
se'ns hauria de vindre a la ment seria “perquè ho veig tots els dies”. No
obstant això, la nostra resposta és fàcil que fora més encaminada a altres
qüestions més personals, mentre hauria d'anar a qüestions més esportives.
D'altra
banda, tampoc sol faltar la pregunta que per què estar en un club quan podria
fer pràcticament el mateix sent independent.
Tot això
ens porta al etern problema, córrer i l'ésser un corredor. És a dir, a intentar
delimitar si allò de defineix a un corredor per allò que fa, i per tant es veu,
o per allò que és, i per tant no es veu i necessita dels fets per a ser
expressat. Personalment, crec que centrar-se únicament en qualsevol d'aquests
dos punts és un parany, ja que, al meu entendre és molt difícil córrer sense
ser un corredor.
Una
persona que corre és un corredor, una persona que és un corredor corre. Sembla
clar, no obstant això, una persona que pertany a Dorsal 19 és un corredor, encara
que no se li veja córrer, sabem que és un corredor pel simple fet de ser un dorsalero,
no necessitem veure-ho córrer.
Un club de
corredors ha de córrer i per a això ha de veure's que corre, ha de mostrar-ho i
per tant necessita realitzar signes per a expressar-ho no basta només amb dir
que s'és un club de corredors.
Crec que
un club de corredors necessita de l'ésser i del fer per a ser entés, explicat i
comprés. Però no és que el córrer ho definisca més que les paraules o
viceversa, sinó que els seus socis som fent i fem sent. Així, si som a l'Escola
d'Atletisme i organitzem la Volta a Peu i el Trail, és fruit del que som,
corredors. Si entrenem en grup, és perquè el nostre ésser s'entén des del
córrer, correm. Si participem en l'organització d'algun acte fora de Dorsal 19,
aqueixa col·laboració ha de portar a mostrar el que som. I, al contrari, allò
que diem o escrivim per a explicar la carrera a peu, així com la nostra manera
de comportar-nos en les carreres hauria d'intentar expressar allò que som i
fem.
En el
fons, no es tracta d'accentuar el “ésser” o el “fer”, sinó de fer sent o ser
fent. És a dir, de fer les coses que fem perquè som corredors, i donar a
entendre als altres la nostra afició des d'allò que fem, corrent. Si tot això
ens porta a nosaltres a entendre'ns millor i als altres cap a la carrera a peu,
serà senyal que anem per bon camí en el que a la promoció de la carrera a peu.
Bon dia.
